Lleida

Ilerda (la)
Ildirda (ant.)
Iltirta (ant.)

Vista de la Seu Vella de Lleida i la ciutat al seu voltant

© Fototeca.cat

Municipi del Segrià, al centre del pla de Lleida, cap de comarca del Segrià, estès a banda i banda del Segre.

Situació i presentació

Lleida és el municipi més extens de la comarca; limita per un petit sector al NW amb la comarca de la Llitera. En aquesta banda, el municipi s’estén seguint una estreta franja de terreny entre els termes d’Almacelles i l’enclavament de Malpartit (Torrefarrera) al NE, i de Gimenells i el Pla de la Font i d’Alcarràs al SW. A ponent limita amb aquest darrer municipi, fins arribar al Segre. Aquí, el termenal tomba vers llevant seguint el curs del riu, al límit amb Sudanell, Montoliu de Lleida i Albatàrrec; seguidament, una llenca del terme s’interna vers migdia entre els municipis d’Alfés i d’Artesa de Lleida fins a tocar el d’Aspa. A l’E confronta amb Torregrossa, de la comarca del Pla d’Urgell, i els Alamús. Al NE els límits són amb els termes de Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) i Alcoletge, i al N amb Corbins, Torre-serona, Torrefarrera i Alpicat. L’estructura geològica del terme s’engloba entre dos alterosos traçats horitzontals, el primer corresponent a les plataformes que formen la divisòria d’aigües entre el Cinca i el Segre (que fins al segle XIX hom anomenava de la Llitera, ja a partir de la vora dreta del Segre), i el segon sector, a l’esquerra del Segre, format per les terres que més enllà constitueixen el Pla d’Urgell o les Garrigues. A la part central trobem el pla de Lleida, que antigament comprenia només l’horta de Lleida i que, amb l’extensió del regatge fins als antics secans de ponent, estengué l’abast del nom. El pla de Lleida, per la seva natura geològica (era terciària), és abundós de gresos, conglomerats i argiles lignítiques, bé que de composició diferent en una riba o en l’altra: la de l’esquerra és constituïda per una capa gruixuda de terra vegetal amb filons d’esquist argilosos, dipositada sobre un terreny d’al·luvió; a la de la dreta abunden més les argiles amb bancs de pedra tova i gres i amb menys quantitat d’humus. Les hortes de més enllà del Cappont, Fontanet, la Copa d’Or, la Femosa, el Pla de Vilanoveta i Palauet, des de temps immemorial són famoses per la seva fertilitat i per la qualitat de llurs conreus. La principal via fluvial del municipi és el Segre, però la font principal que proveeix d’aigua l’horta de Lleida és la Noguera Ribagorçana, a través del canal de Pinyana (o canal de Lleida), a 40 km de la ciutat. La séquia originària, abans d’arribar al terme de Lleida, es divideix en dues, la que comprèn la séquia del Mig (amb 1.200 litres per minut) i la Séquia Major (amb 3.000 litres), i l’anomenada séquia del Cap, que neix a Vilanova de Segrià (1.800 litres) i havia fornit d’aigua potable la ciutat, després de ser depurada a Alpicat. Lleida rep l’aigua del pantà de Santa Anna, damunt Pinyana. A l’altra banda del Segre hi ha la séquia de Fontanet, que pren l’aigua al terme de Vilanova de la Barca, recorre 22 km i mor a la partida de la Femosa. La séquia de Torres s’alimenta del canal de La Canadenca. Hi ha, a més, les clamors, que recullen l’aigua de la pluja o les filtracions de séquies i braçals, com la de Noguerola (la clamor de Segrià, documentada al segle XII, que ha donat nom a la comarca) i el reguer de Picabaix, que fa de partió entre els termes de Lleida i Corbins. Dins el terme municipal. la zona del Mas de Melons és classificada com a PEIN. El municipi comprèn la ciutat i cap municipal, comarcal i provincial de Lleida, les caseries o antics pobles de Sucs, Suquets i Raimat, les barriades no conurbades amb el nucli de Lleida de Llívia, els Mangraners i la Bordeta, diverses urbanitzacions (la Sardera Alta, la Sardera Baixa, Urdesa), diversos polígons industrials, però només un de consolidat (polígon industrial del Segre) i diversos sectors de poblament disseminat. El nom de Lleida és d’origen preromà. De fet, Ilerda i Iltirta (nom d’origen ibèric que sembla que es podria traduir per ‘vila o ciutat fortificada’) són topònims que ja apareixen a l’Ora maritima d’Aviè (535 aC) i a les monedes encunyades a Lleida tres segles després.

El clima

Situada la ciutat a 41° 37´ N, entre les terres semidesèrtiques d’Aragó i la Catalunya mediterrània, el seu clima és continental i àrid, part integrant de la vall de l’Ebre. Per això el seu règim pluviomètric és escàs. Entre el 1915 i el 1960, la precipitació anual a vegades amb prou feines arribà als 200 mm, bé que d’un període a l’altre, entre anualitats plujoses i seques, de vegades superà els 300 mm (la clapa lleidatana és la de més escassa pluviositat de Catalunya). Pel que fa a les temperatures observades en els darrers trenta anys, han oscil·lat entre la mitjana anual de 13,7 °C l’any 1941, de 16,4 °C l’any 1950 i de 14,5 °C el 1970. Les temperatures mínimes més baixes correspongueren a -8,2 °C el gener del 1954, i en aquest període les temperatures màximes superiors no superaren els 38 °C. Altrament, una característica del clima lleidatà és la boira, conseqüència de la seva situació en la fondalada del Segre.

Les comunicacions

La privilegiada situació de Lleida, punt de convergència de les valls fluvials que davallen dels Pirineus (el Segre i els seus afluents principals, el Cinca, la Noguera Ribagorçana i la Noguera Pallaresa) i el fet de ser lloc de pas entre la Catalunya marítima i les terres de l’interior de la península, n’han fet un nus de comunicacions de primer ordre, al voltant del qual s’ordena tota la xarxa viària de la Terra Ferma. L’antic traçat de la N-II, actualment N-IIa, travessa el municipi i la ciutat de Lleida, mentre que la moderna autovia voreja la ciutat pel nord. Es tracta d’una de les vies principals de comunicació entre Lleida i Barcelona. L’altre eix important de comunicació és l’autopista AP-2, que té l’origen en la de la Mediterrània al terme del Vendrell (on enllaça amb l’AP-7), i travessa el municipi al S de Lleida, on hi ha l’accés que porta a la capital de la Terra Ferma per la N-236. També travessa el terme i la ciutat, procedent de les Borges Blanques, la N-240 de Tarragona a Binèfar. Surten de Lleida diverses carreteres com la N-230 vers la Vall d’Aran; la C-12, que provinent d’Amposta es dirigeix a Àger o la C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu passant per Tremp i Sort, la qual enllaça amb l’A-2. Finalment, una xarxa de carreteres locals uneix les poblacions veïnes de Benavent de Segrià, Artesa de Lleida, etc. Lleida és també un important nus ferroviari. L’estació és situada a l’esquerra del Segre, entre el nucli urbà i el barri de Pardinyes. Passa per Lleida, després de creuar el Segre pel pont del Ferrocarril, la línia de Barcelona a Saragossa per Manresa, que serveix la comunicació amb Lleida de les poblacions d’Almacelles, Binèfar i Montsó i Bell-lloc d’Urgell, Mollerussa, Tàrrega i Cervera; igualment, el ferrocarril de Lleida a Reus per les Borges Blanques, es bifurca a Picamoixons vers Roda de Berà i Barcelona. Finalment, cal esmentar la línia de Lleida a la Pobla de Segur, que passa per Balaguer i que havia estat projectada fins a Saint-Girons, a l’Arieja. També tenen pas per l’estació de Lleida molts trens que es dirigeixen vers diversos punts de l’Estat espanyol. Finalment, cal esmentar com l’arribada del tren d’alta velocitat (2003) suposa un canvi important en la posició de la capital i de tota la comarca en la xarxa de transports catalana i estatal. Al respecte cal esmentar el desenvolupament (a partir del 2001) del Pla de Dinamització de l’Alta Velocitat a les Terres de l’Ebre. L’any 2008 entrà en servei el sistema de trens llançadora Avant de Renfe, que connectaven Barcelona, Lleida i el Camp de Tarragona en la meitat del temps. L’any 2007 s’inicià a Alguaire, a quinze km de la ciutat, la construcció de l’aeroport de Lleida el qual, inaugurat el gener del 2010, havia de dinamitzar les relacions de la regió de Lleida amb Europa i el nord d’Àfrica.

La població

Tots els indicis històrics permeten de suposar un notable contingent de poblament a Lleida i a la seva comarca des de les èpoques més reculades, però no ens ha arribat cap testimoni que permeti donar xifres aproximades. El primer fogatjament és del 1365, quan el despoblament iniciat a mitjan segle XIV començava a fer-se notar, i dona per a Lleida i els pobles de la seva contribució 2.334 focs o famílies, és a dir, uns 9.000 h; aquests llocs agregats eren Bell-lloc, els Alamús, les Borges Blanques, la Cogullada, els Castellots i els llogarets o terres de Rufea, les Torres de Sanui, Almacelles, Palau de l’Horta, Vilanova de l’Horta i Vilanova d’Alpicat, cap dels quals no passava de 100 focs (alguns en tenien només de 5 a 10). El despoblament va continuar fent davallar el cens del terme de Lleida, que es xifrava en 1.215 focs el 1380 i havia augmentat fins a 1.545 el 1413, dels quals 1.213 corresponien a la ciutat estricta. La crisi de mitjan segle XV i episodis com el setge de Lleida del 1464 que mig despoblà la ciutat, van colpir fortament el poblament, que el fogatge de 1497 xifrà en 829 focs o famílies, o sigui, menys de 4.000 h. Al llarg del segle XVI hi hagué un petit augment que donà 1.176 focs el 1515, xifra que es mantingué llarg temps estacionària, ja que era encara de 1.180 el 1553, que correspon a uns 5.000 h escassos. Entre el 1553 i el 1640 la ciutat i la comarca experimentaren un notable creixement per l’atracció de forasters, gascons i altra gent de l’altra banda dels Pirineus i també de la comarca, fet que es traduí en una intensa edificació en tot l’espai disponible dintre les muralles. Estimacions derivades de la col·lecta del maridatge del 1618 i altres notícies de l’època permeten de fixar per a aquella data en 11.639 els veïns de la ciutat estricta (nucli urbà i el Cappont) i en uns 300 els del seu terme. Aquesta expansió es va aturar per la guerra de Successió, que va ser causa d’una pràctica destrucció de la ciutat el 1707: desaparegueren cinc barris i només quedaren uns 300 h a la ciutat. La recuperació fou ràpida, ja que el 1715 s’hi enregistraven 603 veïns o caps de casa i el cens d’Aparici del 1718 hi assignà 2.353 h. La prosperitat que experimentà el Segrià en temps dels corregidors, molts d’ells il·lustrats, com Bassecourt i el marquès de Blondel, es traduí en millores de l’urbanisme i de les comunicacions, que facilitaren molt l’expansió industrial i el sistema de regs, que afavorí molt l’entorn agrícola. Tot això fou causa d’una ràpida creixença de la ciutat a partir dels volts del 1750 i possibilità que el 1787 hagués ultrapassat els 10.000 h (10.714) i continués creixent fins a atènyer els 12.000 en iniciar-se les guerres contra Napoleó. La primera meitat del segle XIX marcà una etapa d’estancament que reflectiren els censos del 1830 i del 1842, que li donaren respectivament 12.500 i 12.236 h, per iniciar tot seguit una ininterrompuda creixença que podem xifrar en 19.627 h el 1857; 21.885 el 1887, i 21.432 el 1900. Al segle XX, gràcies a l’expansió industrial i dels serveis, la ciutat va experimentar un creixement que, a partir del 1950 i fins el 1981, s’incrementà a causa de la immigració de gent de l’Aragó i de pobles de la comarca primer, i de la resta de regions espanyoles (Múrcia, Andalusia, etc.), després. Ho palesen eloqüentment les xifres següents: 38.165 habitants el 1920, 41.464 h el 1940 i 52.849 h el 1950; d’aquest moment en endavant els censos es disparen per les raons esmentades: 63.850 h el 1960, 90.884 h el 1970, 102.559 h el 1975 i 106.814 h el 1981. Així doncs, en l’espai de 30 anys, del 1950 al 1981, es duplicaren el nombre d’habitants. De tota manera, i des de mitjan de la dècada de 1980, la tendència al creixement fou molt més moderada. El 1986 es van censar 107.749 h, el 1991 hi havia 112.093 h, i el 2006 119.711. Al llarg de la dècada de 1990 la població de Lleida es mantingué (113.040 h el 2001) i el 2005 registrà un notable increment (124.709 h). El creixement de la ciutat de Lleida es nodreix fonamentalment de la gent que prové d’altres punts de les comarques lleidatanes i d’un creixement vegetatiu lleugerament positiu. Aquest creixement no sols afecta la ciutat de Lleida, sinó també els municipis més propers que en molts casos actuen com una mena de satèl·lits i descongestionants de la ciutat.

L’economia

L’agricultura i la ramaderia

La ciutat de Lleida és el nucli de població més gran i el vertader pol d’atracció industrial i de serveis de les terres de ponent del Principat i també d’un bon sector de terres que pertanyen administrativament a l’Aragó. A part de la importància assolida, especialment els darrers anys del segle XX, per la indústria i els serveis, no es pot oblidar la seva situació estratègica a banda i banda del Segre, en una zona d’hortes i d’importants extensions de recs; és per això que l’agricultura hi té un paper primordial. La transformació de l’agricultura de la zona, que d’una producció d’autoconsum, anterior als anys 1950, ha passat a ésser una agricultura especialitzada i d’exportació d’un alt rendiment, ha estat possible gràcies a la moderna tecnologia emprada i a la mentalitat empresarial de l’agricultor lleidatà. La superfície conreada ocupa la major part de l’extensió del terme i gairebé tota és de regadiu. Els arbres fruiters són el conreu predominant, sobretot les pereres i les pomeres, amb un percentatge de producció molt alt respecte a la producció total de Catalunya i de l’estat. Mentre que la superfície de pereres s’ha estabilitzat, la de pomeres i presseguers ha anat disminuint els últims anys del segle XX. A part el consum local i estatal, les pomes i les peres primerenques s’exporten també a l’estranger, principalment a països de la Unió Europea, sobretot Alemanya, Portugal, França i Itàlia. A part de la fruita, que és predominant, la resta de conreus es distribueixen entre el farratge, principalment alfals, que ha augmentat força en els darrers anys, els cereals (ordi, blat i blat de moro), tot i que han patit una certa disminució el darrer decenni dels segle XX, i la vinya, que segueix augmentant des de la dècada de 1980. A aquest increment ha ajudat l’estratègia d’elaboració de vins de qualitat a la partida de Raimat, dins del municipi, i la declaració de Denominació d’Origen Costers del Segre dels vins lleidatans. Començada com una activitat familiar, la ramaderia anà assolint a Lleida una remarcable importància, i al llarg dels anys 1960, 1970 i 1980 moltes de les velles explotacions familiars es reconvertiren en granges de bestiar portades a nivell industrial. Aquest constant creixement del sector ramader continuà fent-se palès, de manera notable, al llarg de la darrera dècada del segle XX. Aquest fenomen ha afectat, sobretot, els sectors avícola, porcí i boví. Modernament, la major part d’aquestes granges funcionen d’acord amb integracions verticals amb les cooperatives agroramaderes, ramaderes o fàbriques de pinsos de la zona. El major nombre de caps es concentra amb la cria d’aviram, el porcí i en menor grau el boví i l’oví. Pel que fa a la resta de ramaderia, s’aprecia una certa recuperació de la cria de conilles mares i es comptabilitzen, després de molts anys, ruscs per a la producció de mel.

La indústria

Lleida és un centre bàsicament de serveis, però la indústria representa una part important de l’economia, i es veu afavorida pel fet de ser un nus viari important, cosa que genera una facilitat de transports que atreu noves empreses a la ciutat. A la darrera dècada del segle XX, la població ocupada es concentrava bàsicament en el sector serveis i la indústria. Tot i que hi ha una diversificació considerable de la producció, Lleida presenta un fort lligam amb les indústries derivades del sector primari. La indústria s’ha anat instal·lant al llarg dels principals eixos viaris del municipi. Els darrers anys del segle XX, cal destacar la implantació de diversos polígons industrials com el del Segre, el Camí dels Frares o Segre Niu, situats principalment a la riba esquerra del Segre i al llarg de la carretera C-13. Per sectors, el més important és l’agroalimentari, molt vinculat amb el sector primari segrianenc. Es poden distingir dos grans blocs relacionats amb la indústria agroalimentària. Per una banda, les empreses que es deriven del sector agrícola, i per l’altra les que tenen la base en el sector ramader. Dins de les primeres, s’aprecia una important presència del ram de la fruita. Moltes d’aquestes empreses són magatzems fructícoles que presenten la màxima activitat a l’estiu, quan s’omplen de personal temporer. La resta de l’any funcionen amb un personal reduït i de manteniment. A més a més, hi ha un bon nombre de cooperatives que comercialitzen productes agraris, entre les quals destaca per la seva antiguitat i nombre de socis la Cooperativa Agrícola Pràctica de Lleida. Abasta diversos vessants del sector agrícola (des de la comercialització de fruites i la transformació de cereals fins al subministrament de cereals o de maquinària agrícola). Es pot parlar també d’altres indústries que deriven del sector primari que es dediquen més a transformació de productes. Seria el cas de Sant Miquel, fàbrica de cervesa i malta, amb seu a Lleida. Les empreses que deriven de la ramaderia formen cicles productius complets a partir del sistema d’integració vertical. Partint de les granges porcines, hom passa per les fàbriques de pinsos i d’aliments per al bestiar, entre les quals cal destacar Copaga, SA o Corporació Alimentària de Guissona, SA; els escorxadors (Escorxador Industrial de Lleida); i les cases transformadores i comercialitzadores de productes carnis. Algunes empreses, generalment les més grans, assumeixen diverses fases del procés productiu. El ram del metall també ha estat important dins de l’economia de Lleida. Es tracta de petites i mitjanes empreses que s’emporten un volum important de producció. Tot i que la finalitat d’aquestes empreses és diversa, predominen aquelles que fan maquinària i estris agrícoles diversos. Altres sectors de la indústria lleidatana amb una presència més aviat reduïda, han estat el tèxtil, el sector de la fusta, el químic (adobs, fertilitzants i pintures) i el sector de la construcció.

