Vida i obra
Llorejat i qüestionat, fou el personatge més influent i decisiu del món social i cultural valencià de la segona meitat del segle XIX i principi del segle XX. La seva múltiple i polifacètica acti-vitat cívica, un accentuat esperit emprenedor i una capacitat intel·lectual i literària molt per sobre de la mitjana del moment el convertiren en el mestre i capdavanter de la Renaixença valenciana.
Fill de Felicíssim Llorente i Ferrando, advocat i regidor de València, i Maria Olivares i Lucas, fou educat al si d’una família burgesa i mostrà, des de ben jove, una extraordinària capacitat intel·lectual. Es llicencià (1858) en dret i filosofia i lletres. Abandonà l’advocacia per dedicar-se plenament a les tasques periodístiques. Josep Campo i Pérez, marquès de Campo, li encarregà la direcció del seu diari La Opinión (1861-66), que adquirí el 1866 i el transformà en Las Provincias. Ell dirigí pràcticament fins el 1904 i oficialment fins a la seva mort. Hi exercí d’ideòleg literari i polític i hi demanà una descentralització «administrativa i moral» de l’Estat espanyol. Al diari redactà nombrosos articles de política espanyola i comentaris sobre història, literatura i art.
Influït pel corrent romàntic europeu, escriví poesia en castellà i en català. Poeta i autor dramàtic en castellà en la seva joventut, la influència de Marià Aguiló el decantà pel català (1857). Fou un dels impulsors i protagonistes dels primers Jocs Florals de València (1859), juntament amb el seu company d’estudis Vicent Wenceslau Querol. Mantingué contactes i una intensa amistat amb els poetes catalans, mallorquins i provençals més destacats, fins al punt de ser un dels protagonistes dels reeixits Jocs Florals de Barcelona del 1868, dels quals també fou mantenidor (1866 i 1893) i president del consistori (1880). Fou mantenidor dels de València (1905), en què guanyà la flor natural (1879, 1887, 1907). A València, i mitjançant Las Provincias, destacà com a promotor i valedor de la Renaixença, que impulsà a través de cròniques i ressenyes literàries. Fou membre cofundador de la societat cultural Lo Rat-Penat (1878) –en fou president (1879-80) i president honorari des del 1899– tot modificant-ne l’orientació radical que volien donar-li Constantí Llombart i el corrent populista. El 1880 fundà el Centre d’Excursions Cientificoliteràries i Artístiques d’aquesta societat i hi participà durant més de vint anys, amb visites a més d’un centenar de pobles valencians i diversos de Catalunya. Publicà moltes cròniques d’aquestes visites en Las Provincias. Fundà i dirigí la Revista de Valencia (1880-83), i fou nomenat cronista de la ciutat (1890-1911); a moltes de les seves cròniques periodístiques utilitzà el pseudònim de Valentino.
En la seva trajectòria pública es poden distingir tres etapes. De la primera, que abraça el període 1836-66, destaca la seva incursió primerenca en la “República Literària” de València, gràcies sobretot als contactes amb Pasqual Pérez i Rodríguez i els membres del cercle romàntic valencià (Vicent Boix, el pare Joan Arolas, etc.): conreà la poesia en castellà, conegué el mallorquí Marià Aguiló –bibliotecari de la UV durant tres anys (1858-61), que li donà l’“alè renaixentista”– i organitzà i guanyà, ensems amb Víctor Balaguer, els primers Jocs Florals de València (1859); l’etapa es tanca amb l’activitat periodística al front del diari La Opinión (1861-66). La segona etapa, entre el 1866 (any de la fundació de Las Provincias) i el 1874 (data de la restauració monàrquica), és la d’“assumpció social i literària”: es consolidà com a escriptor i periodista influent en la societat valenciana contemporània alhora que madurà la seva concepció de la Renaixença, i refermà els contactes amb els escriptors catalans, mallorquins i provençals, amb qui se sentia unit per un mateix ideal cultural i patriòtic. La darrera etapa (1874-1911), de maduresa, es caracteritza per una aportació social i cultural de més qualitat: destacà com a periodista, escriptor i polític influent, liderà l’anomenat sector conservador, imprimí a la Renaixença valenciana el seu segell personal, participà en la creació de publicacions i entitats culturals tan destacades com Lo Rat-Penat, publicà les millors i més transcendentals obres, i, finalment, esdevingué el personatge més carismàtic i decisiu de la societat valenciana. Contrari a la politització del catalanisme, aconseguí durant anys de mantenir el valencianisme dintre la docilitat culturalista, bé que fou conscient del fracàs —fins i tot en el pla cultural— de la seva posició regionalista. En celebrar-se l’Assemblea Regionalista Valenciana (1907), refusà la presidència honorària.
