L’àrea no conreada es limita a 45 ha de matollar. La superfície de terres de conreu l’any 1985 ocupava 806 ha (el 42% de la total del terme); hi predomina el regadiu, que aprofita l’aigua del Túria a través de la séquia de Manises i ocupa 660 ha, a les proximitats del riu: tarongers (594 ha) i una mica d’hortalisses; el secà ha esdevingut quasi marginal (146 ha, la meitat de garrofers). Un 90% d’explotacions tenen menys de 5 ha, i la pràctica totalitat de la superfície és treballada en règim directe. El cens ramader del 1982 dona 4.300 caps d’oví i 15.500 d’aviram (per a producció d’ous). L’activitat econòmica principal és la indústria, que el 1978 era integrada per 199 empreses (169 de menys de 20 treballadors) i un total de 2.667 actius.
Es destaca la indústria ceràmica, que té una important tradició, des de l’edat mitjana (ceràmica de Manises), la qual retornà amb força a la segona meitat del segle XIX. El 1917 fou creada una Escola de Ceràmica. Actualment aquesta indústria ocupa 1.900 treballadors en un centenar d’empreses i diferents tipus d’activitat: ceràmica artística, porcellana, taulellets; predomina la petita empresa (80 tenen menys de 20 operaris), a excepció de dues fàbriques de ceràmica i dues de taulellets (especialment una amb 450 treballadors). Altres indústries secundàries són les derivades de la fusta (21 fàbriques i 207 actius), productes metàl·lics (17 empreses i 173 operaris) i alimentària (20 i 100 respectivament), així com una part del complex industrial de l’antiga factoria Elcano, ara Astilleros de Cádiz, en la seva fàbrica de motors, a cavall de Manises i Quart. Aquesta activitat industrial ha comportat un fort increment de la població, que es triplicà al segle XIX i s’ha multiplicat per set al segle XX (24.776 h [1986]); el dinamisme ha estat especialment fort des del 1950.
La ciutat (24.115 h agl [2006], manisers; 49,7 m alt.) és a la dreta del Túria, a l’extrem oriental del terme, sobre un petit turó i enfront del de Paterna, a l’altre costat del riu. S’allarga d’oest a est, seguint el curs del riu, i el darrer eixample l’ha feta unir amb Quart de Poblet. Els sectors industrials es concentren a l’est i al nord del nucli, prop de l’estació del ferrocarril de València a Llíria. L’església parroquial (Sant Joan Baptista) fou bastida en 1734-51; l’altar major havia pertangut al convent de la Mercè de València.
Antiga alqueria islàmica, fou donada el 1238 per Jaume I a Artal de Luna, i el 1307 fou venuda a Pere Boïl i esdevingué centre de la baronia de Manises (Boïl). Fou lloc mixt de cristians (150 focs el 1609) i moriscs (50 focs el 1602), aquests de la fillola de Benaguasil. El 1924 rebé el títol de ciutat. A més de diverses troballes d’època romana, dins el terme hi ha un aqüeducte bastit en aquella època, dit dels Arquets. A l’oest de la població hi ha l’aeroport de Manises, civil i militar, al servei de la ciutat de València. A l’extrem occidental del terme, a la riba del Túria, hi ha una estació potabilitzadora de l’aigua de València. El municipi comprèn, a més, les caseries de la Presa i la Cova i el barri de Sant Francesc.
L’1 de gener de 2023, el municipi passà de la comarca de l’Horta de l’Oest a la de l’Horta del Sud.