Menorca

Illa de l’arxipèlag de les Balears, la més oriental, situada entre els paral·lels 39° 47’ 55’’ i 40° 05’ 17’’ lat N i entre els meridians 10° 08’ 05’’ i 10° 41’ 28’’ long E.

Té una extensió de 701,84 km2 (el 14% de la total de l’arxipèlag), 216 km de costa i unes distàncies màximes de 53 km de W a E (del cap de Menorca o de Bajolí a la punta de la Mola) i de 23 km de N a S (del cap de Cavalleria a la punta de son Bou). La posició llevantina en el conjunt de les illes baleàriques li dona una situació privilegiada en la Mediterrània occidental. La situació geogràfica ha condicionat fortament la història, les formes de vida i l’economia menorquines i ha donat a l’illa una personalitat molt característica i diferenciada dins el conjunt baleàric. És la segona en extensió i en economia i la tercera en població.

La geografia

La morfologia

La cala Macarella (dreta) i la Macarelleta (esquerra)

© Fototeca.cat

L’horitzontalitat és la nota dominant del relleu menorquí. El terreny és pla, suaument ondulat, protegit per la petita serralada de la costa septentrional, amb l’altura màxima de la muntanya del Toro (358 m alt.), seguida per s’Enclusa (274 m), Santa Àgueda (264 m), sa Falconera d’Alfurinet (205 m) i, més cap al S, Fontredones (237 m). Cal dividir el territori menorquí en dues grans regions, separades per una línia que travessa transversalment l’illa des del port de Maó fins a les platges septentrionals d’Algaiarens: Tramuntana i Migjorn. Els plegaments són en direcció NW-SE, en contraposició als beticobaleàrics de Mallorca i d’Eivissa (SW-NE), de formació devoniana i triàsica, els quals singularitzen l’illa per la presència de terrenys primaris, desconeguts a les altres illes. La regió de Tramuntana, senil i desgastada, cau bruscament sobre la costa septentrional, mentre que baixa amb més suavitat sobre la planura central menorquina. La serralada s’inicia modestament prop de Maó, on hi ha els primers afloraments devonians envoltats de terrenys juràssics i triàsics, amb una composició alternada d’esquists i maresos, així com rodals de calcàries negres i esquists de Carbonífer. Al centre, la serralada s’eleva fortament amb les calcàries triàsiques, coronades per l’estructura coniforme del Toro, i fins al límit NW dominen les argiles i els gresos roigs. A les petites valls i a les cales obertes de Tramuntana hom detecta la presència de formacions quaternàries, de caràcter al·luvial a Fornells, Tirant i Algaiarens. La regió de Migjorn és pràcticament uniforme, de constitució miocènica, plana i inclinada vers la costa meridional, solcada per petits torrents i rierols. Els materials corresponen al Miocè mitjà, amb terrenys calcaris i conglomerats, anàlegs als de Mallorca, juntament amb molasses, argiles i marès. La costa menorquina és, en general, esquerpa i accidentada, caràcters que al sector de Tramuntana s’accentuen amb fondes entrades i elevats promontoris. Els caps de sa Cavalleria i de Favàritx, els ports de Fornells, Addaia i Sanitja i les platges de s’arenal d’en Castell, de Tirant, de Pregonda i d’Algaiarens formen els principals accidents de la costa septentrional. La meridional és més uniforme, recolzada en un discret penya-segat. Les cales són més obertes, i algunes platges no són circulars, sinó longitudinals, com a son Bou i a Atalis o Sant Tomàs. Els accidents principals són els ports de Maó i de Ciutadella, el cap de Menorca o Bajolí i les cales Blanca, Macarella, de Santagaldana, en Porter, Binibeca i Alcaufar. El port maonès s’allargassa 5 km en el punt de convergència, com a resultat de la falla entre el paleozoic de la riba septentrional i el miocè de la meridional. A les zones baixes de la costa s’han format albuferes i llacunes salabroses, com les de s’Albufera d’es Grau, Tirant, son Saura i Macarella, entre altres, i alguna ja perduda. La costa de Tramuntana, batuda pels vents i les onades, ha format diversos illots, com les illes d’en Colom, de ses Bledes, des Porros i unes altres als ports de Maó, Addaia i Fornells. Al S, prop del port de Maó, l’illa de l’Aire és l’únic illot digne d’ésser remarcat.

El clima i la hidrografia

El clima menorquí correspon al model mediterrani marítim i temperat, pràcticament uniforme a tota l’illa, a causa de la manca de barreres orogràfiques importants. La temperatura mitjana anual és de 16,8°C, amb les mínimes i màximes de 10° i 1°C al gener i de 24° i 5°C a l’agost. Pluviomètricament Menorca assoleix la mitjana més alta de les Balears, amb 654 mm anuals, distribuïts irregularment entre una tardor de moltes precipitacions (octubre-novembre) i un hivern regular (desembre-febrer), que constitueixen l’estació humida, contrapesats per una primavera magre en pluges, especialment el mes de maig, i un estiu amb la mínima inflexió del mes de juliol. La pluja, factor essencial per a l’agricultura menorquina, mancada d’aigües subterrànies, és completada per la humitat de l’aire, d’una mitjana anual del 72%, que condensada, provoca la rosada o banyadura, molt eficaç en els períodes secs. La nebulositat és de 44 dies completament clars, 220 amb núvols i 101 de coberts i plujosos. La mitjana d’insolació anual correspon a 2.442 hores, una insolació relativa del 55% i una mitjana diària de 6 hores i 41 minuts. El vent incideix profundament sobre el paisatge vegetal menorquí. La tramuntana del golf del Lleó, seca i freda, predomina sobre la resta dels vents, amb una mitjana de 23,1 km/h, que en moments determinats assoleix ràfegues superiors als 100 km/h (bufa entre els mesos de setembre i abril, amb la inflexió màxima, de 260 hores, al gener). La tramuntana alterna, a l’estiu, amb el gregal, i a l’hivern, amb el mestral. Els vents humits són el llevant i el llebeig, aquest darrer portador de pluja. El xaloc i el migjorn estival, humits i càlids, transmeten els vents reescalfats nord-africans. Al costat de les agitacions eòliques, són corrents els períodes de calma, de les quals cal assenyalar les seques de gener, que a la segona quinzena del mes originen un bon temps desacostumat. La hidrografia menorquina és migrada, car el relleu no afavoreix l’existència de corrents fluvials permanents. El règim general és estrictament torrencial, de curs ràpid al vessant septentrional i més suau al de Migjorn, aquests cursos darrers emmarcats per barrancs oberts en els terrenys terciaris, alguns dels quals en els trams finals formen meandres nodrits per l’embassament de les aigües fluvials i pel reflux de la mar: són els denominats rius d’Aljandar, de son Bou, des Gorg i de Trabalúger, l’aigua dels quals és aprofitada als horts veïns. Igualment en els barrancs s’eleven les aigües subàlvies, mentre que la resta de l’illa la utilització hidrològica del subsol resulta desigual, puix que les millors aigües procedeixen del Miocè i el Triàsic superior; són molt dures i molt salades, però tanmateix aptes per a regar les del triàsic inferior i inutilitzables les procedents dels períodes Carbonífer i Quaternari.