A diferència de Catalunya, concebé una Renaixença explícitament apolítica atesa la situació social en què el moviment cultural es desenvolupà a València, marcada per les suspicàcies separatistes i la manca de sensibilitat nacional, tal com afirmà (1878): «Nosotros no hemos participado nunca de los temores (por fortuna casi ya desvanecidos) que concibieron algunos, sospechando que ese movimiento literario pudiera fomentar, en el terreno político, tendencias separatistas.»
La seva ideologia es fonamentà en la prudència, la conciliació i la integració de totes les aportacions a la causa renaixentista que fossin moderades i no impliquessin conflicte. En el terreny social, feu de barrera enfront dels sectors més contraris al moviment renaixentista, gràcies al seu prestigi i acreditació social i cultural. Políticament, evolucionà des del liberalisme moderat fins al monarquisme i el conservadorisme, i finalment s’alineà amb el corrent que Francisco Silvela promogué enfront d’Antonio Cánovas del Castillo. Fou dues vegades cap provincial del partit conservador (1895-99 i 1903), diputat provincial per nomenament (1874) i per elecció (1874 i 1877). Fou diputat a corts pel districte de Sueca (1891), València (1893) i Llíria (1899), i senador electe per la província de València (1898). Al juliol del 1903 abandonà, definitivament, la política activa.
Les primeres incursions literàries foren en castellà, i recollí les més reeixides en el volum Versos de la juventud (1907). La seva poesia en castellà seguí esquemes romàntics. Aleshores també destacà com a traductor al castellà dels més eximis poetes romàntics europeus: Poesías selectas de Víctor Hugo (1860), El Corsario de Lord Byron (1863), Zaira de Voltaire (1868), Leyendas de oro (1875), Amorosas (1876), Fausto de Johann W. Goethe (1882), Poesías de Heine (1885), Fábulas de La Fontaine i Poetas franceses del siglo XIX (1906).
A l’hora d’escriure poesia en català utilitzà una ortografia acurada, fugint i combatent els barbarismes i els castellanismes, al contrari que els membres del sector progressista, inclinats pel “valencià que ara es parla”; a més, proclamà la unitat i la dignitat lingüística i literària de la llengua catalana que, per motius estratègics, anomenà “llemosí”. Practicà una poesia pairal modèlica fonamentada en el culte al paisatge com a element definidor de les senyes d’identitat. El 1887 obtingué el títol de mestre en gai saber per Lo Rat-Penat. Així, tot proclamant una Renaixença apolítica, maldà per difondre a València l’obra i el pensament d’alguns dels autors més destacats de la literatura catalana, com ara Víctor Balaguer i Jacint Verdaguer, i fou president honorari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).
En la darrera època de la seva vida, fou distingit amb diversos homenatges per Lo Rat-Penat i l’Ateneu Científic de València. La seva producció poètica en català fou recollida en Llibret de versos (1885), Cartes de soldat (1897), Nou llibret de versos (1902), Nou llibret de versos (1909, edició ampliada i amb pròleg de Menéndez y Pelayo) i Llibrets de versos (1914). L’obra completa fou publicada, amb motiu del centenari del seu naixement, en Poesies valencianes (1936) i en Poesia valenciana completa (1983). Entre les antologies destaquen: Poesies triades (1906), Antologia poètica (1958), a cura de Carles Salvador, i Poesia (1996). Dirigí la tria de Poetes valencians contemporanis (1908). Rebé diversos homenatges, i durant l’Exposició Regional del 1909 fou coronat com a poeta de València.
Com a historiador, destaca especialment Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia (1887-1903, 2 vol.). Fou autor d’una important guia del País Valencià — Valencia (1887-1903)—, per a la qual disposà d’aportacions dels erudits valencians de l’època (Sanchis i Sivera, Chabàs, Serrano i Morales, Martínez i Aloy), amb els quals mantenia una tertúlia literària.
Gran part de la seva correspondència personal amb escriptors, polítics i artistes contemporanis fou aplegada pel seu fill, Teodor Llorente i Falcó, en l’Epistolari Llorente (1928-36, 3 vol.) i una bona mostra dels seus articles periodístics ha estat reunida en el volum Escrits polítics (1866-1908) (2001).
L’èxit més destacat de Llorente fou la creació d’una escola literària de poetes paisatgístics valencians –el llorentinisme– que es perllongà fins a la meitat del segle XX. Fou reivindicat com a mestre tant pels escriptors de la Generació del 1909 (Josep Maria Bayarri, Miquel Duran de València, Daniel Martínez i Ferrando i Jacint M. Mustieles) com per la del 1930 (Enric Navarro i Borràs, Carles Salvador, Maximilià Thous i Llorenç, Francesc Almela i Vives i Bernat Artola i Tomàs, els impulsors de les revistes literàries Taula de Lletres Valencianes i La República de les Lletres).
