Llibre jutge

Versió catalana antiga de les lleis godes o Liber iudiciorum visigot.

S’ha conservat només fragmentàriament: en un full de pergamí a la biblioteca del monestir de Montserrat i un altre fragment a l’Arxiu Capitular del bisbat de la Seu d’Urgell.

Segons A.M. Mundó, que l’identificà el 1960, el manuscrit anomenat Llibre jutge de Montserrat, pot ésser datat entre el 1180 i el 1190. Es tracta d’una còpia de la versió catalana, probablement de vers el 1140, del Liber iudicus, en relació directa amb la primera compilació dels Usatges. El títol de Forum iudicum d’un còdex castellà del 1188 i que donà origen al Fuero Juzgo no fou mai conegut a Catalunya; d’aquí que hagi d’ésser refusat, segons Mundó. D’acord amb d’altres testimonis llatins i catalans, el títol català antic devia ésser Libre jutge. La versió catalana fou feta segurament per a ús de la cúria comtal de Barcelona. Alguns estudis posteriors situen la còpia del Llibre jutge de Montserrat al voltant del 1220-30.

El Llibre jutge de la Seu d’Urgell fou descobert pels religiosos Cebrià Baraut i Benigne Marquès, que el dataren de mitjan segle XI. El 2023, Jesús Alturo i Tània Alaix publicaren Lletres que parlen. Viatge als orígens del català, en què daten aquesta còpia en català del Liber iudiciorum o Codi de Recesvint —el codi de lleis got vigent fins al segle XIII— entre el 1060 i el 1080, i l’atribueixen a Traver Radolf, prevere de Santa Maria d’Organyà, que l’hauria copiat per al jutge Albertí d’aquesta localitat de l’Alt Urgell. El document, que té els extrems socarrimats, prova que patí l’incendi d’aquesta església el 1090, acabà com a coberta d’un llibre parroquial de Conques al segle XVI.

Ambdós documents, a part l’interès per als estudis jurídics, tenen un gran valor per a la història de la llengua, com a testimonis més reculats coneguts fins ara, anterior (Llibre Jutge de la Seu d’Urgell) o coetani (Llibre Jutge de Montserrat) a les Homilies d’Organyà, d’una prosa ja netament catalana.