Molins de Rei

Molins de Llobregat (ant.)

Vista general de Molins de Rei

© Fototeca.cat

Municipi del Baix Llobregat, situat a la riba esquerra del Llobregat.

Situació i presentació

S’estén des de la plana al·luvial del riu fins als contraforts occidentals de la serra de Collserola (Serralada Litoral). És delimitat pels termes del Papiol (NW), Sant Cugat del Vallès (al N-NE, ja del Vallès Occidental), l’enclavament barceloní de Santa Creu d’Olorda (E), Sant Feliu de Llobregat (SE), Sant Vicenç dels Horts (SW) i Pallejà (W). El 1937 el municipi canvià el nom pel de Molins de Llobregat.

S’hi distingeixen dues grans unitats morfològiques: el pla i la muntanya. El pla ocupa el 12% de l’extensió del terme, al llarg de la riba esquerra del Llobregat, eixamplant-se gradualment de N a S; es manté a una altitud mitjana de 20-30 m. Al límit del pla amb els primers relleus muntanyosos es troba el nucli antic de la vila de Molins de Rei. Des de la vila fins al riu el terreny era ocupat per conreus de regadiu, però aquests conreus han sofert una minva important a causa del creixement industrial, la instal·lació de fàbriques, naus industrials i polígons d’habitatges i la construcció de l’autopista de Barcelona a Tarragona.

L’altra gran unitat morfològica és la muntanya. Aquest sector ocupa el 88% del municipi i forma part, com ja s’ha dit, dels contraforts occidentals de la serra de Collserola. Els materials que la formen (esquists i calcàries) són d’edat paleozoica, és a dir, molt antics (excepte als sectors més baixos, en contacte amb el pla, on el rocam es transforma sobtadament en uns materials més recents —margues—, d’edat pliocènica, molt tous i fàcilment erosionables). El paisatge presenta uns relleus madurs, amb serrats de formes suaus (puig d’Olorda, 439 m; Mulei, 227 m; penyes d’en Castellví, 237 m; serra de Can Julià, 236 m), separats per valls on circulen nombrosos torrents i rieres de règim torrencial d’un poder erosiu remarcable durant els períodes de pluges. La riera de Vallvidrera, de cabal quasi permanent, corre en direcció NE-SW, i drena els serrats més septentrionals del municipi (serra de les Pinedes, serra de Can Julià, vessants de tramuntana de les penyes d’en Castellví, etc.). La riera de Sant Bartomeu neix sota el puig d’Olorda i recull les aigües del vessant N d’aquesta muntanya i els vessants de migjorn de les penyes d’en Castellví; hi desguassen els torrents de Can Ribes i de Can Tintorer; encara, als vessants meridionals del puig d’Olorda trobem la riera de Bonet i el torrent de Can Miano.

La muntanya és boscada, a la zona alta, amb grans pinedes (pi blanc i pinyoner). Això no obstant, encara resten petites extensions d’alzinar, molt minvat per l’explotació de la fusta i del carbó que es va efectuar antigament i substituït progressivament per les pinedes. A les fondalades hi ha racons d’una gran bellesa i riquesa botànica i s’hi desenvolupa una agricultura de secà. En tota aquesta zona de muntanya la població es dispersa en veïnats: Sant Bartomeu de la Quadra, la Rierada, Vallpineda, etc.; a més, hi ha un seguit de masies encara habitades: Can Bofill, Can Ferrers, Can Païssa, Can Revella, Can Planes, Can Castellví, etc.

Molins de Rei gaudeix de bones comunicacions, tant per carretera com per ferrocarril. Hi passen l’antiga N-340, que enllaça amb la A-2 (ja en terme de Sant Vicenç dels Horts) i l’autopista AP-2 (que hi té un enllaç), ambdues vies de Barcelona a Lleida i Tarragona. Per mitjà d’una carretera comarcal (C-1413) comunica amb Rubí i, encara, la carretera local de Santa Creu d’Olorda porta a Barcelona per Sarrià.

