Gabriel Janer i Manila

(Algaida, Mallorca, 1 de novembre de 1940)

Gabriel Janer i Manila

© Grup 62

Narrador, assagista i pedagog.

Estudià magisteri. Decantat en un principi envers una literatura de revolta i frustració, ha adoptat progressivament un to més intimista i més simbòlic, alhora que ha desplegat un ampli ventall d’interessos temàtics. S’inicià com a novel·lista amb la trilogia formada per L’abisme —premi Ciutat de Palma 1967—, El silenci (1970) i La capitulació (1972). Continuà amb Han plogut panteres (1971), Els alicorns (1972, premi Josep Pla 1971), La cerimònia (1977), Angeli musicanti (1984), Els rius de Babilònia (1985, premi Sant Joan 1984), El palau de vidre (1989), una segona trilogia formada per Paradís d’orquídies (1993), Lluna creixent sobre el Tàmesi (1994) i La vida, tan obscura (1997), Els jardins incendiats (1998, premi Carlemany 1997), Samba per a un “menino da rua” (2000), La princesa embruixada (2001), Daniel i les bruixes salvatges (2003), George. El perfum dels cedres (2002, premi Nèstor Luján de novel·la històrica), Èxtasi (2005), Tigres (2007, premi Ramon Llull) i Amor captiu (2012).

Cal assenyalar, també, els seus llibres de narracions: El cementiri de les roses (1972, premi Víctor Català 1971), L’agonia dels salzes (1973), Tango (1977), Com si els dits s’haguessin tornat cuques de llum (1979), La meva terra (Crònica d’enamorament i penitències) (1980), Contes per als qui dormen amb un ull obert (1990) i Satan estima Berlín (1993).

Ha escrit també nombrosos assaigs, gènere en el qual ha palesat un clar interès per la temàtica educativa: La problemàtica educativa dels infants selvàtics: el cas de "Marcos" (1979), La literatura infantil (1979), Cultura popular i ecologia del llenguatge (1982), La narrativa i el teatre (1982), Pregoner de quimeres (1985), Pedagogia de la imaginació poètica (1986), L’educació de l’home que riu (1991), Literatura infantil i experiència cognitiva (1995), Com una rondalla. Els treballs i la vida de mossèn Alcover (1996) i L’infant selvàtic de Sierra Morena (1999) i diferents estudis sobre aspectes de Mallorca i de tema literari (Sexe i cultura a Mallorca. El cançoner, 1979; Sexe i cultura a Mallorca. La narrativa oral i el teatre, 1982; Miquel Costa i Llobera. Territoris de l’ànima, 2005; La Sibil·la, una passió secreta, 2014; Disputa de l'ase. Homenatge a Turmeda. Articles (2010-2013), 2018). L’any 2013 publicà He arribat massa tard, recull d’articles publicats a Diario de Mallorca els anys 2007-09.

També ha conreat la literatura infantil i juvenil: El rei Gaspar (1976, premi Josep M. Folch i Torres 1975), La serpentina (1983), Els rius de la lluna (1991), Diumenge després de lluna plena (1983), Tot quant veus és el mar (1987, obra guardonada amb el premi de Literatura Catalana de la ILC i pel Ministeri de Cultura), Han cremat el mar (1994, obra premiada pel Ministeri de Cultura), El terror de la nit (1995, premi Columna Jove), La invenció de la primavera (1999), Estàtues sobre el mar (2000), els volums de contes Vola, vola..., Josh (2001), Daniel i les bruixes salvatges (2003, premi Ciutat d’Alzira 2002), L’illa i una nit (2004), He jugat amb llops (2009, premi Joaquim Ruyra) i Petita història de la catedral de Mallorca (2013). En teatre és autor de Les aventures d’en Pere Pistoles (1981) i La princesa embruixada (1983). 

L’any 2016 publicà les memòries d’infantesa i joventut Ha nevat sobre Yesterday (premi Crítica Serra d’Or 2017), obra a la qual seguiren Amor, no estàs fatigat (2019), en què fa un repàs a la seva faceta com a pare, mestre i escriptor, i Lungomare (2021), que tanca la trilogia de llibres de memòries fent un recorregut per la seva vida durant els anys d’abans i després del canvi de segle.

Fou director de l’Institut d’Estudis Baleàrics (2004-07). És pare de l’escriptora Maria de la Pau Janer.

Ha estat dues vegades candidat al premi internacional de literatura juvenil Hans Christian Andersen i, l’any 1994, el Ministeri de Cultura li atorgà el Premio Nacional de literatura infantil i juvenil. També ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi (1990).