La biogeografia

Mapa de la utilització del sòl de Menorca

© Fototeca.cat

La flora és mediterrània i té més afinitat amb la de les illes tirrèniques que no pas amb la de la península Ibèrica. La clímax principal és l’alzinar amb ciclamen baleàric, actual ment reduït a petits residus per acció de l’home. L’ullastrar (Prasio-Oleetum) es fa principalment a les terres molt exposades a la tramuntana i a la sal duta pel vent. En lloc dels alzinars degradats, actualment ocupen una gran extenxió les brolles, sovint amb un estrat arbori de pi blanc, brolles de bruc d’hivern i romaní a la part calcària de l’illa, de bruc boal, bruc d’escombres i estepes a la part silícia. Només a Menorca, dins les Illes Balears, existeix una vegetació calcífuga ben desenvolupada. L’abundor de pluges d’hivern permet l’existència de pastures de primavera, que serveixen per al manteniment del bestiar boví, juntament amb el farratge cultivat. La costa del nord, molt exposada al vent, és caracteritzada per poblacions molt especials de plantes en coixinet (socarrells). La fauna segueix la tipologia mediterrània (conills, eriçons, rates, mosteles i ratapinyades); cal remarcar l’extinció pràctica de les martes, exportades als segles XVI-XVIII. Igualment pot ésser considerat extingit el vell marí o foca mediterrània. Els ocells són representats per les perdius, les guatlles, les becades, els tords, les tórtores i els tudons, a més de falcons, milans i xorics i les espècies migratòries dels ànecs i els estornells. Els rèptils ofereixen la particularitat de les sargantanes (Lacerta lilfordi i Lacerta siccula Cettu), amb set subespècies.

Aquestes característiques biogeogràfiques són les que s’han valorat en la designació de la illa com a Reserva de la Biosfera de Menorca (1993).

Les activitats econòmiques

L’agricultura és una de les activitats fonamentals de Menorca, equilibrada amb la indústria i un creixent moviment turístic. El camp menorquí, dividit en les zones de Tramuntana, Mitjania i Migjorn, és predominantment de secà, sobre la base de rotació triennal dels sementers: cereals, farratge i guaret. En el primer terç de la sembra, el blat, l’ordi i la civada ocupen el sòl; el segon és dedicat a la pastura i a la sembra de l’enclova (Hedysarum coronarium), farratge introduït pel governador anglès Kane com a planta de jardí, emprat per la ramaderia d’ençà del 1860; i el darrer terç, a guaret, del qual hom empra una part per a hortalisses i fruita de temporada. L’any 1983 la superfície cultivada era de 36.152 ha (el 51,5% del total de l’illa). El regadiu, que en aquests darrers anys ha augmentat notablement, n’ocupava 2 536 ha (el 7%) i el secà 33.616 ha, de les quals el 90,4% eren de cultius herbacis i el 2,6% d’arbres fruiters. La propietat agrícola és formada per 2.162 parcel·les, segons el cens del 1982. El total d’explotacions agràries és de 1.231, amb 59.510 ha del sòl útil, de les quals el 51,2% estan ocupades per explotacions de més de 100 ha que tan sols representen el 13,9% del seu total. Una quarta part de les explotacions tenen menys de 5 ha i ocupen l’1% de la terra útil. El règim jurídic es basa en la parceria (un 75,9% de la superfície útil), en el règim de propietat (un 19,1%) i en l’arrendament (un 4,6%).

La ramaderia ha desplaçat l’agricultura estricta, i les explotacions agràries s’orienten fonamentalment cap al bestiar. El boví (unes 22.400 vaques el 1982), gran productor de llet, permet la industrialització del formatge, juntament amb el porcí, bàsic en la cuina insular; ambdues espècies pasturen a l’interior de les tanques o camps voltats de parets seques, en règim de semillibertat. Numèricament el bestiar oví és important (uns 19.000 caps). En canvi, cada dia és menys nombrós el de peu rodó, que és substituït pels tractors. L’aviram i els conills, de caire casolà i complementari, no són obstacle per a les granges intensives, situades principalment al rodal maonès. Un privilegi dels pagesos menorquins, confirmat el 1867, permet el conreu del tabac de pota, d’exportació prohibida, només per a ús particular. La pesca, centrada als ports de Maó, Ciutadella i Fornells, representa un paper secundari, amb l’exportació de llagostes com a producció més destacada.

Casa típica menorquina

© Fototeca.cat

De les indústries extractives, cal remarcar el marès, utilitzat per a la construcció, la sal, obtinguda en petita quantitat, i les explotacions forestals de Tramuntana; alguns jaciments minerals (carbó, coure, plom) ja fa anys que foren abandonats. La preponderància del bestiar lleter ha permès de bastir indústries de formatge i mantega, de tipus privat i cooperatiu, que fan possible la conversió de la producció anual de 400.000 hl de llet en unes 3.000 tones de formatge. La indústria transformadora es basa en la sabateria i la metal·lúrgia. Les sabates menorquines són ben conegudes, pel seu treball acurat, i s’exporten a tot Europa i a l’Amèrica del Nord. Ciutadella s’especialitza en sabates fines de dona, Alaior en sabates d’home i Maó en les de goma; la fabricació de sabates, d’altra banda, és present a tots els pobles, especialment a Ferreries, amb una creixença industrial molt notòria. La bijuteria, derivada dels antics argenters, predomina a Maó, complementada amb foneries i la confecció de cadenes d’or i articles de regal, i també s’estén a tota l’illa, sobretot a Ciutadella (bijuteria, cadenes d’or) i a Alaior (bijuteria, frontisses). Aquestes activitats donen un caire industrial a l’illa i han creat un bon nombre d’indústries auxiliars. Una central tèrmica a Maó facilita el fluid elèctric; a més, des del 1975 hi ha una connexió submarina amb Mallorca.

