Sota la influència de la revolució russa acceptà la dictadura del proletariat i obrí pas a la creació de partits comunistes en cada país. El segon congrés aprovà les vint-i-una condicions d’adhesió per a impedir l’entrada dels socialdemòcrates, fet que accelerà l’escissió dels partits socialistes i accentuà el caràcter centralitzat de la Internacional que, a diferència de la segona, concebia els partits estatals com a seccions que se sotmetien a les decisions de la Internacional. Hom distingeix dues etapes en la vida de la Internacional Comunista. Durant la primera, en vida de Lenin, fou el fòrum de vives discussions. La tendència a l’acció directa i a l’antiparlamentarisme (combatuts per Lenin a L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, 1920), l’oposició d’algunes seccions a la directriu de formar un front únic (1921) amb socialdemòcrates, anarquistes i sindicalistes per a remuntar l’evolució desfavorable de la revolució a Europa, són mostres d’aquestes discussions. A partir de la mort de Lenin s’obrí una segona etapa i la Internacional sofrí la influència de l’evolució interna de l’URSS: el 1924, hom decidí la bolxevització, que significà la desaparició de les tendències i l’inici del control progressiu de l’organització i de les seccions per part del corrent estalinista del partit soviètic. Des del 1925, començaren les depuracions dels partidaris de Trockij (1925-26), dels de Zinov'ev (1926-28) i dels de Bukharin (a partir del 1928), tant en el si del partit de l’URSS com a la Internacional. El 1928, mentrestant, l’orientació anomenada de classe contra classe dugué les seccions a abandonar els acords amb altres formacions obreres, fins al punt d’acusar la socialdemocràcia de socialfeixisme. L’adveniment de Hitler al poder (1933), juntament amb l’expansió dels moviments feixistes a tot Europa, portà la Internacional a promoure els fronts populars amb tots els sectors socials antifeixistes, inclosa la burgesia. En el decurs de la guerra, i per facilitar la formació de fronts nacionals amb les burgesies en lluita contra l’expansió del Reich, Stalin dissolgué la Tercera Internacional (1943). El 1947 nou partits comunistes en el poder formaren el Kominform. Aquest, del qual foren expulsats els iugoslaus l’any següent, tingué escassa activitat fins a la seva desaparició (1956). La CNT rebutjà l’adhesió a la Tercera Internacional en la conferència de Saragossa (1922). La Federació Comunista Catalanobalear romangué afiliada a la Internacional Comunista, bé que amb l’oposició de la direcció del PCE, que el 1931 aconseguí excloure'n-la. Tanmateix, el