Per ferrocarril (RENFE) comunica amb Barcelona i amb Vilafranca del Penedès, el Vendrell i Sant Vicenç de Calders, i des d’ací amb Tarragona i Lleida.

La població i l’economia

La població (molinencs) sorgí al voltant d’uns molins que hom establí a la vora del riu Llobregat a la fi del segle XII per concessió del comte rei Alfons I. El 1718 vivien a Molins de Rei 317 persones. Un altre cens de la mateixa època, anterior a la construcció del pont de Carles III (del 1768), especifica que hi havia 62 cases habitades per 79 famílies, que devien ser unes 377 persones. Ja l’any 1787 figuraven en el cens 949 h, és a dir que en pocs anys el nombre de molinencs es va triplicar. L’any 1857, segons un cens municipal, s’hi documenten 3.002 h, per passar el 1860 a tenir-ne 2.855. Aleshores va tornar a aparèixer la pesta. El descens demogràfic es registrà el 1875: hi havia 2.552 h, xifra que augmentà fins a 3.327 h el 1910 i 6.275 h el 1930, i que arribà als 7.364 h el 1936. El 1940 es registraren 6.589 h. Aleshores es produí el gran boom demogràfic. En el cens del 1960 hi havien inscrits 10.191 h, dels quals el 27,9% eren immigrats, i el fort creixement es va mantenir fins a la dècada de 1970 (el 1975 constaven 20.058 h). Vers la dècada de 1980 es produí primer un descens i després una estabilització demogràfica, amb algunes petites oscil·lacions, com queda reflectit en les dades censals: 18.308 h el 1981, 17.840 h el 1991 i 20.639 h el 2001. L’any 2005 hi havia 23.069 h.

L’ocupació tradicional dels habitants de Molins de Rei havia estat l’agricultura, complementada amb la indústria dels molins de l’esquerra del Llobregat. Jaume I autoritzà el 1269 de fer mercat a la vila el dijous (actualment es fa el divendres). L’agricultura, de secà, produïa bàsicament cereals, cànem, faves, vi, oli i arbres fruiters. Els conreus de regadiu es beneficiaren de la construcció del canal de la Infanta, entre el 1817 i el 1819, usat des del 1839 en endavant bàsicament per al regatge. Després, a la primeria del segle XX prengué un gran increment l’exportació de fruita, sobretot préssecs i prunes, a diversos països europeus, procés que va culminar el 1931. A partir d’aleshores començà el descens de l’exportació, que es paralitzà totalment al començament de la guerra civil de 1936-39. Després de la postguerra es desenvolupà una forta industrialització que va fer necessària nova mà d’obra, que provingué principalment de gent dedicada fins aleshores a l’agricultura, fet que produí l’abandonament dels conreus de secà, mentre que els de regadiu, més rendibles, es mantingueren (hortalisses i fruita, sobretot pomes). La irracional expansió urbana i industrial iniciada al decenni de 1950 a tot el Baix Llobregat provocà a Molins de Rei l’absorció dels fèrtils terrenys de regadiu, que es van veure encara més delmats el 1972 amb la construcció de l’autopista. A la zona de muntanya s’hi desenvolupà una agricultura de secà (ametllers, presseguers, cirerers i vinya, entre altres conreus) i verdures i llegums als racons més frescals, si bé aquests conreus també s’han reduït.

El fet que impulsà la industrialització fou la construcció del pont sobre el Llobregat el 1763. La comunicació amb l’altra riba es va canalitzar aleshores per Molins de Rei, en detriment d’altres poblacions. Així, el 1768 s’hi construí l’hostal de Can Roca. A la primeria del segle XIX es va instal·lar l’hostal de Cal Boix, on pernoctaven els viatgers de la diligència d’Igualada camí de Barcelona. No tardarien a obrir les portes l’hostal del Sant i també l’Hostal Nou. El 1830 començà a funcionar una fàbrica tèxtil que Martí Galtés tenia instal·lada a la carretera i que va continuar el seu net, Pere Madorell, propulsor d’altres indústries tèxtils vilatanes. L’arribada, el 1855, del primer tren a Molins de Rei va ajudar a donar més impuls a la incipient indústria tèxtil. Així, la nova fàbrica de filatures de Ferrer i Móra, moguda per força hidràulica, és del 1875, i, ja a la primeria del segle XX, s’instal·laren les fàbriques de Can Coll, Malvehy, Iborra, Samaranch, la fàbrica de cintes Balanzó, Torra Balari. Els tallers de cotilleria també han tingut una gran activitat a Molins de Rei.