Ben avançat el decenni dels seixanta, l’illa s’obrí lentament al turisme (245.639 turistes l’any 1984) a través de les urbanitzacions de cales i de platges, la construcció d’hotels i d’apartaments (96 hotels amb 14.402 llits, el 1986, més 1.708 llits en apartaments a més de cases de lloguer i residència secundàries de gent de fora de l’illa, principalment catalans) i el millorament de les comunicacions. Aquestes es basen en els ports de Maó i de Ciutadella (l’any 1985, 68.164 passatgers d’entrada i 65.261 de sortida al port de Maó) i en el nou aeroport de Sant Climent, amb un trànsit de 10.728 avions i 921.048 passatgers el 1985, mentre que l’antic aeròdrom de Sant Lluís resta per a les avionetes turístiques i esportives. El contingent turístic es compon principalment de menorquins residents a la península Ibèrica i de catalans del Principat; dels estrangers, destaquen els britànics, alguns dels quals s’han establert a Menorca. Al llarg de la dècada dels vuitanta Menorca s’afegí al procés de terciarització experimentat amb anterioritat per les altres Illes Balears, gràcies a l’expansió del sector de la construcció, i el 2001 el nou esquema ocupacional ja es trobava consolidat, amb el 3,3% de les persones ocupades treballava en el sector primari, el 15,8%, en la indústria, el 14,8%, en la construcció, i el 66,1%, en els serveis. La xarxa de carreteres (167 km) ha estat completada amb noves vies d’unió amb cales i urbanitzacions, fins ara de difícil accés terrestre. El tràfic de mercaderies el 1984 fou de 6.409 t a l’aeroport i de 247.011 t als ports marítims (242.686 t al de Maó, amb 206.228 t entrades i 36.458 t sortides, i 4.325 t entrades al de Ciutadella).

L’espai menorquí

Malgrat el nombre reduït de nuclis urbans, un alt percentatge de la població menorquina resta concentrada i un petit contingent viu al camp, localitzada al lloc, o casa de pagès, centre de la vida rural menorquina. La simbiosi ciutat-camp és forta, no solament pels lligams de la parceria entre el propietari de les terres (el senyor) i el parcer (l’amo), sinó perquè els vilatans procuren de tenir una segona residència al camp o a les voreres de la mar, i, d’altra banda, els pagesos no es deslliguen dels pobles, on molts tenen una posada o casa per a pernoctar els dissabtes i els dies festius i aprofitar l’estada a les viles per a comprar i vendre, passar comptes de la propietat i mantenir relacions socials. Darrerament, la població rural minva d’una forma apreciable, a causa de la motorització, que permet de conrear la terra amb tractors i de residir als pobles i a les urbanitzacions costaneres, i de la construcció de xalets, d’apartaments i d’hotels, que modifica el paisatge, a vegades malauradament, com a Santagaldana i a la llacuna de son Xoriguer; però cal dir que, generalment, s’ha respectat el conjunt insular, amb realitzacions adequades al paisatge, com el discutit poble de pescadors de Binibeca i d’altres centres ben aconseguits.

La població

Vista aèria de Ciutadella

© Fototeca.cat

L’any 1991, Menorca tenia una població de 64.860 habitants, i el 1993 era de 67.541 h, xifra que augmentà a 69.070 h el 1998. La població censada el 2001 era de 71.524 h, xifra que representa un creixement de 2.454 h respecte al 1998. El saldo vegetatiu fou del 4,6‰. Les ciutats més poblades eren la capital eclesiàstica i històrica, Ciutadella (23.103 h), i la capital administrativa, Maó (23 315 h), que concentraven el 64,9% del cens. Per edats, el 16,4% de la població tenia menys de 15 anys, el 69,3% era població adulta i el 14,3% sobrepassava els 65 anys. D’altra banda, la població de Ferreries fou la que enregistrà el creixement més fort del decenni 1960-70 (un 37,53%), a causa de les noves indústries, i l’índex més alt de natalitat de l’illa. L’any 1900 la població de fet de Menorca era de 37.576 h, i fins el 1960 (42.955 h) hi hagué moviments basculants, a causa de l’emigració i de la població flotant (exèrcit i marina); l’increment en 1900-60 fou únicament del 14,27% (un 2,37% de mitjana decennal), mentre que l’activitat industrial i turística, amb aportacions d’immigrants peninsulars, va fer saltar ràpidament al 55% en 1960-91, índex superior a la mitjana espanyola. La densitat era de 94 h/km2, semblant a l’eivissenca, amb la màxima as Castell, superior als 400 h/km2, i la més baixa as Mercadal. L’any 1970 el 84,5% de la població era nascuda a l’illa; l’1,6% procedia de les altres illes, el 12,6% eren peninsulars i l’1,3% estrangers. L’any 2001, la població activa estava formada per 36.765 persones i la taxa d’atur era del 13,5%. El 3,3% de les persones ocupades treballava en el sector primari, el 15,8%, en la indústria, el 14,8%, en la construcció, i el 66,1%, en els serveis.

La història

La prehistòria

El procés històric de Menorca durant la prehistòria i l’edat antiga és paral·lel al de Mallorca, bé que amb matisos diferencials. És probable que el primer poblament correspongui a l’època neolítica, que recentment comença a ésser documentada a Mallorca, vers el 4000 aC, però els vestigis menorquins, són ara per ara, molt incerts. En canvi, els vestigis arqueològics corresponents al segon mil·lenni aC i, sobretot, al primer són molt abundants, amb una densitat extraordinària, superior a la de la majoria de territoris europeus. Es concentren especialment a la banda meridional de l’illa, al sud de la carretera Maó-Ciutadella, i la supervivència s’explica perquè la construcció era de pedra. Però els coneixements actuals de la prehistòria menorquina no tenen proporció amb aquesta gran riquesa documental, puix que les excavacions han estat, ara per ara, insuficients. La part més poc estructurada és la que correspon al segon mil·lenni aC, al qual pertanyen coves d’habitació i d’enterrament i alguns monuments de caràcter dolmènic, semblants a alguns de Mallorca i que enllacen amb la civilització megalítica típica de la Mediterrània i d’Europa, d’entorn del 2000 aC, vinculada a la difusió del coneixement del metall. L’etapa més representativa, més ben coneguda i a la qual pertanyen la majoria de jaciments prehistòrics és la cultura talaiòtica, característica de Menorca i de Mallorca, que es desenvolupà des dels darrers segles del segon mil·lenni fins a la romanització. A aquest període pertanyen els grans monuments: poblats, a vegades molt grans, defensats per recintes de muralles, amb grans torres talaiot, cases generalment de planta circular amb pati central i diverses cambres al voltant, les quals cases són exclusives de la cultura talaiòtica menorquina, car no són documentades a Mallorca. D’altres monuments només coneguts a Menorca, que formen part d’aquests conjunts, són la taula i també la naveta, que a vegades apareixen isolades i amb diferències estructurals i funcionals notables en relació amb els monuments de planta semblant de Mallorca, així com l’anomenada sala hipòstil. La destrucció parcial dels poblats fa que a vegades els monuments siguin ara isolats, però generalment són grans conjunts que corresponen als principals llocs d’habitació durant l’època preromana, com Trepucó, Talatí de Dalt, Curnia i Torelló en terme de Maó, Sant Vicent d’Alcaidús al límit dels termes de Maó i Alaior, la Torre d’En Galmés, Torralba d’En Salord i Torraubenc a Alaior, i Torrellafuda, son Catlar, Santa Mònica i Sant Agustí a Ciutadella. La naveta des Tudons, la més monumental i la més famosa, en terme de Ciutadella, és, en canvi, un monument isolat. Durant la fase de plenitud de la cultura talaiòtica, vers el segle VII, començaren els contactes amb els fenicis i els grecs. Una estatueta de bronze egipcitzant, trobada el 1973 a la torre d’en Galmés, és testimoniatge del comerç fenici.

