El terme Juràssic fou començat a emprar per A.von Humboldt el 1795, bé que fou L.von Buch que li donà el contingut actual. És situat entre -213 i -144 milions d’anys. Aquest període, eminentment transgressiu, en el qual la mar envaí en tres ocasions els continents, es caracteritza per la calma tectònica. Durant el Juràssic l’Amèrica del Nord estigué unida a Euràsia, l’Amèrica del Sud completament aïllada, Austràlia restà unida a l’Antàrtida, i l’Àfrica i l’Índia també estigueren aïllades. L’oceà Atlàntic era en plena expansió i la mar de Tetis formava un enorme geosinclinal, el qual s’emplenava constantment de sediments que donaren lloc, en períodes posteriors, a importants cadenes muntanyoses. La fauna juràssica és una de les més riques i més ben conegudes del passat geològic. Hi predominen els cefalòpodes, els ammonítids i els belemnits, i, juntament amb ells, tenen importància els restants grups de mol·luscs, les esponges silícies, els coralls, els terosaures i els dinosaures. Els mamífers apareguts en el Triàsic ja s’han diversificat en diversos grups: triconodonts, simetrodonts, pantoteris i multituberculats. D’aquests dos darrers grups hi ha fòssils a la península Ibèrica. En el límit Juràssic-Cretaci apareixen els insectívors, amb el gènere Endotherium. Quant a la flora, les filicals i les gimnospermes són les representants més genuïnes. En el Retià i el Liàsic el clima era fresc i humit; als continents es formaren extensos dipòsits de carbó, i a les mars, a excepció de la de Tetis, hi hagué escassos esculls. En el Dogger es produí un canvi gradual, i augmentà la formació de calcàries. En el Malm, la formació d’esculls fou excepcional, a causa de la creixent temperatura de la mar; en terra ferma, el clima era sec i es paralitzà la formació de carbó. A la península Ibèrica, gran part de les plataformes continentals restaren inundades per mars poc profundes amb restes d’ictiosaures i cocodrils del grup dels talatosúquids. Les restes trobades de vertebrats terrestres són escasses. Gran part del registre fòssil del qual es disposa és en forma d’icnites o petjades. Aquestes traces permeteren conèixer l’existència d’almenys dos tipus de dinosaures teròpodes, i d’un d’ornitòpode a la zona cantàbrica. Són conegudes també les icnites d’un gran sauròpode a Ribadesella (Cantàbria) i a Lastres (la Corunya). L’única resta de fòssil anatòmic coneguda és un sauròpode del Juràssic mitjà que es trobà a Torres Novas (Portugal). El trànsit Triàsic-Juràssic està marcat per un episodi d’extinció massiva. Una de les raons que s’han postulat sobre aquesta extinció és un increment del diòxid de carboni causat per emissions volcàniques, que hauria provocat un augment important de les temperatures. No obstant això, estudis recents d’isòtops del carboni procedents de paleosols calcítics indiquen que el nivell de diòxid de carboni durant el trànsit Triàsic-Juràssic i els primers milions d’anys del Juràssic romangué pràcticament invariable. Al final del Juràssic inferior, fa 190 milions d’anys, el clima a la Terra estava dominat per una extrema estacionalitat ocasionada per la distribució de les masses continentals. En aquella època, el supercontinent Pangea estava dividit equatorialment per masses oceàniques que produïen una circulació atmosfèrica de caràcter monsònic. Els dipòsits eòlics localitzats a l’actual SW dels Estats Units constitueixen un registre de dunes i slumps (allaus de sediment), provocats per pluges torrencials de monsons estivals anuals en una enorme àrea desèrtica situada al marge occidental de Pangea.