i la Llitera | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

la Llitera

Comarca de la Franja de Ponent.
Població: 
9.505 h
[1996]
Extensió: 
625 km2

Cap de comarca, Tamarit de Llitera. Comprèn dues zones ben diferenciades. Al N, l’alta Llitera és accidentada per l’extrem sud-occidental del Prepirineu català: serra de la Corrodella (921 m alt), en relació amb els puigs de Sant Quilis (1.082 m) i el Volterol (855 m). L’eix anticlinal que dibuixen, de base calcària i mesozoica, és reprès paral·lelament per relleus més suaus, formats per gresos oligocènics (el Coscollar, 727 m; el picot de Minquillí; 873; Penya-roia, 703; formen una alineació seguida per la de la serra del Solà, amb el puig de Sant Salvador, 734 m alt) i fins pel bombament gipsós de la serra de la Gessa (darrera alineació), que reapareix Segre enllà, a la serra d’Almenara. La baixa Llitera, ben altrament, és un fragment de la regió fisiogràfica de la la Llitera, en forma de triangle invertit, amb la base immediatament al nord del canal d’Aragó i Catalunya. Dins la seva uniformitat aparent, hom pot destriar dos sectors diferenciats: la plana horitzontal de peu de muntanya, al sud visible on els arrossegalls detrítics no han estat escombrats per l’erosió fluvial, i la superfície d’erosió on s’assenta el canal, que talla els estrats, que cabussen cap al sud. El clima es pot definir com a continental, amb mitjanes anuals que oscil·len entre 13° i 14°C, amb mitjanes de gener entre 3° i 4°C i una oscil·lació anual d’uns 20°C. Les precipitacions, de 300 a 400 mm anuals, solen presentar un màxim de primavera a la conca de la Noguera Ribagorçana (que s’encaixa en el límit amb la comarca de la Noguera, on forma el pantà de Santa Anna i rep la séquia del Molí del Pubill) i de tardor a la conca del Cinca, vers el qual riu escorren aigües residuals de canalització la Sosa de Peralta i la clamor d’Almacelles.

la Llitera Vista del canal d’Aragó i Catalunya al seu pas per Tamarit de Llitera
© Fototeca.cat

La vegetació

La vegetació de la Llitera és la pròpia de la zona marginal de les planes de l’Ebre. L’alta Llitera correspon al domini de l’alzinar de carrasca, del qual encara romanen petits residus dispersos entremig dels conreus i de les brolles baixes. La baixa Llitera, climàticament més àrida, devia ésser poblada antigament per la màquia de garric i arçot, alternant amb espartars i amb poblaments de plantes halòfiles i gipsòfiles; el regadiu n'ha canviat profundament l’aspecte del paisatge avui dia principalment agrícola.

Demografia i economia

El poblament tradicional de la Llitera era concentrat en petits nuclis aturonats, amb disseminació intercalada a l’alta Llitera. La inseguretat i la manca de serveis han anat provocant l’abandonament, no solament de cases aïllades, sinó també de força petits nuclis. El regatge de la baixa Llitera al s. XX ha provocat, però, una certa disseminació en aquesta àrea. Basada en una agricultura tradicional de secà, la població, que el 1857 superava els 17.000 h, no arribava als 15.000 en acabar el segle. Després aparegué un optimisme agrari amb la construcció del canal, que culminà el 1920, amb 17.000 h una altra vegada. Des d’aleshores s’ha produït un imparable procés de davallada demogràfica, per descens de la natalitat i per emigració. Mentre que el 1981 hom comptabilitzava 11.245 habitants, el 1991 les xifres donaven un total de 10.010 habitants (pèrdua global del 10,98% de la població. El 1993 la població era de 10.072 h, i el 1998 de 9.317 h, xifra que mostra una reducció del cens del 1991 en un 7,4%. El 2001 la població era de 9.503 h (15,2 h/km2), xifra que representà un creixement absolut de 186 h respecte al 1998 i que estabilitzà una mica la població. El cap comarcal, Tamarit de Llitera (3.655 h) concentrava aquest any el 38,5% de la població. L’estructura demogràfica de la població era molt envellida, l’11,3% del cens tenia menys de 15 anys, el 61,8% era població adulta i el 26,9% sobrepassava els 65 anys.El tradicional predomini de l’agricultura (59,7% de la població activa ocupada el 1986, a la qual seguien els serveis amb el 27,4% i el de la indústria i la construcció amb un 12,9%) ha reculat en els quinze anys següents fins a la penúltima posició (20,6% el 2001), precedida de la indústria (21,1% ) en i el 45,2% en els serveis. Només la construcció, amb un 13,1%, ocupava menys població. La taxa d’atur era del 5,9%.