La història antiga

Els grecs donaren a l’illa el nom de Meloússa o Kromioússa (no és segur quin correspon a Menorca i quin a Mallorca). Després fou considerada una de les dues Balears (l’altra era Mallorca), i durant l’època romana se’n digué la Balear petita (minor), d’on deriva el nom de Menorca. Durant la segona guerra púnica fou ocupada temporalment per una flota cartaginesa, dirigida per l’almirall Magó. Fou conquerida pels romans el 123 aC, amb l’expedició de Cecili Metel, i formà part de la província hispànica Citerior. Després passà a la Cartaginesa, i a la fi del sIV a la Baleàrica, amb les altres illes de l’arxipèlag. La romanització creà tres ciutats. La més ben documentada és Magó (Maó), que tingué categoria de municipi des del temps dels Flavis, Iamo, que sembla que correspon a Ciutadella, i Sanisserra, de situació més incerta, probablement a Sanitja, a la costa septentrional de l’illa. La romanització no sembla que hagués provocat transformacions profundes en el poblament rural; molts dels poblats talaiòtics persistiren fins al Baix Imperi. Diverses inscripcions romanes permeten de suposar que una de les coves de Calascoves ——també grafiat no oficialment cala Escoves— (Alaior) fou un santuari (mentre que moltes altres coves del mateix lloc foren sepulcrals, durant l’època talaiòtica). A la fi de l’època romana, Menorca seguí el mateix destí de les altres Balears: atac dels vàndals (424-425) i més tard ocupació (455), i rescat per part dels bizantins (534), que en mantingueren el domini fins a la invasió islàmica. El cristianisme és documentat arqueològicament a través de diverses basíliques paleocristianes (son Bou, es Fornàs de Torelló, es Cap de Port de Fornells i l’illa del Rei), i també per la carta del bisbe Sever, del 417 o el 418, que explica la conversió miraculosa dels jueus de Maó.

La Menorca musulmana

Quan tingué lloc la invasió musulmana, Menorca no fou annexada fins el 903, juntament amb les altres Illes Balears, a l’emirat de Còrdova. Quan caigué el califat, passà a dependre (1015) del regne musulmà de Dénia vall Digna [Dénia], sota l’autoritat del valí o de l’emir de Mallorca. L’illa fou dividida en quatre districtes: Hasmaljuda, Benissaida, Benifabin i Ascaions, que corresponen, aproximadament, als primitius termes de Ciutadella, Maó, es Mercadal i Alaior, respectivament. El reducte militar principal era el castell de Santa Àgueda. Els nuclis de població més grans continuaren essent Ciutadella i Maó; l’església de Ciutadella esdevingué la mesquita principal, i la ciutat fou feta capital insular. Una bona part de la població restà, però, disseminada pel camp; l’agricultura es beneficià dels nous sistemes de conreu, de la major extensió de l’horta i de l’aprofitament de l’aigua. Sembla que els cristians —que al principi foren tolerats— desaparegueren quan hi arribaren els almohades (1203). La conquesta de Mallorca, el 1229, per Jaume I de Catalunya-Aragó, posà en un perill greu la independència de fet de la Menorca musulmana: pel tractat del cap de Pera (1232), signat entre Jaume I i el moixerif de Menorca, l’illa esdevenia vassalla de la corona catalanoaragonesa.

De la conquesta catalana a les incursions turques del segle XVI

La conquesta de Menorca fou duta a terme, el 1287, per Alfons II de Catalunya-Aragó: el 17 de gener hi hagué sagnants combats vora el port de Maó. La resistència sarraïna acabà amb la capitulació del castell de Santa Àgueda, entre el moixerif de Menorca Abū’Umar i el representant reial Ximenes de Ayerbe, per la qual era concedida la redempció als sarraïns que paguessin set dobles i mitja i la llibertat al moixerif i a dues-centes persones designades per ell —la resta seria reduïda a l’esclavatge—, i l’illa seria poblada per catalans i distribuïda en cavalleries. Probablement un cert nombre de sarraïns romangueren per treballar la terra i aixecar muralles a Ciutadella i a Maó. Retornada Menorca a Jaume II de Mallorca —al qual pertanyia legalment— pel tractat d’Anagni, el nou sobirà reorganitzà l’administració de l’illa mitjançant una carta de poblament (que redistribuïa les cavalleries i fundava alous) i el pariatge (que establia set parròquies i un paborde encarregat de l’administració eclesiàstica sotmès a l’autoritat del bisbe de Mallorca). El 1304 fundà la vila d’Alaior. La població, durant el període del regne de Mallorca, assolí més de 4 000 habitants, i l’illa gaudí, possiblement, d’una certa expansió econòmica. Reintegrat el regne a la corona catalanoaragonesa, les tensions internes de Menorca augmentaren. Els governadors abusaven, i Pere III de Catalunya-Aragó els anà reduint les atribucions; els rebomboris del 1391 contra els jueus tingueren ressò a l’illa, on aquests exercien un control de la producció i del comerç de llanes i de teixits. La contracció econòmica restà agreujada per accions punitives, la recaptació de les quals durà almenys fins el 1396, quan Martí l’Humà concedí el perdó reial. A més, la presència dels sards desterrats i captius agreujà la situació; el 1393 Joan I hagué de renunciar a rebre dels menorquins noves ajudes per a la guerra de Sardenya. Un canvi vers una economia agrària enfortí la posició dels terratinents, contra els quals s’aixecaren els forans durant l’interregne subsegüent a la mort de Martí l’Humà: en les lluites contra Ciutadella els forans foren ajudats pels municipis d’Alaior i de Maó, i els enfrontaments armats es repetiren intermitentment fins al temps d’Alfons IV de Catalunya-Aragó. Les epidèmies i l’emigració contribuïren al despoblament, que hom intentà d’aturar amb el perdó reial dels delinqüents que prenguessin guiatge a l’illa (1427). La Universitat i Consell General de Menorca —que degué ésser l’única entitat municipal— defensava preferentment els interessos dels cavallers —grans terratinents— de Ciutadella, en perjudici de nombrosos usufructuaris dels alous concedits pel Cerimoniós a la zona de Maó i Alaior, on, altrament, es desenvolupava una nova activitat comercial. Fou nomenat governador de Menorca Galceran de Requesens, per tal que arbitrés una reforma, que fou aprovada pel rei el 1442; establia el sistema d’insaculació a la universitat general, la composició de la qual restà fixada en catorze regidors per Ciutadella i deu més representants (anadors) de la resta de l’illa. La reforma es demostrà ineficaç, i les universitats foranes deixaren de trametre representants a Ciutadella (Maó, el 1639, i Alaior i es Mercadal, el 1651, se’n deslligaren legalment, bé que les qüestions d’interès general es resolien en un consell general). D’altra banda, el 1451 esclatà la guerra civil, quan el governador, Arnau de Foixà, restà implicat en una bandositat a Ciutadella i hagué de refugiar-se a Maó. L’any següent Pere de Bell-lloc atacà els maonesos i els assetjà; el lloctinent de Mallorca intentà de posar-hi remei amb la destitució de Foixà i de Bell-lloc i amb el nomenament, com a governador, de Jofre d’Hortafà. La resistència de Maó —aleshores afavorint Bell-lloc— es perllongà fins a la fugida d’Hortafà, el 1454, i els bandejats continuaren encara la guerra durant molt temps. El 1457 el Magnànim nomenà de nou governador Pere de Bell-lloc. Per l’octubre del 1463 esclatà, a Ciutadella, la revolta contra Joan II, amb el crit de “Visca Catalunya!", però els cavallers, majoritàriament reialistes, s’imposaren. Maó, amb l’ajuda de Barcelona, assetjà Ciutadella, que, per part seva, ajudada des de Mallorca, contraatacà i assetjà Maó. En retre’s Barcelona, els revoltats menorquins s’acolliren a l’amnistia reial. La victòria dels cavallers tornava a comportar un retorn a l’economia camperola; llur posició restà reforçada per la reintroducció de mà d’obra esclava. Bandolerisme i emigració foren fenòmens endèmics, i, quaranta-set anys més tard, la Germania no trobà ressò a Menorca, sinó l’ajuda dels cavallers ciutadellencs als mallorquins refugiats a Alcúdia.

