La geografia física
El paisatge és format bàsicament per altiplans. Les terres baixes comprenen un 30% del territori, les calmes i els replans un 50% i les muntanyes el 20% restant. Així doncs, la major part del territori és ocupada per planes (les de la Càspia i el Turan a l’W, el desert de Betpak-Dala al centre i la part meridional de la plana de la Sibèria Occidental al N). A l’E i a l’W s’aixequen les muntanyes Altai i Targabatai, l’Alatau de Jungària i les cadenes muntanyoses septentrionals i occidentals de Tian Shan, amb altituds superiors als 4.500 m. Els rius de la plana del Turan han arrossegat enormes quantitats de sorra, i han format els deserts de Barsuki al N, el Kara-Kum a la regió central de la mar d’Aral i el desert sorrenc de Kizylcum al S. Parts d’aquests deserts conserven una capa de vegetació alimentada per corrents subterranis. Al Kazakhstan hi ha més de 7.000 rambles i rius, la majoria dels quals pertanyen a les xarxes hidrogràfiques de les mars Càspia i Aral, i els llacs Balkhaš i Tengiz. Les excepcions són els rius Irtyš, Išim i Tobol, que desemboquen a la mar Àrtica. Altres rius importants són l’Ural, l’Emba i l’Iril. Hi ha 48.000 petits llacs, molts dels quals, però, tenen nivells variables d’aigua segons l’època de l’any. Altres llacs importants a banda dels ja esmentats són el Zaysan, Alakol i Seletytengiz, la majoria salats. L’explotació excessiva dels recursos hídrics per la indústria i l’agricultura ha provocat l’assecament de la mar d’Aral i la desertificació creixent a l’Àsia central i al S. El clima és continental, amb estius molt calorosos i hiverns molt freds. Les precipitacions són escasses i els vents són secs i freqüents. Al N de la República els sòls (txernozem) són molt fèrtils. Més al S l’estepa ocupa un 26% del territori. Finalment, a la zona més meridional, l’alcalinitat del sòl no permet els conreus. La vegetació és principalment estèpica i desèrtica. Els boscs ocupen només el 3,5% del territori. Els prats i pastures ocupen el 68,7% i els conreus, l’11,8%.
La geografia econòmica
Explotació d’hidrocarburs al Kazakhstan
© Synectics
El nomadisme pastoral practicat antigament al Kazakhstan ha estat substituït per altres activitats. Pel que fa a l’agricultura, al final dels anys noranta ocupava aproximadament una quarta part de la població activa i aportava el 10% del PIB. Hi ha un 11% de terra cultivable, explotada sobretot a la zona N. Altres zones cultivades són les muntanyes del S i les terres guanyades als deserts mitjançant el regadiu. Fins a la caiguda del règim comunista, un terç de totes aquestes terres era destinat als cereals i un altre terç a la ramaderia ovina. Són importants també les patates, la bleda-rave sucrera i els gira-sols. Hi ha també bestiar boví, cabrum, porcí i aviram. Amb la independència (1991) fou iniciada una lenta privatització de la terra. Els recursos minerals són importants: és ric en petroli i gas (conca de l’Emba), carbó i tungstè (conques de Karaganda i Ekibastuz), coure, plom, zinc, ferro, níquel, molibdè, manganès, fosforita, sals, bauxita i metalls preciosos. Els jaciments de carbó més destacats són a la conca de Karaganda i a Ekibastuz. La descoberta de dipòsits de petroli a la regió de Mankystan, a la riba de la Càspia n’ha estimulat la producció des del final dels anys seixanta i, acabat el 2001 l’oleoducte Tengiz-Novorossijsk (Rússia), hom projecta construir-ne d’altres. El carbó, el petroli i el gas natural constitueixen més d’un terç de les exportacions. L’energia prové sobretot de centrals tèrmiques i de les plantes hidroelèctriques al riu Irtyš. Hi ha una central nuclear a Aḳtan. La indústria (amb la mineria) aporta el 30% del PIB i ocupa també el 30% de la població. La indústria pesant es desenvolupà durant el període soviètic, en què hom volgué aprofitar la proximitat de les primeres matèries. Hom manufactura ferro i acer