i la Marina Alta | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

la Marina Alta

Sinònimla Marina Septentrional
Sinònimla Marina Septentrional

Comarca litoral del País Valencià, a la regió de Xàtiva, més coneguda amb el nom del Marquesat i també amb el nom de la Marina Septentrional, en oposició a la Marina Meridional o Marina Baixa.
Població: 
199.273 h
[2009]
Extensió: 
760 km2

Cap de comarca, Dénia, centre històric del Marquesat, nucli de la comarca. Hom hi distingeix, a més, les valls de Pego, continuades vers l’interior per les d’Alcalà, d’Ebo, de Gallinera i de Laguar; a l’altra banda, el riu Gorgos travessa les antigues valls de Pop i de Xaló. A la costa hom pot individualitzar el pla de Dénia, la Retoria i la vall de Xàbia. En conjunt la comarca ocupa el vessant septentrional litoral del gran promontori de la Nau, esperó que s’allarga vers les Illes entre els golfs de València i d’Elx dels vells cartògrafs. Els terrenys i accidents són nombrosos, a causa del domini de les serralades prebètiques, en contacte, a la part SE, amb la serralada Subbètica. A l’interior, a l’W de la línia Ondara-Xaló, el violent plegament estíric es traduí en una successió d’escates cretàcies d’un notable paral·lelisme, totes orientades SW-NE i bolcades cap al nord, on cavalquen, en falla inversa, sobre el Miocè margós de les llargues valls esmentades; el Miocè, per part seva, és transgressiu sobre els flancs suaus meridionals dels anticlinals situats més al nord. Una acusada ritmicitat oposa flancs espadats, sovint deguts a fractures encarades cap al NW, a costers suaus, calcaris, estructurals, i a depressions allargades margoses (serra de la Safor, 1.011 m alt.; vall de Gallinera; serra de Segària; valls d’Alcalà, d’Ebo i de Laguar; serra de Laguar; serra d’Alfaro, 1.165 m; vall del Girona o Bolata o la Retoria; serra de Bèrnia, 1.128 m). Al sector oriental, litoral, les valls i les planes quaternàries assoleixen un cert desenvolupament, bé que compartimentades (vall de Pego; Retoria i pla de Dénia; vall de Xàbia, Pla de Calp) pels massissos cretacis de Segària, el Montgó, (sinclinal penjat suau E-W, 751 m), tossal Gros - el Puig i l’alt Oltà (591 m).

Vista aèria de la ciutat de Dénia, cap de comarca de la Marina Alta
© Arxiu Fototeca.cat
La xarxa hidrogràfica calca les esmentades direccions tectòniques, és a dir, els rius corren de SSW a NNE, i quan muden ocasionalment de rumb s’encaixen pregonament en cañones estrets que tallen perpendicularment els plecs, com en el cas del Girona al barranc de l’Infern, espectacular gorja epigènica i càrstica. Cap a l’est els rius s’alliberen de la tirania del relleu i solen prendre la direcció NE. Tenen un règim típicament espasmòdic, propi de rambla, amb breus cursos d’aigües permanents a Pego (Molinell, Bullent, dels Racons), gràcies a l’alimentació càrstica, els quals moren a la marjal costanera, en cursos de drenatge. La circulació d’aigües hipogees filtrades en el muntanyam calcari és important, i condiciona, en bona part, el regadiu modern. Al voltant de Dénia i dins la badia de Xàbia figuren curts arenals, amb residus de maresma, com la de Pego. L’espadat mitjà apareix un poc al nord de Dénia, i a les Rotes s’esvaeix la platja abans d’arribar als elevats penya-segats del promontori de la Nau. La ribera és brava i d’una intensa articulació. Els efectes de les fractures i de l’erosió marina s’acusen molt a l’immediat litoral de la Granadella, on abunden les valls suspeses i les morres o espadats, sovint de 100 m d’alçada. El tret distintiu del clima són les altes precipitacions que cauen al voltant de la Safor (prop de 1.000 mm a Pego), que minven vers el sud (521 mm al cap de la Nau) i ponent. L’hivern és l’única estació plujosa, i s’oposa a l’estació seca d’estiu. La temperatura del litoral és d’uns 26°C per l’agost i 12°C pel gener. Quant a sòls, predominen a les zones muntanyenques la terra rossa recent i el seus relictes o els de llims roigs calcaris sobre terres calcàries i margues. Els flancs nord i sud del promontori de la Nau, d’acord amb la isohieta de 400 mm, són coberts de xerorendzina i terra fusca àrida, rica en material calcari. La vegetació predominant pertany a la màquia litoral d’ullastre i margalló, amb illots d’alzina de carrasca a les altures i algun alzinar amb marfull. L’àrea del bosc (1.507 ha) correspon, en una gran part, al pinar, més de la meitat del qual és al terme de Xàbia; l’extensió de garriga i de pastures és molt més dilatada, i correspon a una vegetació subserial de Rosmarino-Ericion.