Menorca sota la casa d’Àustria

Al segle XVI Menorca hagué de fer cara principalment al perill turc: el 1535 Barba-rossa saquejà Maó i se n’emportà devers 800 captius, i la vila romangué mig deserta uns quants anys; el 1554, per a la seva defensa, començaren les obres de fortificació a Sant Felip. El 1558 un estol turc dugué a terme el famós saqueig de Ciutadella (destruí la ciutat i capturà prop de 3 000 persones), fet que determinà la decadència de la ciutat, agreujada per la competència de les altres viles menorquines i per la pesta bubònica del 1615 i el 1652. El 1570 la cort de Felip II arribà a ordenar la despoblació de l’illa, ordre que fou rebutjada. El 1614 hom començà a refer les muralles de Ciutadella, però els governadors residiren sovint al castell de Sant Felip o al port de Maó. Al segle XVII, davant la reiteració de les adversitats del camp, amb secades i males collites, i la reaparició del bandolerisme i les repetides incursions de corsaris nord-africans, l’actitud dels governadors —gairebé sempre militars forasters— fou sovint arbitrària i fins i tot violenta, però no pogueren impedir el despoblament de les zones costaneres; no obstant això, certes mesures proteccionistes envers la producció llanera i l’exportació de teixits promogueren la indústria i el comerç, sobretot a Maó, que duplicà l’extensió urbana. La població, que el 1588 era d’uns 1 195 focs, el 1699 passà a 2 360, és a dir, de 5 975 habitants a 11 800, aproximadament. L’establiment de tres noves comunitats religioses (monges concepcionistes a Maó, frares franciscans a Alaior el 1623 i carmelitans a Maó el 1689) és també significatiu. A Ciutadella foren ennoblides una trentena de famílies, algunes de les quals d’antics pagesos i mercaders, i el 1683 fou concedit el primer títol, el de baró de Lloriac. A la darreria del segle XVII, foren restaurats o construïts nous convents religiosos (de clarisses, d’agustins i de franciscans) i foren bastits alguns dels principals palaus senyorials de Ciutadella. Però el lliure canvi acordat, en la pau del 1686, a les mercaderies franceses afectà la producció de teixits autòctons. Bé que l’entronització de Felip V fou rebuda sense gaire entusiasme, la causa austriacista no revestí el caràcter popular que tingué a Mallorca. El 1706 Carles era proclamat as Mercadal pel cavaller ciutadellenc Joan Miquel Saura; la majoria dels municipis s’adherí a la revolta, i finalment el de Maó, amb l’excepció del raval de Sant Felip, que romangué addicte a Felip V, i del governador Dàvila amb la tropa, que, el 1707, en rebre ajuda de tropes franceses, reaccionà: trenta-tres persones foren executades després de la derrota de les tropes austriacistes. El 17 de setembre de 1 708 tropes angloholandeses de l’esquadra de l’almirall Leake comandades pel general Stanhope recobraren l’illa sense gaire esforç.