El comerç

Aspecte d’un carrer de Lleida

© CIC-Moià

El sector terciari és per als lleidatans la font econòmica principal. Lleida actua com a centre comercial i de serveis d’una gran àrea que ultrapassa els límits comarcals i que afecta poblacions de les comarques veïnes i territoris de la comunitat aragonesa. Dins del sector terciari, el grup econòmic amb major pes és el del comerç i serveis. L’estructura comercial lleidatana, que en els darrers anys del segle XX ha rebut un fort impuls i una important modernització, és composta en la seva major part per establiments de petita dimensió. Per tant, es tracta d’una estructura força tradicional a la qual afecten visiblement les noves instal·lacions de grans superfícies de venda que s’han anat establint a la ciutat. Malgrat això, s’ha sabut anar adaptant a les exigències del mercat modern. El comerç es concentra fonamentalment a les artèries principals del barri antic i als dos eixamples més antics de la ciutat. Aquestes zones s’han envoltat d’infinitat de serveis complementaris com pàrquings, línies de transport metropolità, restaurants, zones d’oci i esbarjo, etc. Hom disposa també de diversos mercats, entre els quals cal destacar el mercat dels Pagesos, que se celebra el dissabte, des del 1972 al barri de Pardinyes, o el mercat de la Mariola. El dijous es fa mercat al camp d’Esports i el diumenge, a la Rambla, se celebra el mercat del col·leccionisme i antiguitats. En un altre àmbit hi ha Mercolleida, on setmanalment es fixen els preus dels productes del camp i del bestiar. L’oferta comercial de Lleida es complementa amb una sèrie de fires de cicle anual. La més important és la Fira Agrària de Sant Miquel, que té lloc pels volts de Sant Miquel, el mes de setembre al recinte firal situat a l’esquerra del Segre, entre el riu i el barri de Cappont. La Fira de Sant Miquel va néixer per un privilegi atorgat per Jaume I. Després es va perdre, tot i que esporàdicament se’n celebraren algunes mostres al llarg dels segles. El 1954 la Fira de Sant Miquel va renéixer amb un caire anual i ha continuat fent-se de nou al llarg dels anys. Actualment és qualificada per la Generalitat com a Fira Internacional i Estatal. És dedicada a l’agricultura i molt especialment a la maquinària. Paral·lelament se celebra el Saló Internacional del Sector de la Fruita, Eurofruit, ubicat al mateix indret que la Fira de Sant Miquel. Aquest saló, és dedicat a la fruita dolça, al cultiu en vivers i a la fruita seca i transformada. Però a Lleida també se celebren altres fires. Durant l’any tenen lloc Municipàlia, Saló Internacional d’Equipaments, que se celebra cada dos anys (senars) a mitjan octubre, una altra de les fires qualificades a Lleida com de caire Internacional i Estatal i que és dedicada a equipaments per als municipis. Cal esmentar també Minusval, Saló Nacional d’Ajuts Tècnics per els Discapacitats, que se celebra biennalment (parells) a l’octubre, és una fira dedicada als equipaments per a minusvàlids. Lleidantic, Fira d’Antiquaris i Brocanters de Lleida, se celebra anualment a principis de novembre. A més a més d’aquestes, se celebren altres fires comercials i abracen diversos sectors (Firatast, Nuvis, Vehicle d’ocasió, Lleidanatura, Firaporc, etc.). És en estat avançat el projecte del Palau de Congressos de Lleida i, finalment, cal esmentar la creació (2004) de la Central Integrada de Mercaderies, situada al costat del Mercat Central de Fruites i Verdures.

Els serveis i el turisme

En aquest apartat és on realment s’aprecia que Lleida és el centre d’una gran àrea d’influència terciària, amb bona part de la població ocupada en el sector dels serveis. A nivell administratiu, a Lleida tenen delegacions diversos organismes ja siguin estatals o autonòmics, com la Diputació Provincial de Lleida, el Consell Comarcal del Segrià i la Generalitat. Quant als serveis sanitaris, hi ha una concentració de dispensaris, centres d’assistència primària (CAP), hospitals i entitats mèdiques privades (com la mútua Asepeyo o l’Aliança, que té hospital), que té un àmbit d’influència que supera el límit comarcal. En total es comptabilitzen 8 centres hospitalaris a Lleida. Hi ha l’Arnau de Vilanova, que és el més gran, l’Hospital Provincial de Santa Maria, la Clínica de Ponent, l’Hospital de la Creu Roja, la Clínica Montserrat, la Clínica de Nostra Senyora del Perpetu Socors i la Clínica de los Abetos. Ja dins d’un àmbit més especialitzat, hom troba diverses clíniques psiquiàtriques, com la Clínica Psiquiàtrica Bellavista, i diversos centres assistencials pertanyents a mútues de treball i associacions de malalts. Pel que fa a l’ensenyament, a més dels cicles d’ensenyament obligatori, Lleida compta amb un gran nombre de centres que imparteixen batxillerat i cicles formatius. L’ensenyament superior aquest està representat per la Universitat de Lleida. Es tracta d’una Universitat de llarga tradició i de més llarga història. Per un privilegi del 1300, Jaume II instituïa a Lleida un Estudi General que havia de monopolitzar els estudis universitaris en tots els estats de la corona catalanoaragonesa. El sosteniment de l’Estudi corresponia al municipi. Des del principi tingué les facultats de gramàtica, medicina, filosofia, lògica i de lleis i cànons (que fou la que li donà més fama). El 1842 es traslladaren els estudis universitaris a Barcelona, i el mateix any es creà a Lleida l’Escola Normal de Mestres, antecessora directa de l’Escola Universitària de Mestres (dependent de la Universitat Autònoma fins el 1992) i posteriorment ampliada en els seus estudis com a Facultat de Ciències de l’Educació. La ciutat requerí en diverses ocasions que fos restaurada la universitat. El 1968 s’instal·laren a Lleida delegacions d’algunes facultats barcelonines sota el nom d’Estudi General de Lleida. La fundació es feu mitjançant un consorci de la Diputació amb l’Ajuntament, completat el 1982 amb l’adquisició del grandiós Seminari Conciliar, edificat a la fi de la centúria passada. Progressivament s’hi van anar afegint les diverses especialitats. Al final del 1991 es constituí la Universitat de Lleida, que aplegava les diferents delegacions, i el curs 1992-93 fou el primer que la nova entitat funcionà de manera independent de les universitats mares. En aquest curs, funcionaven la facultat de Dret, l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària, la facultat de Lletres, la facultat de Medicina, la facultat de Ciències de l’Educació, l’Escola Universitària Politècnica i l’Escola Universitària d’Infermeria Santa Maria. Existeixen també diversos centres adscrits a la Universitat de Lleida, com ara l’Escola Universitària de Relacions Laborals, l’INEF i l’Escola Universitària de Treball Social o l’Escola Universitària de Turisme Terres de Lleida. La Universitat de Lleida atreu gent de la província i també de la Franja de Ponent i de l’Aragó. Els diversos centres estan repartits per la geografia urbana de Lleida. Respecte el món de la recerca, cal esmentar la creació del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida (2005), situat a la zona oest del turó de Gardeny. Cal fer també un esment a les diverses escoles especialitzades que manté la ciutat de Lleida. A part les escoles bressol, hi ha el Conservatori Professional Municipal de Música, una Escola Municipal de Belles Arts, l’Institut Municipal d’Informàtica, l’Aula de Teatre i també l’Escola Municipal de Jardineria, destinada principalment a oferir formació i feina als disminuïts, entre d’altres. També hi ha l’Escola Oficial d’Idiomes, dependent de la Generalitat de Catalunya. Lleida, amb gran afició als esports, compta amb un gran nombre d’instal·lacions esportives, entre les quals cal esmentar les instal·lacions de l’INEF, el Sícoris Club, amb uns dels equipaments més complets. Destaca entre els complex esportius de la ciutat, el Camp d’Esports de la Unió Esportiva Lleida, el qual va ser inaugurat l’any 1919 i vint anys després, el 1939, es fundà l’equip de la terra ferma. Després de diverses remodelacions (la darrera finalitzà el juny de 1994) i de que en ell s’hagin practicat gairebé totes les especialitats esportives, el Camp d’Esports és actualment una instal·lació moderna, còmoda, de fàcil accés, etc. També cal esmentar la inauguració, l’octubre de 2001, del nou pavelló Barris Nord de bàsquet, que es construí en només quatre mesos. A pocs quilòmetres de la ciutat de Lleida, al nucli de Raimat, hi ha el Raimat Golf Club. Aquest club de golf, fou inaugurat el 1994 i és una altra mostra de la vitalitat esportiva de Lleida. Al NW de Lleida, a la caseria de les Basses d’Alpicat, hi ha una de les zones recreatives i esportives més importants de Lleida, on a més, s’hi troba un dels pocs càmpings de la comarca, es tracta de les Basses d’Alpicat. Pel que fa al turisme, la condició de Lleida com a ciutat mitjana i ben comunicada l’ha convertit en una interessant ciutat de negocis, que compta amb un palau de congressos. L’ampliació del turisme de negocis, que es produí sobretot els darrers anys del segle XX, juntament amb les iniciatives encarades a atreure el turisme que busca de Lleida la cultura i monumentalitat, la gastronomia i l’oci, han potenciat aquest sector. Així, la notable oferta d’establiments hotelers no està només en funció de l’activitat terciària que la ciutat genera sinó també de l’activitat turística. A més d’un bon nombre d’establiments hotelers, Lleida disposa d’un alberg i un càmping. En relació al turisme gastronòmic, la ciutat celebra durant la segona quinzena de setembre les Setmanes Gastronòmiques de la Fruita.

La ciutat de Lleida

El teixit urbà de Lleida

Vista panoràmica de Lleida

© Fototeca.cat

La ciutat de Lleida és situada a redós d’un puig esglaonat, a la banda dreta del Segre, a 155 m d’altitud. És capital de la província del mateix nom, la més extensa de Catalunya, que en comprèn gairebé tota la part continental. Aquest caràcter de capital de les terres interiors ja el posseïa a l’edat mitjana, com n’és expressió eloqüent un passatge de la Crònica de Ramon Muntaner: “Barcelona és cap de Catalunya en la Marina; en la Terra Ferma, Lleida”. Cap altra altura de la ribera del Segre no ofereix condicions tan adients per a l’establiment humà com l’acròpolis de Lleida, que domina la vall del riu i que, ben aïllada, és gairebé inexpugnable; per això, el poble preibèric que s’hi establí, aviat sobresortí entre els dels turons veïns. El cim del puig del Castell, base de la ciutat primitiva, és com una piràmide escapçada, amb tres graons roquers ben pronunciats que esmenten els documents medievals: la Roca Sobirana, on hi ha la Suda; la Roca Mitjana, on hi ha la Seu Vella, i la Roqueta, entre el revellí de Louvigni i el baluard de la Llengua de Serp. Sobre aquestes tres roques s’anà formant la ciutat antiga. La seva estructura, plataformes d’inclinacions suaus vers ponent, afavorí la creixença de la ciutat en aquesta direcció, que és la més accessible. Entre els vessants de la Llengua de Serp i els de la costa de Rodamilans, sobre Sant Martí, davallant des de la Roca Mitjana, es forma una esplanada antany anomenada el pla dels Gramàtics, per raó de l’Estudi General que hi fou fundat el 1300, i actualment dita el pla de l’Aigua, ja que des del segle XVIII conté el gran dipòsit d’aigua potable que assortia la ciutat alta i que modernament es manté com a dipòsit de reserva. El pla citat és el centre de distribució de les aigües vessants del puig del Castell vers ponent, que prenen tres direccions: la primera cap al N, donant origen als carrers de la parròquia de Sant Martí; la segona vers ponent, prolongació de la via central que pujava a la Seu per l’actual carrer de la Tallada, formà el planell de Sant Llorenç; i la tercera direcció, la més important, davalla per la calçada que a l’edat mitjana era el Romeu i avui és el carrer de Cavallers, que comunicava el nucli antic de la ciutat amb el carrer Major i que segueix la vora del Segre. El vessant de ponent del puig, davant la costa de Sant Martí, s’anomenà des d’antic partida del Sas, prenent el nom de la porta del Sas, que fou obrada, en època iberoromana, al cim de la Roca Sobirana; d’aquesta porta partia el camí de Tamarit. El pendent NE del puig encara era més trencat; tot i així hi pujava un camí fins a la ciutadella, que pel portalet de Predicadors duia a Corbins i Balaguer. El riu no va permetre que es desenvolupés un gran espai urbà a la falda S del puig, sector on es formà una caseria atapeïda, amb carrers estrets, torts i costeruts, entre Sant Andreu, Sant Joan i Magdalena. En canvi, les caseries dels plans de Sant Llorenç i Magdalena pogueren evolucionar lliures d’estretors i traves; la primera s’estendrà vers la vall de Gardeny, el planell de Puigbordell i la partida de Vallcalent. El raval de Magdalena, a més de ser exposat al perill que han comportat les riuades, ha estat gairebé destruït en cadascun dels setges que ha sofert la ciutat al llarg de la seva història.

Aspecte del riu Segre canalitzat al seu pas per Lleida

© CIC-Moià

El sòl de la ciutat actual, l’eixample de la qual s’estén per tot el pla entorn del puig del Castell, que n’és el centre, no és el mateix de l’horta abans que s’enderroquessin les muralles medievals. Quan això s’esdevingué, la mateixa runa dels enderrocs s’usà per reomplir els glacis i valls del seu traçat, de tal manera que, on abans només hi havia terrenys trencats i horts de desnivell pronunciat, ara hi ha avingudes com la de Catalunya, el passeig del Born o la rambla de Ferran I, pendents tan pronunciats com el de Puigbordell són coberts d’edificis, que es prolonguen fins a la realització urbana més ambiciosa: el gran passeig de Ronda, que fa la volta a ponent pel Pont Nou i fins al carrer del Príncep de Viana, tot salvant desnivells i absorbint zones altes com el Camp de Mart i els arenys de Magdalena. A l’esquerra del Segre hi ha l’antic raval del Cappont. Cal destacar, entre d’altres realitzacions urbanes, la canalització del Segre (1995) i la creació d’un gran parc urbà: el Parc Municipal de la Mitjana.

La Lleida vella i monumental

La ciutat antiga de Lleida, als vessants meridionals del puig del Castell, és formada per diverses parròquies i barris que eren inclosos dins el recinte de l’antiga muralla, de la qual avui només resten alguns vestigis. Aquestes antigues parròquies són les de Sant Martí, Sant Llorenç (dins la qual hi havia la Moreria), Sant Andreu (dins la qual hi havia el barri de la Cuirassa o call jueu, i el Romeu, o antic barri mossàrab de la Lleida musulmana), Sant Joan i Magdalena. Els antics barris de la Suda i del Canyeret, que eren adscrits a la parròquia de la Seu Vella, han desaparegut. Modernament, el centre històric de Lleida presenta dues cares ben oposades. Per una banda, la vitalitat comercial i de serveis (sobretot de l’administració) de la part baixa del centre històric, representada en el carrer Major i les seves prolongacions (carrer de Sant Antoni, plaça de la Sal, plaça de Sant Joan, carrer de Magdalena i carrer del Carme). Per altra, la degradació de la part alta de la ciutat, de topografia irregular i pendents elevats, en gran part articulada pel carrer dels Cavallers i també pel carrer de la Palma. Tot i això, durant les darreres dècades del segle XX el nucli històric de Lleida ha estat testimoni d’una notable remodelació.

L’antic barri de la Suda

Els límits del barri de la Suda comprenien, a més del tossal on s’alça el vell alcàsser sarraí que donà nom al barri, les roques Sobirana, Mitjana i la Roqueta, com també, per extensió, la costa que modernament s’anomenarà del Canyeret. Del castell del Rei baixaven dues calçades: la de ponent vers el portal del Sas i la del NE, en la qual confluïa el carrer del Palau del Bisbe (avui baluard de Pilat). El barri de la Suda ja existia durant la dominació àrab, quan era residència dels notables i de l’alta jerarquia musulmana i, des de la conquesta cristiana, esdevingué el lloc preferent de les dignitats eclesiàstiques i de la clerecia en general, que s’hi van anar establint sobretot després de la construcció de la Seu Vella (1203-78). Mentre hom bastia la catedral fou aixecat el conjunt d’edificis que hi havia davant la Suda, a sopluig de la Sala Capitular, la Casa dels Canonges o Canonja, la Degania o Priorat, l’Almoina i altres dependències que esmenten els documents medievals: la Casa de l’Obra, la Casa dels Entremesos, etc. Així, el barri de la Suda es convertí en un barri levític per excel·lència, on la clerecia gaudia d’immunitats i privilegis que la feien invulnerable. El barri de la Suda contenia diverses construccions d’interès, però poques han pervingut fins a l’actualitat. En destaquen dues; d’una banda, la Suda, el vell alcàsser sarraí, posteriorment modificat i reconvertit en el castell del Rei i, encara després, en el que avui s’anomena Castell Principal. De l’antiga Suda àrab sembla que no resta dempeus gairebé res. Era un castell bastit pel valí Ismā’īl Banū Qasī el 882 amb finalitats defensives, fou molt modificat i reconvertit per Ramon Berenguer IV i per Jaume I (que en feu substituir les cobertes de fusta per voltes de pedra, com és explicat en la seva Crònica). D’aquest castell del Rei medieval es conserva l’ala de migdia, formada per un cos allargat, amb contraforts a la part interior, i a l’exterior defensat per diverses torres rectangulars que se’n destaquen, del temps de Pere el Cerimoniós. Aquest rei reforçà, a més, les torres que ja hi havia. Pere el Cerimoniós feu bastir també la capella reial (que s’enderrocà el 1812 per l’explosió del polvorí, durant la guerra del Francès), que era decorada amb pintures de Ferrer Bassa. A partir de Martí l’Humà, el castell del Rei ja no fou habitat pels sobirans; tot i així, en temps de Joan II s’hi feren algunes obres defensives. En temps de Felip IV de Castella, durant la guerra dels Segadors, el mestre de camp Saint-Pol hi començà unes obres de fortificació inspirades en les del francès Vauban, obres que prosseguí el 1707 el comte de Louvigni, el qual tancà tots els passos de la Suda i adaptà bèl·licament els quatre baluards, de l’Assumpta, de Louvigni, del Rei i de la Reina, entorn de l’antiga fortificació. A ponent hi havia la porta d’accés, amb fossat profund i pont llevadís. A la primeria del segle XIX el castell del Rei tenia tres naus entorn d’un pati porxat i d’una galeria amb arcades que mirava al Camp de Mart, i la façana principal a Gardeny. L’explosió, ja mencionada, del 1812, esfondrà una gran part de l’antiga fortalesa. El 1928 foren desmuntades les voltes gòtiques de l’ala de migdia, ja que hom tenia por que s’enderroquessin; aquest mateix any s’aixecaren uns plans que es conserven al Museu Militar del castell de Montjuïc de Barcelona, i el 1931 el conjunt fortificat del Castell Principal fou declarat monument nacional. En la Guerra Civil de 1936-39, una nova explosió (1936) esbotzà l’ala de ponent de la fortalesa i el pont llevadís. Entre els esdeveniments que han tingut lloc a la Suda, a més de celebrar-s’hi corts diverses vegades, cal esmentar que el 1150 s’hi esposaren Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV de Catalunya, que Ferran, el d’Antequera, hi dictà la sentència contra el seu rival Jaume d’Urgell, i que aquest comte, el Dissortat, hi estigué pres el 1413. Les fortificacions aixecades als segles XVII i XVIII envolten el monument més emblemàtic de Lleida, la Seu Vella. Presideix la ciutat des del seu elevat emplaçament a la Roca Mitjana, i el seu campanar s’ha convertit en punt central, en vèrtex de la ciutat actual, quan aquesta s’ha estès en nous ravals del turó de la Suda.