Vista dels carrers de Molins de Rei durant la celebració de la Fira de la Candelera

© Fira de la Candelera

Al començament del segle XX ja funcionaven els tallers mecànics, com el de Can Folch (constructor de la primera plaça del Mercat de la vila a la plaça de la Creu), continuat per Martí-Prats (de maquinària per a la fabricació de paper). A partir de la segona meitat del segle XX el sòl industrial va anar en augment amb la creació d’un eix de promoció industrial de gestió conjunta entre els ajuntaments de Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat, que va convertir els terrenys existents entre els dos nuclis urbans en àrees industrials. S’instal·laren fàbriques de ciment, d’aixetes, d’auxiliars de l’automòbil i la moto, de maquinària agrària i de productes farmacèutics. La crisi econòmica de la dècada de 1970 va fer que es perdessin nombrosos llocs de treball; en aquest procés generalitzat foren les indústries tèxtils les primeres a patir la crisi, que posteriorment va passar a tots els sectors. Actualment la indústria es localitza sobretot al llarg de la carretera N-340, als polígons industrials del Pla i la Riera del Molí. Les principals activitats han esdevingut les dels sectors químic, del metall, tèxtil, de materials per a la construcció, del moble, del paper i embalatges, d’impressió i de material elèctric, entre altres. En l’aspecte comercial, cal destacar la capitalitat d’un sector comarcal que Molins de Rei encara conserva, afavorit per les bones comunicacions. Se celebra un mercat setmanal el divendres (la vila disposa d’un mercat municipal edificat l’any 1935). La vitalitat de Molins de Rei ja era palesa l’any 1851, quan la reina Isabel II hi instituí la Fira de la Candelera, mercat agrari on es podien adquirir animals de tir i de cria, planters d’arbres i vinya, eines i estris de tota mena, flassades i altres teixits, etc. Ben aviat va assolir una projecció comarcal que s’ha mantingut fins avui. La concorreguda fira, que se celebra pel febrer, ha esdevingut multisectorial, sense perdre els seus orígens agrícoles, i ha inclòs a més altres activitats de caràcter cultural i recreatiu. Aquesta fira és una de les més antigues de Catalunya i la més antiga del Baix Llobregat.

Les activitats del sector terciari tenen una forta presència en el conjunt de la ciutat, si bé es fonamenten en el pes de les activitats administratives. Molins de Rei disposa de centres escolars que cobreixen l’ensenyament fins al batxillerat i la formació professional.

La vila de Molins de Rei

Morfologia urbana

La vila de Molins de Rei (37 m d’altitud i 22.763 h el 2006) és situada al pla, vora les primeres ondulacions de la serra. Tenia 18.423 h empadronats el 1996. La proximitat amb Barcelona ha potenciat el desenvolupament urbà, però les mateixes vies de comunicació, l’accidentada topografia i el canal de la Infanta n’han dificultat el creixement. Aquesta dificultat d’expansió de la vila ha provocat un procés de renovació urbana del centre i l’augment dels coeficients d’edificabilitat. El nucli central és a tramuntana de la carretera N-340, entre aquesta i el carrer de Mossèn Cinto Verdaguer (antiga riera). S’hi aixeca l’església parroquial i hi ha la casa de la vila (edifici del segle XIX). A llevant, la via del ferrocarril separa aquest nucli tradicional dels moderns eixamples a migdia de la carretera de Santa Creu d’Olorda, als vessants del turó de Castellciuró. Amb l’impuls de l’expansió industrial de les dècades de 1950 i 1960 van sorgir nous barris, principalment a migdia i a llevant de la vila: el de la Riera de Bonet, el de Bonavista, el de l’Àngel, el de Can Graner i el del Canal. Al final de la dècada de 1980 s’amplià encara més la superfície edificable de la vila, amb la realització de diversos plans parcials. El 1993 es va inaugurar una gran àrea de lleure, el Parc Mariona, al barri del Canal, i els plans d’urbanització del final de la dècada de 1990, amb la creació dels nous barris de la Riera Nova, el Pont de la Cadena i de la Granja, pràcticament han exhaurit del tot el terreny urbanitzable de la vila.

