i Moià | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Moià

Municipi
Moianès
Moià
© Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca del Moianès.
Població: 
5.760 h
[2014]
Extensió: 
75 km2

Situació i presentació

Limita al N amb el municipi de l’Estany; a l’E amb el de Collsuspina i l'osonenc de Muntanyola; al S amb els de Castellcir i de Castellterçol i amb el municipi bagenc de Monistrol de Calders, i a l’W amb els de Calders, de Santa Maria d’Oló i d'Avinyó, aquest a la comarca del Bages. A més de la vila de Moià, cap administratiu del terme, hi ha les urbanitzacions de Montjoia, de Montví de Baix i de Montví de Dalt.

El territori és solcat per molts torrents i rierols; els principals són el torrent Mal (en part límit oriental), la riera del Gai, la de Moià o de Castellnou i les de Fontscalents i de l’Om, tots tributaris de la riera de Marfà o Golarda, i el torrent de Rodors i el de Riu-sec o de Malrubí, tributaris de la Gavarresa que en determinen el límit NW. Malgrat els trencalls i les fondalades que marquen aquests torrents i rieres, el terme presenta dos sectors ben definits: el ponentí amb notables plans, sobretot al llarg del sector que travessa la carretera de Manresa a Vic, i el sector del N, o àmbit de les antigues parròquies de Rodors i de Ferrerons, trencat i enlairat amb altituds superiors als 900 m, en especial al sector de Ferrerons. Marca la divisió entre ambdós sectors la carenada que té com a punts culminants la Costa de Pol (1.022 m), el Grony de la Torre (959 m), Ferrerons (929 m), el serrat de Montví (952 m), el Castell de Clarà (800 m) i Vilaclara (612 m).

Aquestes altituds indiquen que el terme, com tot el Moianès, té una inclinació cap a ponent. El punt culminant és Puig-rodó, vers el sector NE, de 1.057 m. La vila, emparada pel N amb el puig de Salgot (852 m) i el de la Creu (832 m), que són prolongacions del serrat de Montví, té una altitud mitjana de 717 m.

Pel que fa a les comunicacions, la carretera N-141c de Manresa a Vic travessa el municipi de ponent a llevant. Una carretera, la C-59, uneix Moià amb l’Estany pel N, i amb Castellterçol pel S.

La població i l'economia

Els augments i les pèrdues de població (moianesos) d’aquest municipi han anat estretament lligats a les vicissituds econòmiques i polítiques dels darrers segles. En primer lloc, es produí una minva entre el 1810 i el 1845 a causa de les guerres napoleònica, liberal i carlina. Vingué una recuperació entre el 1850 i el 1870, i tot seguit s’inicià una lenta i inexorable davallada a causa de l’estancament i la pèrdua de l’antic ofici de la parairia, molt important al municipi. Entre el 1860 i el 1950 el municipi perdé 761 h. A partir d’aquest moment s’inicià una nova recuperació: entre el 1950 i el 1960 el municipi creixé 378 h, i entre el 1970 i el 1975 es comptabilitzaven 502 h més. En la dècada 1986-96 continuà el creixement poblacional: 3.164 h el 1986, i 3.806 h el 1996. A partir de mitjan primera dècada de 2000, el creixement fou molt més suau, però sostingut: 5.142 h el 2005 i 5.760 h el 2014.

Des del segle XVI fins a mitjan segle XIX, Moià conegué una gran puixança, a causa de la importància que hi tingué la menestralia, molt especialment el gremi de paraires (constituït l'any 1523), però també els joiers, fusters, gravadors i impressors. El 1839 el compte d'Espanya incendià la vila, fet que inicià un període de certa decadència, agreujat pel fet de no poder afegir-se al procés d’industrialització a causa de l’allunyament respecte dels corrents fluvials i del ferrocarril. El redreçament tingué lloc a partir del final del segle XIX, quan comença a convertir-se en un centre d’estiueig.

El terme de Moià és, encara avui, eminentment rural. El 1860, època de la màxima esplendor del camp, tenia 92 masies habitades. Els conreus més habituals són el blat, l’ordi i el farratge. El sector de tramuntana del municipi és el menys agrícola com a conseqüència de la falta de bones planícies per al conreu. La ramaderia, d’altra banda, constitueix una important activitat que es compagina amb diferents tasques agràries. Principalment hi ha granges de porcs i aviram.

