La geografia física
El relleu és constituït per un bloc antic en el qual vastes seccions han estat arrasades o enfonsades per moviments tectònics, els quals han donat lloc a blocs tabulars d’escarpaments graonats, com els altiplans (ǧabal) de la Cirenaica i la Tripolitània, d’escassa altitud (uns 900 m). Entre aquests i la mar s’estén una plana litoral o sahel amb una successió de conques tancades. Al sud, el ǧabal descendeix cap als oasis que marquen el límit nord del desert, el qual predomina a l’interior, on presenta tres aspectes: l’hamada (desert rocallós), l’erg (desert de sorra) i el serir (desert de pedres). El clima és afectat per les influències marítimes a la franja costanera, amb temperatures màximes de 35 °C i mínimes de 5 °C i precipitacions modestes, d’uns 200-400 mm anuals. L’interior, sotmès a la influència continental del Sàhara, experimenta una forta oscil·lació tèrmica diürna i estacional, i les pluges són pràcticament inexistents en certes àrees. Sobre el país bufa el ghibli, vent càlid i sec del desert. Les aigües superficials es redueixen a alguns uadis a l’època de pluges; però són importants les aigües subterrànies, que, per aflorament o per pous artesians, donen lloc a nombrosos oasis.
La geografia econòmica i l’economia
Desert de Líbia
© Anne Aktan / Fotolia.com / Fototeca.cat
L’agricultura absorbeix un vuitè de la població activa, el 1998 aportava un 7% del PIB i ocupava només l’1,2% de la superfície (el 91% és desert). Els recursos agrícoles són restringits, a causa de la manca d’aigua, i el govern ha emprès ambicioses obres d’irrigació. Entre els projectes, destaca una gran xarxa de canalitzacions que, procedent del subsol saharià, ha de proveir d’aigua les regions de Bengasi i de Sirte, principals àrees agrícoles. Actualment, però, cal importar gran part dels aliments. Els conreus principals són els d’ordi, patates, vinya, blat, tomàquets, cacauets, oliveres, dàtils, tabac, cítrics i ametlles. La ramaderia és subjecta a les variacions climàtiques, i la seva importància varia segons l’any; inclou ovelles, cabres, bovins i camells. És relativament important l’exportació de pells. La pesca és activa, només de tonyines i esponges. El petroli és el principal recurs econòmic del país, amb una producció considerable (67.730.000 t el 1997). Líbia s’ha situat entre els quinze primers productors mundials i el novè exportador, malgrat que les grans reserves (les desenes del món) i el consum modest li permetrien d’avançar uns quants llocs; representa la quasi totalitat de les exportacions. En té importants jaciments a la conca del sud del golf de Sirte, a la Cirenaica i a Fazzān, units per oleoductes que porten el petroli a les terminals de la costa i a les refineries de Marsā al-Burayqa i Wāḥa: en total, 4.383 km per al cru i 443 km per als derivats del petroli. Té també reserves importants de gas natural, localitzades sobretot a Fazzān; la producció d’aquests jaciments, al contrari dels de petroli, va creixent, i la longitud dels gasoductes és de gairebé 2.000 km. La indústria (47% del PIB i 30% de la població activa el 1998) té la branca principal en el refinatge (refineries a Brega, Raʾs Lanouf i Zawia) i la petroquímica (Brega). La siderúrgia té importants instal·lacions a Miṣrāta. A banda de les exportacions, el petroli és pràcticament l’única font d’energia elèctrica, obtinguda mitjançant centrals tèrmiques (habitualment, el consum domèstic de cru equival a un 10%-20% de la producció). La resta del sector industrial libi és molt modest: comprèn sobretot petites i mitjanes indústries de transformació (tabac, oli, molins, pells adobades, catifes). Hi ha també producció de ciment a Homs. Dels transports, cal destacar l’absència de ferrocarril des del 1965. Hi ha un total de 24.484 km de carreteres, en una quarta part asfaltades i majoritàriament concentrades al litoral i al terç nord del país. Els ports principals són a Bengasi, Trípoli, Marsa Brega, Miṣrāta i Tubruq. Hi ha uns 136 aeroports, la gran majoria per al tràfic intern. Els més importants són els de Trípoli, Bengasi, Sabhā i Miṣrāta. Quant als serveis, que aporten aproximadament el 50% del PIB i ocupen la meitat de la població activa, hom ha intentat promocionar el turisme, particularment sotmès, però, a la singular posició de Líbia en el context polític internacional.
