i Josep Lladonosa i Pujol | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Josep Lladonosa i Pujol

Historiografia
història hist
Mestre, periodista, historiador i activista cultural.
Alguaire, Segrià, 28 de juny de 1907 — Lleida, Segrià, 2 de febrer de 1990

De família obrera, fou fuster a Lleida (1924) i, des del 1927, a Barcelona, anys en què es proporcionà una educació autodidacta i entrà en contacte amb el catalanisme, col·laborant a El Matí i Esplai. Retornà el mateix any a Lleida, on cursà magisteri i obtingué el títol de mestre d’escola (1931). Paral·lelament començà la publicació d’articles i, esdevingut redactor del diari republicà La Jornada, deixà definitivament la feina de fuster. Del 1931 al 1936 exercí de mestre, primer en escoles privades i després en una escola mixta a la Vall d’Aran (1935), de la qual fou rellevat al juliol del 1936 a causa del seu cristianisme declarat (el 1931 s’havia integrat a la FEJOC), que compaginava amb un republicanisme inequívoc. Incorporat a la lleva del 38, participà en la batalla de l’Ebre, a la divisió comandada per Enrique Líster. Acabada la guerra, fou internat en camps de concentració a la Catalunya del Nord, i al maig de 1939 fou autoritzat per tornar a Lleida, on, malgrat alguns intents de depuració, pogué exercir novament el magisteri des del 1941 a l’Escola Annexa de la Normal de Magisteri. Malgrat el clima de repressió del franquisme, des del catolicisme formà part del corrent renovador d'algunes institucions (Secció de Mestres d’Acció Catòlica, Acadèmia Mariana, Casa de Crist Rei, Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, etc.) que intentaren una certa obertura de mires i la reintroducció del català a la litúrgia.

La publicació de la seva primera monografia, La antigua parroquia de San Martín (1944), assenyalà l’inici d’una creixent dedicació a la historiografia lleidatana, la qual contribuí a salvar d'un buit considerable. Tanmateix, li fou refusat l’ingrés a l’Institut d’Estudis Ilerdencs fins el 1967. Autor de nombrosos articles històrics a La Mañana amb un parèntesi entre el 1948 i el 58 a causa d’una polèmica amb el seu director, publicà una gran quantitat de treballs històrics, com ara El sitio de Lérida en tiempos de Juan II de Aragón (1945), Compendio de historia de Lérida (1948), Manuel de Montsuar (1950), L’estudi General de Lleida del 1430 al 1524 (1970, premi Pròsper de Bofarull de l’IEC, 1953), La ciutat de Lleida (en tres volums, 1955-59), El cardenal Remolins (1956), Història de Lleida (1972-75), Relacions entre Mallorca i Lleida a l’època medieval (1977), Informe històric sobre els topònims Lérida/Lleida (1977), La Suda, parròquia de la Seu de Lleida (1980), Història de la ciutat de Lleida (1980) i La Fuliola. Nou segles d’història (1980), i col·laborà a l’obra col·lectiva Lleida, problema i realitat (1967). Pòstumament (1990), hom li edità Història d’Artesa de Segre i la seva comarca.

Publicà també les memòries Setanta-cinc anys de records (1907-1982) (1989) i les novel·les històriques La fi de Macot (1960), en què Víctor Mateu es basà per fer la  sarsuela homònima, i Un toll de sang a terra, de publicació pòstuma (1996). A més de La Mañana, col·laborà en diverses revistes d'àmbit local i d'àmbit català, com ara Serra d’Or. Participà al Congrés de Cultura Catalana, en diferents actes de l’Associació de Col·legis Mèdics Catalans i als seus Annals, i als Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (1976), i col·laborà en obres col·lectives com ara la Gran Enciclopèdia Catalana, la Gran Geografia Comarcal de Catalunya o Els castells catalans. El 1962 fou nomenat cronista oficial de la Ciutat de Lleida i el 1982 obtingué la Creu de Sant Jordi. Fou també membre de la Real Academia de la Historia (1962), de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1962) i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1985).

Llegir més...