La Seu Vella de Lleida i altres edificis d’interès al barri de la Suda

Interior de la Seu Vella

© CIC-Moià

Segons la tradició (confirmada per les investigacions documentals), la Seu Vella de Lleida, que era dedicada a Santa Maria, fou bastida, damunt la Roca Mitjana, a l’indret on hi havia hagut l’antiga mesquita musulmana. Un document del 1206 (és a dir, datat poc després de començades les obres de la Seu) del Llibre verd de la Seu, que donà a conèixer el canonge Joan Ayneto, diu que el solar on es bastí la catedral havia estat donat pel bisbe Gombau de Camporrells. Aquest fet, sabent que després de la conquesta el bisbe de Lleida rebé de Ramon Berenguer IV totes les mesquites de la ciutat, fa admetre que la tradició popular té alguna possibilitat de versemblança. La primera pedra de la catedral vella fou posada el 26 de juliol de 1203 pel bisbe Gombau de Camporrells, amb assistència del comte rei Pere I, d’Ermengol, comte d’Urgell, del canonge Berenguer d’Obició, procurador de l’obra de la Seu, i de l’arquitecte o mestre edificador Pere Sacoma (de Coma, com consta en la làpida que ho commemora). Segons Joan Bergós, és obra de Sacoma la disposició general de l’obra i la seva construcció almenys fins al començament de les voltes de les col·laterals. L’acabament de l’edifici correspongué a Pere de Prenafeta, quan ja era manifesta la transició de l’estil romànic al gòtic. Consagrada el 31 d’octubre de 1278, la Seu Vella és una obra molt unitària. La planta és basilical, de tres naus, amb un ampli transsepte, amb cimbori en el creuer, i cinc absis a llevant. D’aquests absis en resten quatre i només l’absis central i l’absidiola septentrional pertanyen a l’obra original, mentre que els absis més meridionals foren refets al segle XIV en estil flamíger. El monument, que és una obra mestra de l’anomenat romànic lleidatà, conté nombroses solucions gòtiques, producte de l’època de transició en què fou edificat. Així, mentre que els absis es cobreixen amb voltes de quart d’esfera, les voltes de les naus i del transsepte són de creueria. La conjunció dels dos estils és especialment aconseguida al cimbori, que té els elements tradicionals del romànic, però l’alçada, la planta octagonal i els finestrals són gòtics. En contrast amb els edificis romànics, la Seu de Lleida és força ben il·luminada: la nau central per finestrals oberts directament a l’exterior, sobre les arcades ogivals que la separen de les col·laterals i, a més, per la gran rosassa de la façana que dona al claustre; les laterals tenen finestrals de punt rodó i també n’hi ha als braços del creuer. A part que el monument és interessant per la seva pròpia estructura, semblant, però molt més unitària, a la de la catedral de Tarragona, de la Seu Vella de Lleida també són remarcables els capitells esculpits de l’interior, pertanyents a l’escola lleidatana, com l’escultura que ornamenta la cornisa, les arquivoltes, i els capitells de les portes, de les quals es destaquen la dels Fillols i la de l’Anunciata (anomenada al segle XV portal de les Nóvies). Aquesta escultura, d’una gran unitat estilística, i de clara filiació amb l’escultura provençal romànica, ostenta una gran diversitat temàtica: hi ha capitells de tipus corinti, d’altres amb escenes bíbliques i evangèliques, dels evangelis apòcrifs, motius d’ornamentació aràbiga i escenes profanes com danses, treballs agrícoles, combats, caceres, etc., com també imatges simbòliques de vicis i virtuts. Dins la Seu s’han trobat pintures romàniques mig tapades al presbiteri, damunt la porta de la sagristia nova i en una capella enfonsada dins el mur de la façana principal. També al creuer, vora la capella de Santa Peronella, davant la capella de Gralla. El claustre és situat a ponent, davant la façana de l’església; rectangular, és de grans proporcions, amb naus de cinc trams i grans finestrals calats que s’obren al pati central i també a l’altra banda de la galeria de migjorn, magnífic mirador de la ciutat. L’ala més antiga és la de vora el temple, i sembla que fou iniciada per Berenguer de Prenafeta al tercer quart del segle XIII. Després l’obra s’interrompé i no fou prosseguida fins el 1334, amb solucions ja netament gòtiques i fines traceries als finestrals. S’hi accedia pel portal dels Apòstols, de la segona meitat del segle XIV, on hi havia un apostolat avui destruït obra de Guillem Solivella que era presidit per la magnífica imatge de la Mare de Déu del Blau, del segle XV, feta per Jordi Safont (es conserva a la sagristia de la Seu Nova). La catedral s’anà enriquint de capelles i altars: la capella de la Purificació, fundada per Bernat Gralla, la de les Neus, la de Sant Pere o de Montcada (on hi ha els sepulcres d’Ot de Montcada i la seva muller), la de la Concepció, erigida pel bisbe Ferrer Colom (mort el 1340), la de Requesens (que feu bastir Guerau de Requesens, 1380-99, dedicada a l’Epifania), de les millors realitzacions del gòtic a Lleida, la capella de Jesús, fundada pel bisbe Arnau Sescomes el 1334, entre la porta dels Fillols i el claustre. I finalment les de Sant Erasme i Sant Vicenç, i del Santíssim. Ultra les despeses del capítol, els fundadors de beneficis i capellanies contribuïren a decorar i enriquir el temple. El 1392 Joan de Sant Amat feia els vidres per a les rosasses; el 1341 Jaume Bassa pintava els altars de la capella de Montcada, i Ferrer Bassa els retaules de Sant Pau i de Sant Joan, mentre que el 1366 Bartomeu Rubió treballava en el retaule major, d’alabastre, acabat el 1380. Mentrestant es bastí la superba torre del campanar de Lleida, a partir del 1364, i en dirigí les obres Jaume Cascalls. Segons el Llibre de l’Obra ja esmentat, a la fi del segle XIV era molt avançat i el 1392 hi treballava mestre Seguer; el 1410, el mestre Solivella, i Carles Galtés, de Rouen, n’acabà el cos gran el 1414. El 1416 mestre Carlí treballava en el coronament. Amb la construcció del campanar, la Seu de Lleida restà definitivament llesta. Les obres que seguiran posteriorment esdevindran secundàries i la distinció dels seus estils no desvirtuarà l’harmonia del monument, que, observat des de la ciutat, és també d’un meravellós equilibri: la seva horitzontalitat realça la verticalitat del campanar, esvelta torre de 70 m d’alçada. Així s’explica per què fou emplaçada al lloc que per la seva topografia exigia més dificultats de fonamentació i majors despeses. Aquestes obres secundàries són les següents: En primer lloc, i pertanyent al gòtic flamíger, el pòrtic que hi ha entre les capelles de Sescomes i de Requesens per a protegir la porta dels Fillols, dels escultors Bartomeu de Brussel·les i Esteve Gostant, contractats pel capítol el 1386; les sepultures de Berenguer de Barutell i de Berenguer Gallard; la porta de la sagristia nova, incendiada el 1490, i la que comunicava l’avantsala capitular amb aquesta dependència. D’un gòtic decadent, influït pel Renaixement, a més de la capella de Sant Joan citada, hi ha el Cor Nou (1491) i el gran pòrtic o creuera dels Apòstols, sobre les grades majors de la Seu, obra de Francesc Gomar, que havia substituït Bertran de la Borda en les obres de la catedral. Ja del segle XVI, i plateresca, és la capella de Santa Maria l’Antiga, situada al claustre, del cos superior de la qual només resten vestigis. És atribuïda a Diego Morlanes, deixeble de Forment, que hi treballava el 1525. Més senzilla és la porta de l’avantsala capitular al claustre. A la capella de Montserrat hi ha el sepulcre renaixentista de Francesc de Montcada i de Lucrècia Gralla, de la fi del segle XVI. Les millors obres del barroc eren l’altar de Santa Tecla, traslladat a Sant Andreu el 1654, i el de Sant Pere, que romangué a la Seu Nova fins el 1936. Ja a partir de les guerres de Felip IV, la catedral començà a envoltar-se de fortificacions. El 1644 fou bastida una paret de tàpia tocant a l’absis major, que impedia el pas entorn del monument. A poc a poc, la seu anà perdent el contacte amb el poble, ja que aquest, d’ençà que fou autoritzada la recepció dels sagraments del baptisme i del matrimoni a les esglésies parroquials, gairebé no hi pujava. De manera que, quan Felip V ocupà la ciutat i el comte de Louvigni, per ordre seva, la convertí en caserna, la catedral ja era gairebé un temple abandonat pels feligresos. El capítol es veié obligat a sortir-ne a correcuita i traslladà el culte, primer, a l’església de la Companyia de Jesús i, després, a Sant Llorenç, on romangué setanta anys. Els canonges treballaren força per recuperar el temple i confiaven en la devolució, ja que no en tragueren els estris litúrgics fins el 1749, que també baixaren el venerat Sant Crucifix dels Claustres. El temps en què el canonge Finestres escrivia el seu Fragmento histórico (1754-60) encara no havien mutilat l’edifici. A Antonio Ponz, que el visità durant el govern de Blondel (1785-94), li causà molt mala impressió de veure el monument a mans de la soldadesca i se’n dolia davant el vas on era enterrat el rei Alfons III. Francisco de Zamora també feu elogis de l’arquitectura. No hi valgueren planys, però, i quan Lleida ja tenia catedral nova, la Seu Vella, oblidada de tothom, va ser partida en sostres, les arcuacions del claustre foren tapiades, i s’obriren finestres i portes allà on convenia sense plànyer-se del monument; hom aixecà envans, emblanquinà, trossejà els relleus dels capitells, etc. La guerra del Francès encara causà més danys a l’edifici, ja que una explosió al castell de la Suda produí la pèrdua d’un campanaret romànic i de capella de Gralla (situada a l’absidiola més septentrional). Amb el Romanticisme s’inicià la revaloració del monument. Piferrer en feu una bella descripció i Parcerisa diversos gravats. El 1912 es col·locà al campanar la cèlebre oda Al campanar de Lleida, de Morera i Galícia. El 1918 la Seu Vella era declarada monument nacional i el 1926 fou promulgat el decret de conservació tan aviat com deixés de ser utilitzada com a caserna. La recuperació no s’inicià fins el 1947, que foren enderrocats els sostres, i el 1949 començaren les obres de restauració sota la direcció de l’anomenat Patrimoni de Defensa Artística de Llevant i de l’arquitecte Alexandre Ferrant, el qual seguí un ordre racional que ha permès una reconstrucció perfecta, obra que s’accelerà encara amb la intervenció de la Direcció General de Regions Devastades. Actualment, les planificacions urbanístiques de la ciutat de Lleida malden per recuperar el recinte. Un pas endavant en aquest sentit han estat les tasques encaminades a facilitar-ne els accessos. De la plaça de Sant Joan parteixen unes escales mecàniques que permeten d’enllaçar pel sector del Canyeret amb l’ascensor que puja fins a la Seu i des del qual és possible observar una bona panoràmica de la ciutat. Fou inaugurat al setembre del 1992. Emplaçats a l’antic barri de la Suda hi ha altres edificis d’interès com ara la Casa de l’Ardiaca de Terrantona, que encara existia al segle XVII, el Col·legi de Domènec Ponç (1371), la Infermeria dels Canonges, diverses capelles, l’Hospital dels Beneficiats, etc. , emplaçats a la desapareguda plaça de la Suda i avui inexistents. A la dita plaça començava l’escalinata de la Seu, que devia ser monumental segons les notícies de l’arxiu. Al cim de la Roqueta, avui anomenat la Llengua de Serp (des d’on es divisa un bell panorama vers el Segre), hi havia els carrers de Montcada i d’Òdena, on es dreçaven el Palau de Montcada, la Casa del Degà o Degania, la Cancelleria de l’Estudi (reformada el 1484, on es conferien els graus universitaris), l’Hospitalet dels Capellans (el 1646 ocupat per les monges bernades de Sant Hilari) i el Col·legi de la Concepció (fundat el 1559 pel bisbe Despuig). El planell de la Roqueta era resseguit pel que els documents anomenen mur antic de pedra (que encara mostra grans carreus romans), mur que el 1300 era el límit de la zona on podien sojornar els estudiants de la universitat. Aquest mur anava des del portal de Sant Andreu, sota la Llengua de Serp, fins al terraplè que sostenia el Palau del Bisbe i les cases de les Pabordies i les Atzembleries episcopals, des d’on pujava un carrer per la costa de Sant Joan o del Palau (actualment del Canyeret) fins a les grades de les portes dels Infants i de l’Anunciata de la Seu. Finalment, el mur antic de pedra girava sota el Palau del Bisbe i enllaçava amb les torres de Magdalena i de Besora, vora el portal de Predicadors, on hi havia, des del 1227, un convent de dominicans.

El barri del Canyeret

El desaparegut barri del Canyeret, que es formà al segle XVIII, era situat a la costa de Sant Joan, i es constituí a partir de l’antic carrer de Bardina (documentat el 1424 i que posteriorment s’anomenà carrer del Canyeret), el qual rebia el nom d’aquell llinatge de repobladors. Hi havia edificis notables com els de la Casa Desvalls, magnífic casal renaixentista on s’estatjà l’anomenat Seminari de la Rodola, la façana del qual destruïren els encarregats de la neteja de Lleida posterior a la Guerra Civil de 1936-39, dels Boixadors, dels Comenges i altres. La major part d aquests edificis notables foren enderrocats amb motiu de la construcció del Castell Principal o ciutadella. Posteriorment sorgí el nou barri del Canyeret, adscrit a la parròquia de la Seu Vella. De carrers estrets i costeruts, el barri era format per cases de fang i canyes, formant un dels espais més degradats de l’antiga ciutat de Lleida. Durant els anys 1960 va començar el seu enderroc, que finalitzà totalment el 1970. Els habitants van ser traslladats progressivament a allotjaments provisionals fins a la seva instal·lació definitiva. Alguns d’ells van romandre dos o tres anys a la Presó Vella de Lleida, fins que foren traslladats a uns barracons prefabricats disposats per l’Instituto Nacional de la Vivienda per acollir-los. Aquestes edificacions són el precedent dels blocs Joan Carles al polígon de Santa Maria de Gardeny, construïts durant els primers anys de la dècada de 1970. Des del 1970 el Canyeret restà un espai buit i problemàtic, ja que en el període de la transició política quedà poc definida la seva situació. A mitjan anys 1980 passà a dependre de l’ajuntament i s’hi iniciaren les actuacions. Modernament s’hi ha construït una zona de parc (Parc Màrius Torres) i també un complex d’edificis que conté els nous jutjats i l’ascensor que permet l’accés a la Seu Vella. Els jutjats, amb façanes de marbre blanc, són potser allò que més caracteritza el Canyeret.

Sant Andreu

La parròquia de Sant Andreu s’estenia sota el baluard de la Llengua de Serp, des del portal de Sant Andreu, per la costa de Sant Andreu. El límit de ponent de la parròquia era el carrer de Cavallers. A tramuntana, el límit amb la parròquia de Sant Martí era el torrent que, pel portell de Bonaire, passava pel carrer de Joglars i seguia per les Escoles de Lleis. El carrer Major en formava el límit meridional. A la parròquia hi habitaven sobretot llauradors, menestrals i jornalers, com a les parròquies veïnes de Sant Llorenç i de Sant Martí. L’antic edifici parroquial fou destruït durant la guerra de Successió per causa d’una gran explosió (1707) que danyà també moltes cases de la parròquia. La nova església parroquial de Sant Andreu, barroca, fou consagrada pel bisbe Galindo el 1754; és situada al cap del carrer de Cavallers. Dins la parròquia de Sant Andreu, sota l’antic temple, hi havia el barri de la Cuirassa o call jueu. Els jueus vivien als carrers de la Juderia, de la costa del Jan i a la Plaça Reial (avui del Seminari Vell, perquè hi hagué el col·legi universitari de la Companyia de Jesús entre el 1603 i el 1767). El call, pel carrer esglaonat de la costa del Jan, baixava fins al carrer Major. Emmurallat, havia estat bastit damunt unes adoberies d’època romana i era situat a llevant del carrer de Cavallers. Tenia dos accessos: el Portal Rodó al capdamunt i el que hi havia a l’extrem del carrer del Voltor (avui de Sant Cristòfol), cobert en la seva confluència amb el Romeu. El nom del barri jueu deriva de la Cuirassa, antiga fortalesa àrab que hi havia, potser d’origen romà.

El Romeu

El Romeu és l’antic barri cristià o mossàrab de la Lleida musulmana, i el nom es conservà després de la conquesta. Comprenia la zona urbana entre el carrer de Cavallers, anomenat al segle XIII el Romeu, i les travesseres que duen les aigües vessants vers la parròquia de Sant Llorenç. En part dins la parròquia de Sant Andreu, el Romeu era divisòria entre aquesta parròquia i la de Sant Llorenç, i antigament, a més, fins al segle XV, ho era de dues religions: la dels jueus, que habitaven a la Cuirassa dins la parròquia de Sant Andreu, i la dels moros, que ho feien a la Moreria dins la parròquia de Sant Llorenç. Al segle XIII, al Romeu hi vivien escrivans, juristes, sabaters, teixidors, blanquers, mercaders, pintors i altres menestrals i encara no hi havia cap església. Aviat, però, alguns dels seus habitants es feren poderosos: els Gralla, els Cubells, els Gallard, els Santcliment, els Montsuar, els Riquer i altres; al segle XVI i al XVII era una via senyorívola on habitaven una gran quantitat de ciutadans i pròcers. Aquest fet li ha valgut la denominació moderna de carrer de Cavallers, en detriment del Romeu, el nom antic. La confluència del carrer de Cavallers i del carrer Major és ja d’antic anomenada el Peu del Romeu; inicialment hi havia uns porxos (segle XIV) que els veïns van demanar d’enderrocar per fer-ne una plaça. Al lloc on havien estat aquests porxos es documenta el 1399 una capella dedicada per Berenguer Marquès a la Mare de Déu de les Neus, que posteriorment passaria a ser de Sant Jaume. Al carrer de Cavallers es començà a construir al segle XVIII l’edifici del Roser, aprofitant les restes d’un convent de l’orde dels predicadors que havia estat destruït al mateix segle, durant la guerra dels Segadors. La nova església del Roser fou en gran part destruïda el 1707 durant la guerra de Successió, i restaurada entre el 1735 i el 1752 amb una forta influència barroca tardana, amb alguns motllurats de guixeria classicitzants. El claustre, de tres pisos, és obrat amb maó. L’edifici ha tingut utilitats diverses al llarg dels anys. Conté l’Escola Municipal de Belles Arts, una sala d’exposicions, el Museu d’Art Jaume Morera, la Biblioteca Pública i l’Arxiu Històric de Lleida.