Pel que fa al comerç exterior, el petroli és exportat sobretot a la Unió Europea (Alemanya, França, Itàlia, Espanya) i a Turquia, en canvi de maquinària (26%), aliments (20%), vehicles (10%) i productes químics (7%). Les enormes reserves de petroli han fet possible portar a terme plans de desenvolupament destinats a augmentar els altres sectors productius, els transports i les comunicacions (projectes no sempre reeixits en el concepte o en la realització). D’altra banda, combinats amb l’exigüitat de la població, els ingressos del petroli donen com a resultat una de les rendes per habitant més elevades d’Àfrica (6.700 $ el 1998), tot i que el repartiment és desigual. El vessant negatiu del privilegi en la disponibilitat del petroli rau en la dependència econòmica gairebé d’un sol producte i de les oscil·lacions del seu preu en el mercat internacional. I més encara quan els desafiaments de Gaddafi convertiren el seu règim en blanc de les sancions internacionals, com passà en el període 1992-99. L’evolució del PIB ha seguit, en conseqüència, una evolució descendent, especialment en relació amb el creixement demogràfic.
La geografia humana i la societat
La densitat mitjana és una de les més baixes del món (3 h/km2), tot i que la població experimenta una elevada taxa anual de creixement natural (24,2‰ el 2000), conseqüència d’una natalitat molt alta (27,7‰) i una mortalitat molt baixa (3,5‰). A més, el país té una considerable immigració, procedent, especialment, de Tunísia i Egipte, i també, de l’Àfrica subsahariana (uns 500.000) i, fins i tot, d’Àsia. El resultat fou que la població gairebé es duplicà en el període 1970-84 (d’1,9 milions d’habitants passà a 3,6) i prosseguí el seu fort creixement els anys noranta (6,9 milions el 2002). L’estructura per edats reflecteix una població molt jove, ja que el 36% de la total té menys de quinze anys. Es concentra a la costa i als oasis, mentre que les tres quartes parts meridionals del territori són gairebé deshabitades. La població és majoritàriament urbana (87,6%, el 2000). Ètnicament, el 35% és àrab, el 25% berber i el 30% és una mescla d’àrab i berber; la resta és formada per sudanesos, turcs, etc. La llengua oficial és l’àrab, i la majoria de la població (97%) és musulmana de la secta sunnita. L’islam és religió oficial. Independent des del 1951, durant els anys de vigència del règim que instaurà amb un cop d’estat (1969), Moammar al-Gaddafi detení l’autoritat suprema sense posseir formalment cap càrrec des del 1979. Governà de manera autocràtica fins el 2011, quan fou enderrocat i executat en una de les revoltes del món arabomusulmà conegudes com Primavera Àrab. Malgrat l’establiment d’un govern de transició i la celebració d’eleccions, des d’aleshores Líbia ha entrat en una espiral de desgovern i de violència, fins a esdevenir en la pràctica un estat fallit. Els seus membres no són electius. Líbia és membre de l’ONU, de l’OUA, de la Lliga Àrab i de l’OPEP. El percentatge del PNB dedicat a l’armament és dels més elevats del món (6,1% el 1995,davant d’un 2,7% de mitjana mundial).
La història
Dels orígens als primers anys d’explotació petroliera
A partir del segon mil·lenni aC s’establiren successivament a les regions litorals (la Cirenaica i la Tripolitània) cretencs, egipcis, fenicis, cartaginesos, grecs i romans, els quals impulsaren una vida urbana activa i un comerç intens amb l’interior del continent africà. D’aquestes colonitzacions, se n'han conservat vestigis culturals i artístics. El procés de desertització iniciat als primers segles de l’era cristiana s’accentuà als segles V-VII, coincidint amb el pas dels vàndals i els bizantins, de manera que, en produir-se la conquesta musulmana (642-647), Líbia ja era un país gairebé desèrtic.
Trípoli fou ocupada per la monarquia hispànica (1510), cedida als cavallers de Malta (1530) i sotmesa per Solimà I (1551), juntament amb la resta de la costa líbia; l’autoritat dels soldans turcs fou nominal, principalment del 1711 al 1835, quan la família Karamanli governà hereditàriament el país. El 1911 Itàlia ocupà Líbia, possessió que li fou reconeguda en el tractat de Lausana (1912).
Més tard, el govern de Mussolini hi intentà l’establiment en massa de colons italians, però fracassà, a causa de la pobresa del terreny i de l’hostilitat de les tribus senussi. Aquestes combateren al costat dels aliats durant la Segona Guerra Mundial, per tal de posar fi a la dominació italiana. Alliberada el 1943 per tropes de França i la Gran Bretanya, restà sota l’administració d’aquests països fins al desembre del 1951, quan, d’acord amb una resolució de l’ONU del 1949, assolí la independència i esdevingué monarquia constitucional regida per Idrīs I de Líbia.
