Fill hereu de Jaume III de Mallorca i de Constança d’Aragó. El 1338 el seu pare el féu jurar com a hereu. Del 1342 al 1345 restà amb la seva mare i la seva germana Elisabet a Barcelona; el 1345 tornaren a Montpeller, a reunir-se amb Jaume III, ja desposseït del regne de Mallorca i dels comtats de Rosselló i Cerdanya. El 1349 acompanyà aquest a la invasió per a reprendre Mallorca, i a la batalla de Llucmajor fou nafrat i, després, portat al castell de Bellver, i més endavant al de Xàtiva, i el 1358 fou traslladat al castell Nou de Barcelona —hom digué que el feien dormir tancat dins una gàbia de ferro—. Pere el Cerimoniós no accedí mai a suavitzar les condicions del presoner: li demanava, en canvi de la llibertat, la renúncia expressa a tot dret a la corona de Mallorca, però Jaume ho refusà. El cabiscol de la catedral de Barcelona organitzà el 1362 una conjura; sobornà els escarcellers, mataren l’alcaid i Jaume fugí a Nàpols. El 1363 es casà amb la reina Joana I de Nàpols, bastant més gran que ell i dues vegades vídua; però l’abandonà i se n'anà a Anglaterra, on Eduard III el rebé amb tot honor. Intervingué, amb el Príncep Negre, a la batalla de Nájera (1367) a favor de Pere I de Castella. Caigué presoner d’Enric de Trastàmara, que el tancà al castell de Curiel; però fou alliberat per Joana de Nàpols, que pagà un fort rescat. Anà a Montpeller i a Avinyó i organitzà un exèrcit de mercenaris contra Pere el Cerimoniós. El 1374, amb 6 000 soldats, començà la invasió del Rosselló; trobà el coll de Panissars ben defensat i anà cap als passos d’Urgell. Penetrà profundament, tot evitant els xocs amb l’exèrcit enemic i multiplicant els saqueigs de terres i béns. Arribà l’hivern i es refugià a Castella, ben acollit ara per Enric II, i hi morí. Féu hereva la seva germana Elisabet. És soterrat a l’església de San Francisco, de Sòria.