Sant Llorenç

La parròquia de Sant Llorenç era separada de la de Sant Andreu pel cap del Romeu (final de l’actual carrer de Cavallers), on hi havia el portal de la Suda, i modernament es troba el Mercat del Pla (que fou construït el 1922). En realitat, el planell de Sant Llorenç no és més que una prolongació del pla dels Gramàtics. Al portal susdit començava el carrer de Guimerans (avui de la Tallada), que duia a l’església de Sant Llorenç. Als volts del carrer de Boters (transversal al de la Tallada) es formà el nucli primitiu de la parròquia. Als segles XII i XIII hi havia establerts els Tàrrega, Grassa, Calders, Cerveró, Montsuar, Riquer, Colom, Boter, Guimerà i Santmartí. Abans del segle XV, el cementiri de la parròquia era on avui hi ha les places de Sant Llorenç i de Sant Josep i el carrer del Sant Crist era el carrer del Fossar Vell. Després de la Seu Vella, l’església de Sant Llorenç és el millor temple medieval de la ciutat de Lleida. És situada a la plaça de Sant Llorenç, a ponent de la Llengua de Serp, vora el Palau Episcopal i el passeig de Boters. Pertany a l’escola romànica que florí a Lleida al segle XIII. Capçada per un absis rodó, la nau es cobreix amb volta de pedra apuntada, sostinguda per arcs torals sobre columnes, amb capitells que no són treballats. Sota l’església hi ha una cripta, l’origen de la qual ha estat molt debatut, encara que sembla que fou construïda al mateix temps i que, a partir del segle XVIII, quan la parròquia es traslladà temporalment de la Seu Vella a Sant Llorenç, serví com a baptisteri. La major rusticitat de l’església de Sant Llorenç respecte de la catedral s’ha d’atribuir al fet que era una simple parròquia. A banda i banda de la nau s’obriren dues altres naus en obra gòtica, cosa que va motivar la desaparició de la porta del costat de l’Epístola. D’aquestes dues naus gòtiques, la que dona a la placeta del Palau Episcopal és més antiga, i els arcs que la comuniquen amb la nau romànica foren traçats irregularment. L’altra, posterior (hom hi treballava al primer decenni del segle XV), té les ogives perfectes de traçat i simetria. Totes dues acaben en absidioles de planta poligonal, amb volta d’arestons bordonats i claus esculpides. Un pòrtic que recorda el dels Fillols és a la façana principal de Sant Llorenç, on s’arriba per una graonada, de gran monumentalitat per l’esvelt campanar octagonal. A Sant Llorenç hi ha diversos retaules de pedra (els de fusta es cremaren tots el 1936, fins i tot la bella taula de la Mare de Déu dels Desemparats, de la família Riquer) i algunes sepultures de gran interès, mostra de la munificència dels Gallard, Tàrrega, Montsuar, Torrelles, Cerveró, Aranyó, Caldera, Rodera, Dolader, Gassa o Garsa, Ferrer, Montsonís, Montgai, Temple, Colom, etc., que els sufragaren i que hi estamparen els seus senyals heràldics. Dels retaules de pedra, que foren estudiats per Agustí Duran i Sanpere, destaca sobretot el de Sant Llorenç, gòtic, amb escenes de la vida del sant extretes de la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, i l’escut dels Torrelles. Com altres retaules gòtics que conserva aquesta església (el de Santa Llúcia o el de Sant Pere), es considera obra de Bartomeu Robbio i va ser esculpit a mitjan segle XIV. Es guarden a Sant Llorenç altres peces notables: una imatge de Sant Miquel, de la fi del segle XIV, una marededeu de la Candelera, del XV, i la marededeu dels Fillols, procedent de la Seu Vella. S’han perdut, però, la imatge de Santa Maria de la Confraria dels Llauradors, la capella neoclàssica del Sant Crist Trobat (la imatge de la qual ha estat restaurada per Jaume Perelló) i el Sant Crist del Miracle, del segle XVI, que sembla que és el que fou venerat al claustre de la Seu fins l’any 1707. Dins la parròquia de Sant Llorenç hi havia la Moreria, barriada sarraïna, que tenia mesquita prop de l’actual església, els carrers de Palau, de la Palma, el Carrer Nou i el de Sant Anastasi.

Sant Martí

Al raval que durant l’hegemonia musulmana s’havia format al peu de la costa de Rodamilans, al llarg del camí de Montsó, prop del mercat sarraí de l’Almodí (el lloc en temps posteriors serà anomenat plaça de la Panera, el 1166 s’hi fundà la parròquia de Sant Martí, en una vella mesquita vora el portal de Montsó. Des d’aquest fins al de la Suda hi havia el carrer de Cellers (documentat al segle XIV), avui anomenat de Sant Martí, on hi havia l’Estudi General, la famosa Universitat de Lleida que donà nom al pla dels Gramàtics, topònim que perdurà fins que en temps de Blondel hi fou construït, el 1785, un gran dipòsit per a l’assortiment d’aigua potable a la ciutat. D’aleshores ençà, hom anomena el lloc pla de l’Aigua. Fora dels edificis de les Escoles i dels hostals i albergs dels estudiants, la parròquia martinenca era un humil barri de llauradors. És l’Estudi el que donà prestigi a la parròquia. Sota les ogives de Sant Martí, cada any, la vigília de la Candelera, s’elegia un nou rector entre els escolars de Catalunya, València i Aragó. D’origen semblant a Sant Llorenç, la que fou església parroquial de Sant Martí és d’un romànic més avançat que aquella, que s’ha datat al segle XIII, encara que la documentació es remunta al segle XII i les excavacions que s’han portat a terme han permès descobrir una necròpoli d’aquest segle. Al capdamunt del carrer de Sant Martí, l’església és situada al peu i a tramuntana de les roques del Sas i de la Suda. A Sant Martí és ben manifesta la influència dels constructors de la Seu: cartel·les tolosanes, porta amb finestral al damunt; volta apuntada, arcs formers sostinguts per columnes amb capitells decorats amb temes vegetals (més senzills, però, que els de la Seu). A l’interior del semicercle absidal hi ha sis arquets sostinguts per columnes amb base àtica, d’on sorgeixen caps d’animals i rèptils. Al llarg dels segles XIV i XV s’hi construïren algunes capelles gòtiques, de les quals ens ha pervingut només la del Santíssim (que el 1429 era dedicada a l’Assumpció de la Verge), amb la imatge de la Mare de Déu a la clau. La porta lateral, amb arquivolta amb dents de serra, que donava a la plaça de l’Almodí, era per a ús del públic, ja que la de la façana principal comunicava amb el fossar. Després dels setges que sofrí la ciutat durant el regnat de Felip IV de Castella, la parròquia desaparegué i l’església fou successivament caserna, parc d’artilleria i presó correccional. La parròquia fou restaurada pel bisbe Messeguer el 1893, que hi feu algunes reformes (fou reblerta ben bé un metre, cosa que fa variar les proporcions d’origen, i s’hi instal·là la porta romànica, que és l’accés actual, la qual havia pertangut a l’església d’El Tormillo (Somontano de Barbastre), obra típica de l’escola lleidatana. Del 1987 al 1992 Sant Martí patí una restauració en successives fases que afectà la coberta i les parets laterals de la construcció. Com que la parròquia és una de les més pròsperes de Lleida i l’edifici de Sant Martí no és gaire gran, fou necessari de bastir al costat una nova parròquia més gran. L’antiga església romànica allotjà des del 1997 el  Museu de Lleida Diocesà i Comarcal fins el 2007, que fou inaugurada la nova seu. Prop de Sant Martí hi ha el Centre d’Art de la Panera, edifici bastit entre els segles XII i XIII, profundament remodelat posteriorment.

Sant Joan

Façana principal de l’església de Sant Joan

© CIC-Moià

La demarcació parroquial de Sant Joan, si actualment és la menor, abans havia estat la més gran de la ciutat. Davallava per la costa del Canyeret pels carrers de la Rodola de Sant Joan, del General i la baixada de n’Olius fins a la Porta Ferrissa, partió amb la parròquia de Magdalena. Vora el Segre corrien les carreres Major i Mitjana i l’areny on al segle XVIII es construí la Banqueta (a càrrec del mariscal Blondel, en 1787-94, per protegir el carrer Major de les riuades i, alhora, desviar la carretera de l’interior de la ciutat). La plaça amb l’església de Sant Joan era al mig; fou urbanitzada el 1440. El carrer de la Rodola de Sant Joan, esmentat ja els dies de la conquesta, partia del portal de Sant Andreu i sempre fou la via principal de la costa, que recollia les torrenteres origen dels carrers esmentats. El carrer del General, amb voltes apuntades i sostres embigats, rep aquest nom perquè des del 1499 fou seu del diputat de la Generalitat de Catalunya a Lleida. Segles abans, el casal contigu era dels Boixadors (1180), posteriorment dels Navarra (1420-1500), que donaren paers i prohoms al municipi, al segle XVIII hi vivia el botànic Jordi Blet i, cent anys després, Josep Mensa i Font, un dels fundadors de l’Acadèmia Mariana. Avui és ocupat pel Teatre Municipal. En les antigues carreres Major i Mitjana hi havia obradors i tallers. El carrer Major ha estat i és important com a via comercial ja des d’antic. Els llinatges més influents de la Lleida burgesa, els Gralla, Marquès, Solsona, Barutell, Navarra, Gallard, Baró, provenen de mercaders i del dit carrer. L’antiga església parroquial de Sant Joan, que havia estat consagrada el 1372, fou enderrocada el 1868. Vora seu hom construí, al cap de pocs anys, una nova església parroquial, neogòtica. Els Porxos, a la plaça de Sant Joan, ja existien al segle XIV. Els de Dalt, que es prolongaven fins al carrer Major, eren els Cobertissos de la Cort, i els de Baix eren de la Pellisseria. A la plaça de Sant Joan hi havia també diversos gremis i albergs dels Sescomes, Montsuar, Sassala, Espens, Olzinelles, Cerveró, Pou, Agulló, Altet, Moliner, Remolins, etc. Les dues illes de cases que hi havia al mig de la plaça foren derrocades, amb l’escorxador i els porxos, el 1442. El 1880, mentre s’alçaven els fonaments de la nova església parroquial de Sant Joan, aparegueren diverses columnes cilíndriques, fragments de fusts estriats i un capitell d’ordre corinti de grans proporcions i esculpit, en pedra de Tarragona, al període de la decadència. Sembla que aquestes restes corresponen al susdit temple romà. Vora seu havien aparegut el 1779 vestigis d’altres construccions, segons notícia que reporta Marià Olives, historiador lleidatà del primer terç del segle XIX. Malgrat que el monument no s’ha conservat i que la informació in extenso sembla un bon tros fantasiosa (hom parla de 12 cel·les pavimentades amb jaspi, de l’abundància de columnes d’aquest mineral, de diamants i altres objectes valuosos i, en canvi, es contradiu en parlar de les dimensions dels vestigis i la fondària a què aparegueren), la menció de gerres de ceràmica que contenien ossos humans barrejats amb cendra fa pensar si es tractava d’un columbari romà o d’una necròpoli d’incineració hallstàttica. El 1976, en buidar-se el sòl de la plaça de Sant Joan per tal de construir-hi un pàrquing, aparegueren importants vestigis arqueològics de diverses èpoques (del Baix Imperi i medievals). La identificació d’aquestes restes, que en la part més important foren destruïdes i que no han estat estudiades, no ha estat unànime per part dels estudiosos. Se sap que la peça més destacable és l’absis de la vella església de Sant Joan, que, com s’ha dit, fou enderrocada el 1868. Aquesta tesi es confirma pel fet de trobar nivells de ceràmica medieval i murs romans per sota dels fonaments, cosa que desmenteix la hipòtesi que això fos una construcció romana. Pel que fa a les restes que s’han documentat com a romanes es remunten del segle II aC a l’I dC. Les restes romanes posteriors són molt escasses i semblen correspondre a un moment de decadència de la ciutat romana. Les ruïnes descobertes romanen encara in situ i durant força temps estigueren al descobert. Ara es poden visitar baixant al subsol. La plaça ha estat remodelada (fou inaugurada el 1986), de manera que s’ha convertit en un auditori a l’aire lliure. En parteixen les escales mecàniques que salven els desnivells i permeten accedir a l’ascensor que des del Canyeret porta a la Seu Vella.

Façana de l’edifici romànic de la Paeria

© Fototeca.cat

A ponent de la plaça de Sant Joan hi ha la plaça de la Paeria. Al segle XII era un pardinyal, amb adoberies, molins i casals. Hi ha la casa de la ciutat o Palau de la Paeria, notable edifici del segle XIII que fou bastit per Arnau de Sanaüja i fins el 1342 fou la casa d’aquesta família, senyora de les Borges Blanques. Posteriorment, els marmessors de Pere de Sanaüja vengueren l’edifici a la ciutat (fins aleshores la paeria havia estat domiciliada a la costa de Sant Andreu), que en prengué possessió el 1383. Entre el 1470 i el 1475 s’hi efectuaren reformes notables, i també el 1599, com l’eixamplament de la Sala de Consells. Al segle XVIII damunt la planta noble s’aixecaren dos nous pisos, sense gaire mirament, i el 1868 s’hi afegí la façana neoclàssica de la Banqueta. El casal fou retornat a les línies primitives i reformat amb molta cura per l’arquitecte Ramon Argilés el 1927. L’edifici s’ordena entorn d’un pati quadrat amb arcades semicirculars. La façana és una bella mostra del gòtic civil; a la planta baixa hi ha el portal adovellat, amb l’escut del Principat de Catalunya al damunt i el de la ciutat a banda i banda. En aquest cos hi ha encastada una làpida del 1589 que parla de l’erecció de la Taula de Canvis. La planta sobirana, separada de la inferior per una cornisa, té cinc finestrals gòtics triforats, amb els arquets de mig punt emmarcats per guardapols amb ornamentació vegetal. El darrer pis fou afegit per l’arquitecte restaurador imitant les golfes lleidatanes medievals. A l’extrem, cara al carrer Major, s’alça una torre que encabeix l’escalinata al primer pis, només utilitzada en ocasions solemnes, on es pot admirar un finestral policromat que evoca l’escena medieval de quan els paers de la ciutat acollien sota llur protecció els pobles de contribució. Els soterranis, que avui contenen el Museu de la Paeria, són força interessants per llurs voltes massisses, que durant segles serviren com a presó municipal. Sota l’edifici s’han portat a terme diverses campanyes d’excavacions que han fornit restes iberoromanes i romanes, del segle V aC. La façana de l’avinguda de Blondel fou engrandida el 1930 amb una gran columnata sobre les arcades neoclàssiques. En un salonet veí de la sala de sessions es conserva el famós retaule gòtic de la Paeria, que havia pertangut a la capella de la Paeria, avui desapareguda. És obra de Jaume Ferrer (II) (que el 1439 pintava en una cambra sobre la sala de sessions, junt amb Pere Teixidor, a qui el 1444 hom va tornar un retaule perquè l’acabés, probablement el de la Paeria), d’un gran interès plàstic i cromàtic i enllaçat artísticament amb el retaule de Verdú, del 1434. S’hi reflecteix l’estil de Bernat Martorell. En la taula central hi ha la Verge amb els paers abillats amb gramalles i en actitud orant. En les taules laterals hi ha sant Jordi i sant Miquel; en la part superior, la Crucifixió, i a la predella els set goigs de Maria i figures de sants.

Santa Magdalena

La parròquia de Santa Magdalena era situada a l’antic raval de Magdalena, sota la Seu Vella, que es formà en època sarraïna al camí de Corbins, vora un mercadal que partia de la Porta Ferrissa. Fou un nucli industrial important (hi havia teixidors, adobers, blanquers, serrallers, bruneters, etc. ) i sofrí molt en els diversos setges de la ciutat. Les vies principals són els carrers del Carme i de Magdalena. La parròquia de Magdalena, en entrar els cristians a Lleida, era un raval tancat per muralles noves, anomenat pels sarraïns ar-Rabad. La parròquia de Santa Magdalena ja era constituïda el 1163 i l’antic edifici parroquial, que sembla que era gòtic, subsistí fins el 1812. Modernament, hom ha bastit una nova església parroquial dedicada a Santa Magdalena. L’església vella tenia al costat la rectoria i la Casa de Beneficiats; el campanar era davant el carrer d’en Suera, continuació del de n’Amiguet. La façana lateral donava al que el 1429 s’anomenava carrer de la Creu Coberta de Magdalena. La rectoria feia cantonada al carrer de Bafart (aleshores d’Arnau de Ponts). Els banys de Magdalena, documentats el 1156 i encara existents el 1429, eren probablement d’origen àrab.

El Barri Nou de Sant Antoni

El Barri Nou de Sant Antoni es formà a mitjan segle XIV al camí que des del Peu del Romeu duia al castell de Gardeny. El 1483 les muralles van englobar el barri i també l’hospital dels antonians al carrer de Sant Antoni, que travessa el barri (en resta l’església conventual de Sant Antoni Abat, actualment de la Sang, amb una interessant portalada renaixentista). L’hospital era prop del portal i del baluard de Sant Antoni (que perduraren fins el 1844), i ben a la vora, el 1429, hi havia la presó de la ciutat (vers el 1499 traslladada als soterranis de la Paeria). Al lloc on s’alça el convent de Carmelites Descalces (actualment seu del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal) hi havia el bordell públic, al carrer d’Escudellers, que era partió entre la Moreria i el barri de Sant Llorenç. En aquest carrer i al seu travesser, el dels Obradors, hi havia tallers i forns de terrissers sarraïns. Amb l’eixample del Barri Nou sorgiren la plaça del Pes del Rei, porxada, la Bladeria, amb els magatzems del comú, i alguns carrers que baixen del planell de Sant Llorenç: els de Montgai, de la Claveguera, de Rufes i de Vallbona, desapareguts en construir-se la catedral nova. A la plaça del Pes del Rei, davant la Bladeria, s’alçà l’Hospital General de Santa Maria (que més avall es descriu), raó per la qual l’antic carrer del Forn de l’Assoc passà a anomenar-se de l’Hospital. Les travesseres d’aquest carrer eren els carrers de les Caldereries, de les Carnisseries, de Jaumatà o d’Almactà i del Portal de la Fusteria (actual carrer de l’Alcalde Mestre). Entre els carrers de l’Almodí Vell i dels Obradors, al Barri Nou, es troba la Seu Nova de Lleida. La seva edificació es decidí quan el capítol es va convèncer que la Seu Vella era definitivament perduda. El primer projecte fou enderrocar l’església de Sant Llorenç i bastir la nova catedral en el seu lloc. Malgrat l’aprovació reial, el projecte va ser desestimat car en aquest lloc la nova seu corria el perill de trobar-se entre els focs dels castells de la Suda i de Gardeny i, a més, era massa lluny del centre urbà. El 1745, Ferran VI n’autoritzà la construcció al lloc actual, però això no s’acomplí fins al regnat de Carles III, que destinà a la fàbrica la quantitat de 240 000 rals anuals mentre durés l’obra. El lloc escollit per a situar-la fou la plaça de l’Hospital de Santa Maria, on hi havia l’Almodí de la ciutat (que fou enderrocat) i el convent de frares mercedaris i diverses cases i carrers que desaparegueren. L’obra de la Seu es començà el 1761, quan era bisbe de Lleida Manuel Macías de Padrejón, i el 1781 es consagrà, bé que no restà enllestida fins el 1790. Planejada per Pedro Martín Cermeño, fou dirigida per Francesc Sabatini i també hi intervingué Josep Prats. El 1780 l’escultor Joan Adam ja tenia enllestits gairebé tots els retaules (en els quals havien treballat també Felip Sauri i Salvador Gurri) i Lluís Bonifaç, el cor, obres que foren cremades el 1936. La Seu Nova és un edifici d’un barroc tardà (que pel fet d’haver estat construït per uns enginyers militars en un estil molt auster, hom ha confós habitualment amb neoclàssic), de tres naus d’igual alçada, amb pilars i capitells d’ordre corinti i contraforts interns originaris de les capelles laterals. Al creuer, molt reduït (bé que les dimensions de l’església són molt superiors a les de la Seu Vella), s’obren dues portes. A l’acabament de les naus, un atri obert per tres arcs dona a la façana, a banda i banda de la qual hi ha dos campanars d’un sol pis, coberts amb volta. Sobre aquest atri hi ha una balustrada i un escut amb les armes dels Borbó. El 1936 hom en va poder salvar només algunes peces: el quadre de l’Agonia de Jesús, de Rafael Mengs, i un crucifix de vori, procedents de la col·lecció de l’infant Gabriel i els tapissos d’escola flamenca, instal·lats en una dependència del primer pis. També fou salvat l’arxiu. A la catedral hi ha els altars de Sant Josep, de Santa Cecília i de Sant Anastasi (patró de la ciutat) i capelles dedicades a la Mare de Déu i al Santíssim. De l’Hospital de Santa Maria, on hom es proposava de reunir els diversos hospitals que hi havia a la ciutat, la primera pedra fou posada el 14 d’abril de 1454 i les obres duraren fins el 1520, en temps del bisbe Jaime de Conchillos, el seu gran benefactor. D’un gòtic florit, els plans són d’Andreu Pi, encarregat de l’obra de la Seu, i del 1517 al 1519 hi treballà Gabriel Borrell, autor de la planta inferior i les galeries del pati, que tot i ser gòtiques mostren la influència del Renaixement. A la façana, damunt el portal adovellat, sobre el qual hi ha els escuts de Lleida, el dosser filigranat estatja el nínxol d’una bella Mare de Déu. Al pati, voltat de gàrgoles, hi ha l’accés a la capella de l’Hospital, amb una làpida que recorda la munificència d’Onofre Cerveró. A l’altar de la capella, també gòtica, hi ha el retaule d’Escarpenter, barroc. És també remarcable la imatge de Santa Maria, en relleu, al pany inferior de la galeria gòtica, davant el llindar, senyal heràldic del capítol, que amb la seva aportació contribuí a la construcció de l’hospital. El 1476, encara inacabat, ja assistia malalts i pelegrins. L’any 1915 l’edifici passà a ser propietat de la Diputació de Lleida i el 1942, any de creació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, fou cedit a aquesta institució com a seu en perpetuïtat.