El segle XVIII: les dominacions estrangeres

Per clàusules secretes prèvies a la publicació del tractat d’Utrecht, signades per l’agost del 1712, Menorca passà a sobirania britànica, i pel novembre el duc d’Argyll prengué possessió de l’illa, en nom de la reina Anna, malgrat l’hostilitat de les autoritats civils i eclesiàstiques menorquines. El tacte del governador Richard Kane assuaujà la situació. Suprimí el comissariat de la inquisició, expulsà els clergues mallorquins refugiats a Menorca des del 1715, afavorí l’agricultura (feu estendre el conreu de la vinya i les àrees d’horta i fruiterars), amplià el castell de Sant Felip (anomenat aleshores de Santa Anna), feu construir una carretera que unia el castell amb Ciutadella, travessant tota l’illa i passant pels nuclis urbans, i traslladà els tribunals (governació civil i criminal i patrimoni reial) a Maó, on establí de dret la capitalitat el 1722. Els successors de Kane no sempre actuaren d’una manera amistosa i digna. Philip Anstruther (1732-42) segrestà l’estanc d’aiguardent (creació de Kane) i feu negocis abusius; Wynyard (1742-48) establí una colònia grega —mal rebuda pel clergat— i pretengué de fer una lleva forçosa de 200 homes, que fou rebutjada violentament; William Blakenay hagué de retre, el 1756, l’illa als francesos, després de la batalla naval de Maó. L’ocupació francesa (1756-63), al llarg de la guerra dels Set Anys, no fou gaire florent, malgrat l’intent de relacionar comercialment Menorca amb els ports occitans. A ella es deu, tanmateix, el traçat del nou poble de Sant Lluís i l’atracció cultural de les universitats franceses, en les quals es formà la intel·lectualitat menorquina fins al començament del segle XIX. Recobrada Menorca per la corona britànica pel tractat de París (1763), el governador James Johnston intentà de suprimir els privilegis de l’illa i d’intervenir els fons municipals, però hagué de rectificar i de retornar al statu quo anterior. En ésser substituït temporalment per John Moystin, fou començada la urbanització de Vilajordi o Georgetown, James Murray (1774-82) s’enemistà amb l’aristocràcia ciutadellenca, que es negava a formar una unitat militar amb tropa menorquina, i s’aprofità de les captures de corsaris. El 1782 es reté a les forces francohispàniques del duc de Crillon. Sota la dominació hispànica, Maó aconseguí el títol de ciutat; en canvi, Ciutadella esdevingué la seu de la diòcesi menorquina, acabada d’establir (1795). Vilajordi rebé el nom de Real Villa de San Carlos. Foren concedits nous títols de noblesa. El governador, comte de Cifuentes, conservà l’antiga administració, el català com a llengua oficial dels ajuntaments i el sistema judicial establert pels britànics. El sistema municipal, però, era mediatitzat pel governador, que alhora era corregidor de tots i de cadascun dels ajuntaments, i era establert un entrellat d’oficines estatals sense precedents. La situació d’estat de guerra entre Espanya i Algèria i la voladura del castell de Sant Felip obligà a un replantejament dels mercats, i les singladures s’estengueren fins a la mar Negra. El 1784 salpà el primer vaixell menorquí vers Amèrica. L’aliança d’Espanya amb el Directori (1796) tornà a comportar, quan esclatà la guerra amb la Gran Bretanya (1797), l’ocupació militar britànica de Menorca (1798-1802). Fou un període esponerós per als corsaris i comerciants, mentre que la reconstrucció del castell de Sant Felip (aleshores Sant Jordi) ocupava els menestrals. El governador Charles Stuart, per l’ocupació, no legalitzada per cap tractat internacional, cercà el suport d’assessors maonesos i procedí a la reforma municipal, que, a més de suprimir nombrosos càrrecs anacrònics, eliminà la insaculació per estaments i la substituí per la de classes, d’acord amb les rendes personals, sistema que regí del 24 d’abril de 1799 al juny del 1802, ja de nou sota la sobirania espanyola. Topà, però, amb el bisbe Antoni Vila i Camps, que es resistí a la submissió de la clerecia als tribunals civils i que acabà essent arrestat a Maó. La població de l’illa (exclosa la clerecia i la guarnició militar) passà de 15 192 habitants el 1723 a 26 691 el 1782. El 1749 Maó, amb 11 108 habitants, albergava el 53% de la població illenca. La importància del port —a més de la seva consideració estratègica— es manifestà des del 1740, arran de l’esclat de la guerra de Successió d’Àustria, aconseguint 287 preses corsàries, 71 d’elles d’armadors menorquins. El comerç (iniciat principalment des de la pau d’Aquisgrà), decretat el lliure canvi, atragué comerciants estrangers i potencià l’activitat local. La principal activitat fou el transport de cereals des del nord d’Àfrica a les costes de la península Ibèrica. L’economia tingué, al llarg del segle, alts i baixos, però un ritme global ascendent: en èpoques de guerra falliren algunes empreses comercials, i és significativa l’emigració a la Florida d’un centenar de famílies pageses el 1768, malgrat l’expansió dels conreus a tramuntana i a migjorn. El 1769 fou fundat el poble des Migjorn Gran. La producció de blat, de sempre insuficient, encara cedí més, davant la intensificació de la vinya, principalment als termes d’Alaior i Maó. La cultura tingué el màxim exponent en la Societat de Cultura de Maó, creada el 1778, que aplegà disset membres (tres d’ells oficials britànics) de la intel·lectualitat menorquina. Destacaren els germans Ramis i Ramis, Nicolau Orfila, Vicenç Caules i Joan Roca i Vinent. Es dissolgué el 1785, ja retornada Menorca a la sobirania espanyola.

