i Joana II de Nàpols | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joana II de Nàpols

història hist
Reina de Nàpols (1414-35), filla de Carles III i de Margarida de Durazzo.
?, 1371 — ?, 1435

Casada (1401) amb Guillem I d’Àustria, duc d’Estíria i de Caríntia, i vídua cinc anys després, tornà a Nàpols per succeir en el tron el seu germà Ladislau I (mort el 1414). L’acompanyava Pandolfello Alopo, el seu favorit, el qual s’enemistà amb Muzio Attendolo Sforza. Tot el regnat de Joana fou ja una successió d’intrigues entre nobles per tal de situar-se als llocs més alts de la cort, afavorits o contrariats per la mateixa reina. Aquesta volia casar-se amb Joan d’Aragó, fill de Ferran I, amb la benvolença de Benet XIII, el qual hi veia un camí per a acostar-se a Roma; però finalment Joana preferí per marit Jaume II de Borbó, comte de la Marca (1415). Ben rebut pel poble i malvist dels favorits, Jaume els eliminà tots, donà alts càrrecs a personatges francesos i tingué quasi presonera la reina. Els patricis napolitans, amb Ottino Caracciolo, es revoltaren i alliberaren la reina; Jaume passà a l’oposició i acabà tornant a França (1419) i entrant en religió. El papa Martí V s’alià amb Joana i li confià la tutela de Roma, que havia ocupat Sforza en nom d’ella. El papa declarà (1420) el duc Lluís d’Anjou, comte de Provença, hereu de Joana (Lluís III de Nàpols). Aquest assetjà Nàpols i proposà a Alfons el Magnànim una aliança o bé la neutralitat, però aquest s’hi negà, al·legant l’amistat de Lluís amb Gènova, perquè els napolitans li havien demanat ajuda contra Lluís i, a més, li interessava de continuar la campanya després de la de Còrsega, i, davant la promesa de Joana d’atorgar-li el govern, envià un estol comandat per Ramon de Perellós, que desblocà la ciutat, on entrà més tard el rei (1421), que fou adoptat com a hereu per Joana. Però aquesta, per influència del nou privat Giovanni Caracciolo, començà a témer que el rei no volgués suplantar-la. Alfons atacà els seus adversaris i la reina hagué de fugir, mentre Sforza perseguia els catalans, sense poder evitar que Alfons saquegés la ciutat. La reina revocà aleshores l’adopció i tornà a nomenar hereu Lluís d’Anjou. Mentrestant, per altres afers, Alfons tornà a Catalunya, i deixà a Nàpols el seu germà Pere com a lloctinent; però aquest hagué de retre la ciutat als napolitans (1424). Lluís d’Anjou fou fet capità general de Calàbria, però els patricis descontents gestionaren el retorn d’Alfons a Nàpols, amb el beneplàcit de la reina, ja malalta, que veia en els francesos un perill. Alfons hi acudí i fou novament nomenat successor (1432); però, vist amb poca simpatia pel papa Eugeni IV, ajornà la qüestió, féu treva amb la reina i se n'anà a Sicília. Joana tornà a decantar-se per Lluís d’Anjou i l’adoptà novament (1433), però aquest morí (novembre del 1434) i la reina reconegué com a successor el seu germà Renat, duc de Lorena, poc abans de morir.

Col·laboració: 
MCo
Llegir més...