i Mequinensa | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Mequinensa

Nom oficial castellà del municipi deMequinenza
Nom oficial castellà del municipi deMequinenza
Mequinensa a la confluència del Segre amb l’Ebre; a l’esquerra, damunt la serreta del Castell, el castell de Mequinensa
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Cinca, a la confluència de l’Ebre amb el Segre.
Població: 
2.533 h
[2006]
Extensió: 
300 km2

El vast terme s’estén, sobretot, a la dreta de l’Ebre, que en forma, en bona part, els límits septentrional i oriental. Constitueix un gran planell amb alguns arrengleraments de turons (els Aguts) en el qual l’Ebre i el Segre corren profundament encaixats, especialment l’Ebre, que hi forma un llarg canyó, que ha facilitat les modernes obres hidràuliques. Hom hi distingeix la muntanya de secà, de l’horta i, en el relleu, les valls —Canyelles, Carners, Tamariu, Tapioles, etc— dels barrancs, petits i abundants. Al secà hom conrea cereals (principalment ordi) i oliveres, i al regadiu, arbres fruiters (presseguers). Les hortes —Horta Vella, Valldabó i Veriu, a l’Ebre; Dellà Segre i Campells, al Segre —eren molt antigues (a Veriu funcionà fins el 1962 una antiquíssima roda hidràulica tota de fusta, nafora en la parla local), i han estat totalment negades pel pantà de Mequinensa i la cua del de Riba-roja. A les terres no conreades creix la brolla, amb bosquets de pins i garrigues. La caça hi és abundant (fins fa poc, a més de senglars, hi havia cérvols). La ramaderia es troba en plena regressió. Les mines de lignit foren intensament explotades durant les dues guerres mundials, i la darrera explotació, propietat de l'empresa Carbonífera de l'Ebre, tancà el 2014; el transport s’efectuava pel riu (a través de l’estació del ferrocarril de Faió) o per carretera; darrerament, aquesta activitat es troba en plena decadència. Les mines havien reanimat la navegació fluvial, molt arrelada a Mequinensa (el 1936 hi havia matriculats 16 llaguts de 18 a 30 tones de càrrega) i que avui ha desaparegut. Des del 1957, l’ENHER construí, 2 km aigua amunt de l’antic poble, el pantà i la central hidroelèctrica de Mequinensa. El pantà remunta l’Ebre més de 110 km i té una capacitat de 1.530 milions de m3; la presa té 80 m d’alçària; la potència instal·lada és de 324.000 kW i la producció mitjana anual de 770 milions de kWh. Funciona des del 1964 i donava feina a 170 treballadors (1972).

L’antiga vila (2.606 h agl i 14 h diss [1981], mequinensans; 70 m alt) ha estat quasi completament enderrocada perquè l’afectava la cua del pantà de Riba-roja; s’arredossava al peu de l’aspra serreta del Castell (245 m alt) —coronada pel castell de Mequinensa, fortificació medieval reforçada amb obres defensives als segles XVIII i XIX i restaurada modernament— i a la vora esquerra de l’Ebre, en el punt de l’aiguabarreig amb el Segre. El nucli antic era al voltant de la plaça amb porxada de la casa de la vila, i el raval (plaça d’Armes o del Sol i carrers de Saragossa i de la Barca) acabava una mica més enllà de la barca de pas sobre l’Ebre. L’església parroquial (els Àngels) fou bastida en 1803-08. Hom ha bastit, en règim de cooperativa, un nou poble (1970-72) a l’antiga partida de la Plana, acarat al Segre.

Mequinensa ha estat identificada amb l’antiga Otogesa citada als comentaris de Cèsar. Alfons el Bataller la prengué als musulmans (1133), però els almoràvits la recobraren l’any següent. Conquerida, definitivament, per Ramon Berenguer IV (1149), pertangué, posteriorment, als Montcada i passà a la casa Medinaceli. Durant la guerra del Francès fou presa pel general Suchet (1810). Fou plaça forta dels liberals durant les guerres carlines. Durant la guerra civil de 1936-39, el seu terme fou l’escenari dels combats més occidentals de la batalla de l’Ebre (1938).

Col·laboració: 
EdV
Data de revisió: 
2014-06-20
Llegir més...