Les fonts en les quals es basa són l’Escriptura, Cassiodor, Jeroni, Agustí, Beda i altres. Poc valuosa històricament, palesa, però, una vena poètica ingènua, una fe profunda i una gran imaginació. Fou molt popular en la seva època i posteriorment. N'hi ha traduccions catalanes, la més antiga de les quals és la conservada en manuscrit a la Bibliothèque Nationale, de París (segle XIV); són posteriors els manuscrits de Vic (segle XV) i el de Barcelona. En el de París (probablement d’autor rossellonès), malgrat la seva uniformitat lingüística, hom troba uns trets dialectals de transició vers l’occità i uns altres de propis de la part septentrional del domini lingüístic català. Han estudiat la versió catalana Joan Coromines, Pere Bohigas i els investigadors nord-americans Charlotte S.Maneikis i Edward J.Neugaard que l’han editada (Vides de sants rosselloneses, 1977). Les primeres edicions catalanes de l’obra (amb el títol de Flos sanctorum) són les de Barcelona (1494) i València (1496).