El descobriment de jaciments petrolífers (1959) capgirà la situació econòmica i geopolítica de l’Estat libi. L’any 1961 fou construït el primer oleoducte que permeté a Líbia transportar el cru del desert a la costa mediterrània i iniciar les exportacions de cru a Europa. La multiplicació dels ingressos permeté al govern libi de desprendre's de la tutela anglo-nord-americana i d’adoptar una política panarabista.
El règim de Gaddafi: primers anys
Pel setembre del 1969 un grup de joves oficials, comandats per Moammar al-Gaddafi, destronà Idrīs I i proclamà la república; el seu socialisme islàmic es reflectí en la nacionalització o control estatal de les empreses estrangeres del petroli, les assegurances i la banca; en una actitud bel·licista enfront d’Israel; en diferents temptatives de federació amb altres països musulmans (acord d’unió de Líbia, Egipte, Síria i, eventualment, el Sudan el 1971; projecte d’unió de Líbia i Egipte el 1973), i en la utilització del petroli com a arma política. Durant els anys setanta el règim militar de Moammar al-Gaddafi emprengué una política dita de socialisme islàmic, nacionalista i inspirada en l’Alcorà i en el panarabisme.
Antioccidental i acèrrim enemic d’Israel, després de la guerra araboisraeliana del 1973 el règim s’acostà progressivament a l’URSS. Hom engegà (1973) una “revolució cultural” que menà a la creació de comitès i congressos populars inspirats en els principis socials de l’islam. El 1975 fracassà un intent de cop d’estat contra Gaddafi. L’any següent aquest creà el Congrés General del Poble, màxim òrgan legislatiu, que el 1977 l’elegí com a cap d’estat, bé que el 1979 renuncià formalment a tots els càrrecs.
L’entesa entre Egipte i Israel encara accentuà l’actitud antiisraeliana i antioccidental del règim libi. Partidari de la unió de tots els països àrabs, però rebutjat o temut per la majoria d’aquests a causa del seu messianisme i radicalisme, des del 1980 Gaddafi intervingué en la guerra civil del Txad i intentà una intervenció a Tunísia (1980) i al Sudan (1983). El 1984 hom signà un tractat d’unió amb el Marroc, però aquest es trencà el 1986 quan el rei Hassan II del Marroc s’entrevistà amb el primer ministre israelià. País acusat de donar suport directe al terrorisme internacional, les relacions de Líbia amb els EUA empitjoraren l’any 1986, quan els nord-americans bombardejaren instal·lacions militars i oficials líbies, i, novament, el gener del 1989. Paral·lelament, a partir del 1987, Líbia desenvolupà una política més transigent amb la resta de països àrabs: es reconcilià Yasser Arafat inicià unes relacions especialment intenses amb Algèria, primer país al qual proposà la unificació en una hipotètica Unió del Magreb que estengué posteriorment als altres estats del nord d’Àfrica.
L’afer Lockerbie i les seves conseqüències
L’atemptat, el 1989, en què un avió comercial nord-americà caigué a la localitat escocesa de Lockerbie fou atribuït a agents libis pels EUA. Des d’aleshores, la pressió internacional esdevingué més intensa, amb demandes i l’embargament dels Estats Units i d’Europa Occidental, que fou avalat pel Consell de Seguretat de l’ONU. El mateix 1989, el descobriment d’una fàbrica d’armes químiques en construcció a Rabta, prop de Trípoli, en la qual hi havia compromeses algunes empreses de la República Federal Alemanya, provocà un considerable escàndol internacional.
Com a resultat de l’embargament, el règim de Gaddafi restà aïllat, amb l’únic suport del Sudan. El boicot tingué efectes molt negatius per a l’economia: la inflació es disparà, la moneda es deprecià, l’atur augmentà, els serveis socials es degradaren i el mercat negre proliferà. Com a reacció, s’estengué la xenofòbia, que culminà amb l’expulsió de treballadors dels països veïns i, des de mitjan dècada 1990, augmentà l’integrisme islamista. Però, tot i el deteriorament sociopolític, el coronel Gaddafi es negà a liberalitzar el règim.