Sembla que el nucli medieval de la població, del qual no es conserva gairebé cap resta, i menys encara de les muralles que al segle XIV l’envoltaven, ocupava una zona compresa entre el carrer de Boters, el carrer de Rafael Casanova, la plaça de la Vila, el carrer d’Enric Granados i el carrer Major. Dins aquesta àrea s’han localitzat uns murs en opus spicatum, diverses arcades de pedra, ara tapiades, i la base d’una torre circular, possiblement de l’antiga muralla. Aquesta migradesa de restes es pot explicar, en part, pel fet que el sòl ha sofert una elevació notable a la part baixa de la població. Al carrer de Rafael Casanova s’han trobat, en dos punts força separats, unes parets de pedra amb les arcades dels portals i els finestrals d’unes edificacions, el sòl de les quals era a més de tres metres per sota de l’actual nivell del carrer. Una construcció que pertany a aquesta vila medieval és el celler que va fer construir, a mitjan segle XIV, Simó Desllor, de planta rectangular coberta amb volta de canó, parcialment soterrat, al carrer Major, uns tres metres sota el nivell actual; fins fa poc temps havia servit encara de celler, i el seu estat de conservació és força bo.

Les restes del palau dels Requesens, de la primeria del segle XV, es troben bàsicament a la plaça de la Creu. El casal senyorial gòtic ocupava una gran part del nucli antic; tenia portals de pedra treballada i hi havia escuts heràldics dels Requesens a les claus de les arcades. A partir del 1564 inicià la seva decadència i va ser molt malmès pels francesos el 1808. Fou venut a parts el segle XIX. Es conserva el portal d’entrada adovellat (a Cal Mateu de la Creu, a la plaça de la Creu), amb un escut molt deteriorat. La capella gòtica del palau és de petites dimensions, amb arcs apuntats fins al sostre, sobre uns capitells amb escultures, i és oberta com a sala d’actes. Ca n’Ametller és un edifici emblemàtic de Molins de Rei, construït a la primeria del segle XIX, a la plaça de la Vila. S’hi destaca el bonic esgrafiat de la façana, reconstruït totalment segons el dibuix original en realitzar-se les tasques de restauració, efectuades un cop aquest edifici va passar a propietat municipal. És la seu d’alguns serveis municipals i de l’Arxiu Municipal, i també de bona part del Museu Municipal.

L’església parroquial de Sant Miquel de Molins de Rei és obra de l’arquitecte Joan Gumà i Cuevas i va ser construïda l’any 1942. De tres naus, separades per parelles de dues columnes, la central, més alta, es cobreix amb una esvelta volta semiel·líptica. És capçada per un absis semicircular al qual s’accedeix per un transsepte amb cúpula sobre el creuer. Té un sol campanar a la façana i és recoberta exteriorment de pedra artificial. La decoració interior no està acabada, però en destaquen uns magnífics mosaics policroms de Santiago Padrós i Elias que recobreixen la conca absidal, al centre de la qual hi ha la figura de l’arcàngel sant Miquel, i a banda i banda una processó de gent. Les petxines de la cúpula contenen busts d’àngels, i la part inferior del presbiteri i les columnes properes, com la cúpula del creuer, és decorada, també, amb mosaics de Santiago Padrós.

L’església anterior, neoclàssica, fou destruïda totalment el 1936. Era de grans proporcions, amb dos campanars i un elegant porxo amb columnes. S’hi guardava una custòdia que havia realitzat l’artista molinenc Miquel Carbonell i Selva. De l’església primitiva, segons un document redactat per a justificar-ne l’enderrocament, sabem que era coberta amb arcs apuntats i que tenia capelles laterals. Sobre la de la Mare de Déu del Roser s’aixecava la torre campanar.

