Estudià a Llotja, al Cercle Artístic de Sant Lluc i a l’Escola Superior dels Bells Oficis. De les seves activitats inicials cal destacar la seva tasca de crític d’art a La Veu de Catalunya i la fundació de l’Agrupació Courbet. El 1917 feu el primer viatge a París, becat per la Mancomunitat de Catalunya. El 1922 fou nomenat secretari de l’Escola dels Bells Oficis, càrrec que exercí fins el 1924, que es traslladà a París. Dotat d’una gran senzillesa i simpatia personal, té un anecdotari riquíssim, que constitueix un retaule viu d’aquell període. És decisiu el seu paper en el desenvolupament de la ceràmica occidental: despullà les peces de tota decoració cercant primordialment d’obtenir la màxima depuració de les formes, i portà a terme una constant renovació en colors i esmalts.
El 1941 començà la seva tasca com a professor de ceràmica de l’Escola Massana de Barcelona, que contribuí a estendre la seva influència entre els ceramistes joves. Exposà individualment a París, Brussel·les, Londres, Nova York, Barcelona i Madrid, i cal remarcar l’exposició que celebrà a la galeria Maeght de París, el 1969.
Guanyà diversos premis, com el diploma d’honor de la triennal de Milà (1936), la medalla d’or a l’exposició internacional de París (1937) i el gran premi de la Tercera Biennal Internacional Hispanoamericana d’Art (1955). A París col·laborà amb Raoul Dufy i Albert Marquet, i més tard amb Braque i, sobretot, amb el seu amic Joan Miró, amb qui feu grans murals ceràmics, com els de la seu de la UNESCO (París), la Universitat de Harvard, la fundació Maeght i l’aeroport de Barcelona. Publicà els llibres Las pastas cerámicas y los esmaltes azules del antiguo Egipto (1922), Formulario y prácticas de cerámica (1948), Esmaltes y colores sobre vidrio, porcelana y metal (1950) i Cerámica popular española (en col·laboració). Els darrers anys de la seva vida, i pòstumament, s’han multiplicat les exposicions i publicacions entorn de la seva obra.