i Kazakhstan | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Kazakhstan

Nom oficial deRepública del Kazakhstan, Nom oficial deQazaqstan Respublikasï (kk)

Estat de l’Àsia central, fronterer amb la Xina per l’E, amb les repúbliques del Kirguizistan i l’Uzbekistan al S, la mar Càspia i una petita part del Turkmenistan a l’W i amb Rússia al N; la capital és Astana.
Població: 
16.793.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
2.724.900 km2

La geografia física

El paisatge és format bàsicament per altiplans. Les terres baixes comprenen un 30% del territori, les calmes i els replans un 50% i les muntanyes el 20% restant. Així doncs, la major part del territori és ocupada per planes (les de la Càspia i el Turan a l’W, el desert de Betpak-Dala al centre i la part meridional de la plana de la Sibèria Occidental al N). A l’E i a l’W s’aixequen les muntanyes Altai i Targabatai, l’Alatau de Jungària i les cadenes muntanyoses septentrionals i occidentals de Tian Shan, amb altituds superiors als 4.500 m. Els rius de la plana del Turan han arrossegat enormes quantitats de sorra, i han format els deserts de Barsuki al N, el Kara-Kum a la regió central de la mar d’Aral i el desert sorrenc de Kizylcum al S. Parts d’aquests deserts conserven una capa de vegetació alimentada per corrents subterranis. Al Kazakhstan hi ha més de 7.000 rambles i rius, la majoria dels quals pertanyen a les xarxes hidrogràfiques de les mars de Càspia i Aral, i els llacs Baljash i Tengiz. Les excepcions són els rius Irtyš, Izim i Tobol, que desemboquen a la mar Àrtica. Altres rius importants són l’Ural, l’Emba i l’Iril. Hi ha 48 000 petits llacs, molts dels quals, però, tenen nivells variables d’aigua segons l’època de l’any. Altres llacs importants a banda dels ja esmentats són el Zaysan, Alakol i Seletytengiz, la majoria salats. L’explotació excessiva dels recursos hídrics per la indústria i l’agricultura ha provocat l’assecament de la mar d’Aral i la desertificació creixent a l’Àsia central i al S. El clima és continental, amb estius molt calorosos i hiverns molt freds. Les precipitacions són escasses i els vents són secs i freqüents. Al N de la República els sòls (txernoziom) són molt fèrtils. Més al S l’estepa ocupa un 26% del territori. Finalment, a la zona més meridional, l’alcalinitat del sòl no permet els conreus. La vegetació és principalment estèpica i desèrtica. Els boscs ocupen només el 3,5% del territori. Els prats i pastures ocupen el 68,7% i els conreus, l’11,8%.