També és interessant de ressenyar les úniques cases pairals que encara s’aguanten dins la vila. Can Roca, la més antiga, és de mitjan segle XVIII i fou reformada posteriorment. Procedent de l’antiga cuina d’aquesta casa hi ha exposat al Museu Municipal un conjunt de rajoles decorades amb un tema d’ocells. Can Castellví, documentada el 1747, és situada al xamfrà on s’inicien els carrers d’Anselm Clavé i de Francesc Samaranch. Quan va ser construïda era fora de la vila, a l’altre costat de la riera (carrer de Verdaguer), que en aquest punt delimitava la població.

Cal destacar també l’estació del tren, edifici neoclàssic del 1855 amb un pòrtic amb columnes. La Casa dels Mestres és un edifici amb façana esgrafiada, bastit el 1927, obra de Joan Baptista Serra, que fou destinat a habitatges dels mestres de l’escola de la vila. Va ser rehabilitat el 1998 i acull algunes dependències municipals. També són notables les seus d’algunes de les entitats amb més tradició a la vila, com l’edifici de Joventut Catòlica (1921), el del Foment Cultural i Artístic (1923) i el de la Federació Obrera (1921), obra de l’arquitecte modernista Cèsar Martinell. Aquest darrer, de propietat municipal l’any 2012 s’obrí al públic com a centre cultural i cívic que conté també un centre d’interpretació sobre el moviment obrer durant els segle XIX i XX, inclòs dins la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya del Memorial Democràtic. L’antiga fàbrica vuitcentista Ferrer i Mora, dita també el Molí, té elements d’interès arquitectònic com a representant de les construccions industrials del final del segle XIX, i està en procés de rehabilitació.

Façana del centre cultural i cívic de la Federació Obrera de Molins de Rei

© Federació Obrera de Molins de Rei

La cultura i el folklore

L’activitat cultural de Molins de Rei, ja des del segle XIX, ha girat a l’entorn de diverses entitats. La Joventut Catòlica (1879) engloba diverses activitats, com ara el teatre i l’Esbart Dansaire de Molins de Rei. La Federació Obrera, hereva del sindicat Les Tres Classes de Vapor, es constituí el 1918 com a Societat Federativa de Treballadors de Molins de Rei, que agrupava unes seccions autònomes d’arts, oficis i indústries. La tercera entitat veterana, el Foment Cultural i Artístic, fou creada l’any 1920 sota el nom de Foment Agrícola, Industrial i Comercial (adoptà l’actual denominació després de la guerra civil de 1936-39). Quant a entitats corals, hem d’esmentar la Societat Coral Hortènsia (1863), la Societat Coral Ceciliana (1864), la Societat Coral La Unió (1901) i l’orfeó del Centre Catalanista (1906). Aquest es formà com a branca jove al Casino del carrer del Carril i s’encarregà de l’organització dels Jocs Florals de Molins de Rei. El 1913 el mestre molinenc Miquel Blanch fundà l’Orfeó Pàtria, que va actuar fins el 1973, l’any que es va crear la desapareguda Coral Lai, que posteriorment (1982) va donar lloc a l’actual grup coral Quòdlibet. A Molins de Rei va néixer la famosa actriu Margarida Xirgu l’any 1888. Des de l’any 1906 fins al 1929 se celebraren els Jocs Florals de Molins de Rei. El 1951 se’n feu una nova edició, per tal de commemorar les noces d’argent de l’agrupació teatral Estudi d’Art Dramàtica. Entre els diversos actes culturals contemporanis cal esmentar la convocatòria del premi de poesia Mateu Janés i Montserrat Pujol, el de narrativa Mercè Rodoreda, les conferències i col·loquis organitzats per l’associació cultural Fòrum XXI, la programació del MEL (Música, Escena i Cultura), etc.

