i Joan Margarit i Consarnau | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Margarit i Consarnau

Joan Margarit i Consarnau
© Fototeca.cat
literatura lit
Poeta i arquitecte.
Sanaüja, Segarra, 11 de maig de 1938

Catedràtic de l’ Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona(1968). Treballa associat amb Carles Buxadé i Ribot. Obres conjuntes són la cúpula d’un mercat a Vitòria (premi Europeu d’Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Així mateix, pertany a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’ anella olímpica de Montjuïc. Des del 1989 és membre numerari de l'Institut d’Estudis Catalans.

S'inicià com a poeta en llengua castellana: Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979), a més de traduir Estimada Marta de Miquel Martí i Pol. A partir de L’ombra de l’altra mar (1981) i Vell malentès (1981, premi de la Crítica 1981) publica en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals: Cants d’Hekatònim de Tifundis (1982, premis Miquel de Palol 1981 i Serra d’Or 1982), El passat i la joia (1983), Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe (1982), L’Illa del tresor (1985, Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona), Mar d’hivern (1986, premi Carles Riba 1985), Llum de pluja (1986), Cantata de Sant Just (1986), La dona del navegant (1987, premi Crítica Serra d’Or), Poema per a un fris (1987), Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Aiguaforts (1995), Estació de França (1999), Joana (2002), Càlcul d’estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007, premis de la Crítica, Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya 2008,Nacional de Poesía del Ministeri de Cultura 2008 i Rosalia de Castro del Pen Club 2008), Misteriosament feliç (2008), No era lluny ni difícil (2010), Es perd el senyal (2012), Marbre d'aire (2012), Des d'on tornar a estimar (2015) i L'ombra de l'alta mar (2016), il·lustrada per Josep Maria Subirachs. En prosa, a Noves cartes a un jove poeta (2009) reflexiona entorn de l’activitat poètica i el 2018 publicà les memòries Per tenir casa cal guanyar la guerra.

A banda, ha publicat les antologies L’ordre del temps. Poesia 1980-1984 (1985), Joana.Poesia amorosa completa (1980-2000) (2001), Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2004) i Barcelona Amor final (2007). La seva poesia és de veu interior, d’una tonalitat reflexiva amb versos rics d’abstraccions i símbols, una poètica de fidelitat que furga en els records i medita sobre la fugacitat del temps, la mort, l’amor i els interrogants de l’existència. L’any 2011 rebé el premi Vallverdú a la trajectòria i el 2013 el premi de Poesia del Món Llatí atorgat pel Seminari de Cultura de Mèxic, el primer cop que un poeta en llengua catalana rebia la distinció. L'any 2015 rebé el premi Jaume Fuster de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana en reconeixement a la trajectòria i el 2017 el premi Pablo Neruda del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de Xile.

Col·laboració: 
FPV / ICG / JBrC
Data de revisió: 
2018-09-06
Llegir més...