Els barris antics de Lleida fora muralla

Ja des de l’edat mitjana es formaren noves parròquies i ravals extramurs. Els més importants eren Sant Gili, el Mercadal i el Cappont. La parròquia de Sant Gili era al bell mig de les Pardinyes, al peu septentrional del Sas on, fins fa pocs anys, hi havia el camí dels Horts de Sant Gili. L’església parroquial de Sant Gili, que fou destruïda al setge del 1464 i que unes excavacions recents han redescobert, era entre els carrers que menaven al portal de Magdalena o de Sant Gili i al de Sant Salvador, vora l’església d’aquest nom. Sant Salvador o Vilanova del Bisbe fou de fet una prolongació del raval de Sant Gili. El Mercadal ocupava els terrenys de l’actual Estació del Ferrocarril (edifici noucentista bastit el 1927 segons projecte d’Adolf Florensa), compresa la plaça de Ramon Berenguer IV. Constituïa una parròquia dedicada a Sant Pau i, com la de Sant Gili, consta en l’ordenació del 1168, data que coincideix amb la del privilegi d’Alfons el Cast per a l’establiment d’un mercat, el primer després de la conquesta, a celebrar el dijous. El 1231 Guillem Hug de Tolosa disposava en el seu testament de crear-hi un hostal per als mercaders tolosans que vinguessin a negociar a Lleida. Segons els censos del 1429, al Mercadal hi havia els carrers de la Font del Rei, del Convent dels Carmelites, dels Molins de la Casa Antiga i del Portal Pintat, per on s’accedia a l’Aluderia. El 1972, quan es construïa la dita Estació del Ferrocarril, hom descobrí una necròpoli paleocristiana; avui dia les tombes es conserven al Museu Arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. A l’esquerra del Segre, el Cappont s’anà formant com a raval ja de ben antic, probablement després que hom construís, en plena dominació romana, un pont de pedra per passar el riu (futur Pont Major), i adquirí importància a l’edat mitjana. El raval i les hortes veïnes constituïen una illa, ja que un braç del riu envoltava el territori, que al segle XII s’anomenava illa de Mallorca i que fins al segle XVII era una propietat rural de l’horta. Als dies de la conquesta, al Cappont hi havia una caseria, la Pobla del Cappont, d’origen sarraí, que perdurà fins el 1643; la Pobla del Cappont, al segle XII, era habitada per repobladors de la Noguera i per població sarraïna que hi perdurà fins al segle XVII. Hi havia serradores, fusteries, ferrers, cistellers, filadors de cànem i tres hostals. Segons el capbreu del 1382 i els censos del 1429, devia tenir un centenar d’albergs, on vivien, entre d’altres, els Tapiol, els Agramunt, l’escultor Carles Gualter (mestre de la Seu) i el pintor Pere Garcia de Benavarri. El Cappont, en començar el segle XIX, era despoblat. El 1864, sobre aquesta caseria desapareguda s’alçaren els Camps Elisis i algunes serradores i altres empreses industrials més endavant, com la fàbrica Mostany. El 1854, l’ajuntament havia proposat d’urbanitzar la zona propera a la carretera vella de Barcelona. Ja hi havia una albereda que donava a la plaça dels Murmuradors, on es reunia la gent desenfeinada. Hom plantà fileres de plàtans, procedents de la Devesa de Girona, i traçà parterres, jardins, fonts i brolladors. El 1864, l’alcalde M. Fuster inaugurà els Camps Elisis; al jardí públic hi hagué fins al 1936 un teatre municipal i un templet de música. El pavelló-aquàrium és un interessant edifici de F. de P. Morera. Abans, a la segona meitat del segle passat, s’hi bastiren cases de ferroviaris, torres, tallers i magatzems, i en la nostra postguerra una gran barriada a l’antic camí que pel pont de Sant Agustí (que no s’ha conservat) anava a Vilanoveta (avinguda de les Garrigues), travessat per l’avinguda de València. Hi ha els Quatre Camins, el camí vell d’Albatàrrec, etc. El barri de Cappont ha assolit els darrers anys una funció de serveis –amb un centre lúdic i la major part de les infraestructures universitàries– i de residència. Pel portal de Gardeny, al final del carrer Major i davant l’Assoc, s’accedia al camí que duia al castell de Gardeny. És emplaçat al SW de la ciutat, damunt el puig de Gardeny (198 m), que, a la dreta del Segre, domina la partida de l’horta dita la Corda de Gardeny. El castell fou centre de la comanda templera de Gardeny, la més important de la regió, que comprenia nombroses possessions que li foren cedides per Ramon Berenguer IV el 1149, com a compensació de l’ajuda en la conquesta de la ciutat. Els templers hi romangueren fins el 1314, després el lloc fou donat als hospitalers, que hi establiren un priorat que perdurà fins el 1772. Posteriorment, el castell de Gardeny fou convertit en caserna i, recentment, ha estat restaurat. Del castell resten dos cossos, de murs ben gruixuts, coberts amb volta apuntada. L’església de Santa Maria de Gardeny, de tipus cistercenc, és molt austera; d’absis poligonal, la volta de la nau és apuntada i l’únic ornament són els capitells corintis dels arcs formers; el portal és adovellat i emmarcat per una cornisa. Hi ha restes d’una capella gòtica, que el 1429 era dedicada a Sant Salvador.

L’eixample de la ciutat

L’eixample de Lleida s’inicià a l’areny de Magdalena vers el 1828, com una continuació de l’obra urbanística que havia iniciat Blondel. El promotor de la urbanització de l’areny fou el brigadier Lluís Maria Andriani i Escofet, barceloní; es traçà el carrer del Jardí (posteriorment i fins el 1938 dit carrer del General Cabrinetty), on hi havia el mur que anava fins al pont de pedra del Segre. Anteriorment, el 1826, Andriani edificà la porta del Lleó, d’accés al Castell Principal. Feu construir al cap d’enginyers, Mariano Foncillas, una placeta enjardinada entre el mur i l’areny i s’hi aixecà un arc de rajola dedicat a Ferran VII amb motiu de la seva arribada a Lleida. Serà l’origen de la popular rambla de Ferran, que continuà el seu successor, el governador Carlos Fabre d’Aunois. Tanmateix, la urbanització definitiva de l’areny s’esdevingué després que Isabel I publiqués el decret de gener del 1861 ordenant l’enderrocament de les muralles de la ciutat. El mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre redactà el 1865 el primer pla d’eixample de Lleida, que comprenia, a més de la Banqueta o avinguda de Blondel, la plaça de Sant Antoni (1870), dita més tard avinguda de Catalunya, la rambla d’Aragó (1872) i el passeig d’Osca o dels Erals (1882), dit posteriorment avinguda de Prat de la Riba. L’historiador Pleyan de Porta, el 1877, s’admira de les bones condicions d’habitabilitat d’algunes cases construïdes aleshores a la rambla de Ferran. El 1865 l’arquitecte municipal, Agapit Lamarca, edificà la Maternitat i, el 1868, la façana moderna de la Paeria, a la Banqueta. El neogoticisme fou introduït per arquitectes posteriors, com Celestí Campmany, Juli Agelet i Zarazíbar i d’altres, en la construcció de la nova església de Sant Joan (1885), la restauració del temple de Sant Martí (1893), el Seminari Nou (1895), la Casa Armenteros (entre la Banqueta i el Carrer Major), i el neoromànic en l’Acadèmia Mariana (1891). Una línia similar seguiran els arquitectes de la primeria del segle XX, Enric Lamolla, Ignasi de Villalonga, Joan Bergós, Manuel Cases, Adolf Florensa, Ramon Argilés i altres. El Modernisme a Lleida, que s’inicià amb la construcció de l’Asil Borràs el 1901, es consolidà el 1906, quan el tarragoní Francesc Morera i Gatell esdevingué arquitecte municipal. El període immediatament posterior, segons que ha valorat Frederic Vilà i Tornos, fou de gran importància pel que fa al seguiment dels moviments artístics i arquitectònics europeus més rellevants. Els edificis més representatius del Modernisme a Lleida i, posteriorment, del Noucentisme i nous corrents estètics són: el Mont de Pietat (1905), adquirit per la Normal el 1925; les Cases Noves del passeig de Boters (1914); la porta d’accés als Camps Elisis (1908); la Casa Aunós (1911), convertida després en Hotel Pal·las, en entitat bancària i finalment adquirida per l’ajuntament per a situar-hi diverses dependències municipals; la Casa Melcior (1912), de la família Almenar, a la placeta de Sant Francesc; l’ampliació modernista de l’Escorxador (1911-15), la part antiga del qual és neoclàssica (1875); el Dispensari de La Gota de Llet, a la Banqueta; el Mercat del Pla (1920), al pla de l’Aigua; l’església de la Bordeta (1918), i les cases Plubins, Alonso d’Olarte, Fontanals (1913) i Montull (1922), situada entre el Carrer Major i la Banqueta. També és notable l’edifici de la Cambra de la Propietat Urbana (1936). D’aquest període, hem de lamentar que s hagin enderrocat els edificis modernistes de l’Asil Borràs, ja citat, del Liceu Escolar Fundació F. Godàs (del 1913) i la Casa Mangrané (del 1918). Del període posterior a la Guerra Civil de 1936-39, que en renovació arquitectònica s’inicia força tard, són construccions remarcables els edificis del Mont de Pietat (a la Banqueta) i de la Cambra de Comerç i Indústria (1970); la Delegació d’Hisenda (1970), la Casa de Correus, en substitució de l’antiga, modernista, i l’Estació d’Autobusos (1968). Vers el 1945 hom instal·là davant l’Arc del Pont, l’únic portal que resta de les muralles (refet per la banda de la Banqueta al segle XVIII), un monument a Indíbil i Mandoni, fosa d’una obra del 1882 de Medard Sanmartí (mort el 1891), que aquest havia titulat primer Indaleci i Indortes, i després Lliures i que es conservava a Vilanova i la Geltrú.

Els barris de la Lleida contemporània

El 1938, el perímetre urbà de Lleida era gairebé el mateix del 1861. Des de l’enderrocament de les muralles (1871) només s’havien poblat l’areny de Magdalena, la part de ponent de la rambla d’Aragó, el Cappont i la Bordeta. Els bombardeigs i l’assalt a la ciutat (3 d’abril de 1938), punt culminant d’una guerra fratricida, ocasionaren moltes destruccions. Dies després, Lleida fou “ciudad adoptada por el Caudillo” i hi actuaren els serveis de la Direcció General de Regions Devastades (que edificaren la façana de la Diputació, el Palau de Justícia, el del Bisbe, diversos grups escolars, etc.) i l’Instituto Nacional de la Vivienda i l’Obra Sindical del Hogar, que construïren diversos grups d’habitatges. La urbanització derivada del primer pla de l’Instituto Nacional de la Vivienda i, des del 1947, d’un nou pla provincial, abraçà el sector septentrional de la ciutat. El desenvolupament urbà ja s’hi havia iniciat abans de la guerra, al llarg del passeig de Prat de la Riba (dit d’Osca o dels Erals abans del 1931 i del General Mola després del 1938), on s’edificaren el 1928 les Cases Barates. També s’anirà desenvolupant el carrer de Balmes, tot seguint el camí de Montsó (avui carretera d’Osca), fins a la plaça (construïda molt més tard) de Ricard Vinyes i fins al Camp d’Esports. El Camp de Mart, des que deixà d’acomplir una finalitat militar, ha donat pas a noves vies públiques. La gran explosió demogràfica de la postguerra va possibilitar que la ciutat es desenvolupés entorn del tossal de la Suda, amb el campanar de l’antiga seu com a centre de la caseria (com era previst al pla de Josep Fontserè del 1865), ja que al NE del turó s’ha fet una urbanització que té com a eix el Passeig de Ronda, que arrenca del Pont Nou. Als afores de la ciutat hi ha els barris de la Mariola, Santa Maria de Gardeny, el Camp d’Esports, Balàfia, el Secà de Sant Pere, Llívia, els Mangraners, el Cappont, la Bordeta i les Pardinyes. Fins el 1964 la partida de la Mariola, al peu de Gardeny, era parcel·lada de petits horts i alguna casa d’estiueig. S’estenia entre l’Escorxador (1911), el pont de l’Aigua i Vi, la Séquia Primera i l’antic camí de Saidí a Fraga, on hi havia diversos molins amb llurs rescloses i braçals (el del Porcar, el d’Agelet i el de Móra). L’any esmentat es començà a bastir sobre el primer d’aquests molins un bloc de cases; tot seguit s’hi construïren altres carrers i edificis i la parròquia de Sant Pau Apòstol. El barri de Santa Maria de Gardeny, es començà a construir el 1956. Va des del camí vell de Saidí fins al Joc de la Bola, i des de la Séquia Primera fins a Santa Tereseta. Anteriorment a la urbanització, hi havia horts i sembrats i hi passava el braçal de Vallcalent, amb canyars, salts d’aigua i caminois entre fasseres, àlbers i pollancres; s’anomenava la partida del Rossinyol. Hi ha la parròquia de Santa Maria de Gardeny (erigida a la postguerra), que atenen els mercedaris. És travessat pel Passeig de Ronda. La urbanització del barri anomenat el Camp d’Esports fou posterior a la instal·lació d’aquest centre esportiu el 1919. El nou Hospital Provincial (1924), les Cases Barates (1928) i alguns xalets modernistes són anteriors al 1936. Els carrers s’obriren els anys cinquanta, amb el Grup Tres d’Abril, els xalets del carrer de Serra de Prades i la planificació de l’avinguda del Doctor Fleming. El barri de Balàfia es desenvolupà seguint la línia del ferrocarril de Barcelona a Saragossa i la clamor de Noguerola, que aleshores (1950) encara conservava un pont, potser d’origen romà, per on passava l’antic camí de Tamarit, que davallava del portal del Sas. L’antiga partida, d’origen àrab, és avui totalment edificada, hi construïren i els blocs de Torrefarrera i els blocs del Bisbe. Al NE de la ciutat, entre la carretera d’Albesa i el Molí de Gualta (carretera d’Alguaire), hi ha el planell del Secà de Sant Pere, que domina la petita vall de Balàfia i els horts de Sant Ruf. Hi havia alguna torre de pagès com la Torre de Don Joan del Rei, militar de la primeria del segle XIX, que durant el setge de Lleida (1810) fou quarter general del mariscal Suchet. Al decenni dels anys 1960 hi arribaren immigrats del sud de l’Estat espanyol; primer s’instal·laren en barraques i després en edificis de tres i quatre pisos al llarg de l’eix principal, l’avinguda de Sant Pere, que evoca el nom d’un antic santuari que hi hagué a l’edat mitjana. Les dues Pardinyes s’estenen des del Segre fins al barri de Balàfia, tot seguint el ferrocarril que les separa del centre de la ciutat. Les Pardinyes Baixes eren una zona d’horta que es començà a poblar a la primeria de segle per raó de l’Estació del Ferrocarril i instal·lacions properes, a través del vell camí de Corbins. El veïnat aviat s’estengué a les Pardinyes Altes, barri poblat per ferroviaris. El seu gran desenvolupament es produí en els anys avançats de la postguerra.