L’economia comarcal, amb un cap comercial poc consolidat a nivell comercial i de serveis, afavoreix la marxa cap a altres nuclis propers i amb millors equipamets (Binèfar, Montsó). L’any 2000 el total de terres conreades era de 46.865 ha (18.409 ha de secà i 28.456 ha de regadiu). L’estructura agrària és força equilibrada d’ençà de la inauguració, el 1906, del canal d’Aragó i Catalunya. El regadiu que caracteritza la Baixa Llitera configura un paisatge de fruiters combinat amb explotacions ramaderes de porcí i boví, mentre que al secà de l’Alta Llitera hi ha encara camps d’ametllers, oliveres i cereals. En conjunt, existien a la comarca segons el cens agrari del 1989, un total de 2.218 explotacions agràries. El tipus d’explotació dominant era el minifundi, de 0 a 10 ha, amb 1.322 explotacions (el 60% de les explotacions totals). Les explotacions de 10 a 20 ha i de 20 a 50 ha representaven el 34% del total i les majors de 50 ha el 6 % restant. El minifundi dominava a la baixa Llitera, on hi ha el regadiu, que n'és el principal generador. Les proporcions de secà i regadiu es mantingueren molt estables durant molts anys, però el secà ha tendit a disminuir (del 46% el 1989 passà al 39% l’any 2000). Per ordre d’importància (superfície conreada) se situen els cereals, el farratge, la fruita dolça i, en alguns municipis, les oleaginoses indurtrials, com ara la colza i el gira-sol. L’olivera i la vinya han patit fortes davallades. Les activitats ramderes han crescut molt durant els anys vuitanta —s’han concentrat fortament al centre de la comarca, on es van convertint en la base econòmica—, principalment les del bestiar porcí (157.325 caps), el boví (17.015 caps) i l’oví (39.791 caps). L’aviram no s’ha arribat a consolidar i tendeix a decrèixer fortament. La indústria a la Llitera és escassa i va molt relacionada amb els productes agrícoles i ramaders. Tamarit de Llitera és el municipi amb un grau d’industrialització més elevat. Molta gent treballa fora de la comarca (Binèfar i Montsó). És tradicional l’extracció de sal a Peralta de la Sal, avui en decadència, amb una producció anual de 10 quintars mètrics de sal. Darrerament també hom explota les salines de Calassanç. Les principals vies de comunicació —el ferrocarril de Barcelona a Saragossa per Lleida i la carretera de Tarragona a Sant Sebastià— travessen l’angle meridional de la Llitera, prop del Torricó. La carretera de Lleida a la Vall d’Aran passa per Castellonroi i Baells. A Tamarit s’encreuen dues vies secundàries: la d’Alfarràs a Binèfar per Albelda i la que a Fraga enllaça amb la de la Vall d’Aran amb la de Barcelona a Madrid, passant pel Campell i el Torricó. Aquesta excentricitat de Tamarit respecte als grans eixos de circulació explica que la Llitera, com la Baixa Ribagorça, sigui una comarca atreta pels mercats propers aragonesos (Montsó i, sobretot, Binèfar, que industrialitza una part del blat, les olives i la fusta de la Llitera i en discuteix la capitalitat a Tamarit) o segrianencs (Alfarràs, Almacelles). Però l’influx de Lleida damunt els uns i els altres com a mercat regional manté la cohesió de la comarca.

La història

A l’època preromana, la Llitera era part del territori dels ilergets. La romanització no hi creà cap nucli urbà; el poblament era dispers, en vil·les. La part meridional de la comarca era travessada per una ruta important, la via de Lleida a Osca, de la qual es conserven vestigis. La Llitera (que comprengué, fins a la divisió del 1305, totes les terres entre el Segre i el Cinca, al sud de les darreres alineacions prepirinenques, inclosos els termes de Lleida) fou inclosa en els límits de la primitiva diòcesi de Lleida, i sota el domini musulmà hi continuà lligada políticament, igual com la Ribagorça. Amb motiu de la conquesta cristiana, el sector septentrional de la Llitera fou ocupat, en 1058-63, juntament amb una part de la Baixa Ribagorça, pels comtes de Barcelona i d’Urgell (per això Peralta de la Sal esdevingué el cap d’un arxiprestat de la diòcesi d’Urgell enclavat dins la de Lleida). El 1083 el comte Ermengol IV d’Urgell emprengué la conquesta de Calassanç, lloc conquerit definitivament pels cristians el 1098, per l’acció conjunta d’Ermengol d’Urgell i Pere I d’Aragó i de Ribagorça. Fou aquest darrer, quan era només comte de Ribagorça, que conquerí Estada, Estadella (1087) i Montsó (1089). El seu germà Alfons I, rei d’Aragó i comte de Ribagorça, conquerí Sant Esteve de Llitera (1107). La Llitera, vinculada políticament i eclesiàsticament a Ribagorça, fou inclosa en la diòcesi de Lleida en esdevenir aquesta ciutat, el 1149, seu de la diòcesi de Roda, i fou confirmada com a part del Principat de Catalunya, juntament amb Lleida i amb la Ribagorça, al començament del s. XIII. Tanmateix, les corts aragoneses reivindicaren la Ribagorça i la Llitera el 1300, i el 1305 Jaume II atribuí a aquell regne una gran part de la Llitera, en establir la frontera entre ambdós estats a la clamor d’Almacelles; també la Ribagorça fou atribuïda, el 1305, a Aragó; però el 1322, en crear novament el comtat de Ribagorça (amb la inclusió dels llocs actualment lliterans d’Alins de Llitera, Sanui i Calassanç), sostragué una gran part de les terres annexades el 1305 de l’administració aragonesa, situació que perdurà, amb més modificacions o menys, fins a la fi del s. XVI. La part de la Llitera al sud del comtat ribagorçà i a l’oest de la clamor d’Almacelles restà, però, des de l’annexió del 1305, sota control aragonès, bé que, de fet, Lleida no deixà d’exercir-hi la seva influència econòmica, eclesiàstica i cultural. Només la part més occidental (Estada, Estadella, Fonts, Montsó, l’Almúnia de Sant Joan, Binèfar, Esplucs, Binacet, Albalat de Cinca, Bellver de Cinca, Oso) es castellanitzà, a partir, probablement, del s. XVII, amb els canvis de població que foren conseqüència de la guerra dels Segadors, d’efectes fortament destructors en aquesta comarca. Hom considera aquest sector, que actualment no és de llengua catalana, integrat a la comarca aragonesa de la Ribera de Cinca, que té per centre Montsó. A la vall de la Sosa (Calassanç, Alins, Sanui i Sant Esteve de Llitera) hom parla un dialecte de transició, com a les terres més septentrionals de la baixa vall de l’Isàvena ribagorçà.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...