La sobirania espanyola: segle XIX

El 16 de juny de 1802 el capità general de Mallorca, Joan Miquel de Vives, prengué possessió de Menorca. Arribaren un gran nombre de nous funcionaris i de tropes, amb Felipe Ramírez com a governador i Pedro Antonio Juano com a bisbe. Les exaccions extraordinàries es feren abusives, sobretot des de la guerra angloespanyola (1805), quan els anglesos bloquejaren l’illa. Els fets del 1808 transformaren la situació: Ramírez, que havia començat amagant l’ordre de proclamar Ferran VII, fou expulsat a la fi, i el 29 de juny es revoltà l’esquadra de l’almirall Cayetano Valdés, i se li afegí la tropa, que demanava de sortir vers la Península. Pel març del 1810, davant els rumors d’unes lleves de soldats i de noves mesures centralitzadores, hi hagué rebombori a tota l’illa (a Maó fou desarmada la minsa guarnició militar i les oficines estatals foren destruïdes). El nou governador, Luis de Villava, manipulat per l’ajuntament de Maó (amb elements de la incipient burgesia liberal), decretà l’expulsió dels funcionaris no menorquins i del bisbe Juano, davant el recel de Ciutadella (l’aristocràcia de la qual denunciava la revolta com a separatista i anglòfila). L’arribada de noves tropes restablí la situació anterior, però no hi hagué repressió. L’arribada a Maó, des del mateix 1810, d’un gran nombre d’immigrants del Principat accelerà l’expansió urbana iniciada el 1803; la població es duplicà amb escreix. L’activitat política repercutí en la presa de posicions de la burgesia, que des del 1812 copà la vida municipal, i en l’aparició de la premsa diària (àdhuc en català: “Talaya contra Brivons”). El 1814 fou restablert l’antic sistema municipal amb preponderància dels terratinents. Els immigrants se n’anaren, mentre que alguns deportats liberals (G.I.de Montis, J.M.Gutiérrez de Terán, etc) hi anaren a parar. En arribar el Trienni Constitucional, la burgesia liberal reprengué les regnes de la política a Maó, mentre que a Ciutadella dominà l’aristocràcia. Un exponent de politització fou la milícia nacional voluntària; a Maó el sector moderat fou representat per una milícia d’artilleria i una companyia de pagesos. Prop d’un centenar de voluntaris lluità al Principat, en la columna del coronel Josep Costa, contra els facciosos. L’epidèmia de febre groga, que es desenvolupà dins el recinte del Llatzeret, provocà 122 morts entre els 196 contagiats procedents de vaixells en quarantena; el seu alcaid, Manuel Rafael Pol de Quimbert, se n’anà i passà a la Regència d’Urgell, de la qual era membre l’aleshores bisbe de Menorca Jaume Creus i Martí; fet presoner pels liberals (1822), les seves delacions posaren al descobert un intent de complot a Menorca; subsegüentment foren empresonats alguns membres del capítol catedralici, alguns aristòcrates ciutadellencs i alguns frares de Maó. El decret de juliol del 1820 que prohibia la importació de cereals i llegums de l’estranger provocà la ràpida desaparició de la marina mercantil menorquina i una forta emigració. Des del 1821 els menorquins, que tant havien lluitat per defugir el servei militar (havien evitat la lleva del 1819), acabaren venent-se com a substituts, a causa de la situació econòmica. La fi del trienni fou marcada per la sortida dels últims corsaris menorquins, l’empresonament dels liberals exaltats, el retorn dels implicats en el suposat complot reialista i la reimplantació del sistema municipal de Galceran de Requesens (que durà fins el 1835). La persecució de liberals fou pràcticament inexistent, i els funcionaris més compromesos, llevat dels militars, aviat recobraren llurs llocs de feina. La decadència econòmica al llarg de la Dècada Ominosa només restà, en part, pal·liada per la construcció naval, però els vaixells s’escamparen per tota la Mediterrània. L’emigració s’adreçà vers els ports del nord d’Àfrica, de la mar Negra, de Gibraltar i dels EUA, gràcies, en el darrer cas, als vaixells nord-americans amb base a Maó. Pel maig del 1830 fou organitzada a Maó i as Castell la rereguarda de la marina francesa per a l’expedició de conquesta d’Algèria, i això obrí camí a l’emigració legal de 9 386 menorquins entre el 1830 i el 1836. El 1839 la matrícula naval menorquina registrava 2 019 homes, però no navegaven o residien fora de l’illa, perquè la matrícula de vaixells (inclosos els de pesca) havia passat de 13 424 tones el 1820 a 1676. La desamortització dels béns eclesiàstics posà a les mans de la burgesia les 1 500 hectàrees dels frares agustins de Ciutadella i el Toro i contribuí a la fusió, en part, dels comerciants amb els anteriors terratinents aristocratitzats. La nova etapa liberal comportà la deportació a Menorca d’absolutistes i carlins, com l’exministre Calomarde i l’arquebisbe de Santiago Rafael de Vélez. Les guerres carlines donaren força a l’anticlericalisme maonès, mentre que Ciutadella es decantava cap a un moderantisme amb implicacions religioses vinculat a una economia preferentment agrícola. El bisbe J.A.Díaz Merino fou desterrat, el 1837, pel fet de negar-se a jurar la Constitució. La població tendia a minvar, i el 1844 la corba arribà al punt més baix des del 1790; del 1826 al 1844 el descens demogràfic fou de 7 384 habitants. La creació de la Societat del Vapor Maonès (1854), que establia la primera línia regular amb Barcelona, de la Industrial Maonesa (1856), que bastí una fàbrica de teixits de cotó, la construcció, des del 1848, de la fortificació de la Mola, que mantenia unes 800 famílies, i l’obertura del primer taller de calçat a Ciutadella (la producció era destinada principalment a Cuba; el 1860 s’estengué a Alaior i a Maó) palesa una situació econòmica estabilitzada, però sobre fonaments febles: crisi de teixits arran de la guerra de Secessió nord-americana i del calçat en esclatar la guerra a Cuba, el 1868. Amb la Revolució de Setembre retornà l’eufòria política: a Maó la junta revolucionària fou presidida pel general Echagüe, aleshores deportat a l’illa, i a Ciutadella la junta, que fou possible gràcies a l’aparició d’una classe mitjana i d’una nombrosa menestralia, fou presidida pel canonge Camilo Mojón y Lloves, únic representant liberal de la clerecia ciutadellenca. Les llibertats establertes es reflectiren immediatament en l’obertura de lògies maçòniques i en la fundació, a Maó, de la primera congregació protestant autòctona, en la proliferació de casinos obrers i en la politització de la premsa, en especial d’"El Menorquín”, defensor dels interessos de la burgesia republicanoliberal, lliurecanvista i anticlerical, encapçalada per Teodor Làdico. A les eleccions del 1869 s’enfrontaren els tres partits de l’illa: el republicà federal (Làdico), el monàrquic progressista (Prieto i Caules), que fou el vencedor, i el Partit Catòlic, que aglutinava els moderats i una minoria carlina (el ciutadellenc duc d’Almenara Alta). La política de la Restauració presentà la particularitat de l’aliança dels progressistes i els republicans federals, que formaren a la fi la Unió Republicana (1903), i el “torn pacífic” entre republicans, representats per Prieto, i el Partit Catòlic, pel duc d’Almenara Alta. El 1875 Menorca tenia 33 267 habitants; en quinze anys n’havia perduts 4 095 (en 1873-74 emigraren 653 homes i 294 dones). Ciutadella, a diferència de Maó, experimentà un notable creixement, palès en l’enderrocament de les muralles, el 1883. Al camp, el blat havia reculat davant la ramaderia bovina; la vinya no donà el rendiment esperat arran de la fil·loxera a França. El 1882 fou fundat el Banc de Maó, seguit de set empreses anàlogues. La fabricació de teixits es beneficià de noves exempcions aranzelàries i s’inicià una nova producció semiindustrial de portamonedes de malla d’argent; el 1892 la producció de calçat abastava el zenit, amb una exportació d’un valor de catorze milions de pessetes. Aquell mateix any eren creades dues societats per a la illuminació de gas i elèctrica. El 1895 hom fundà La Maquinista Naval, amb una fàbrica de motors i petites embarcacions de vapor, que rebé aviat aportació de capital britànic i que donà feina a mig miler d’homes. L’esclat de la guerra de Cuba, el 1898, afectà, però, la fabricació de calçat i feu reprendre l’emigració. La política es desenvolupà sense cap preocupació regionalista; tanmateix, l’Ateneu de Maó fou fundat, el 1915, amb una preocupació per la cultura menorquina, i ja des de l’any 1888 hom publicava la “Revista de Menorca”. A partir del 1901 sorgiren els primers sindicats d’oficis, d’inspiració anarquista, promoguts, sobretot, des d’"El Porvenir del Obrero”, per Joan Mir i Mir, que els reuní en la Federació d’Obrers de Menorca (1902); aquesta tingué ja prou força el 1909 per organitzar una vaga general contra la guerra del Marroc, vaga paral·lela a la de Barcelona. La fallida quasi general, pel juliol del 1911, de les petites empreses bancàries, que arrossegaren les fàbriques de teixits i de maquinària, posà, però, de manifest la feblesa dels capitals menorquins i de la Federació: més de 800 obrers hagueren d’emigrar; es referen només els tallers de calçat i de portamonedes. El 1912 es produí un moment de solidaritat general, en presentar el diputat Frederic Llansó a les corts una proposició de llei per separar Menorca de la diputació provincial de les Balears, proposició que la mort de Canalejas deixà sense resoldre.