El nucli turístic costaner de Xàbia, a la Marina Alta
© Fototeca.cat
La població passà de 2.044 focs el 1510 (9.200 h) a 2.548 focs moriscs el 1609 i a un veïnat de 2.139 habitants el 1646, ja després de l’expulsió d’aquests. El 1768 tenia 22.636 h, amb un ample predomini al Marquesat estricte (16.091). L’any 1825 havia augmentat fins a 30.198, i al primer cens oficial (1857), fins a 49.440. La densitat era, el 1991, de 145 h/km2, però, mentre que al baix Marquesat és de més de 260, l’interior amb prou feines arriba a 25. La població dedicada a l’agricultura (10,8% de l’ocupació als anys 90) ha estat transferida a altres activitats, sobretot terciàries (comerç i serveis), on hi ha el 56,5% d’ocupats. La població dispersa, inferior a la de la Marina Baixa, representa l,11% de la població. Només tres pobles ultrapassaven el 1991 els 10.000 habitants: Denia (24.664), Xàbia (16.473) i Calp (10.683). Setze nuclis comarcals restaven per sota dels 1.000 h.El 1998 la població era de 129.602 h i el 2003 era de 166.786 h (219,7 h/km2). El creixement absolut de població en el període 1991-2003 fou de 54.685 h. Dénia, el cap comarcal, concentrava el 22,6% del cens amb 37.773 h. Per edats, el 12,9% de la població tenia (2001) menys de 15 anys, el 64,9% era població adulta i el 22,2% sobrepassava els 65 anys. Entre el 1878 i el 1970 més de la meitat de l’augment vegetatiu fou sostret per un saldo migratori negatiu; un èxode de jornalers i de petits propietaris féu cap a Algèria, estimulat pels alts salaris, la proximitat i l’analogia paisatgística; amb el caràcter d’emigració “oronella”, atenyé la intensitat màxima del 1884 al 1914. El corrent cap a l’Argentina fou cosa de la fi del s. XIX, i des del 1955 l’atracció ha provingut de l’Europa nord-occidental. L’emigració ja no és cap tret característic de la comarca, sobretot des del 1975, malgrat que és encara pròpia dels municipis alts de l’interior, decadents, on la població es dedicava fonamentalment a l’activitat agrícola. Així, municipis com la Vall d’Alcalà, la Vall de Gallinera i la Vall d’Ebo tenen alts percentatges de població ocupada al sector primari; concretament per al 1991, les xifres són, respectivament, les següents: 70%, 53% i 66%. En canvi, altres municipis com Dénia o Xàbia han desenvolupat més el sector terciari i han reduït el primari. Així, Dénia tenia una població ocupada a l’agricultura de tan sols el 5%; en canvi, disposava d’un sector terciari del 63%, percentatge similar al de Xàbia. Més de 10.000 residents han nascut fora de la comarca; gairebé un terç procedeix del migjorn valencià, i els altres, del sud de la península Ibèrica (la Manxa i Andalusia).