fosos, metalls laminats, ciment i fertilitzants minerals, entre d’altres. Hi ha foneries a Temirtau i Karaganda. La indústria de metalls no ferrosos es concentra a l’E de la República. Destaquen l’elaboració de plom i del coure. Altres manufactures iniciaren el seu desenvolupament durant la Segona Guerra Mundial: construcció d’equipaments de raigs X a Aktyubinsk, refineries de petroli a Čimkent, empaquetadores de carn i refineries de sucre a Almaty, Džambul i Taldy-Kurgan. El sector alimentari és també rellevant. Altres indústries són la farmacèutica i la producció de fibres sintètiques. Pel que fa als transports, hi ha uns 126.000 km de carreteres i 13.500 km de ferrocarrils. La xarxa és més densa al N, atès que l’URSS afavorí les comunicacions amb Rússia. Els ports a la mar Càspia són a Atyrau i Aḳtau, que també disposen d’aeroports internacionals. El tercer és a Astana. Hi ha disset (1997) aeroports més per a vols domèstics i amb els altres estats de la CEI. A Bajkonyr hi ha una base espacial construïda durant l’època soviètica, i posteriorment utilitzada per Rússia. El comerç exterior presenta un saldo positiu gràcies a l’exportació de petroli, gas natural i carbó (35% el 1998). Partides importants corresponen també als metalls ferrosos i el coure (20%) i als cereals (5%). Les importacions consisteixen en maquinària i vehicles (20%), béns de consum (6%) i aliments (4%). El principal client i proveïdor és Rússia (30%-40% de les transaccions). Altres socis comercials importants són la Xina, Alemanya i la resta d’estats de la CEI. En 1990-2000 la mitjana del PIB anual decresqué a un ritme del 6% (el 1995 arribà al punt més baix, amb -8,5%, i la recuperació subsegüent fou frenada pels efectes de la crisi russa del 1997). La renda per habitant era el 2001 d’uns 6.000 $, la més alta de la CEI. País amb abundants recursos naturals (especialment petroli i gas natural), el règim soviètic n’impulsà la industrialització. En accedir a la independència, les dificultats per a introduir l’economia de mercat derivades, en part, de la forta dependència de l’economia russa i les dificultats en la privatització d’empreses i fàbriques tingueren un contrapès en l’important volum d’inversions estrangeres i la intensificació de l’explotació dels recursos energètics, que han situat el Kazakhstan en una posició capdavantera dins la CEI en iniciar-se el segle XXI.
La geografia humana
La densitat de la població era de 5,5 persones per km2 el 1999, però de distribució molt irregular: a la part premuntanyosa del S, amb una agricultura força desenvolupada, la densitat arribava als 100 h/km2. El 56,4% de la població és urbana. Com en altres repúbliques de l’Àsia central, la crisi provocada per l’esfondrament de l’URSS ha repercutit en un alentiment del creixement vegetatiu (6‰ el 1999), al qual cal afegir les migracions a conseqüència de conflictes diversos. Ètnicament, la població és composta per kazakhs (53,4%), russos (30%), ucraïnesos (3,7%), alemanys (2,4%), uzbeks, tàtars i altres. La religió majoritària és la musulmana sunnita, si bé hi ha grups d’ortodoxos russos i baptistes. La llengua oficial és el kazakh, però l’ús del rus és molt estès, i el 1997 fou declarat cooficial. Les ciutats més importants, a més de la capital Astana, són Almaty, Karaganda, Čimkent, Semey i Pavlodar. Hi ha ciutats històriques (Astana, Petropavlosk, Urals) i n’hi ha de nova creació, edificades durant el règim comunista (Karaganda, Öskemen, Rudny). El Kazakhstan es declarà república independent el 16 de maig de 1991. La forma de govern actual és la república multipartidista amb un parlament bicameral (senat de 30 membres, i assemblea de 77 membres, elegits cada quatre anys). El president és elegit per un període de set anys i gaudeix d’amplis poders: cap de les forces armades, nomena directament set senadors. El Kazakhstan és membre de l’ONU, la CEI, l’OSCE i el BERD.