En política exterior, Gaddafi també hagué de retrocedir en les seves ambicions expansives, tant pel que fa al nebulós projecte d’Unió del Magrib com a l’intervencionisme al Txad: el 1994 Líbia acatà la sentència del Tribunal Internacional de Justícia, la qual atorgava la sobirania de la franja d’Aozú al Txad, que de fet posà fi a l’intervencionisme libi en aquest país.
L’octubre del 1997 Moammar al-Gaddafi concedí l’extradició dels dos presumptes culpables de l’atemptat. Extradits i jutjats (1999-2001), hom començà a aixecar les sancions sobre Líbia, que restablí gradualment relacions diplomàtiques convencionals.
El viratge de Gaddafi
Després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 els EUA exigiren al govern libi la renúncia explícita a donar suport al terrorisme internacional i a desenvolupar armes de destrucció massiva, condicions a les quals Líbia accedí formalment l’agost i el desembre del 2003, respectivament. Com a resposta al consentiment del règim libi a acceptar les exigències imposades, l’ONU decretà el 2003 la fi de l’embargament i Gaddafi fou proposat per a la presidència de la comissió de drets humans d’aquesta institució, cosa que despertà una gran polèmica. El 2004 els EUA decretaren la fi de l’embargament i els caps d’estat i de govern de la Gran Bretanya i França (Tony Blair i Jacques Chirac, respectivament) visitaren Líbia (després d’un parèntesi que es remuntava, en un cas, al 1943 i, en l’altre, al 1949) i es reprengueren els concursos públics per a la concessió de llicències de prospecció petroliera. Els anys següents continuà la millora de les relacions diplomàtiques amb el món occidental amb la signatura de tractats bilaterals en diversos àmbits, especialment en el de les prospeccions i l’explotació petroliera.
L’ofensiva antiterrorista internacional també accelerà la resolució de l’afer Lockerbie: l’agost del 2003, un cop sentenciat a vint anys de presó el principal inculpat, Líbia reconegué formalment la seva responsabilitat en l’atemptat i acceptà compensar els familiars de les víctimes, que s’estengueren el 2004 a les víctimes d’un atemptat a Berlín (1986) i d’un atac a un avió comercial francès (1989), entre d’altres. Tot i això, el 2007, el principal inculpat de l’afer Lockerbie, ʿAbd al-Bāsiṭ al-Miqraḥī, fou alliberat de la condemna a Escòcia per un tribunal d’aquest país adduint motius d’edat i de salut. Posteriorment, la filtració de diverses informacions indicaren que Gaddafi havia amenaçat de tallar el subministrament de cru a la Gran Bretanya si no es repatriava Al-Miqraḥī, informacions que feien referència, especialment, a les pressions de la principal petroliera britànica.
Al mateix temps la repressió, la manca de llibertats i l’autoritarisme personalista de Gaddafi continuaren sense grans canvis, malgrat l’acceptació del seu règim per Occident, que permeté a Líbia, després de dècades, ocupar la presidència de torn del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. El febrer del 2006 la repressió policial contra un grup de musulmans que protestaven contra les caricatures de Mahoma en un diari danès provocà una desena de morts, i aquell mateix any un gran nombre d’immigrants foren repatriats.
Un cas que transitòriament tornà a posar Líbia en el centre de les crítiques fou la condemna a mort d’un metge i cinc infermeres búlgars acusats per un tribunal libi d’infectar deliberadament pacients amb el virus de la sida. Després de moltes pressions i de negociacions amb la UE, el juliol del 2007 els fou commutada la pena i foren expulsats del país. El febrer del 2009 Gaddafi fou elegit president de la Unió Africana.
L’any 2010 el líder libi continuà amb la seva estratègia d’estrènyer els lligams amb Occident, amb els quals es refermà en el poder. En aquest aspecte, a més del repartiment de concessions per a l’explotació petroliera, a l’octubre signà amb la Unió Europea un acord per al control dels emigrants il·legals cap a Europa, qüestió que preocupava especialment Itàlia.
Revolta i guerra civil
Durant la Primavera Àrab, el febrer del 2011 la detenció d’un activista pels drets humans desencadenà protestes que ràpidament s’estengueren a tot el país i que es convertiren en una crida contra Gaddafi i el seu règim. Aquest i els seus partidaris, que controlaven la major part de l’exèrcit malgrat les nombroses desercions, iniciaren una contraofensiva que donà lloc a una guerra civil. Els estats occidentals instaren Gaddafi a atendre les demandes dels revoltats i a dimitir, i criticaren els atacs massius de l’aviació sobre els insurgents. Enmig de l’escalada bèl·lica, l’OTAN desplegà la flota davant la costa líbia i alguns estats, com França, proporcionaren suport militar directe als rebels. A mitjan mes de març el Consell de Seguretat de l’ONU aprovà una zona d’exclusió aèria sobre Líbia que obria la porta a intervenir contra l’exèrcit libi en defensa de la població civil.
