i Vladimir Il’ič Lenin | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Vladimir Il’ič Lenin

Nom en ciríl·lic deВлади́мир Ле́нин (ru), Nom transliterat al català deVladimir Il’ič Lenin, Polític rus conegut amb el nom deVladimir Il’ič Ul’janov, Nom transcrit al català deVladímir Ílitx Lenin
Nom en ciríl·lic deВлади́мир Ле́нин (ru), Nom transliterat al català deVladimir Il’ič Lenin, Polític rus conegut amb el nom deVladimir Il’ič Ul’janov, Nom transcrit al català deVladímir Ílitx Lenin
Vladimir Il’jic Lenin
© Fototeca.cat
història hist i ciències polítiques polít
Nom amb què és conegut Vladimir Il’ič Ul’janov, revolucionari, teòric marxista i dirigent polític rus.
Simbirsk, 22 d’abril de 1870 — Gorki, 21 de gener de 1924

Fill d’un inspector d’escoles liberal, el seu germà Alexandre fou executat arran d’un atemptat contra el tsar. Expulsat de la Universitat de Kazan’, estudià dret pel seu compte a Samara, on féu relació amb populistes i socialdemòcrates. Ja amb formació marxista, el 1893 anà a Peterburg, on organitzà grups obrers i inicià el treball teòric. A la fi del 1895 fou detingut i deportat (1900) a Sibèria, on es casà amb Nadežda K.Krupskaja, companya de lluita. Alliberat el mateix any i novament perseguit, inicià un exili que durà fins a la revolució del 1905: amb Plejanov i altres fundà, a Suïssa, l’"Iskra”, òrgan central del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus, i fou dirigent de la fracció bolxevic del partit, que propugnava una organització revolucionària centralitzada per la dictadura democràtica dels obrers i camperols. El 1908 hagué d’anar-se'n novament a l’estranger; polemitzà amb els qui volien liquidar el partit clandestí i amb els qui proposaven la retirada de la duma, entre altres. El 1912, constituïts ja com a partit els bolxevics, Lenin s’instal·là a Cracòvia, per dirigir des d’allí el seu òrgan, “Pravda”. Declarada la Primera Guerra Mundial, s’esforçà a agrupar l’esquerra del socialisme internacional (conferències de Zimmerwald i Kienthal) entorn de la consigna de transformar la guerra en guerra civil. Després de la caiguda del tsarisme (1917) tornà a Rússia amb l’ajut alemany (travessà en tren tot Alemanya fins a Suècia i, a través de Finlàndia, arribà a Petrograd. Allí proclamà les anomenades “tesis d’abril”: punt final a la guerra i a l’etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els portà al poder (Revolució d’Octubre). Lenin fou nomenat president del govern (Consell dels Comissaris del Poble), i dirigí democràticament el partit, prenent posició en els debats de la pau, la guerra civil, l’organització de l’URSS, la constitució de la Tercera Internacional , la Nova Política Econòmica , els sindicats, etc. El 1922 tingué els primers atacs cerebrals, però continuà treballant. El 1923 dictà el seu testament polític, preocupat per la burocratització i el creixent poder de Stalin, i pel març d’aquell mateix any perdé la parla, que ja no recuperà. L’obra de Lenin consta de més d’un miler d’escrits, de diferent ambició i circumstància, en els quals pretén d’aplicar i de desenvolupar el marxisme ( marxisme leninisme ), no pas de crear una doctrina nova. Centrades en la teoria de l’estat, el partit, la qüestió nacional i colonial i les relacions del proletariat amb els camperols, les aportacions teòriques de Lenin s’articulen entorn de la seva visió de l’actualitat de la revolució, enfront del marxisme imperant a la Segona Internacional, que professava concepcions deterministes, resoltes per una pràctica parlamentària i economicista. Lenin accentua l’aspecte voluntari, inserit en una concepció totalitzadora de les possibilitats revolucionàries de l’època, la de l’imperialisme, en la qual la concentració capitalista aguditza a les metròpolis la lluita de classes, exporta el conflicte a les colònies i desemboca en guerres imperialistes, com la Primera Guerra Mundial, que havia de constituir, així, una gran ocasió revolucionària. El moviment obrer té els seus aliats en els camperols —tema bàsic leninià— i en les nacionalitats oprimides, respecte a les quals Lenin proclama el dret a l' autodeterminació . Com a instrument de dominació d’una classe, l’estat no pot, segons Lenin, ésser reformat: ha d’esser destruït i substituït pel govern de la classe proletària, la dictadura de la qual cal que es basi en els soviets i sigui instrument de repressió de la contrarevolució, alhora que una forma més elevada de democràcia. El proletariat, però, no pot arribar, per ell mateix, a la consciència revolucionària; aquesta li ha de venir mitjançant un partit dirigit per revolucionaris professionals. Quant a les obres de Lenin, cal destacar Čto delat'?

Mausoleu de Lenin, a Moscou
© Xevi Varela
(‘Què cal fer?', 1902), sobre el partit, Materializm i empiriokriticizm (‘Materialisme i empiriocriticisme’, 1908), on combat la influència empiriocriticista entre els bolxevics mateixos, Imperializm, kak vysšaja stadija kapitalizma (‘L’imperialisme, estadi superior del capitalisme’, 1916), Gosudartsvo i revol’ucia (L’estat i la revolució’, 1917) i Detskaja bolezn’ “levizny” v kommunizme (‘L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme’, 1920).

A l’Estat espanyol, la publicació d’alguns dels seus escrits s’inicià arran de la revolució russa del 1917, especialment per grups editorials relacionats amb els socialistes terceristes en 1920-22. Posteriorment, i fins el 1939, fou l’editorial Europa-Amèrica (de Madrid i Barcelona), del PCE, la que edità un major nombre de títols. A València, el 1920 hi hagué una primera versió de L’estat i la revolució (amb el títol de La revolución y el estado ). Al Principat, en 1923-24 el grup de “La Batalla” féu un regular esforç de difusió, reprès el 1931, quan també el Partit Comunista Català (Editorial Treball) en publicà alguna obra. Els principals traductors al castellà foren Tasin, Trilla, Andrade, etc. Jordi Arquer elaborà una versió catalana de diferents texts de Lenin, Stalin i Bukharin amb el títol d' El comunisme i la qüestió nacional i colonial (1930), i Andreu Nin traduí al castellà Cartas íntimas (1931). Aconseguiren una gran difusió El estado y la revolución, El socialismo y la guerra i El extremismo, enfermedad infantil del comunismo.

Col·laboració: 
JVMG / PGa
Llegir més...