La història
República Socialista Soviètica Autònoma des del 1920, sota el règim soviètic hom hi desenvolupà la indústria i s’hi dugué a terme una intensa col·lectivització de les terres. El 1925 fou incorporada a l’actual territori la zona dels kazakhs, fins aleshores pertanyent al Turquestan. El 1936 passà a ser república federada de la Unió Soviètica, i els anys quaranta l’estat hi afavorí una afluència massiva de russos i altres pobles que deixà els kazakhs en minoria amb relació a la població total (tot i ser la més nombrosa). El juny del 1989 es registraren a la ciutat de Novyi Uzen confrontacions interètniques, i el mes següent s’hi feren sentir les vagues que aleshores afectaven diverses conques mineres. Com a la resta de repúbliques no russes de l’antiga URSS, la perestroika impulsada per Mikhail Gorbačov estimulà el ressorgiment d’una identitat llargament reprimida o, en el millor dels casos, subordinada, moviment al qual s’uniren els antics quadres dirigents locals soviètics a mesura que l’URSS entrava en una fase de ràpid afebliment. D’entre aquests dirigents, se significà el primer ministre Nursultan Nazarbaev, nomenat l’any 1989 primer secretari del Partit Comunista del Kazakhstan i membre del politburó, i l’abril del 1990 president de la RSSF del Kazakhstan. El 17 de març de 1991 s’hi celebrà amb resultat positiu el referèndum sobre el futur de l’URSS amb què Gorbačov intentà de conservar l’antic estat soviètic. Amb aquest objectiu, el Kazakhstan fou una de les nou repúbliques soviètiques favorables a un nou Tractat de la Unió que aprofundia en la descentralització. El Tractat no s’arribà a signar a causa del cop d’estat fallit de l’agost del 1991, i deu dies abans (16 de desembre) del col·lapse definitiu de l’URSS, el Kazakhstan declarà la independència.
Aquest mateix mes Nazarbaev guanyà de manera incontestable les eleccions presidencials. Immediatament després de la independència, el Kazakhstan s’adherí a la Comunitat d’Estats Independents (CEI). Admès a l’ONU i a la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (posteriorment OSCE), el juny del 1992 s’aprovà una constitució presidencialista. El març del 1994 se celebraren les primeres eleccions legislatives, guanyades pel partit de Nazarbaev, la Unitat del Poble del Kazakhstan, que formà un govern en minoria. Tanmateix les eleccions foren declarades il·legítimes un any després pel Tribunal Constitucional. Nazarbaev dissolgué el parlament poc després i convocà un referèndum per a allargar el seu mandat fins el desembre de l’any 2000. Celebrat el 29 d’abril de 1995 enmig de crítiques per les irregularitats i un ambient d’apatia, el text atorgà al cap d’estat un seguit de prerrogatives extraordinàriament àmplies. La deriva autoritària de Nazarbaev s’accentuà amb la dissolució del Tribunal Constitucional el gener del 1996 i l’establiment d’un Consell Constitucional de composició controlada per ell. El caràcter summament presidencialista del règim comportà l’afermament del control del parlament pel seu partit, redenominat el 1999 Pàtria (Otan) i el 2006 Pàtria Radiant (Nur Otan), en les subsegüents eleccions. Nazarbaev també emprà l’enorme riquesa minera del Kazakhstan (especialment en recursos energètics) per a consolidar-se. Els anys 1999-2000, el Kazakhstan deixà enrere per primer cop els resultats negatius que havien marcat l’evolució econòmica des de la independència per un creixement accelerat, que li permeté convertir-se l’any 2000 en el primer estat de l’antiga URSS que retornà el deute a l’FMI. Cabdal en aquest impuls fou l’entrada en funcionament (2001) de l’oleoducte que connectava el jaciment petrolier de Tengiz (el més important del país, juntament amb els de Karatxaganak i Kashagan) amb el port rus de la mar Negra de Novorossijsk des del 2001. Posteriorment, el 2005 s’inaugurà un segon oleoducte que al llarg d’un miler de kilòmetres connectava la costa oriental de la mar Càspia amb el territori xinès de Xinjiang Uigur, i el 2009 començà a funcionar la secció del Kazakhstan del gasoducte Àsia central-Xina. No obstant els grans beneficis, el desenvolupament restà amenaçat per les desigualtats, la manca de diversificació i de força de treball qualificada, la corrupció i la concentració de la riquesa en mans de l’elit dirigent, la ineficiència administrativa heretades del sistema soviètic i la lluita contra la degradació mediambiental, especialment la contaminació radioactiva dels voltants de la ciutat de Semey a causa dels assaigs nuclears de l’època soviètica, i l’assecament de la mar d’Aral, objecte el 2004 d’un ambiciós pla de regeneració impulsat amb la col·laboració del Banc Mundial. La política econòmica de Nazarbaev afavorí la privatització, bé que controlant els sectors estratègics del gas i el petroli. La reforma agrària fou motiu de protestes recurrents.