La seva sort es capgirà a partir dels anys seixanta del segle XX. La nova fornada d’intel·lectuals valencians, nascuts a redós de la UV, veieren Llorente i la Renaixença com els fenòmens del passat que més frenaven i obstaculitzaven l’avanç i el progrés de la literatura valenciana, i començaren a criticar-lo, a ell i al seu llegat. El 1956 Joan Fuster recordà que «la diferència entre ell i gran part dels seus seguidors és que Llorente posseïa una amable força poètica de què mancaven els altres», però el 1962 afirmà, amb referència als renaixentistes, que «o bé repetien incessantment els tòpics jocfloralescos –Pàtria, Fe i Amor– en termes d’una retòrica buida i absolutament prevista, o bé cultivaven una altra mena de tòpic, el rural, reduït a la visió “localista” característica del provincialisme de València. Llorente fou un virtuós de totes dues inanitats». Al seu torn, Manuel Sanchis i Guarner vaticinà (1968) que el «pairalisme, la narcissista enyorança d’una València idealitzada, el “llorentinisme”, ha esterilitzat durant moltes dècades la moderna literatura valenciana culta». I el 1978 escriví: «Llorente havia ficat les lletres valencianes en un carreró sense eixida, dins un atzucac: ni arribava al po- ble ni satisfeia els intel·lectuals exigents; el seu únic públic, la burgesia conformista, el venerava com a savi oficial, però es desentenia totalment de la causa de la Renaixença i continuava el procés de la seva castellanització progressiva i voluntària.» Alfons Cucó sentencià (1971) que la «ideologia de Llorente no va influir en el desenvolupament ulterior del valencianisme polític, sinó que significava –en realitat– una postura completament oposada. En tot cas, donaria com a fruit un estadi híbrid, indecís i fluctuant, que podem denominar “ratpenatisme”». Ricard Blasco (1980) asseverà que «Don Teodor s’equivocava, a posta o no, entre altres raons per la incapacitat personal d’entendre tot allò que no es gestava al seu cenacle».
En tot cas, Llorente ha estat el referent ineludible de la historiografia valenciana contemporània, i darrerament la seva obra ha estat revisada i resituada d’una manera menys apassionada, sobretot a partir de l’edició de la seva poesia completa per Lluís Guarner (1983), que l’ha convertit en el «més representatiu poeta de la llengua valenciana al llarg de tot el segle».
Bibliografia
- Ferrando Francés, A. (1989): “Llengua literària i actitud política en Teodor Llorente. A propòsit de ‘Cartes de soldat’ i ‘Pro Pàtria’”. Caplletra, 4.
- Guarner, Ll. (1983): “Pròleg”, dins Llorente, T.: Poesia valenciana completa. València, Eliseu Climent, p. 17-83.
- Guarner, Ll. (1985): La Renaixença valenciana i Teodor Llorente. Barcelona, Edicions 62.
- Roca Ricart, R. (1996): Teodor Llorente, ideòleg de la Renaixença valenciana. València 1996 [tesi de llicenciatura inèdita].
- Roca Ricart, R. (2001): “Estudi preliminar”, dins Llorente, T.: Escrits polítics (1866-1908). València, Institució Alfons el Magnànim / Diputació de València, p. 9-66.
- Roca Ricart, R. (2003): “Teodor Llorente. Del provincialisme al regionalisme valencianista”. Afers, 44, p. 53-74.
- Roca Ricart, R. (2005): “Teodor Llorente el darrer patriarca”. Sd’O, 544, p. 33-35.
- Roca Ricart, R. (2007): Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. València, Universitat de València.
- Salvador i Liern, V. (1987): “Revisió crítica de Teodor Llorente”, Estudis de literatura catalana al País Valencià. Ajuntament d’Alacant, p. 99-109.
- Salvador i Liern, V. (1989): “El pensament lingüístico-literari de Teodor Llorente”, Caplletra, 4, 1989, p. 113-122.
- Salvador i Liern, V. (2001): “El pensament lingüisticoliterari de Teodor Llorente”, dins Els arxius del discurs. Episodis valencians d’història social de la llengua i la literatura. València / Barcelona, IIFV / PAM, p. 133-145.
- Sanchis Guarner, M. (1968): La Renaixença al País Valencià. Estudi per generacions. València, Tres i Quatre, p. 31-68.
- Simbor i Roig, V. (1989)): “Llorente, La Opinión i la Renaixença”. Caplletra, 4, p. 123-136.
- Simbor i Roig, V. (1996): “Introducció”, dins Llorente, T.: Poesia. València, Institució Alfons el Magnànim, p. 7-31.