Les fonts en les quals es basa són l’Escriptura, Cassiodor, Jeroni, Agustí, Beda i altres. Poc valuosa històricament, palesa, però, una vena poètica ingènua, una fe profunda i una gran imaginació. Fou molt popular en la seva època i posteriorment.
N’hi ha traduccions catalanes, la més antiga de les quals és la conservada en manuscrit a la Bibliothèque Nationale de París (datada per Coromines en l’últim quart del segle XIII); són posteriors els manuscrits de Vic (segle XV) i el de Barcelona. En el de París (probablement d’autor rossellonès), malgrat la uniformitat lingüística, hom hi troba uns trets dialectals de transició vers l’occità i uns altres de propis de la part septentrional del domini lingüístic català.
N’han estudiat la versió catalana Joan Coromines, Pere Bohigas i els investigadors nord-americans Charlotte S. Maneikis i Edward J. Neugaard, que editaren (Vides de sants rosselloneses, 1977). Les primeres edicions catalanes de l’obra (amb el títol de Flos sanctorum) són les de Barcelona (1494) i València (1496).
Bibliografia
- Coromines, J.(1977): Vides de Sants rossellonesos. Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana
- Rebull, N. (1976): Llengenda àuria. Olot, [s. n.].