En política exterior, el règim de Nazarbaev esdevingué un dels aliats més estables de Rússia en l’etapa postsoviètica: a més de la pertinença a la CEI, el 1995 signà un acord de cooperació econòmica i militar en el qual es declarava també el Kazakhstan país desnuclearitzat (que en la pràctica significava posar-se sota la protecció de Rússia pel que fa a aquest tipus d’armament), i el 2010, amb Rússia i Bielorússia signà un acord d’unió duanera que donà lloc a la Unió Econòmica Eurasiàtica (en vigor des del gener del 2015). A través dels vincles econòmics, Nazarbaev feu valdre la posició geoestratègica del país respecte a la Xina i Rússia, potències en principi rivals, però també socis comercials i aliats circumstancials davant el terrorisme i l’hegemonia dels Estats Units, i fou un dels principals impulsors de l’Organització per a la Cooperació de Xangai (2001). El mateix any signà un acord de cooperació amb els Estats Units i el 2005, amb el suport dels EUA i de Rússia, impulsà la creació d’un banc d’urani empobrit, les instal·lacions del qual començaren a funcionar el 2017. Diversos estats de la Unió Europea (especialment França i el Regne Unit) també signaren substanciosos acords econòmics amb el govern del Kazakhstan. L’any 2018, a instàncies de Rússia, la capital acollí converses de pau per a posar fi a la guerra de Síria.
La política exterior tendent a l’equidistància i el pes del Kazakhstan en el mercat energètic global afavoriren l’autocràcia de Nazarbaev, el qual utilitzà l’amenaça del terrorisme gihadista a l’Àsia central per justificar la repressió. L’any 2001 es formà el principal partit de l’oposició, Opció Democràtica, liderat per l’exministre d’Energia Mukhtar Ebljazov, al qual el govern empresonà sota l’acusació d’abús de poder. Alliberat dos anys més tard, Ebljazov s’exilià a França i el 2012 el govern n’exigí sense èxit l’extradició per desviació de fons públics. Acusat de perseguir la dissidència, foren diversos els opositors o crítics del règim trobats morts i el règim fou acusat de practicar la tortura habitualment. El 2009 una llei introduí la censura a internet i establí com a delicte l’expressió de certes crítiques al govern a la xarxa. El 2010 el Kazakhstan fou el primer dels estats sorgits de l’antiga URSS en ocupar la presidència de l’OSCE, mesura durament criticada per organitzacions defensores dels drets humans. Tot i que el 2007 el parlament havia aprovat eliminar la limitació de mandats presidencials (avalats per successives eleccions desacreditades invariablement pels observadors internacionals), l’any 2010 aprovà ampliar els poders del president, li atorgà el títol de “líder de la nació” i li concedí immunitat. El febrer de l’any següent Nazarbaev convocà eleccions presidencials després que la proposta de continuar el mandat fins el 2020 fos declarada inconstitucional. Les eleccions, boicotejades per l’oposició, el confirmaren en el poder a l’abril. El desembre del 2011 les protestes a la ciutat petroliera de Zhanaozen deixaren una vintena de morts entre els treballadors. El 2015 Nazarbaev nomenà la seva filla Dariga vicepresidenta. Malgrat que el 2017 el parlament aprovà una reforma constitucional que reduïa els poders de la presidència, un any després nomenà Nazarbaev president vitalici del Consell de Seguretat de l’Estat. El març del 2019 Nazarbaev dimití la presidència. Substituït amb caràcter interí pel president del senat Qasym-Žomart Toqaev, un dia després el nom de la capital fou canviat d’Astana a Nursultan en honor del dimitit cap d’estat. El setembre del 2022, la capital canvià de nou el seu nom pel d’Astana.