De les publicacions, la més antiga fou “La Verdad”, apareguda el 1843, a la qual succeïren “El Eco del Llobregat” (1897), “El Filtro” (1901), “Enllà” (1906), “Festau (1913), “Esclat Català” (1914), “Àmfora” (1920), “Camins” (1929), “Germanor” (1929) i altres, fins el 1947, que aparegué “Llobregat”, publicació que perdurà fins el 1976, i “Llaç d’Unió”, des del 1957, originàriament com a butlletí parroquial i avui amb el nom d’“El Llaç”, com a revista independent sota l’aixopluc de Fòrum XXI.

Entre els equipaments culturals, a banda dels ja esmentats, la vila disposa de l’Arxiu Municipal i el Museu Municipal. El museu fou creat el 1953 en una de les dependències de la Fàbrica Samaranch per iniciativa d’Enric Madorell i Claramunt; el 1968 es convertí en municipal i fou traslladat. La major part del museu s’allotja a Ca n’Ametller, els espais expositius del qual foren totalment renovats (2018). Les seves col·leccions reflecteixen la història, la cultura i l’artesania de la vila, i també dels territoris veïns del municipi. El museu té un fons ampli i divers: material etnològic i arqueològic (és dipositari d’una gran col·lecció de restes ceràmiques del jaciment ibèric dit de la Plaça de les Bruixes, recuperat el 2003), la col·lecció de pintures de Miquel Carbonell i Selva (1854-1896), la col·lecció de més de 1.500 exlibris, la col·lecció de cromolitografia, formada per quinze col·leccions de cromos de final del segle XIX i principi del XX, i diversos vestigis d’edificacions derruïdes. El cicle de festes comença per Nadal amb la representació dels Pastorets des de principi de segle, amb lletra de Serafí Pitarra. Pel gener se celebra la festa de Sant Antoni Abat, amb els Tres Tombs, i pel febrer la Fira de la Candelera (dins el marc de la fira s’han acollit diverses activitats culturals, com un concurs de colles sardanistes des del 1955, una exposició ornitològica, les exposicions filatèliques i numismàtiques, etc.). També dins l’àmbit d’aquesta fira, a partir del 1981, es va recuperar el ball del camell, de les acaballes del segle XIX. La figura principal d’aquest ball és el camell, animal fantàstic que tira coets i petards a tort i a dret, i que s’ha convertit en un dels puntals de la festa del Carnestoltes (recuperada en la dècada de 1980), amb una cercavila de disfresses en què apareix el camell precedit dels esparriots.

La festa major de Molins de Rei s’escau en la diada de Sant Miquel, al setembre, i se celebra amb una desfilada de gegants (que es diuen Montserrat, Miquel, Bernat i Candelera), cercaviles i el ball del camell.

Una festa que s’ha perdut és l’aplec de Santa Creu d’Olorda, que, iniciat l’any 1920 sota l’organització de la Joventut Catòlica i l’Orfeó Pàtria i dels molinencs Enric Madorell, Miquel Blanch i Mateu Janés, va aplegar durant molts anys una gran quantitat de gent de la comarca.

Altres indrets del terme

Sant Bartomeu de la Quadra

El veïnat de Sant Bartomeu de la Quadra (265 h el 2005) és situat al NE de la vila. L’església parroquial de Sant Bartomeu de la Quadra, esmentada el 1143 com a Sant Bartomeu d’Olorda, és situada en un coll entre la riera de Santa Creu (o de Sant Bartomeu, aigua avall d’aquesta església) i la riera de Vallvidrera. El lloc de Sant Bartomeu era una antiga quadra dins el terme del castell d’Olorda. Al segle XIX formà part de l’antic municipi de Santa Creu d’Olorda i, en dividir-se aquest el 1916, fou incorporada a Molins de Rei. L’església antiga, segurament romànica, va ser destruïda el 1936. Segons antigues fotografies, l’edifici era d’una nau capçada per un absis semicircular, tenia una absidiola a tramuntana, un porxo a migdia i la porta duia la data del 1636. Se’n conserven quatre capitells de tradició preromànica. L’església conservava un retaule gòtic dedicat a sant Bartomeu, del segle XV, amb escenes de la vida i martiri de l’apòstol. Desaparegut el 1936, algunes taules foren traslladades al Museu Diocesà de Barcelona i és possible que les de la predel·la figurin en alguna col·lecció particular, ja que se sap que el retaule no fou cremat. Els altres retaules, el del Roser i el de Sant Isidre, dels segles XVI i XVII, juntament amb alguns quadres, també desaparegueren el 1936. Així mateix, aleshores es va perdre el fons documental de la parròquia. El 1947 es va inaugurar l’església actual, construïda amb la pedra de l’església enderrocada, al mateix lloc i orientada com ho era la vella, també d’una sola nau; després s’hi afegí l’altar del Santíssim, el campanar i altres dependències. Vora l’església hi havia hagut, ocupant l’actual carrer de l’Església, el Mas Calmella, del qual es conserva una paret d’opus spicatum.