La base industrial del municipi és força reduïda, tot i que té una certa tradició (el 1850 Andreu Roca fundà la fàbrica de pastes la Moianesa). Tanmateix, el tradicional sector tèxtil continua essent el més destacat amb un cert nombre d’iniciatives de tipus familiar. Hi ha una important empresa on s’elaboren diferents productes de pastisseria. El municipi disposa de dues zones industrials.

Hom celebra mercat setmanal. Havien estat tradicionals les fires de Sant Llorenç (10 d’agost), la de Sant Sebastià (20 de gener) i la fira ramadera de Sant Isidre. Aquesta última es va deixar de fer cap a la dècada de 1970. El 1984 es va plantejar de recuperar una fira d’àmbit local, i l’any següent es va fer la primera edició de Fira-Mercat, que té lloc el penúltim cap de setmana de setembre. Paral·lelament, se celebren diversos actes, i des del 1989 es fa la Mostra Gastronòmica del Moianès. L’ensenyament cobreix fins al batxillerat i la formació professional.

La vila de Moià

Morfologia urbana

Vista del nucli antic de Moià
© C.I.C. - Moià
La vila de Moià (717 m d’altitud i 5.399 h el 2006) fou murada fins al segle XV, i els vells documents i la topografia recorden el portal Major o de Barcelona, el portal d’en Vila i els valls o fossats de les Poses i del Palau de Baix. Malgrat això, avui dia és difícil de veure a la vila de Moià cap element arquitectònic anterior al segle XVI, perquè tot, carrers i edificis, fou refet i ampliat als segles d’eufòria de la parairia de Moià, o sigui entre els segles XVI i XIX. Hi destaquen dos grans edificis: l’església parroquial de Santa Maria, amb el campanar de 52 m d’alçària, i el gran casal, amb traces inequívoques de convent, que s’assenta al capdamunt de la població.

L’església parroquial i arxiprestal de Santa Maria de Moià consta d’una gran nau, amb creuer, coronada per una cúpula, amb una treballada i elegant portada barroca al mur de ponent i una de més petita a la part N que dóna a la plaça del Mercat. El campanar, reformat el 1992, és de planta octagonal amb grans finestrals al pis de les campanes i amb una cornisa, sostinguda per atlants, que té una gran barana amb poms i arcuacions i cimbori d’arcs lleugers sobre seu. El temple, servit per una comunitat de preveres i beneficiats, constituïda al llarg del segle XVI i que arriba a comptar amb un nombre de trenta beneficiaris de patronat de gent de la vila, començà el 1674 i s'acabà el 1722.

Darrere l’església es va construir a continuació un ample cambril per a la Mare de Déu de la Misericòrdia, ornat de relleus barrocs i profusió de quadres. La guerra civil de 1936-39 va malmetre tots els antics altars i només se'n van salvar algunes peces, entre les quals destaquen una valuosa taula de pintura gòtica i alguns antics sarcòfags, en especial un de blasonat de la família Planella, a la gran capella del Santíssim.

El convent col·legi dels Escolapis és el primer que va fundar a la península Ibèrica, el 1683, l’orde fundat per sant Josep de Calassanç a Roma el 1617.

Parc municipal de Moià
© C.I.C - Moià
El convent de Moià, abans noviciat de l’orde, continua com a col·legi. És un gran edifici quadrat amb una església barroca i un petit claustre interior. El 1839 fou convertit en fortí contra les tropes carlines del comte d’Espanya, i, en ésser pres, hi hagué una gran matança de moianesos i fou destruït. Es restaurà i s’obrí de nou a partir del 1854 gràcies al benefactor Jaume Torrents. Altres edificis religiosos que té, o tingué, la vila són la capella de Sant Josep, erigida el 1620, i la de Sant Sebastià, destruïda el 1939 i que era situada a la placeta que ara hi ha davant la casa de la vila. Un monument amb un bust del sant recorda l’indret.  

Entre els edificis civils destaca la casa pairal dels Casanova, de la família del gran patrici català Rafael Casanova, heroi de l’Onze de Setembre de 1714. Procedien del Mas Casanova de la Torre del municipi de Moià i parròquia de Collsuspina, que el 1651 van comprar la casa pairal de Moià, ampliada amb dues cases veïnes. És un gran casal amb elements dels segles XVI-XVIII, que manté una notable decoració barroca i que la família Casanova cedí a la vila com a seu del Museu Comarcal de Moià. També és notable la propietat noucentista del patrici Jaume Coma i Passarell, seu de la casa de cultura; el seu gran jardí es convertí en el Parc Municipal Francesc Viñas, amb un monument al tenor, obra de l’escultor Josep Clarà, i un monòlit al propietari primer de la finca.