La cultura i el folklore

L’exili i les exigències de la nova situació política després de la Guerra Civil de 1936-39 havien allunyat de la ciutat o havien obligat al silenci diverses personalitats que en la segona dècada del segle XX havien fet possibles revistes com Vida Lleidatana, Lleida, Camins i el Butlletí del Centre Excursionista, com també els patronats de la Seu Antiga i del Museu d’Art Jaume Morera. En la Lleida de la immediata postguerra, alguns intel·lectuals intentaren de pal·liar el silenci imposat amb un succedani d’ínfim caràcter catalanista, el leridanismo. Sota tal tema volgueren continuar la tasca dels Amics dels Museus i l’afecció a la bibliografia local. S’aconseguí la restauració dels Jocs Florals però en la lengua de Cervantes, segons frase d’Eduard Marquina, que fou mantenidor del primer intent (1941). També aquest any es reprengueren els Certàmens de l’Acadèmia Bibliogràfico-Mariana, modèlica institució que des del 1862 havia aportat una notable contribució a la Renaixença (on havien estat premiats poetes com Lluís Roca i Florejachs, Francesc Pelagi i Briz, Josep Martí i Folguera, Àngel Guimerà, Joaquim Rubió i Ors, Francesc Ubach i Vinyeta, Llorenç Riber, Jaume Collell, Josep Estadella i altres), però no amb l’esperit pairal d’antany. L’Acadèmia té la seva seu al Palau de Maria, bell edifici neoclàssic començat el 1869, on es destaca l’oratori de la Verge Blanca i el paranimf, marc d’actes acadèmics i culturals. L’Institut d’Estudis Ilerdencs, creat a imitació de l’Institut d’Estudis Catalans el 1942, esdevingué per designi del president de la gestora, Josep Maria de Porcioles i Colomer, un departament de la restablerta Diputació Provincial, prèvia redacció dels estatuts fundacionals. Fou adscrit al Consejo Superior de Investigaciones Científicas, dins el Patronat Josep M. Quadrado. El seu emblema serà l’efígie de la Mare de Déu amb l’escut de Lleida, tal com apareix en la façana gòtica de l’Hospital de Santa Maria, seu de l’Institut. No oblidem que, ja en temps de la República, l’edifici estigué dedicat a Casa de Cultura, on hi havia el Museu d’Art Jaume Morera i sales d’exposicions i conferències. Durant el període revolucionari hi foren dipositades les obres d’art salvades de la fúria iconoclasta. Actualment, l’IEI és una de les entitats amb més tradició de Lleida i es mou en el camp de la promoció de la investigació, tant en el camp de les lletres com en el de les ciències i les arts. És molt activa i important la seva secció d’arqueologia, que és la que s’ocupa de la Sala d’Arqueologia instal·lada a l’edifici de l’entitat. Altres entitats d’estudi que existeixen a Lleida, ja de caire privat, són la Societat Astronòmica de Lleida o bé l’Ateneu Popular de Ponent o la coral Xiroia que també depèn d’aquesta entitat. Aquest grup, nascut el 1979, és un dels motors culturals de Lleida. Les seves activitats són molt variades. S’organitza en seccions d’activitats diverses i disposa d’una biblioteca i un important arxiu fotogràfic. A redós de la ciutat de Lleida han nascut associacions de caire més aviat lúdic, folklòric i cultural. Cal destacar per la seva tasca de divulgació cultural la Delegació a Lleida del Col·legi d’Arquitectes. També hi ha diversos barris de Lleida (Pardinyes, Balàfia, per exemple) que disposen de centres culturals que actuen com a centralitzadors de l’activitat d’un determinat barri. Lleida és una ciutat amb una gran tradició musical. El Conservatori Municipal de Música, coordina la seva activitat amb l’Auditori Municipal Enric Granados el qual fou inaugurat oficialment l’any 1995 i és gestionat per l’Institut Municipal de Música. L’edifici consta, a més a més, d’una biblioteca-fonoteca i d’una sala on s’exposen restes arqueològiques trobades en el moment en què s’excavava el solar on ara hi ha l’auditori. La tradició musical també es concreta en altres entitats com el Foment Musical de Lleida. Entre les corals que hi ha a Lleida, hom pot destacar l’Orfeó Lleidatà, fundat el 1862, que disposa de diverses seccions. També hi ha una gran tradició sardanista, representada, per un gran nombre de colles sardanistes que coordinen i organitzen concursos i trobades. A Lleida es reuneixen també agrupacions que apleguen els originaris d’altres regions de l’estat i de l’estranger. Cal esmentar, a més, la Banda Municipal, el Cafè del Teatre, situat a l’antic escorxador municipal i l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. També cal esmentar una remarcable activitat teatral a la ciutat. Hi ha diversos grups professionals, semiprofessionals o amateurs. Entre les dues primeres categories cal esmentar el Teatre Estable de Lleida i Teatredetext, dedicats íntegrament al teatre, mentre que Xip Xap, El Sidral i La Pasterada es dediquen més aviat a l’animació. Entre els diversos grups d’afeccionats, cal destacar l’AEM Teatre o el Cercle Dramàtic Talia. Tota aquesta activitat es va concretar en la creació de l’Aula Municipal de Teatre, que organitza cursos de teatre i arts escèniques per a gent de totes les edats. Cal esmentar, a més, el Teatre de l’Escorxador i l’Espai 3. Lleida compta amb nombroses entitats esportives que s’inscriuen dins de diverses especialitats. Abunden, però, les entitats de tipus general i, en un àmbit més específic, els clubs de futbol, d’entre els quals cal destacar la Unió Esportiva Lleida, que les temporades 1949-50 i 1993-94 participà a la primera divisió de la Lliga espanyola i que juga al Camp d’Esports. Aquesta entitat és hereva de l’antic Club de Futbol Lleida, fundat el 1923, que el 1930 passà a anomenar-se Club Esportiu Joventut. Desaparegut el 1935, tornà a renéixer després de la Guerra Civil de 1936-39 amb el nom de Club Lérida Balonpié, que no trigà a prendre el nom que ha conservat fins a l’actualitat. Moltes de les associacions esportives de tipus general han nascut a redós de les diverses facultats i escoles universitàries de la ciutat. Entre la resta, per la seva tradició esportiva, hom pot destacar el Sícoris Club, que inclou unes seccions de dansa i cant coral, i el Centre Excursionista de Lleida (fundat el 1906), i com a entitat coordinadora de l’esport segrianenc, el Consell Comarcal Esportiu del Segrià, que té la seu a Lleida. I quant a la seva rellevància mediàtica i esportiva cal esmentar el Club Esportiu Lleida Basquetbol, fundat el 1997 a partir del Club Esportiu Maristes. Durant l’any se celebren a Lleida diversos festivals. Entre els musicals, hom pot destacar el Festival de Música Enric Granados, el curs internacional de música que organitza l’Orfeó Lleidatà, la temporada d’òpera, el concurs de piano Ricard Viñes i el Festival Senglar Rock o el Festival Internacional de Jazz. Dins l’àmbit cinematogràfic cal esmentar la Mostra de Cinema Llatinoamericà i el festival Animac. Dins del teatre cal destacar la Fira Internacional de Teatre de Titelles (des del 1989) i la Mostra de Teatre Ciutat de Lleida i, en el món de les lletres, el premi d’assaig Josep Vallverdú o el premi de poesia Màrius Torres. Lleida concentra la major part de les col·leccions museístiques de la comarca del Segrià. A l’Església pertany el Museu Capitular, amb un important conjunt de tapissos flamencs i mostres de diverses èpoques d’art religiós. És situat a la catedral. També pertany a l’Església el Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal, del qual l’any 2007 fou inaugurada una nova seu a l’antiga Llar de Sant Josep, originàriament convent de Carmelites Descalços. Gestionat per un consorci integrat, a més del bisbat, per l’ajuntament i la diputació, disposa de diverses seccions, però és especialment interessant la de pintura i escultura medieval. A l’ajuntament pertanyen els fons del Museu de la Paeria, constituït el 1963, es troba als baixos de la mateixa casa de la vila i recull restes monumentals que van des del segle V fins el XVIII. De titularitat municipal, Lleida disposa del Museu d’Art Jaume Morera, dedicat a l’art contemporani, i amb una presència especial d’artistes lleidatans contemporanis. Cal destacar també l’existència de mostres paisatgístiques molt importants de pintura espanyola del segle XIX. El museu es troba al convent del Roser, al carrer de Cavallers. De caire privat cal esmentar el Museu de Geologia Màrius Torres, situat a l’institut d’ensenyament del mateix nom, que va ser creat a iniciativa d’un dels directors de l’entitat i és mantingut i ampliat pels mateixos professors de la institució. L’Institut d’Estudis Ilerdencs és qui gestiona la Sala d’Arqueologia, hereva de l’antic Museu Arqueològic, actualitzat i modernitzat del 1989 al 1992 (i obert al gener del 1993) i que recull principalment els resultats de les excavacions portades a terme a la província. Aquest museu pertany, de fet, a la Diputació, que també és responsable del Gabinet Numismàtic i d’Armes, el qual es troba a la mateixa seu d’aquesta entitat. Cal esmentar, a més, el Museu de l’Aigua, el Museu Roda Roda i el Centre d’Art Contemporani la Panera. D’entre els equipaments culturals més recents cal esmentar la Llotja de Lleida, edifici de nova planta inaugurat el 2010. Pel seu caràcter polivalent, les seves dimensions i l’emplaçament (a l’àrea de l’antic Mercat Central de Fruites del barri de Pardinyes, a la riba del Segre), constitueix una de les realitzacions de més repercussió a l’actual ciutat. Lleida disposa a més a més, d’una quantitat força important de sales d’exposicions. Lleida, pel seu caràcter de centre de serveis, té una bona quantitat de biblioteques, amb una presència especial de les de tipus universitari. Ara bé, pel que fa a la biblioteca pública, hom en pot trobar de diverses tipologies i també de diverses xarxes als diferents barris de la ciutat. Existeix com a biblioteca pública gran la Biblioteca Pública de Lleida, que ha començat a instal·lar servei de bibliobús per assortir altres comarques i municipis amb una menor presència bibliotecària. La Biblioteca de l’Institut d’Estudis Ilerdencs disposa d’un important fons antic i de reserva, i també d’un fons important de col·lecció local. Des que es va crear, la Universitat de Lleida disposa d’un servei de biblioteques, amb sales de lectura i fons especialitzats diversos com els dels Enginyers Agrònoms, Medicina, Ciències de l’Educació i biblioteca de l’Antic Seminari, on es localitzen moltes de les facultats i l’administració universitària i que fa de biblioteca general. Hi ha les biblioteques pròpiament especialitzades, que solen pertànyer a centres d’investigació o entitats culturals generalment privades. Hom pot esmentar, a tall d’exemple, la Biblioteca de l’Audiència Provincial, amb un fons de caire jurídic, la Biblioteca de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria i la Biblioteca Auxiliar de l’Arxiu Històric de Lleida. Pel que fa a arxius, els que recullen el fons eclesiàstic són l’Arxiu Capitular de la Catedral i l’Arxiu Diocesà. L’Arxiu Capitular recull també fons pertanyents a l’antiga seu catedralícia de Roda (Ribagorça), que va ser la que precedí Lleida, i també fons de l’Arxiu de la Col·legiata d’Àger. Hom disposa també d’un arxiu notarial i de l’Arxiu Històric de Lleida, de caire comarcal i provincial, que pertany a la xarxa de la Generalitat i recull documents que van del segle XIV al XX. També pertanyent a la xarxa Generalitat hi ha l’Arxiu Central Administratiu de la Delegació Territorial del Govern de la Generalitat de Lleida. Així mateix són consultables els fons de l’Arxiu Municipal de Lleida i els de l’Arxiu Central de la Diputació de Lleida. Finalment, cal destacar també com a arxius de consulta pública l’Arxiu Històric del Centre de Documentació del Col·legi d’Arquitectes de Lleida i el servei de l’Arxiu de la Fundació de l’IEI, amb un fons molt variat, però que conté valuosa documentació medieval i moderna. Cal destacar també el fons fotogràfic de l’Ateneu Popular de Ponent, on domina la fotografia local del començament de segle i on hom pot remuntar-se fins als inicis de la fotografia, a mitjan segle XIX. Lleida ha aportat a la història gran quantitat de personatges al llarg dels segles. Dins del món de les arts cal fer esment especial dels músics que ha fornit la ciutat a la cultura, d’entre els quals destaca Enric Granados i Campiña (1857-1916). Si entrem dins del camp de les lletres, hom troba personatges com Màrius Torres i Perenya (1910-Sant Quirze Safaja, 1942), que destacà per la seva poesia, i l’escriptor i traductor Josep Vallverdú i Aixalà (1923). Entre els historiadors destaca sobretot Josep Lladonosa i Pujol (1907-1990) que, tot i néixer a Alguaire, mereix d’ésser esmentat, ja que els seus treballs històrics sobre Lleida han fet avançar extraordinàriament el coneixement de la història de la ciutat. En el camp de les ciències foren molt destacables els treballs de botànica de Pius Font i Quer (1888-Barcelona, 1964), fundador de l’Institut Botànic de Barcelona i del Jardí Botànic annex als edificis d’aquest.

Els mitjans de comunicació social

Hom esmenta el Diario de la Ciudad de Lérida, del 1809, com el primer periòdic publicat a Lleida. A partir d’aquest moment s’anà ampliant el nombre de publicacions periòdiques. El 1883 aparegué el primer periòdic lleidatà en català (Lo Garbell), i cal destacar El Cronicón Ilerdense (1875) com a premsa precursora de la Renaixença, on col·laboraren, entre altres, Roca i Florejachs, Pleyan i de Porta, Renyé i Viladot. Entre la premsa catalanista del tombant de segle hi ha els setmanaris La Comarca de Lleida (1897-99 i 1900-08) i La Veu del Segre (1899-1902). Hom destaca com a periòdics que han estat més influents a Lleida El País (1879), Diario de Lérida (1886), El Almogáver Leridano (1892), El Loredán (1896) i el Correo Leridano. Els anys trenta s’hi arribaren a publicar més de cinc diaris i més de cinquanta publicacions periòdiques. Aquest panorama contrasta amb la migradesa dels actuals mitjans de comunicació: una sola editorial i la publicació de tres diaris: el Diari de Lleida l’únic que es publica en català (des del 1989), és la continuació del Diario de Lérida, publicació iniciada el 1964 i que era hereva de la Cadena de Publicacions Catòlicas, diari de publicació integrista que durà del 1836 al 1932; La Mañana, que fou el diari del Movimiento del 1938 al 1976, i que actualment pertany a la mateixa societat que l’anterior, tot i que es publica en castellà i El Segre, també en castellà.

El folklore

Entre les festes més representatives de Lleida si es fa un recorregut anual, cal començar per esmentar la festa de Sant Antoni, el 17 de gener, que inclou una cavalcada amb cavalls. La Cooperativa Agrícola Pràctica és l’encarregada de preparar la desfilada de carrosses amb motius agrícoles que transcorre pels carrers durant aquesta diada. Al mes de febrer la celebració més important és el Carnestoltes, que ha esdevingut una de les diades més viscudes pels lleidatans. El mercat dels Disbarats, el ball del Vermut i la rua del dissabte són alguns dels actes que inclou. La festa es documenta des del segle XVI. Durant la Setmana Santa abunden els passos i les processons, entre les quals hom pot destacar la dels Dolors, el Diumenge de Rams, amb la participació dels armats, i la processó del Sant Enterrament, el Divendres Sant, també amb la presència dels armats. El mes de maig és la festa gran de Lleida o festes de Maig, que se celebren en honor de Sant Anastasi, patró de la ciutat. Antigament es feien nombrosos balls i actes populars i modernament cal destacar la cercavila, que inclou gegants, capgrossos, majorets i l’antiga figura de lo Marraco, drac representatiu de la ciutat. Aquesta bestiola, és documentada almenys des del segle XVII, encara que la que es fa servir actualment data del 1957. Altres elements de la festa major són la desfilada de carrosses, que inclou la batalla de les Flors, o la festa de Moros i Cristians, que és una escenificació històrica del combat dels dos exèrcits als carrers de la ciutat i al peu de les muralles de la Seu Vella. El cap de setmana següent a la festa major o de Sant Anastasi, se celebra l’Aplec del Caragol, un dels plats tradicionals de Lleida. Aprofitant la nit de Sant Jaume (del 24 al 25 de juliol) té lloc la processó dels Fanalets, que protagonitzen sobretot els nens, els quals van amb les seves torxes enceses pels carrers de la ciutat. Durant els mesos d’estiu, els diversos barris de Lleida com la Balàfia o els Magraners, celebren cadascun la seva festa major. Al mes de setembre cal esmentar les festes de Tardor, que coincideixen amb la Fira de Sant Miquel. Hi tornen a sortir els capgrossos i lo Marraco i també s’hi fan focs d’artifici i concerts.

Altres indrets del terme

Llívia, els Mangraners i la Bordeta

El barri de Llívia que centra el que encara és avui una rica partida agrícola, amb molts fruiters i conreus d’horta, es troba a pocs quilòmetres del centre urbà de Lleida, al NW. Hi havia hagut el molí de Guillem de Bassella (1194), repoblador procedent del Solsonès que el mateix any cedí una torre al cerdà Bernat de Llívia, repoblador que donà nom a la partida. A l’indret de la creu de Bassella, gòtica i restaurada, es formà una barriada, amb església, escoles, torres de pagès i xalets. El barri dels Mangraners, a 2 km de la ciutat, a tocar de la carretera N-240, per on davalla el camí vell de Lleida, vora el cementiri i el camí de la Bordeta. Antany hi havia el camp d’aviació de l’Aeroclub de Lleida. El 1948 es començà a poblar per immigrats andalusos. Malgrat que Vilanoveta es despoblà a mitjan segle XVII, els molins de Sant Anastasi, que el 1716 eren del comú, sempre foren usats. Al seu voltant sorgí un hostal (1787) que donà nom al nou raval, la Bordeta. Avançada la centúria següent s’anà poblant de cases de pagès, torres d’esplai i, després de la Guerra Civil de 1936-39, d’immigrats de tota la península. Avui és el barri més populós de Lleida. La partida d’Albarés, que forma part del barri de la Bordeta, però que es troba a 1 km del nucli de població, és sota la costa dels Pals (camí d’Artesa). Basculava entre les senyories de Pedrós i d’Albatàrrec. El seu origen fou un petit i efímer monestir dedicat a Sant Pere que s’esmenta tot just després de la conquesta i que el 1168 era una simple parròquia dependent de la seu de Lleida. Encara el 1159 devia conservar el caràcter monàstic. De molt escassa població (només 4 o 5 persones als segles XVI i XVII), el lloc fou utilitzat com a Hospital del Morbo. A la primeria del segle XVIII, l’església, d’un romànic primitiu, fou transformada en mas, dit la Torre d’en Gabelo, que fou enderrocat vers el 1960 i al seu lloc es construí una bòvila.

Sucs, Suquets i Raimat

Sucs i Suquets pertanyien ja, els dies de la conquesta, a l’Església de Lleida. Sucs s’esmenta en l’Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis del 1168. La caseria es localitza entre Raimat, Almacelles i Gimenells. L’església pertanyia a la pabordia de Sant Llorenç. Sucs, a l’extrem de ponent del terme, tenia, el 1365, 53 albergs amb el raval de Suquets, que el 1405 el capítol assenyala com a lloc protegit pel rei. En la guerra contra Joan II disminuí notablement la població. El 1497 hi havia 9 focs, els mateixos que el 1515, i el 1553 n’hi havia 11. En les Actes de la Paeria del 1696, Sucs consta com a despoblat, a més dels d’Almacelles, Montagut, Gimenells i les Torres de Sanui. El 1700 es començà a repoblar, fet que l’ensulsiada del 1707 estroncà. A partir del 1944 el lloc serà repoblat i desermat, amb Suquets, per l’Instituto Nacional de Colonización. En un petit monticle sobre el poble hi ha el parc del Vilot que inclou les ruïnes del castell de Sucs, amb la volta d’un soterrani força antic i vora seu les restes de la notable església romànica, del segle XII, que era dedicada a Sant Miquel. Entre Almacelles i la Clamor Salada, el nucli de Raimat és a l’extrem occidental del terme de Lleida, més enllà de la Sardera. Hi hagué un castell àrab, que després de la conquesta (1149) fou atorgat a Guerau de Jorba, un dels cavallers que acompanyaren Ramon Berenguer IV. Posteriorment, la senyoria passà a la Pia Almoina de la Seu de Lleida, i la seva església, el 1168, fou incorporada a la pabordia de Sant Joan del Segrià. Després de la desamortització, el lloc de Raimat revertirà a la ciutat de Lleida i anys després serà adquirit per l’empresa Raventós i Codorniu de Sant Sadurní d’Anoia. El pla de Raimat es colonitzà intensament gràcies al canal d’Aragó i Catalunya (1910) i a la derivació del canal de Vallmanya, mentre que les aigües sobrants són avui drenades per la clamor de Raimat. Els Raventós, de Sant Sadurní d’Anoia, bastiren el 1918 els cellers Raimat, obra de Rubió i Bellver. Amb vinyes importades de Califòrnia i amb una moderna tecnologia, hom elabora vins de qualitat, que tenen la Denominació d’Origen Costers del Segre. Els Raventós cediren a principi de segle XX unes terres als jesuïtes que el 1953 hi establiren un noviciat, el 1970 transformat en col·legi de Sant Pere Claver per a nois i noies. A Raimat, el mes de setembre se celebra la festa de la Verema.