Castellciuró i Sant Pere de Romaní

L’antic castell de Castellciuró, situat sobre una petita elevació a llevant de la vila, dominava estratègicament la plana, protegint els seus habitants. Formava part de la línia defensiva de la riba esquerra del Llobregat. La part més antiga correspon a les restes d’una torre, de planta circular, segurament anterior al 985, potser d’origen visigòtic. Les restes conservades del castell delimiten una planta trapezoidal, amb la torre mestra de planta quadrada, en un dels costats, i vora seu uns murs en aparell d’espiga, probablement del segle XII, quan s’hi instal·laren els hospitalers. Dins el recinte hi ha una gran cisterna, en part excavada a la roca, coberta amb una volta de canó massissa. Podria pertànyer a la reconstrucció de Berenguer de Relat, autoritzada per Pere III el 1366, un finestral gòtic (l’original es conserva al Museu Municipal de Molins de Rei). L’any 1533 els Requesens, senyors de la baronia de Molins de Rei, compraren el castell. D’ençà que és de propietat municipal, s’hi han efectuat treballs de consolidació i restauració, dirigits pel grup local d’Amics dels Castells, en col·laboració amb el Museu Municipal.

Sobre un turó a migdia de Castellciuró i de la vila es troba la capella romànica de Sant Pere de Romaní, documentada el 1001, que ens ha pervingut amb algunes transformacions. És documentada en diverses deixes dels segles XIV, XV i XVII. Consta que l’any 1696 s’uniren en matrimoni a l’ermita en Francesc i na Maria Gelabert. Sant Pere de Romaní és una capella de planta rectangular, amb volta de canó. El portal d’entrada, situat a la façana NW, va ser transformat al segle XVIII, en construir-se, adossada a la capella, una torre de senyals, de planta quadrangular, i sobre la porta un campanar de cadireta. L’antic portal serví aleshores per a comunicar les dues edificacions, i en fou construït un de nou a la façana N, amb una espadanya a sobre.

La Rierada, Vallpineda, els masos i l’aiguamoll

Al N de Sant Bartomeu, parròquia a la qual pertanyen, hi ha el veïnat de la Rierada (129 h el 2005) i el de Vallpineda (193 h el 2005), darrere les penyes deen Castellví. El territori d’aquests dos nuclis pertanyia antigament al desaparegut municipi de Santa Creu d’Olorda. En aquesta zona septentrional del terme de Molins de Rei, que era poblada amb masies disseminades, es van edificar les primeres cases de segona residència a l’inici del segle XX. Hi passa la Rierada o riera de Vallvidrera. Hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser i el Centre d’Educació Ambiental i de Lleure (CEAL) de Can Santoi, equipat amb energia solar. A Vallpineda, que ha crescut com a urbanització, hi ha una capella dedicada a sant Francesc d’Assís. Entre els masos documentats de més antic hem d’esmentar en primer lloc Can Castellví, a la Rierada, anomenat així des de la primeria del segle XVI, però anteriorment, des del 1249, Mas de Màger i Mas Coll. També és antiga la Torre Moriscot, a Sant Pere de Romaní, anomenada després Mas dels Àngels o Satorre. Un capbreu del 1464 esmenta diversos masos del terme, dels quals han perviscut a Molins de Rei Can Vilagut (abans Mas Déu o Feu) i Can Revella de Baix (abans Mas Cigalet, Mas Noguera i Albereda); a Santa Creu, Ca n’Amigó, Can Portell del Rector, Can Bofill (abans Mas de la Mata), Can Ribes (Mas Rubió) i Can Tintorer (Mas Major i anteriorment Canalies de Miramat); a Sant Bartomeu, Can Campmany (abans Mas Botella i Mas Ferriol) i Can Planes (abans Mas Vallvidrera) i a la Rierada, Can Calopa de Baix, Can Camp-de-ros, Can Campreciós i Can Santoi (Revella de Dalt i Mas Moragues). El 1466 és documentat Can Capellans (Torre Dimasa, honors de Reguers i Casa de Bonet), el 1517 Can Graner (Mas Calders) a Molins de Rei i el 1518, a Sant Bartomeu, el Mas Calmella i Can Mas (Mas Fuster).