La geografia econòmica

Explotació d’hidrocarburs al Kazakhstan
© Synectics
El nomadisme pastoral practicat antigament al Kazakhstan ha estat substituït per altres activitats. Pel que fa a l’agricultura, al final dels anys noranta ocupava aproximadament una quarta part de la població activa i aportava el 10% del PIB. Hi ha un 11% de terra cultivable, explotada sobretot a la zona N. Altres zones cultivades són les muntanyes del S i les terres guanyades als deserts mitjançant el regadiu. Fins a la caiguda del règim comunista, un terç de totes aquestes terres era destinat als cereals i un altre terç a la ramaderia ovina. Són importants també les patates, la bleda-rave sucrera i els gira-sols. Hi ha també bestiar boví, cabrum, porcí i aviram. Amb la independència (1991) fou iniciada una lenta privatització de la terra. Els recursos minerals són importants: és ric en petroli i gas (conca de l’Emba), carbó i tungstè (conques de Karaganda i Ekibastuz), coure, plom, zinc, ferro, níquel, molibdè, manganès, fosforita, sals, bauxita i metalls preciosos. Els jaciments de carbó més destacats són a la conca de Karaganda i a Ekibastuz. La descoberta de dipòsits de petroli a la regió de Mankystan, a la riba de la Càspia n'ha estimulat la producció des del final dels anys seixanta i, acabat el 2001 l’oleoducte Tengiz-Novorossijsk (Rússia), hom projecta construir-ne d’altres. El carbó, el petroli i el gas natural constitueixen més d’un terç de les exportacions. L’energia prové sobretot de centrals tèrmiques i de les plantes hidroelèctriques al riu Irtyš. Hi ha una central nuclear a Aḳtan. La indústria (amb la mineria) aporta el 30% del PIB i ocupa també el 30% de la població. La indústria pesant es desenvolupà durant el període soviètic, en què hom volgué aprofitar la proximitat de les primeres matèries. Hom manufactura ferro i acer fosos, metalls laminats, ciment i fertilitzants minerals, entre d’altres. Hi ha foneries a Temirtau i Karaganda. La indústria de metalls no ferrosos es concentra a l’E de la República. Destaquen l’elaboració de plom i del coure. Altres manufactures iniciaren el seu desenvolupament durant la Segona Guerra Mundial: construcció d’equipaments de raigs-X a Aktyubinsk, refineries de petroli a Chimkent, empaquetadores de carn i refineries de sucre a Almaty, Dzambul i Taldy-Kurgan. El sector alimentari és també rellevant. Altres indústries són la farmacèutica i la producció de fibres sintètiques. Pel que fa als transports, hi ha uns 126 000 km de carreteres i 13.500 km de ferrocarrils. La xarxa és més densa al N, atès que l’URSS afavorí les comunicacions amb Rússia. Els ports a la mar Càspia són a Atyrau i Aḳtan, que també disposen d’aeroports internacionals. El tercer és a Astana. Hi ha disset (1997) aeroports més per a vols domèstics i amb els altres estats de la CEI. A Bajkonyr hi ha una base espacial construïda durant l’època soviètica, i posteriorment utilitzada per Rússia. El comerç exterior presenta un saldo positiu gràcies a l’exportació de petroli, gas natural i carbó (35% el 1998). Partides importants corresponen també als metalls ferrosos i el coure (20%) i als cereals (5%). Les importacions consisteixen en maquinària i vehicles (20%), béns de consum (6%) i aliments (4%). El principal client i proveïdor és Rússia (30%-40% de les transaccions). Altres socis comercials importants són la Xina, Alemanya i la resta d’estats de la CEI. En 1990-2000 la mitjana del PIB anual decresqué a un ritme del 6% (el 1995 arribà al punt més baix, amb -8,5%, i la recuperació subsegüent fou frenada pels efectes de la crisi russa del 1997). La renda per habitant era el 2001 d’uns 6.000 $, la més alta de la CEI. País amb abundants recursos naturals (especialment petroli i gas natural), el règim soviètic n'impulsà la industrialització. En accedir a la independència, les dificultats per a introduir l’economia de mercat derivades, en part, de la forta dependència de l’economia russa i les dificultats en la privatització d’empreses i fàbriques tingueren un contrapès en l’important volum d’inversions estrangeres i la intensificació de l’explotació dels recursos energètics, que han situat el Kazakhstan en una posició capdavantera dins la CEI en iniciar-se el segle XXI.

La geografia humana

La densitat de la població era de 5,5 persones per km2 el 1999, però de distribució molt irregular: a la part premuntanyosa del S, amb una agricultura força desenvolupada, la densitat arribava als 100 h/km2. El 56,4% de la població és urbana. Com en altres repúbliques de l’Àsia central, la crisi provocada per l’esfondrament de l’URSS ha repercutit en un alentiment del creixement vegetatiu (6‰ el 1999), al qual cal afegir les migracions a conseqüència de conflictes diversos. Ètnicament, la població és composta per kazakhs (53,4%), russos (30%), ucraïnesos (3,7%), alemanys (2,4%), uzbeks, tàtars i altres. La religió majoritària és la musulmana sunnita, si bé hi ha grups d’ortodoxos russos i baptistes. La llengua oficial és el kazakh, però l’ús del rus és molt estès, i el 1997 fou declarat cooficial. Les ciutats més importants, a més de la capital Astana, són Almaty, Karaganda, Chimkent, Semey i Pavlodar. Hi ha ciutats històriques (Astana, Petropavlosk, Urals) i n'hi ha de nova creació, edificades durant el règim comunista (Karaganda, Öskemen, Rudny). El Kazakhstan es declarà república independent el 16 de maig de 1991. La forma de govern actual és la república multipartidista amb un parlament bicameral (senat de 30 membres, i assemblea de 77 membres, elegits cada quatre anys). El president és elegit per un període de set anys i gaudeix d’amplis poders: cap de les forces armades, nomena directament set senadors. El Kazakhstan és membre de l’ONU, la CEI, l’OSCE i el BERD.