De la Primera Guerra Mundial a la Guerra Civil de 1936-39

Com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial s’activà la producció de calçat i disminuí la de portamonedes; el moviment obrer llanguí, sobretot des del 1911, atret pel lerrouxisme. La Casa del Poble, creada a Maó el 1913, i el Casino 17 de Gener, de Ciutadella, atragueren els obrers d’Unió Republicana; els sindicats de pagesos, que proliferaren des del 1912, eren, a la pràctica, cooperatives de consum, i la característica de la societat rural dret menorquí feu del pagès un element addicte als terratinents; només els jornalers temporers s’afiliaren a la Federació, que, d’altra banda, portà una vida lànguida i no es feu ressò del moviment revolucionari general del 1917. Aquest any fou creada l’Agrupació Socialista de Menorca, integrada al PSOE, mentre que l’anarquisme minvava. Es produí un cert revifament quan tingué lloc l’empresonament, a la Mola, de Salvador Seguí, Martí Barrera i altres sindicalistes, i també Lluís Companys (1920), que foren ajudats moralment i materialment pels menorquins. La Dictadura apagà, però, l’eufòria. Al camp, les explotacions ramaderes i avícoles augmentaren; la producció de formatge potencià una indústria de reelaboració en porcions, a més de l’exportació de fogasses, amb una oscil·lació de 200 a 500 tones anuals. La població, novament afectada per l’emigració, passà, entre el 1920 i el 1930, de 42 147 habitants a 41 490; només Maó ja perdé 800 individus, bé que Ciutadella n’augmentà un miler. El 1930 es produí l’escissió sindical. Els socialistes aconseguiren majoria a la Federació, referen els estatuts i s’adheriren a la UGT (canviaren el nom pel de Federació Obrera de Menorca), mentre els anarquistes fundaven el Sindicat d’Oficis Diversos, integrat a la CNT. A les eleccions de l’abril del 1931 la coalició republicanosocialista (que comprenia una majoria de republicans que havien derivat vers el lerrouxisme i una minoria d’Esquerra Republicana) obtingué un 64% de vots a Maó, però a Ciutadella i Alaior calgué aplicar l’article 29 de la llei electoral, que comportà la creació d’un ajuntament republicà a Ciutadella i un de monàrquic a Alaior; a Ferreries, la majoria fou monàrquica, i a la resta dels pobles, republicana. Proclamada la República, Joan Manent i Victori, antic líder sindicalista, amic, aleshores, de Lerroux i propietari de “La Voz de Menorca”, fou nomenat delegat del govern a Menorca, i Francesc Carreras i Reura, també menorquí, governador civil de les Balears. Les eleccions del juny del 1931 donaren la victòria a la candidatura d’esquerra (Manuel Azaña, Gabriel Alomar, Teodor Canet, Francesc Julià i Alexandre Jaume). El 6 d’octubre de 1934 Maó i es Castell se solidaritzaren amb la vaga de Barcelona, després de la manifestació de simpatia per la declaració de l’Estat Català. Des del començament del 1934 havien aparegut dins l’escena política dos elements nous i contraposats: Falange Española, a Maó, i el Partit Comunista d’Espanya, a Maó i a Ciutadella. Comunistes, socialistes i anarquistes s’uniren en un front únic, que es mantingué fins després del 1936. Hom intentà de pal·liar la difícil situació laboral durant el Bienni Negre amb la construcció de carreteres a Alcaufar i Cala en Porter. Les eleccions del febrer del 1936 palesaren un apropament a la dreta de la massa republicana: la candidatura d’esquerra obtingué només un quaranta per cent dels vots.

De la Guerra Civil de 1936-39 ençà

El 19 de juliol de 1936 el governador militar, José Bosch Atienza, proclamà l’estat de guerra, però l’endemà el brigada d’infanteria Pere Marquès, amb els suboficials i sergents dels regiments de Maó i es Castell, s’emparà del comandament, i fou ratificat en el càrrec de governador militar el dia 21, des de Madrid. Bosch i altres caps militars, de la guàrdia civil, de carrabiners i de la guàrdia d’assalt, foren afusellats, el 2 d’agost; el 4 d’agost un grup de gent armada matà, a la Mola, 86 dels 102 oficials de carrera que hi eren presos, i els dies següents hi hagué altres morts. Les esglésies restaren tancades, i hi foren empresonats els capellans i els civils i els militars de dretes. El 5 d’agost foren cremats els altars i el mobiliari de temples a l’Esplanada de Maó —l’orgue de Santa Maria fou salvat de la crema per l’historiador F.Hernández i Sanz—. Els bombardeigs no començaren fins el 26 de setembre, i es repetiren el 23 d’octubre i el 15 i el 18 de novembre. Aquest últim dia i l’endemà foren metrallats 37 capellans, 23 militars i 16 civils, fet que provocà un moviment de rebuig per part de la població. El nou governador militar, José Brandaris de la Cuesta, que arribà el 12 de desembre, implantà una rigorosa disciplina. El primer de maig de 1937 hagué de sufocar un complot militar contra el govern republicà. Les autoritats municipals hagueren de regular l’adquisició de queviures i de canalitzar la producció socialitzada de sabates i d’altres productes exportables, malgrat el perill dels viatges marítims. La reforma agrària fou una ficció, puix que els parcers, tot i ésser considerats com a propietaris, en llur majoria maldaren perquè no manqués menjar als propietaris. Políticament es mantingué la unió dels sindicats de la UGT i de la CNT. El partit socialista fou majoritari, però una part de les Joventuts Socialistes s’uní als comunistes pel març del 1937. El partit comunista fou minoritari, però molt influent, a través dels comissaris militars. Després de la caiguda a Barcelona, la situació de Menorca es feu insostenible: el 7 de febrer de 1939 el representant del govern franquista, el comte de San Luis, arribà a Maó, a bord del vaixell de guerra anglès Devonshire, per parlamentar amb les autoritats republicanes. Marina Ubieta (Brandaris se n’havia anat al gener anterior) gestionà la rendició, activada per un bombardeig de Maó per part de l’aviació italiana. El 8 de febrer, tanmateix, un grup d’oficials republicans inicià, sota el comandament de Joan Thomas i Riutort, la revolta de la zona de Ciutadella, avançà cap a Maó i establí l’anomenat “front de Ferreries”. Amb tot, després d’un nou bombardeig sobre Maó i de l’arribada de tropes de Mallorca, l’illa es reté, mentre el “Devonshire” salpava, amb uns 400 fugitius. El tribunal militar dugué a terme les primeres execucions dels oficials militars republicans: 103 penes de mort fins el 5 d’abril. Pere Marquès, descobert a Cartagena i traslladat a Maó, fou executat el 6 de novembre; fins el 17 de novembre de 1942 foren executades un total de 158 persones. El procés polític de la transició a la democràcia a partir del 1975 portà a les illes un règim autonòmic. Dins d’aquesta nova estructura, l’illa disposa d’un Consell Insular de Menorca.