i Teodor Llorente i Olivares | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Teodor Llorente i Olivares

Teodor Llorente i Olivares
© Fototeca.cat
poètica poètica, periodisme period, ciències polítiques polít i història hist
Poeta, periodista i polític.
València, 7 de gener de 1836 — València, 2 de juliol de 1911

Fill de Felicíssim Llorente i Ferrando, advocat i regidor de València. Llicenciat en dret (1858), Josep Campo i Pérez li encarregà la direcció del seu diari La Opinión , que, adquirit per Llorente (1866), es transformà en Las Provincias , que ell dirigí, pràcticament fins el 1904 i oficialment fins a la seva mort. Al diari redactà nombrosos articles de política espanyola i comentaris sobre història, literatura i art. Conservador, fou diputat a corts (1891, 1899), senador elegit (1896) i dues vegades cap del partit a la província de València. Fou un dels suports principals de l’escissió de Francisco Silvela contra Cánovas. El 1903 abandonà la política. Poeta i autor dramàtic en castellà en la seva joventut, la influència de Marià Aguiló el decantà pel català (1857). Fou president (1880) i mantenidor (1866) dels Jocs Florals de Barcelona i mantenidor dels de València (1905), en què guanyà la flor natural (1879, 1887, 1907). Membre fundador de Lo Rat Penat (1878) i president de l’entitat (1879-80), en la qual influí fortament. Contrari a la politització del catalanisme, aconseguí durant anys de mantenir el valencianisme dintre la docilitat culturalista, bé que fou conscient del fracàs —fins i tot en el pla cultural— de la seva posició regionalista. En celebrar-se l’Assemblea Regionalista Valenciana (1907), refusà la presidència honorària. La seva poesia en castellà seguí esquemes romàntics. N'aplegà una part (1854-66) a Versos de la juventud (1970). En català —que gairebé sempre anomenà llemosí—, seguí els tòpics jocfloralescs, excepte en alguns poemes popularistes (amb poemes de motiu rural), entre els quals hi ha els més reeixits de la seva producció, gràcies, en bona part, a la seva habilitat en l’ús del llenguatge, aspecte que, en la major part dels poetes valencians (llorentinistes mimètics) coetanis, fallava. Ha tingut alguns epígons. Mantingué una abundant correspondència amb escriptors i polítics catalans i estrangers, part de la qual fou aplegada a l' Epistolari Llorente (1928-36), anotat pel seu fill, Teodor Llorente i Falcó. Fou autor d’una important guia del País Valencià — Valencia (1887-1903)—, per a la qual disposà d’aportacions dels erudits valencians de l’època (Sanchis i Sivera, Chabàs, Serrano i Morales, Martínez i Aloy), amb els quals mantenia una tertúlia literària. Fou cronista de València (1890-1911). Rebé diversos homenatges; se'n destaca la coronació com a poeta de València , durant l’Exposició Regional del 1909, acte que ell convertí en un homenatge a l’exèrcit espanyol que combatia a Melilla. En volum, la seva producció poètica catalana aparegué a Llibret de versos (1885), Cartes de soldat (1896), Nou llibret de versos (1902) i Llibrets de versos (1914), que apareixen complets a Poesies valencianes (1936), edició commemorativa del seu naixement. L’Avenç edità unes Poesies triades (1906), i Carles Salvador preparà una Antologia poètica (1958). Dirigí la tria de Poetes valencians contemporanis (1908). En castellà féu versions de poesia: Poesías selectas , de V.Hugo (1860), El corsario , de Byron (1863), Zaira , de Voltaire (1868), Leyendas de oro (1875), Amorosas (1876), Fausto , de Goethe (1882), Poesías de Heine (1885) i Poetas franceses del siglo XIX (1906), entre altres obres.

Col·laboració: 
FrP
Llegir més...