El mateix mes de març del 2011 fou creat a Bengasi un Consell Nacional de Transició (CNT), que agrupava diverses organitzacions opositores sota el lideratge de l’antic ministre de Justícia Muṣṭafà ‘Abd al-Ǧalīl (president) i de Maḥmud Ǧibrīl (cap del comitè executiu), l’artífex de les reformes econòmiques de signe liberal del règim els anys 2007-11. El CNT rebé al juliol el reconeixement com a únic govern legítim del Grup Internacional de Contacte per a Líbia, format per la UE i els seus estats membres, els Estats Units, Turquia, els Emirats Àrabs Units i, entre d’altres, l’ONU, l’OTAN, la Lliga Àrab i el Consell de Cooperació del Golf. Els atacs aeris de l’OTAN donaren un tomb decisiu al conflicte, i a l’agost els rebels entraren a Trípoli. El 20 d’octubre, en caure Sirte, darrer bastió del règim, Gaddafi fou mort en circumstàncies confuses durant un atac dels rebels i de l’aviació de l’OTAN. Part dels seus familiars foren morts i el nucli d’afins que controlava el règim desmantellat.
L’1 de novembre es formà un govern de transició encapçalat per l’acadèmic ʿAbd al-Raḥīm al-Kīb i l’OTAN donà per acabada la missió a Líbia. El juliol del 2012, amb la celebració d’eleccions constituents, les primeres eleccions lliures en seixanta anys, el CNT deixà d’existir, i a l’octubre els diputats electes al parlament (Congrés Nacional General) nomenaren primer ministre ʿAlī Zīdān, encarregat de formar un govern interí per a l’elaboració d’una nova constitució i convocar noves eleccions. Tanmateix, els creixents atacs islamistes desbordaren la capacitat del nou govern: al setembre moriren l’ambaixador i tres membres més de l’ambaixada dels EUA a Bengasi en un atemptat d’Anṣār al-Šarī'a, la principal organització terrorista islamista. Al principi de l’any següent, la situació era ja de guerra civil oberta. L’octubre del 2013 el primer ministreʿAlī Zīdān fou segrestat durant algunes hores. Obligat a dimitir el març del 2014, després de les eleccions del juny l’espiral de caos s’accentuà quan s’enfrontaren les faccions progovernamentals i de l’oposició laica majoritària sorgida de les eleccions al juny.
Irromperen també en el conflicte grups de la insurgència extremista musulmana, especialment l’Estat Islàmic, que arribà a controlar extenses zones del país. El febrer del 2015, l’ambaixada italiana fou la darrera d’un cos diplomàtic occidental a abandonar Líbia. En aquest context d’enfrontaments, el gener del 2015 l’ONU aconseguí un acord entre el govern i el parlament (ara desplaçat a Tubruq) i una part de la milícia islamista, que controlava Trípoli, i un any més tard anuncià la formació d’un Govern d’Acord Nacional que tanmateix rebutjaren part de les faccions en conflicte. D’entre aquestes faccions emergí amb força l’encapçalada pel general Ḫalīfa Ḥaftar, antic oficial de l’exèrcit de Gaddafi i posteriorment opositor seu, les milícies del qual s’enfrontaren al Govern d’Acord Nacional després que l’Estat Islàmic fos expulsat de les ciutats de Sirte, Bengasi i Darna entre el desembre del 2016 i el juliol del 2018.
Bé que el llarg setge de Trípoli (abril del 2019 ‒ juny del 2020), ciutat on tenia la seu el govern encapçalat pel primer ministre Fāyiz al-Sarraǧ, fou rebutjat, a mitjan 2020 Ḥaftar controlava més de la meitat del territori de l’estat, els jaciments de petroli més importants i gairebé tots els principals oleoductes. Rebia bàsicament el suport de Rússia (acusada d’enviar mercenaris a Líbia, als Emirats Àrabs Units i a Egipte). Per la seva banda, el govern de Trípoli tenia com a principals aliats Qatar, Itàlia i Turquia, estat l’exèrcit del qual també intervingué en el conflicte. Una de les conseqüències de la guerra civil i del desgovern fou que Líbia es convertí en un dels focus de sortida de grans contingents d’immigrants cap a Europa, cap a on eren embarcats per màfies que actuaven aprofitant-se de l’absència de controls.