Fill i successor de Carles VII. Des que fou nomenat lloctinent del Llenguadoc (1439) fins que inicià el seu regnat (1461) visqué en una continuada insurrecció contra el seu pare. El 1465 hagué de fer cara a una magna revolta de la noblesa, agrupada en la Lliga del Bé Públic. L’incompliment per part seva dels acords que posaren fi a les hostilitats provocà un nou alçament, dirigit per Carles I de Borgonya, el qual arribà a empresonar-lo (1468). La diplomàcia (pau amb Anglaterra, 1475) acabà, però, donant-li la victòria. En la primera fase de la guerra contra Joan II de Catalunya-Aragó sostingué aquest sobirà (1462-64), en canvi de la hipoteca dels comtats de Rosselló i Cerdanya, però la sentència arbitral de Baiona (abril del 1463) capgirà la situació; el monarca francès pretenia d’assolir la sobirania sobre Catalunya, la qual cosa no fou acceptada pel Consell del Principat. Des d’aleshores es tornaren a iniciar les relacions amistoses entre Catalunya i França, que ja no es trencaren fins a la fi de la guerra civil (1472). A partir del 1466, intensificà l’ajut militar als catalans, aleshores sota la sobirania de Renat I de Nàpols. En acabar la guerra, no renuncià al domini sobre els comtats de Rosselló i Cerdanya, dels quals s’emparà el 1475. Tres anys més tard, renovà la tradicional aliança amb Castella. La mort de Carles I de Borgonya (1477) i el tractat d'Arràs (1482) li permeteren d’incorporar a França el ducat de Borgonya, l’Artois, la Picardia i el Franc Comtat. En morir Renat d’Anjou (1480), heretà els ducats de Bar i d’Anjou, així com els drets sobre Nàpols i, l’any següent, Provença. A l’interior, accentuà la burocratització, creà un mercat nacional i promogué les manufactures sederes i la immigració de treballadors especialitzats en la indústria tèxtil, la mineria i la metal·lúrgia. Hagué d’afrontar una dotzena de revoltes urbanes. Sostingué una llarga lluita amb el papat, per causa de la seva excessiva intromissió en els nomenaments eclesiàstics.