Al sector de la Costa de la Creu, també hi ha un jardí botànic de propietat privada on es poden trobar totes les espècies de plantes vegetals i medicinals del Moianès.

Aspecte del jardí botànic situat a la Costa de la Creu (Moià)
© C.I.C. - Moià

Els vells carrerons de la vila i la plaça, en part porticada, tenen molts altres edificis notables, com el Casal Parroquial, antic palau de l’administració de la sotsvegueria, el Casal del Gremi, de la plaça de Colom, que recorda l’esplendor industrial de la vila, Ca l’Andreu o la Casa Dalmau Casasses, bonic edifici neoclàssic, l’antic hospital fundat al segle XIII i que des del 1858 fins als temps moderns fou casa de la vila, els antics casals de gent benestant convertits ara en rectoria o casa de la vila, etc. L’any 2001 fou enderrocat el casal Cerdanyà, jutjat comarcal en temps de Ferran VII i de la urgència de Maria Cristina. Hi ha també edificis notables d’èpoques properes, com l’Hostal del Remei o algunes torres modernistes i d’estils més eclèctics, fruit de l’estiueig que l’estada del tenor Francesc Viñas, fill de la vila, va potenciar.

El nucli de la vila comprèn diverses zones d’eixample que, a l'origen, havien estat urbanitzacions: Rubió, Sala, Esteve d’Ordal, Riera i el grup de pisos Solana Parc. Hi ha una zona residencial de cases unifamiliars situades a migdia de la vila.

La cultura i el folklore

Moià és una vila amb una vida cultural força destacada, reflectida en un bon nombre d’entitats dedicades a la cultura i l’esport. Entre d'altres, hom pot mencionar el Casal de Moià (1930), l’Institut Cultural de la Dona (1935), el Centre Cultural Can Carner (1981 i rehabilitat el 2004), l’Agrupació Cultural la Tosca (1947), la Lliga de Defensa de l’Arbre Fruiter (1904) i el Grup Excursionista Moianès Independent (1975), a més de corals, grups de teatre, etc.

 

Cal destacar la biblioteca municipal, l’emissora de ràdio i les sales d’exposicions i teatres pertanyents a diferents centres culturals de la vila. Pel que fa a la publicació de revistes, cal mencionar el butlletí municipal La Tosca, publicat mensualment per l’Agrupació Cultural la Tosca des de 1947, i la revista semestral d’estudis del Moianès Modilianum. Hi ha diverses instal·lacions esportives, entre les quals destaca un camp de golf (1992).

El Museu i l’Arxiu Històric de Moià, que és situat a Can Casanova, la casa de Rafael Casanova, recull el fons museístic i arxivístic dels antics Museu Paleontològic i Arqueològic, Museu-arxiu Comarcal i Arxiu de Moià. En el museu hom troba restes arqueològiques procedents de jaciments del Moianès, en especial de la cova del Toll, entre les quals destaquen les de fauna prehistòrica i materials de ceràmica neolítics i de l’edat de bronze. A més hi ha diferents seccions dedicades a escultura i pintura barroca, oficis i indústria local, ambientació de la casa de Rafael Casanova i un àmbit dedicat al tenor Francesc Viñas. Igualment disposa d’una gran quantitat de documentació civil i eclesiàstica dels segles X al XIX. La part més important és integrada pels manuals de la notaria de Moià, recollits des de les primeries del segle XIV fins a les acaballes del XIX. La casa fou rehabilitada l’any 2005.

El cicle de festivitats comença amb la festa major d’hivern, que s’escau al gener, el diumenge més proper a la festivitat de Sant Sebastià, de la qual hom destaca el Pollu, un personatge disfressat i emmascarat que brandant una pell de conill plena de palla impedeix de molestar els balladors. Per Dijous Sant es fa la processó dels Armats. La festa major d’estiu s’escau el 15 d’agost, i el 17 del mateix més es fa la festa de l’Arbre Fruiter, des del 1904. A l’estiu, també, s’organitza el Festival Internacional de Música Francesc Viñas.