La història

República Socialista Soviètica Autònoma des del 1920, sota el règim soviètic hom hi desenvolupà la indústria i s’hi dugué a terme una intensa col·lectivització de les terres. El 1925 fou incorporada a l’actual territori la zona dels kazakhs, fins aleshores pertanyent al Turquestan. El 1936 passà a ser república federada de l’URSS, i els anys quaranta l’estat hi afavorí una afluència massiva de russos i altres pobles que deixà els kazakhs en minoria en relació a la població total (tot i ser la més nombrosa). Com la resta de repúbliques no russes de l’antiga URSS, la perestroika impulsada per Gorbačov estimulà el ressorgiment d’una identitat llargament reprimida o, en el millor dels casos, subordinada. El juny de 1989 es registraren a la ciutat de Novyi Uzen confrontacions interètniques, i el mes següent s’hi feren sentir les vagues que aleshores afectaven diverses conques mineres. També s’hi celebrà, el 17 de març de 1991, amb resultat positiu, el referèndum sobre el futur de la Unió amb què Gorbačov intentà de conservar les estructures de la unió. Els seus representants signaren, a l’abril següent, l’acord dit de ‘9 + 1’ (9 estats i Gorbačov) i, el 8 d’octubre, el tractat de la Unió, que plasma els diversos graus amb què els estats signants pretenien de mantenir-se units. Declarada la seva independència en acabar l’any, s’adherí a la Comunitat d’Estats Independents (CEI), organisme de col·laboració en diversos nivells dels nous estats que havien format part de l’antiga URSS (llevat dels bàltics), els quals, i sota un lideratge indiscutible de Rússia. El juny del 1992 hom aprovà una constitució presidencialista i permeté la legalització del partit comunista. D’ençà que les eleccions legislatives del març de 1994 donaren la victòria a la Unitat del Poble de Kazakhstan, partit liderat per Nursultan Nazarbajev (antic president de la república soviètica del Kazakhstan), l’evolució política entrà en la via de l’autoritarisme presidencial. Aquestes eleccions foren declarades il·legítimes un any després pel Tribunal Constitucional, que hi trobà irregularitats en el procés de votació. Al mateix mes de març del 1995 Nazarbajev decidí dissoldre el parlament, amb la consegüent protesta d’intel·lectuals i diputats contraris a aquest gir autoritari, i poc després anuncià un referèndum per a allargar el seu mandat fins al desembre de l’any 2000. A la celebració del referèndum, el 29 d’abril de 1995, amb un resultat del 95,4% de vots afirmatius, en un ambient d’apatia entre la població i de crítiques internacionals, seguí el 30 de setembre del mateix any l’adopció d’una nova Constitució que atorgà al cap d’Estat un seguit de prerrogatives extraordinàriament àmplies. No estranyà, doncs, que les eleccions legislatives del desembre del 1995 afavorissin els partits presidencials. Altres mesures presidencials en aquesta línia autoritària foren la dissolució del Tribunal Constitucional al gener del 1996 i l’establiment d’un Consell Constitucional de composició controlada per Nazarbajev, o l’adopció d’una llei, al febrer del 1997, que intentà imposar la llengua kazakha als 16,6 milions de ciutadans del país, la majoria russòfons. Durant la segona meitat del 1996 tingué especial importància la declaració governamental d’amnistia per a uns 30 000 presoners en espera o en compliment de sentència, nombre que representava prop del 40% de la població penitenciària del país. En política exterior, les relacions del Kazakhstan mantingueren una forta dependència de Rússia pel que fa a qüestions econòmiques (abastament de gas i petroli, sobretot), financeres, tecnològiques i militars. El govern de Nursultan Nazarbàiev continuà reforçant el seu poder amb una política cada vegada més autoritària, que reduïa progressivament el paper de la cambra baixa i concentrava el poder en la figura del president. Mentrestant, els plans d’ajust estructural exigits pel Fons Monetari Internacional permeteren controlar l’economia en termes macroeconòmics, d’una banda, però, de l’altra, comportaren una greu crisi social d’atur, pobresa i violència a causa de les rutes de narcotràfic. La política de marcats perfils