Pere Labèrnia i Esteller

(Traiguera, Baix Maestrat, 1802 — Barcelona, 1860)

Lexicògraf, gramàtic i humanista.

Estudià a Tortosa i es traslladà després a Barcelona. És autor de diccionaris castellans i llatins, de gramàtiques, preceptives i altres obres que han romàs inèdites i sobretot del Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana i llatina (1839), publicat sota els auspicis de l’Acadèmia de Bones Lletres, de la qual era membre (1836). Hi esmerçà divuit anys i consultà els repertoris lexicogràfics catalans, castellans i llatins de més solvència (especialment, pel que fa al català, el diccionari d’autoritats d’Albert Vidal, de la darreria del s XVIII). L’obra és molt ben feta —ha estat font de tots els repertoris posteriors— i molt ben construïda. A cada article dóna la definició del mot (sovint amb sinònims), la correspondència castellana i, finalment, la llatina, amb indicació de la declinació o conjugació a la qual pertany; d’altra banda, si el mot forma part d’una locució o un modisme, consigna també l’equivalència en castellà i en llatí. Els anys 1864-65 fou feta una segona edició corregida i augmentada del Diccionari... per una Societat de Literats Cultivadors de la Llengua Catalana, els quals eliminaren l’antic pròleg i el substituïren per un altre una mica reticent i hi afegiren unes regles prosòdiques i ortogràfiques que no són res més que un extracte dels Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana, d’Antoni de Bofarull, a les quals adaptaren el Diccionari.