Altres indrets del terme

Vista del turó que acull la capella de Sant Andreu de Clarà al seu cim
© C.I.C. - Moià
D’entre els altres indrets cal destacar el castell de Clarà, l’antic molí de Castellnou de la Plana i l’antiga parròquia de Rodors, amb el castell de Rodors, la parròquia de Sant Pere de Ferrerons i la capella de Santa Eugènia del Gomar.

Al terme de Moià hi ha moltes masies antigues, grans casals i capelles. És notable, prop de la població, el Saiol Comdal amb aspecte de gran casa senyorial.També és remarcable el Masot, gran mas setcentista amb torrella central i capella de la Mare de Déu de Loreto, el mas Bussanya amb la capella de Sant Jacint, el mas de la Moretona i altres grans masos com Casagemes, Vilarjoan, el Prat, la Granoia, la Coma de Sant Jaume, Montbrú, Serramitja, la Franquesa i la Gònima.

Entre les capelles antigues importants hi ha la de Sant Jaume de la Coma, existent ja el 1063 i refeta el 1683; la capella ermitana de Santa Magdalena, prop del mas Serramitja, dalt una carenada, existent al segle XIII i refeta al XVIII, i, prop de l’actual cementiri, la capella de la Mare de Déu del Remei, obra del segle XVII.

El terme de Moià té encara la cova del Toll, la de les Toixoneres i la Tuta, i dòlmens com el de Puig-rodó.

Són molt interessants els objectes i els esquelets, almenys uns nou trobats a partir del 1952 a la cova del Toll, d’època neolítica, que juntament amb el material paleontològic fan d’aquesta cova o antic riu subterrani un arxiu excepcional per a l’estudi de l’antiga fauna i vida de la zona de fa més de cinquanta mil anys. Es fan visites guiades de la cova.

La història

Els documents primerencs dels anys 916 i 921, i, en especial, l’acta de consagració de la seva església del 939, diuen que Guifré el Pelós i els seus successors, senyors del lloc, erigiren i dotaren la primera església. Aquesta església, situada a l’indret de l’actual, era al costat del palau comtal i sobre la Strata Francisca o camí dels francs de Vic a Manresa.

També aviat es construí una capelleta dedicada a sant Martí, patró dels caminants, dintre el clos de la vila, avui desapareguda.

La vila de Moià, on els comtes de Barcelona, des de Guifré el Pelós fins a Ramon Berenguer IV, tenien una residència o palau comtal ocupat esporàdicament, iniciava ja al segle X la indiscutible capitalitat de tota la contrada. La subjecció de Moià a l’Estany fou feta pel comte Ramon Berenguer III. El 1194, però, una mena de carta de poblament concedia a la vila la immunitat o l'alliberament de la subjecció als castlans del castell de Clarà i li confirmava la fira i mercat. El 1260 el bisbe de Vic recuperà la parroquialitat de la possessió de Moià que pertanyia als abats de l’Estany. Així, doncs, en endavant la vila quedà com a possessió civil reial, eclesiàsticament dependent dels bisbes de Vic i amb l’obligació de donar un cens força crescut al monestir de l’Estany.

Els reis concediren privilegis i franqueses a Moià els anys 1266 i 1279, però també empenyoraren la vila el 1288 i el 1298, per bé que la recuperaren poc després. El 1381 hi hagué una venda del terme a Pere de Planella, que estigué a punt de fer passar la vila al domini feudal. El 1384 els moianesos el redimiren, però Planella quedà senyor d’una bona part del terme i creà Castellnou de la Plana, al N de Moià. A partir del 1384 i per solemne privilegi firmat per Pere III, la vila de Moià fou en endavant unida i incorporada a Barcelona. Adscrit a la comarca del Bages, Moià fou, tanmateix, el centre d'un persistent moviment per a la constitució d'una comarca per dret propi, que es materialitzà en la creació, el 1995, del Consorci del Moianès, amb seu al municipi. El març del 2015, Moià i nou municipis més pertanyents al Bages, al Vallès Oriental i a Osona votaren afirmativament en una consulta per a la constitució de la comarca independent del Moianès, que el Parlament de Catalunya aprovà el mes següent.

Col·laboració: 
JMGa
Data de revisió: 
2015-04-16
Llegir més...