Gualda, les Basses d’Alpicat, les Torres de Sanui, Butsènit i Rufea

Gualda és una caseria de nombroses masies disperses, situada al N de la ciutat de Lleida. Les Basses d’Alpicat també és una caseria, estesa entre l’autovia N-II i la N-240, al NW de Lleida. Les Torres de Sanui era un poble fortificat, que s’esmenta ja els dies immediats a la conquesta. Era al fons d’una vall a 5 km de Lleida, per l’antic camí de Vallcalent i al peu de la Serra Llarga, entre les Collades, Fontanet Curt i el Tossal Roig. El 1168, l’església de Sant Salvador fou agregada a la parròquia de Sant Martí. El 1429 hi havia 26 focs, però els capbrevaments del 1429 al 1453 n’esmenten 35 focs. Segons el fogatjament del 1497 hi havia 22 albergs, el 1515, 25, i el 1553, només 7. El poble, com els altres de la rodalia, desaparegué a la guerra dels Segadors. El 1942 encara es conservava la muralla del poble fortificat, amb el portal i també l’església romànica de Sant Salvador, aleshores coneguda com a Torre de la Cristina. Els darrers anys del segle XX, aquesta zona ha esdevingut un important centre agrícola, amb conreus intensius d’horta, força poblat. La caseria de Butsènit, és formada per un bon nombre de masies disperses. Ocupa la partida homònima, que s’estén a ponent de Rufea, a la dreta del Segre, dins l’àmbit de l’antic lloc de Rufea. Hi ha el santuari i parròquia des del 1950, de Santa Maria de Butsènit i s’hi celebra un aplec el 8 de setembre. Quant a Rufea era una vila sarraïna que en el repartiment de Lleida (1149) s’estenia des de la Corda de Gardeny, atorgada als Templers, fins al terme d’Alcarràs (Comajuncosa), entre el Segre a migdia i a tramuntana al llarg del planell entre Gardeny i Malgovern. La colonització s’hi inicià aviat. El 1164 Arnau de Ponts i Ramon de Tarascó, dos repobladors citats entre els maiores de Lleida, feren cartes de donació dels alous que posseïen a Rufea (indret que s’ha localitzat a l’anomenada Torre del Roig). El 1168 el bisbe disposava dels delmes dels sarraïns de Rufea. La seva església pertanyia a la pabordia de Sant Llorenç. El lloc de Rufea havia estat concedit a Gombau de Ribelles, que el 1179 feia donacions als templers i disposava de ser sebollit a Santa Maria de Gardeny. El lloc no serà repoblat definitivament fins a la carta de població del 1199. El 1208 el lloc passà del domini dels Ribelles al de Poblet, però poc després passarà a la corona i serà, des del regnat de Jaume I, poble de contribució de Lleida, mencionat a les Consuetudines ilerdenses de Guillem Botet, promulgades el 1227. En el fogatjament del 1497 hi havia 21 focs; el 1515 n’hi havia 22 i el 1553, 19. La zona superior de Rufea, Rufea Sobirana, avui és partida de Butsènit, i la zona inferior, Rufea Jussana (des de la Torre del Roig fins a la Corda de Gardeny), en l’actualitat anomenada Rufea Gensana. Fins no fa gaires anys, a la partió entre el terme de ciutat i el de Rufea, hi havia la creu del Batlle, gòtica. L’expulsió dels moriscos (1610) i la guerra dels Segadors significaren la desaparició de les dues Rufea. Avui hi ha masies amb fruiters i granges i indústries derivades de l’agricultura.

Antics llocs i el monestir de Sant Ruf

Prop dels Alamús hi ha l’antic lloc de Moradilla, dit antigament Almenarilla, on hi hagué el castell d’Almenarilla, i poblat en dos turonets vora la carretera N-II, a llevant de Lleida. El lloc, que com el seu nom indica existia ja sota el domini almoràvit, fou una donació de Ramon Berenguer IV, del 6 de novembre de 1149 (pocs dies després de la conquesta de Lleida), a Ramon Guillem de Vall-llebrera i la seva muller com a premi dels serveis “quod mihi fecistis in obsidione Ilerde”. Els límits del territori atorgat eren els camins que anaven a Agramunt, Anglesola i Cervera, amb la vall de la torre de “Sulled sicut ascendit per limitem que vadit ad parietis de Mirhet”. L’antic lloc, que el 1177 tenia vint cases habitades, subsistí almenys fins a mitjan segle XIV. Al XVIII, quan ja era un erm, s’hi bastí la torratxa de senyals. Modernament hi ha algunes torres, cases de camp i granges. La torre de la Cogullada era a la sots-partida de Montlleó, entre els termes de Lleida, Artesa i Torregrossa, a l’interfluvi del canal d’Urgell i el riu de Set. Del poble, abandonat, només resta la façana romànica de l’església. La Cogullada encara subsistia al segle XV, mentre que Montlleó ja era abandonat. El lloc de les Cladelles, el 1185 era dels Boixadors i el 1225 d’Arnalda de Cladelles; aquest poble i el de l’Astor (quatre cases el 1365) eren vora el terme d’Aspa. Vora el despoblat de l’Astor hi ha les famoses pedreres que proporcionaren el material per al palau d’Aspa i per a la Seu Nova de Lleida. La Cogullada, com aquests altres pobles, fou fins el 1471 de la contribució de Lleida, però aquest any la paeria, per deutes de guerra, la vengué. Del 1697 al 1717, la Cogullada, Vinatesa (entre l’Astor i la Femosa), l’Astor, Soldeu i Grealó (una antiga propietat de la família Gralla que el 1365 tenia 24 cases) eren despoblats de la clerecia de la seu, la qual n’arrendava les herbes. Ara són terres agro-pecuàries de propietat particular, on hi ha cases rurals i xalets. El Palau de l’Horta era davant el cementiri municipal i ocupava la part meridional del que és ara polígon industrial del Segre, i que fins el 1970 fou pagesia, dita la Torre del Pastoret. Fou una donació de Ramon Berenguer IV al bisbe de Lleida; havia estat una granja del sarraí Avinsocorra Alfandir, amb mesquita i mitja dotzena d’albergs que el bisbe Guillem Pere repartí entre els repobladors. S’anomenà primerament Palau del Bisbe, però el 1370 ja és documentat com a Palau de l’Horta (aleshores hi havia 14 focs). Al segle XVIII s’anomenava Palauet i tenia només quatre famílies. Des del 1643 fins al 1808 fou ocupat pels frares trinitaris que a la guerra dels Segadors havien perdut l’antic convent del Cappont (fundat el 1204 per sant Joan de Mata). En marxar els frares, les restes d’edificacions s’anomenaren la Torre del Pastoret. No gaire lluny de Palau, un tal Nicolau i la seva muller Salerna bastiren el 1162 un hospital per a pelegrins, que el 1220 era utilitzat per a leprosos de Sant Llàtzer. Modernament, les indústries del polígon del Segre ocupen tota l’antiga partida. Vora el Segre hi ha el santuari de la Mare de Déu de Granyena, que ja existia el 1306. Als afores de Lleida, al NE de la ciutat, hi ha les ruïnes del monestir de Sant Ruf, de canonges regulars, que vingueren d’Avinyó el 1152. Només en resta l’absis i el creuer de l’església, amb columnes de doble traçat i capitells llisos que sostenen els arcs de la volta apuntada, del segle XIII. El fet que davant l’absis hi hagi un mur, amb un finestral i un contrafort, no gaire posterior al temple, indica que aquest no es devia acabar. La tradició, encara viva a la partida de la Plana del Bisbe, segons la qual la comunitat sucumbí per causa d’una gran pestilència, s’adiu amb el fet històric que a la darreria del segle XIV la casa de Sant Ruf ja pertanyia a la mitra.

Les restes arqueològiques

Són molt escasses les restes que s’han documentat al municipi de Lleida amb anterioritat al bronze final (s’exclouen les dades de la ciutat), època en què la informació s’incrementa considerablement. Les primeres restes documentades són paleolítiques, al taller de sílex de la Roqueta, amb una datació que correspondria al Paleolític mitjà. Ara bé, no s’han portat a terme excavacions i l’únic que hi ha és material en superfície de tipus mosterià. Un altre taller de sílex presenta una datació molt més propera, ja del Neolític (jaciment d’Astor-Cadolles). Segons la Carta Arqueològica del Segrià, hi ha força informació de l’edat del bronze, i gairebé tots els jaciments que s’han documentat presenten un inici durant el bronze final, cosa que fa pensar que aquesta zona tingué un increment important de població durant aquesta època. Cal diferenciar tres grups de jaciments. Per una part, aquells dels quals només és possible obtenir notícies històriques; per l’altra, els que presenten restes arqueològiques fiables en superfície, però no han estat mai excavats i, finalment, els que han tingut alguna mena d’actuació arqueològica. Per a l’edat del bronze la major part dels jaciments cauen dins del segon grup (Tossal de l’Alzineta, Torre Solans, Torre Pujol, etc.). Els únics jaciments que han tingut alguna mena d’actuació arqueològica han estat els del Tossal de la Moradilla, que ha permès documentar una ocupació considerablement llarga, amb materials que van des del bronze final, tenen continuïtat durant el període ibèric i moren amb l’ocupació romana. Posteriorment apareixen de nou restes, ja datables en època medieval, mentre que el tossal és coronat per una torre de guaita que sembla ja d’època moderna. També s’han fet diversos treballs al Puig Pelegrí, primordialment prospeccions que han permès documentar un jaciment cronològicament datable al final de l’edat del bronze i a començament de l’edat del ferro, malgrat no tenir continuïtat posterior. Del període ibèric, cal destacar principalment el jaciment de la Femosa (a uns 3 km de la Bordeta, en direcció a Albatàrrec), ja que se sap quina era la localització del poblat i també que hi hagué una necròpoli associada i de la qual es recuperaren algunes urnes avui donades a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. El ja esmentat jaciment de la Roqueta, a uns 3 km al NE d’Artesa de Lleida, va permetre descobrir anys enrere diverses restes de murs i fragments de ceràmica a torn d’època clarament ibèrica, algunes d’elles pintades. Els jaciments d’època romana són els millor documentats i els més abundants. Fonamentalment es tracta de vil·les que devien d’estar vinculades a l’entorn urbà d’Ilerda. En moltes es documenta també ceràmica ibèrica, producte del període de romanització. Se sap amb seguretat que foren vil·les romanes els jaciments coneguts actualment amb els noms del Tros del Barbutxo, les Fonts, la Fonteta de Grealó o Raimat, entre altres. També s’han documentat algunes necròpolis de datació romana o romana tardana (Torre Andreu, la Femosa). Cal dir, però, que molts d’aquests jaciments sorgiren en un moment determinat i desaparegueren engolits per construccions modernes o noves vies de comunicació.

La història

La prehistòria i l’antiguitat

Sembla que hom pot trobar població a l’actual àrea de la ciutat de Lleida almenys des del bronze final, que apareixen restes de poblament al puig del Castell. Les troballes en aquest indret documenten una continuïtat del poblament que porta a la iberització a partir dels segles VII i VI aC. Els ibers de Lleida s’inscriuen històricament en la zona protohistòrica de la Ilergècia i són coneguts per historiadors i arqueòlegs com ilergetes. Tant els autors clàssics com les diverses troballes arqueològiques de monedes permeten d’identificar aquest nucli primitiu de poblament com Ilerda o Iltirta. En aquella època, la seva importància i influència degueren ser ja considerables, i així es va estendre per damunt d’altres nuclis de població de menor presència. Es creu que el territori ilergeta comprenia les terres que anaven des de l’Ebre a la serra de Montsec i des del Cinca a serra de la Llena i als contraforts de l’Alta Segarra. Els ibers de Lleida van aconseguir influència per la importància estratègica del lloc que ocupaven. Per aquesta mateixa importància estratègica, la ciutat no abandonà mai el caràcter de fortalesa i totes les invasions, totes les cultures, han deixat el seu segell damunt les pedres mil·lenàries i en la toponímia ciutadana. Sembla que el poblat que precedí la ciutat iberoromana s’edificà al capdamunt de la Roca Sobirana i que s’eixamplà successivament fins a ocupar tot el planell immediat. Sota la dominació romana, la ciutat s’expandí fins a l’explanada sota el portal del Sas, obertura artificial practicada en la Roca Mitjana, potser per enginyers romans però amb tècnica ibèrica. El nom del portal, esmentat els anys immediats de la conquesta cristiana de Lleida (1149), pot venir del llatí saxum, que significa “roca”. Successivament, la ciutat arribà fins al planell de la Roqueta. Sembla que el perímetre de la susdita ciutat iberoromana tenia la forma d’un quadrilàter irregular, estret al N i obert a ponent i probablement, com la majoria de ciutats fortificades de l’època, devia tenir quatre portals d’accés. Aquesta devia ser l’extensió urbana de Lleida en els dies que Juli Cèsar desfeia l’exèrcit pompeià als voltants del Segre l’any 49 aC. De la ciutat de Lleida, que obtingué la categoria de municipi en temps d’Octavi August al segle I dC i que encunyava moneda, posseïm informació de fonts escrites i arqueològiques en l’època de l’Imperi. Ja Cèsar (que establí a Lleida la seva base militar contra els pompeians Afrani i Petreu), als seus Commentariorum belli civilis esmenta els murs petris que donaven un caràcter inexpugnable a la ciutat (que sembla que són els mateixos murs cantelluts, tallats a cops de pic de la Roca Superior). Lucà, al segle I, a la seva Pharsalia explica que Lleida s’alçava sobre un turó, dominant la plana abundosa i fèrtil, que els seus fonaments foren bastits per una mà antiga, i que el Segre hi era travessat per un pont de pedra amb una gran arcada, prou fort per a resistir les riuades de la hivernada. Aquest pont romà sobre el Segre va subsistir íntegrament fins a la gran riuada del 1329. L’existència del pont que menciona Lucà devia afavorir que la ciutat s’expandís per aquest sector, molt més trencat i pendent que el de ponent, que devia ser protegit, ja de ben antic, per una prolongació de les muralles, per assegurar la comunicació del pont amb l’encimbellada Ilerda. Aquestes muralles que davallaven fins a l’areny del Segre, per la costa de Sant Joan i per la de Sant Andreu, devien afavorir el poblament del que els lleidatans moderns anomenen barri del Canyeret. El 1970, quan s’enderrocà aquest antic barri, aparegueren trams de murs i restes de torratxes. Vora l’areny del Segre nasqué el forum o mercat, prop del pont. Aquest serà l’origen de la plaça de Sant Joan, on sembla que hi hagué les millors construccions en temps de l’Imperi, com un temple en honor d’Hèrcules.

L’alta edat mitjana

Pel que fa al desenvolupament de la ciutat durant el temps de domini visigòtic, res no podem assenyalar concretament. Se sap que el 449 Requiari, rei dels sueus, saquejà la ciutat i se n’endugué captius tots els veïns notables, per tal de cobrar-ne un bon rescat. El 546, a Lleida se celebrà un concili, les actes del qual són l’únic document que dona una certa llum sobre la ciutat visigòtica. Tot fa creure que la ciutat conservà i reforçà les fortificacions romanes i com que, fora alguna excepció, la dominació germànica transcorregué en pau, la ciutat devia créixer per la costa esmentada del Canyeret i vora les vies que menaven al pont sobre el Segre, originàries de la Carrera Major i la Carrera Mitjana, de cabdal importància urbana en la història de Lleida.

L’historiador É. Lévi-Provençal aporta notícies interessants de la ciutat sarraïna en els dies del califat de Còrdova, transcrites de la crònica d’al-Himyan’, del segle IX. Segons aquesta crònica, “Lleida és una ciutat important de la frontera d’Al-Andalus, població antiga, construïda a la ribera d’un riu procedent de la Gàl·lia que té per nom Sikar, del qual s’extreuen codissos d’or pur. Lleida, situada a l’E d’Osca, fou destruïda en gran part i repoblada; però Ibn Ismā’īl ibn Mūsà ibn Llop ibn Qasī, l’any 270 de l’hègira (883-884), la va refer. Al cim hi ha un castell inexpugnable contra qualsevol atac i en condicions d’aguantar el setge més prolongat. Vora aquesta ciutadella s’alça una catedral-mesquita, de bella arquitectura, que fou edificada l’any 228 (832). La ciutadella domina una ampla esplanada que s’anomena Maski-Kan. La ciutat de Lleida té una horta molt rica, encara que les terres dels seus encontorns són estèrils. Distribuïts per l’horta es veuen molts jardins i arbres fruiters en abundància. Els seus pobladors s’han especialitzat en el conreu del lli, del qual hi ha moltes plantacions que produeixen bones collites i d’excel·lent qualitat. El lli s’exporta a totes les comarques de les zones frontereres”. En aquest relat veiem esmentats els trets perennes que sempre han donat caràcter a Lleida: un bastió poderós al cim d’un riu fertilitzant, amb la fama dels seus arenys aurífers i una horta fecunda al pla. Cal afegir-hi, a més dels obradors on es treballava el lli, els que treballaven l’espart i el cotó, com també la fabricació dels cuiros cordovesos, tan anomenats. La fortalesa descrita pel cronista al-Himyan’, s’anomenava aleshores la Suda. Durant el domini sarraí, a la ciutat de Lleida devien restar cristians, que convisqueren pacíficament amb els àrabs la major part de les vegades. Al llarg dels quatre segles d’hegemonia musulmana subsisteix l’element llatí, el romanisme, testimoniat en patronímics d’origen anterior a la invasió: Llop, Fortunyols, Qasī (de Cassius), Gai (de Gaius) etc. , i en vestigis literaris que reflecteixen l’existència d’una llengua romànica o romanç, el mossàrab, les variants dialectals de la qual, encara que sotmeses a la influència aràbiga, devien assemblar-se a la parla dels cristians de l’Urgell i la Segarra. La llengua aràbiga només devia ser parlada correctament pels funcionaris dels emirs i per les persones més cultes. En documents posteriors a la conquesta de Lleida trobem esmentat el Romeu o vicus on habitaven els cristians en terra de moros, mentre que a Lleida els jueus vivien a la Cuirassa i, un cop recristianitzada la ciutat, veurem els sarraïns reclosos a la Moreria. Així, les dues religions no afectes a l’Alcorà devien romandre localitzades en l’antiga via general romana. Sembla que el principal lloc d’habitatge dels cristians era la zona del Romeu (actual carrer de Cavallers, a ponent de la Suda). De fet, per tot el que s’ha exposat, podríem atribuir l’origen del poblament del Romeu i de la utilització de la fortalesa àrab de la Cuirassa (el territori de la qual anava des del vessant de la Roqueta a l’actual carrer de la Palma, anomenat l’Assoc els darrers temps de la dominació sarraïna) al desig que des de la primeria devien sentir els àrabs conqueridors d’assenyalar un lloc propi per als cristians i els jueus refractaris a l’assimilació musulmana. La ciutat de Lleida fou conquerida als sarraïns per les forces de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell el 24 d’octubre de 1149. Abans, tots dos comtes havien acordat que la sobirania directa de la ciutat i dels seus termes correspondria al de Barcelona, que la concediria en feu al d’Urgell. Pel que fa a la propietat dominical, el primer rebria les dues terceres parts de l’urbs, mentre que el segon n’obtindria una tercera part. El bisbe de Roda de Ribagorça, Guillem Pere de Ravidats, que havia vingut a Lleida amb els comtes de Barcelona i d’Urgell, creient-se successor dels antics prelats visigòtics, prengué al seu càrrec la restauració de l’Església lleidatana. El 30 d’octubre d’aquell mateix any es consagrà solemnement al culte catòlic la mesquita major dels sarraïns, i els comtes, d’acord amb un breu d’Urbà II, concedien a l’Església tota mena de delmes i primícies, a més de les mesquites de la ciutat i llurs béns. Exercint el domini efectiu sobre la ciutat, els conqueridors la dotaren d’una carta de població, instrument jurídic per a aconseguir el seu repoblament, ja que calia omplir el buit deixat pels sarraïns vençuts. D’aquests, els qui volgueren romandre, hagueren de traslladar-se vora el portal de l’Assoc, ja que la resta de la ciutat fou reservada als repobladors. La carta de població, que afectava no sols la ciutat intramurs sinó també el seu territori extramurs, entesos ambdós com una unitat inseparable, afavorí notablement l’afluència de repobladors (vinguts majoritàriament d’Osona, el Berguedà, el Solsonès, la Ribagorça, el Pallars, la Segarra i la Noguera), que no tan sols ocuparen els albergs vacants de les parròquies a l’interior de l’urbs, sinó que formaren noves agrupacions humanes extramurs, com les que sorgeixen pocs anys després de l’alliberament de Lleida. Mentre Lleida restà sota la dominicatura de dos senyors, el municipi fou regit per dos castlans representatius de l’autoritat d’aquells. Pel comte de Barcelona fou nomenat Guillem Ramon de Montcada, i pel d’Urgell, Guillem de Cervera. Aquest règim desaparegué el 1228, quan el comte rei Jaume I, d’acord amb la comtessa Aurembiaix d’Urgell, reintegrà a la corona la totalitat de la senyoria. Des d’aleshores, i per sempre més, Lleida esdevingué una població de fur reial.