la Marina Alta Tarongerars prop de Dénia
© Fototeca.cat
El 1999 hi havia 16. 611 ha de terres conreades, principalment fruiters (11.374 ha) i vinya (1.984 ha). El valor econòmic de l’agricultura es basa en el regadiu, amb un repartiment molt desigual (gairebé inexistent a les valls interiors): la Vall d’Ebo, Benigembla, Murla, abasten més de la meitat dels conreus al baix Marquesat, amb màxims a Pego, i al baix Girona, amb percentatges intermedis a la Retoria, Pedreguer i Dénia, i amb mínims al baix Gorgos. Més de tres quartes parts del regadiu són destinades a la citricultura, amb un predomini de les taronges primerenques i amb proporcions iguals de les de mitjana estació, de les tardanes i de les mandarines; la varietat més progressiva és la de les mandarines. L’horta representa un percentatge molt baix del regadiu en zones tradicionals (Pego, baix Girona, Dénia i Xàbia), on dominen els tomàquets, les mongetes, els tubercles, etc. L’arrossar ja no és conreat a la Marjal de Pego, sanejada entorn del 1840 i famosa en el seu temps pel seu arròs bomba. Al secà, la vinya és el conreu tradicional, i la varietat moscatell s’imposa com a única, amb l’objectiu de l’obtenció de panses, molt important al llarg del s.XIX i al primer terç del s.XX amb el procés de l’escaldament i lleixivació i dessecació als riuraus. Dénia controlà l’exportació de “valències” o panses lleixivades quan la Gran Bretanya era el primer client, però la competència estrangera i la fil·loxera perjudicaren fortament aquest comerç. Els ametllers, que abans eren el segon conreu, han experimentat una forta expansió. Els municipis amb major dedicació ametllera són Pedreguer, Alcanalí, Gata i Xaló. En canvi, les oliveres i els garrofers van minvant, malgrat que encara són importants a la Vall de Gallinera, l’Atzúvia, Orba i la Vall d’Ebo. A les valls del NW prosperen els cirerers i les pomeres. Quant a la ramaderia, el 1999 se censaren 778 caps de bestiar boví, 7.100 d’oví, 1.630 de cabrú, 50 de porcí i 240.000 caps d’aviram. La pesca de mariscs (gambes, cigales, pops), de llúceres i de mares del lluç té una certa importància al port de Dénia i a Xàbia, el primer delsquals tenia, el 1990, 82 vaixells dedicats a la pesca (amb 1.524 TRB), una tripulació de 337 mariners i un volum de tones capturades de 3.366. Les indústries de base agrària, la de joguines i l’artesania de palma o de llata tenen una certa tradició; modernament s’hi afegeixen les de la construcció, de transformacions metàl·liques, de la pell i de l’alimentació. Dénia encapçala l’especialitat de les joguines esportives, i té una gran factoria de productes alimentaris amb capital pied-noir. Gata i Pedreguer han perfeccionat la vella elaboració de cabassos, bosses i barrets de llata de margalló i materials importats dels tròpics (mobles de jonc i de vímet). El turisme té, en una gran part, un matís residencial, amb abundosos xalets i bungalous ocupats tot l’any (47 hotels amb 3.645 places, 14 càmpings amb 4.534 places, a més a més d’un nombre important de pensions, hostals i fondes). El port de Dénia, d’un balanç exportador positiu, entrà en crisi amb la decadència de les panses i la competència de Gandia; les cebes substituïren el tràfic ocasionalment, i el ciment l’ocupà gairebé del tot fins a la clausura definitiva de la fàbrica, el 1971. El transport per carretera és el principal, malgrat subsistir el ferrocarril de via estreta Dénia - la Vila Joiosa - Alacant, inaugurat el 1914 i millorat recentment. L’autopista del Mediterrani (A-7) i la carretera nacional entre València i Alacant, juntament amb el ferrocarril de via estreta d’Alacant a Dénia, suposaven l’any 1994 els eixos bàsics de les comunicacions comarcals amb les grans àrees urbanes de la Comunitat Valenciana.

La història

De la prehistòria a la romanització

A la Marina Alta hi ha indicis de poblament des del Paleolític superior (cova de les Calaveres de Benidoleig); el Neolític i les primeres edats dels metalls són representats, especialment, a la cova Ampla del Montgó (Neolític amb ceràmica impresa i Eneolític). Hi ha vestigis, també, de la cultura del bronze valencià, bé que no tan densos com a d’altres comarques (illa de Portitxol, cap de Sant Martí de Xàbia). Hom coneix diversos poblats ibèrics, però no ha arribat a descobrir cap establiment grec a la costa (tradicionalment, Dénia és identificada amb Hemeroscopi). La romanització creà un nucli urbà amb categoria de municipium, Dianum, l’actual Dénia, i poblament dispers de vil·les, alguna de les quals, com Xàbia, vivien de la indústria de la conserva del peix.

Els musulmans a la Marina Alta i la relació amb Mallorca

A l’època islàmica la comarca fou el nucli del potent regne taifa de Dénia, i després de la conquesta cristiana la majoria de la població romangué musulmana, de manera que, al s. XVI, només quatre nuclis tenien cristians vells. Els moriscs es revoltaren diverses vegades (el 1609 s’empararen del penyal de Laguar). Després de llur expulsió, la repoblació fou feta per pagesos mallorquins a gairebé totes les localitats, especialment a Dénia i als pobles d’eixida de les valls. L’intercanvi cultural amb Mallorca continuà i, ultra les conegudes particularitats lingüístiques, en deixà algunes d’etnològiques, com els molins de vent, l’ús de les algues (Possidonia) com a fems, certs embotits, etc.

Els segles XVIII i XIX

La totalitat del territori fou de jurisdicció senyorial, principalment del marquesat de Dénia i del ducat de Gandia (valls de Laguar, Pego, Gallinera i Ebo), completada per les baronies, més petites, de les valls d’Alcalà (dels Català de Valeriola), de Xaló (dels Íxer) i de Pop (Alcanalí, dels Roís de Liori; Parcent, que esdevingué cap d’un comtat; Senija, dels Mercader) i per la petita comanda de l’orde de Calatrava de Castell de Castells. El 1707 la Marina Alta, amb la meitat meridional de la Safor i amb una part de la Marina Baixa constituí el corregiment o governació de Dénia, de caràcter excepcional, per tal com els oficials reials no hi tenien jurisdicció enlloc. Amb la divisió provincial del 1833 restà dividida entre els partits judicials de Dénia i de Pego, excepte Castell de Castells, que fou atribuït a Callosa d’En Sarrià. En la divisió posterior quedà totalment inclosa dins el partit de Dénia.

Col·laboració: 
VMR / JVBM
Llegir més...