ètnics de Nazarbajev i la crisi econòmica provocaren un enorme èxode de la població kazakh cap a Rússia i Europa. L’any 1998 estigué marcat per la crisi russa a l’agost i l’enfonsament dels preus del petroli, que suposaren una caiguda del 2,5% en el PIB. El 10 de gener de 1999 se celebraren eleccions presidencials anticipades, guanyades novament per Nazarbajev (79,8%) davant l’absoluta paralització de l’oposició política, que no sabé construir un front comú amb credibilitat davant l’electorat. En les eleccions legislatives de l’octubre del 1999 aquesta situació desembocà en una nova victòria del partit del president, el Partit Republicà de la Pàtria, que de 77 escons n'obtingué 23 i formà majoria amb els candidats independents. En l’àmbit exterior, el país continuà reforçant lligams amb els estats veïns, com Rússia, amb qui comparteix la major part de les relacions comercials, però també amb la Xina o Turquia, amb la qual acordà la construcció de l’oleoducte que havia de permetre un significatiu augment de la producció de petroli. En 1999-2000, el Kazakhstan deixà enrere per primer cop els resultats negatius que havien marcat l’evolució econòmica des de la independència (els anys 1990-99, la mitjana de creixement anual del PIB fou del –6,1%) per un creixement accelerat: 9,8% el 2000, 13,2% el 2001, 9,5% el 2002, 9,2% el 2003 i 9,2% el 2004, gràcies a l’inici de l’explotació sistemàtica i rendible dels importants recursos energètics del país (petroli i gas natural), amb l’entrada en funcionament de l’oleoducte que connectava el jaciment petrolier de Tengiz (el més important del país, juntament amb els de Karatxaganak i Kashagan) amb el port rus de la Mar Negra de Novorossijsk des del 2001. D’aquesta manera, el Kazakhstan esdevingué el 2000 el primer estat de l’antiga URSS que retornà el deute a l’FMI. El govern kazakh rebé també els anys següents l’aprovació d’aquesta institució i del Banc Mundial pel control de la inflació, la reducció del deute públic i les reformes liberalitzadores (entre les quals la del sistema de pensions i l’aprovació el 2003 d’una llei que permetia la propietat privada de la terra). No obstant la millora, el desenvolupament restà amenaçat per les desigualtats, la diversificació de les fonts d’ingressos, la manca d’una força de treball qualificada, la corrupció i la ineficiència administrativa heretades del sistema soviètic i la lluita contra la degradació mediambiental, especialment la contaminació radioactiva dels voltants de la ciutat de Semey a causa dels assaigs nuclears de l’època soviètica, i l’assecament de la mar d’Aral, objecte el 2004 d’un ambiciós pla de regeneració impulsat pel Kazakhstan i el Banc Mundial. Els èxits econòmics reforçaren el règim autoritari del president Nursultan Nazarbajev, el qual l’any 2000 impulsà reformes constitucionals que li garantien càrrecs vitalicis en institucions i a l’exèrcit. Al novembre del 2001 forçà la dimissió de diversos ministres, que acusà de deslleialtat, i al gener del 2002 substituí Kasymzhomart Tokayev com a cap de govern (al seu torn, reemplaçat per Daniyal Akhmetov al juny del 2003). Al llarg del 2002 es practicaren detencions de destacats líders de l’oposició, entre els quals Mukhtar Ablyazov i Galymzhan Zhakiyanov, aquest darrer fundador del moviment opositor Opció Democràtica, posteriorment alliberats però sotmesos a fortes limitacions en les seves activitats. Al setembre del 2004, els observadors internacionals denunciaren la intromissió del president en ocasió de les eleccions legislatives, en les quals el partit oficialista OTAN controlà el parlament i la resta de partits que obtingueren representació eren addictes al president. En política exterior, Nazarbajev féu costat a la lluita antiterrorista internacional del president dels EUA George W.Bush, amb el qual signà un tractat d’associació estratègica al desembre del 2001, i a l’abril del 2003 intensificà les mesures de seguretat arran de les revoltes islamistes i ètniques al Kirguizistan i l’Uzbekistan amb la signatura d’un acord antiterrorista que incloïa, a més d’aquests dos estats, Rússia, la Xina, i el Tadjikistan.

Llegir més...