La baixa edat mitjana

La prosperitat de Lleida contribuí durant el segle XIII a la del Principat. L’època de les majors realitzacions urbanes coincideix amb la de més puixança de la corona catalanoaragonesa. Lleida obtingué el 1213, en temps de Pere el Catòlic, l’ús i la senyoria dels recs de l’horta i s’hi celebrà la primera cort general. Jaume I deslliurà la ciutat de tot lligam feudal i posà els fonaments del seu poder municipal. Les hosts lleidatanes pugnaren victoriosament a Mallorca i a València i es mostraren heroiques i abnegades a Panissars. El 1300 Jaume I creà l’Estudi General i en temps de Pere III es consolidà l’organisme foral de la paeria. Lleida precedí en el temps i en importància el nucli tèxtil barceloní: a la darreria del segle XIII i al començament del XIV els teixits lleidatans eren estesos per Aragó, Catalunya, el País Valencià i, fins i tot, Marsella. El gran desplegament de la marina barcelonina posterior i el trencament amb França (1283) motivaren la decadència progressiva de la indústria de Lleida, de manera que a la fi del segle XVI foren inútils els intents de la paeria per revitalitzar-la. Durant el segle XIV la decadència s’havia agreujat amb les pestes del 1348 i del 1380, i també hi contribuïren les bandositats, singularment durant la lloctinença de la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim. En temps de Joan II, Lleida hagué de suportar una de les majors tragèdies de la seva història. A Lleida començaren les torbacions que caracteritzaren el regnat d’aquest sobirà, amb motiu de la inauguració de la cort general de 1460 i l’empresonament del príncep de Viana, fill primogènit del dit monarca, i que contribuïren a augmentar la tibantor entre Joan II i els catalans. El rei, malgrat la concòrdia de Vilafranca, a la primeria de juny del 1462 envaïa el Principat per les terres del pla de Lleida, i dos anys més tard, la ciutat es veia sotmesa a un setge que va durar des del febrer fins al juliol del 1464. La ciutat capitulà després d’haver lluitat aferrissadament. Joan II perdonà els lleidatans amb fermança de tornar-los les llibertats i els privilegis, però no fou sense veure l’enrunament de més de 400 edificis, de gruixuts panys de muralla i dels portals de Magdalena i Sant Antoni per les mines subterrànies i les bombardes. La guerra encara es prolongà vuit anys. Lleida, ciutat vençuda, hagué de pagar dures contribucions que en dificultaren la restauració.

L’edat moderna

Al regnat de Ferran I el Catòlic començà a Lleida un període d’estancament que s’havia de prolongar, sota el domini dels Àustria, fins a les guerres del temps de Felip IV. Aquest període decadent només es veié alterat per la pugna de les oligarquies que es disputaven el poder municipal i pels intents d’alguns gremis d’agermanar-se contra els senyors, tot imitant les Germanies de València. La clerecia, quan sorgia una pesta, organitzava pregueres i romeries, i els cavallers i gentilhomes s’aplegaven a la confraria de Sant Jordi. La pau, de fet, només era torbada pel bandolerisme. La població, però, continuà creixent. Ben aviat Lleida es deixondí d’aquest ensopiment. La topada de Catalunya amb el comte-duc d’Olivares, que mogué el Principat a reconèixer la sobirania de Lluís XIII de França, va arrossegar també la ciutat a la lluita. A la tardor del 1640, el lloctinent de Catalunya, mariscal de La Mothe, envià per a comandar la plaça de Lleida el general M. de Rogles, que vingué acompanyat de militars francesos. El nou governador, esperonat pels preparatius bèl·lics que feia a Aragó l’exèrcit de Felip IV de Castella, planejà la construcció d’una gran ciutadella al cim del puig, obra que esdevingué l’inici d’una porfidiosa tasca destructiva, de resultats ben funestos per a la ciutat. El 6 de gener de 1641 es posà la primera pedra d’un baluard que havia de protegir el castell del Rei, i l’antic portal del Sas es convertí en portell per a comunicar una nova línia de muralles bastides sota la direcció de M. de Saint-Pol. Començà la destrucció del barri levític de la Suda i, alhora, l’aïllament de la Seu de la resta de la població. Aquests treballs de fortificació serviren de ben poc. El 2 d’agost de 1644 Lleida es reduïa a l’obediència de Felip IV després d’un breu setge. El rei entrà a la ciutat i, després de jurar els seus privilegis i llibertats, encomanà el govern de la plaça a Gregorio Brito, militar portuguès que continuà les obres de la ciutadella i d’enderrocament de la Suda. Així, Lleida es trobà preparada per suportar el setge més catastròfic de la seva història. El 12 de maig de 1646, Enric de Lorena, comte d’Harcourt, desitjós de fer tornar la ciutat a l’obediència del rei de França, l’assetjà amb un exèrcit de 20 000 infants, 3 600 cavalls i un poderós forniment d’artilleria i de vitualles. La ciutat, que havia restat malcontenta de l’actuació del general Robles, de bon grat es posà a les ordres de Brito i resistí durant sis mesos, al llarg dels quals es donaren força exemples d’heroisme; es destruïren albergs, hi hagué fam, mortaldat i privacions i la ruïna de la ciutat fou inevitable. Mentrestant, el marquès de Leganés, per un estratagema, aconseguí d’enganyar el comte d’Harcourt i deslliurar Lleida el 22 de novembre, diada de Santa Cecília, raó per la qual el setge és conegut com a setge de Santa Cecília. Encara un any després, la ciutat fou atacada pel príncep de Condé, infructuosament. Per causa d’aquesta guerra restaren despoblades totes les caseries de l’horta i algunes viles de l’entorn, com també la totalitat dels monestirs extramurs. Després de les guerres del regnat de Felip IV, seguiren uns quants anys de pau que els historiadors actuals anomenen de neoforalisme. Se’n beneficiaren l’agricultura i els estudis universitaris. Hi hagué una rectificació del traçat de la muralla per a reduir el seu perímetre. La pau de 60 anys dins el neoforalisme, en realitat, constituí una mena de treva, una preparació per a la nova tragèdia, la desfeta del 1707. Lleida, que al desembre del 1700 rebé amb joia Felip V i que festejà el fracàs de l’atac de l’arxiduc contra Barcelona el 1704, cercà aviat en la dinastia austríaca la permanència d’unes llibertats que no eren assegurades sota els Borbó. Aprofitant els progressos que en les comarques veïnes anava obtenint el rei arxiduc, que ja s’anomenava Carles III, la ciutat el reconegué com a sobirà el 22 de setembre de 1705. Com que es preveia un atac de l’enemic, el Consell de la Paeria nomenà una Junta o Prohomenia de Guerra per a preparar la defensa. En efecte, a primers de setembre de 1707, un exèrcit de 40 000 homes, comandats pel duc d’Orleans, assetjava Lleida. La resistència fou vençuda per l’artilleria francesa el 2 de novembre, quan aquesta foradà les muralles de Magdalena, mentre la infanteria borbònica es llançava a l’assalt i la ciutat sofria el més dur dels saqueigs, ja que ni tan sols no es respectaren els refugiats a les esglésies, en llur majoria procedents dels pobles de comarques. Sotmesa la ciutat, el seu comandament fou donat al general Jean Chrétien de Landas, comte de Louvigni, el qual, com a primera providència, ordenà de tancar la Seu al culte i destinar-la a caserna militar. Posteriorment, Felip V, per un decret del 17 d’agost de 1717, suprimí l’Estudi General i, dos anys més tard, s’abolí el Consell General de la Paeria. L’antiga ciutat foral, sorgida al segle XII, havia estat vençuda definitivament. El redreçament va ser difícil. Les famílies antigues, dirigents del moviment antiborbònic, havien fugit i romanien a l’exili, mentre que el Segrest Reial s’havia apoderat de llurs béns. La ciutat, convertida en cap de corregiment, depenia del Consell de Castella i els afers municipals eren dirigits per un ajuntament de sa majestat. La clerecia i els ordes religiosos, amb les rendes disminuïdes, alçaren esglésies i convents novells amb materials pobres i sense gust. Només en la Seu Nova s’albira una concepció monumental. Els registres del Cadastre Reial, a partir del 1716, confessen la manca d’estatges, la gran quantitat de vídues i el gran nombre de famílies que vivien en coves, estables, als cloquers de les esglésies i als albergs arruïnats. El comte de Louvigni, en tancar la Seu Vella i enderrocar els edificis que encara hi havia dins la ciutadella, feu impossible la rehabilitació de l’antic barri de la Suda. Els successors de Louvigni en el govern de la plaça, marquès de Dubus, comte de Cron, Enric de Wijelz, etc., continuaren l’engrandiment de la ciutadella a costa de la ciutat alta, i per un decret reial es prohibí d’edificar a certa distància de les muralles, fet que provocà més enderrocs. En pocs anys, doncs, desaparegueren de la toponímia lleidatana noms tan evocadors com el Bonaire, Joglars, la Roqueta, la Cendrosa, Peralta, Mossèn Carnisser, Teixidors, el Crucifici del Degà, pla dels Gramàtics, Cellers, Òdena, Montcada, Montaragó, la Cartoixa, etc., i si algun ha estat emprat de nou, com el de la Suda per designar el castell antic del Rei, el seu ús és de caràcter erudit, no popular. Fins que no caducà l’esmentada prohibició, moltes famílies humils es bastiren cases amb canyes, fang i codissos als vessants de la costa de Sant Joan.

El segle XIX

Tantes mesures defensives no serviren de res quan, el 10 de maig de 1810, el mariscal Suchet amb un exèrcit de 13 000 homes establí el setge de Lleida. La defensa de la ciutat, encomanada al general García Conde, fou vana, i quatre dies després els francesos entraren, com el 1707, pel raval de Magdalena, el més expugnable de tots. Segons testimoni de Francesc Pinós, veí de Lleida, la ciutat, convertida en cap del departament de les Boques de l’Ebre de l’Imperi Francès, sofrí a la primeria saqueigs, violacions, assassinats i afusellaments en massa, i culminà la seva dissort el 15 de juliol de 1812, quan feu explosió el polvorí, situat al soterrani de la Suda. Una de les voltes del castell medieval i les de la capella reial caigueren com una allau sobre el barri de Magdalena i n’enfonsaren moltes cases. El pedruscall afectà també l’església parroquial, que s’enderrocà, i la Seu Vella, que en sortí molt danyada. La sotragada va commoure tota la ciutat. Sota els murs enderrocats moriren soterrades més de 500 persones. Després de l’explosió, el comandament francès va emprendre la rectificació dels murs i baluards, obra que fou una de les darreres realitzades sota inspiració de Vauban. A correcuita es bastí una muralla que, des del Balcó de Pilat (solar de l’antic Palau del Bisbe), baixava fins al carrer del Carme per darrere Santa Magdalena. La ciutat restà disminuïda, ja que el dit mur deixà fora algunes cases de l’antic raval. Després de l’ocupació francesa, seguiren uns quants anys de bones iniciatives, sobretot en temps dels corregidors Adriani Escofet i D’Aunois, que transformaren l’areny de Magdalena i la zona propera al Pont Major en una via moderna, anomenada popularment rambla de Ferran. Amb la desamortització del 1835, els ordes religiosos hagueren d’abandonar els convents, els quals el govern progressista destinà a utilitat pública. Així, el Roser és destinat el 1841 a Institut de segon ensenyament; al convent de Sant Francesc s’instal·là la Diputació i el cap polític superior (1836); als caputxins, un manicomi; als Descalços s’hi fundà la Casa de Misericòrdia i la Maternitat; la Mercè fou ocupada per una entitat política, i els convents dels Agustins i dels Trinitaris foren enderrocats per a prolongar els carrers de Cavallers i de la Pescateria respectivament.

El segle XX i els inicis del segle XXI

Durant el segle XX, la Segona República, la dictadura franquista, precedida per la Guerra Civil de 1936-39, i la transició a la democràcia, amb la restauració dels partits polítics, han estat els fets més importants viscuts per la ciutat de Lleida. El 1931, el triomf absolut de la Joventut Republicana, adherida a l’Esquerra Republicana de Catalunya des del març d’aquell mateix any, havia estat el fruit de molts anys de lluita, prou reflectits en el moviment de la Solidaritat Catalana (1907), i en les campanyes de Francesc Macià, candidat triomfant al Segrià i a les Garrigues, amb el suport de la Cultural Catalanista, des del setmanari de Lleida Catalunya (1916). El 6 d’octubre de 1934 acabà amb l’empresonament de la major part dels militants del nacionalisme lleidatà, alliberats després del triomf electoral del 16 de febrer de 1936. Els nous partits d’ideari marxista eren reunits en l’entesa anomenada Aliança Obrera.

La rebel·lió militar, a Lleida, s’inicià el 19 de juliol de bon matí. Des del començament, a mans de grups d’incontrolats armats, la ciutat patí una setmana de terror amb assassinats de capellans, frares i gent de dreta, mentre que les esglésies eren incendiades. Fins els darrers dies del 1936, que la Generalitat designà Francesc Viadiu com a delegat d’ordre públic, no es controlà la situació. Quan semblava consolidat l’ordre republicà, la ciutat es veié torbada pel bombardeig del 2 de novembre de 1937, que ocasionà unes 300 víctimes i la destrucció de notables edificis com el Liceu Escolar. Tot feia preveure que el Segrià i la seva capital constituirien un pròxim objectiu del comandament franquista. Fou al començament de març del 1938 que l’exèrcit del general Franco trencà les línies del front d’Aragó, i el dia 27 del mateix mes Lleida patia un nou bombardeig. L’exèrcit franquista entrà a Lleida el 3 d’abril i la població hagué de suportar l’estada en una plaça assetjada, ja que les forces republicanes romangueren a la vora del Segre fins els darrers dies de gener del 1939. Tot estava preparat ja d’abans d’entrar els franquistes a Lleida. Era la primera capital de província de Catalunya que s’ocupava: es nomenaren immediatament les autoritats militars i civils, la gestora de la Diputació, un ajuntament presidit per un oficial militar jubilat; els professors de l’Institut i de la Normal, la delegació de la Sección Femenina, el Tribunal de Responsabilitats, la Junta Depuradora de Funcionaris, fins i tot el bisbe Moll i Salord, que havia de succeir el doctor Huix i Miralpeix, que havia estat assassinat. Eren els dies 3-8 d’abril, s’abolí la Generalitat de Catalunya i es creà una comissió liquidadora. El 25 de juny, la gestora de la Diputació comunicava la derogació del decret del 23 de gener de 1932 de dissolució de la Companyia de Jesús. A més s’establí el Jutjat, la Creu Roja i el Primer Tribunal Militar amb els seus judicis sumaríssims. L’ajuntament de Lleida, en constituir-se de nou, no pogué ocupar la Paeria (que havia restaurat l’arquitecte Ramon Argilés i Bifet el 1930), ja que, com els altres edificis que donaven a la Banqueta, era a la línia de foc. El municipi franquista va anul·lar els vals i el paper de tota mena que, durant el Bienni Roig, havia substituït la moneda. Tampoc no eren acceptats els bitllets de circulació normal en la zona republicana. L’únic mercat que quedava era el del Pla, ja que el de Sant Lluís es trobava vora el riu i el de Magdalena, del tot destruït, enmig d’un despoblat. A Lleida, el Movimiento i l’Església, com a la resta d’Espanya, aviat arribaren a identificar-se, si bé també hi hagué excepcions. Aquesta compenetració a tots els nivells és allò que s’ha convingut a anomenar el nacionalcatolicisme: el sindicat vertical, el Frente de Juventudes, els col·legis menors, l’Auxilio Social, Educación y Descanso, la Sección Femenina, tenien els seus consiliaris i assessors religiosos. L’Acció Catòlica, l’Adoració Nocturna, les congregacions marianes, les joventuts claretianes eren formades per joves i homes que en llur majoria estaven adherits o eren militants de la Falange Tradicionalista y de las JONS. Cada grup tenia el seu periòdic, diari, setmanal o mensual. Malgrat el nacionalcatolicisme, bona part del moviment resistencial de postguerra té el seu origen en organitzacions i agrupaments de filiació catòlica, que en un principi es van afegir a postures afins al règim per canviar posteriorment (sobretot a partir de la dècada de 1950) i defensar moviments d’esquerra i catalanistes des de les seves seus. És el cas de l’Acció Catòlica, que té un paper destacat en la formació d’un incipient moviment sindical, sobretot aixoplugat per la JOC i la HOAC, en els locals de les quals es desenvolupà, entre d’altres associacions, l’agrupament local del sindicat clandestí Comissions Obreres. Per la seva banda, les congregacions marianes destacaren en la defensa de la llengua i la cultura catalanes i diverses organitzacions parroquials adreçades als joves, i molt especialment el moviment escolta, tingueren un paper clau de resistència antifranquista.

Paral·lelament, la societat civil lleidatana s’anà dotant d’instruments d’expressió i de refermament. Destacà en aquest sentit la revista Labor, que sortí entre el 1953 i el 1959 i que aplegà a l’entorn de Francesc Porta, el seu principal animador, un grup d’intel·lectuals i de professionals que donaren fe de catalanitat, modernitat i d’oposició al règim en allò que aleshores es podia dir o publicar. Des del final de la dècada de 1950, per una iniciativa privada de Jaume Magre, l’Alliance Française, inicialment una escola d’aprenentatge de l’idioma francès, es convertí en un focus cultural molt rellevant. El seu director era també cònsol local de França i mantenia excel·lents relacions amb l’Institut Francès de Barcelona. Aquesta situació permeté a l’Alliance jugar amb una certa ambigüitat que aturà més d’una vegada el governador civil. Durant el franquisme, la ciutat fou l’epicentre de l’anomenat leridanismo, un intent promogut des de les autoritats locals addictes al règim de deslligar les terres de Lleida de la resta de Catalunya, temptatives contestades, entre d’altres, per intel·lectuals lleidatans a través del llibre Lleida. Problema i realitat (1966).

Després d’instaurar-se la monarquia constitucional (1978), els alcaldes de Lleida han estat Antoni Siurana i Zaragoza, del PSC (1979-87), Jaume Manel Oronich i Miravet, de CiU (1987-89) i novament Antoni Siurana del 1989 al 2004. Aquest any fou rellevat pel també socialista Àngel Ros, amb majoria absoluta el 2007 i el 2011, i en un govern en minoria des del 2015 amb el suport de Ciutadans. L’agost del 2018 Ros renuncià el càrrec, en el qual fou substituït per Fèlix Larrosa. Després de les eleccions municipals del maig del 2019 ocupà el càrrec Miquel Pueyo, d’Esquerra Republicana de Catalunya. En les eleccions municipals del 28 de maig de 2023 el PSC fou el partit més votat, i Fèlix Larrosa fou elegit alcalde de nou.