L’aiguamoll de Molins de Rei fou un antic meandre del Llobregat fins el moment en què es va construir l’autopista AP-2 (el 1969, la zona va ser convertida en una gravera). L’extracció d’àrids va deixar sense graves permeables els terrenys, que amb l’aportació de sediments llimosos van quedar impermeabilitzats. La plantació de pollancres que ICONA havia portat a terme vora el riu va quedar també malmesa amb les crescudes periòdiques del Llobregat. Així, la recuperació d’aquest espai natural periurbà, situat entre l’autopista AP-2 i el riu, ha significat una obra de restauració ecològica i una minimització dels efectes dels aiguats. La llacuna s’alimenta de les aigües del Llobregat a través d’un sistema de bombeig; el seu perímetre és recorregut per un camí i disposa d’un punt d’observació d’ocells.

La història

Hi ha testimonis de l’existència d’un poblament prehistòric continuat al terme, que s’inicia al període paleolític. A les terrasses quaternàries del Llobregat s’han descobert eines de la indústria de còdols que hi pertanyen. El Neolític es troba a la cova de l’Or de Santa Creu d’Olorda (just dins el terme de Sant Feliu). D’època ibèrica són els poblats del puig d’Olorda, de la Plaça de les Bruixes i de les Argiles, amb origen al segle IV aC.

Després de la dominació sarraïna, el lloc on anys més tard s’aixecaria la vila de Molins de Rei pertanyia al terme d’Olorda, muntanya entorn de la qual s’aixecaven ja al segle X diverses torres de guaita i fortificació, una de les quals, potser d’origen visigòtic, es convertiria posteriorment en Castellciuró. La primera referència d’aquest topònim és del 1142, quan hi havia establerts a l’olivari de Cedró cavallers hospitalers. Anterior, però, a aquesta notícia, és una altra del 1001 referida a la capella de Sant Pere de Romaní, situada al lloc dit antigament Duodecimo o Duïsme, topònim que probablement cal relacionar amb una antiga via. La capella, situada dins la parròquia de Santa Creu d’Olorda, era sota la dependència de Sant Pere de Roma.

La primera referència als molins reials que donarien nom a la vila és del 1188, any en què el rei Alfons I el Cast concedí a Bernat, ferrer, un tros de terra guanyat al Llobregat perquè s’hi establís, hi edifiqués una casa amb hort i arrangés el molí, el qual li donà en emfiteusi. Dos anys més tard fou permès a Llorenç i a Ponç de construir-hi sengles molins, que posseïren en emfiteusi pel sobirà. Al cap de pocs anys, ja hi havia un petit nucli de població, que s’havia de desplaçar per a complir els deures religiosos a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, o a la seva sufragània de Sant Bartomeu de la Quadra. El 1208 adoptà el títol honorífic de vila i hom atorgà llicència a la vila de Molins de Rei per a tenir església i cementiri en el lloc on hi havia la capella de Sant Miquel, que serà sufragània de la parròquia de Santa Creu d’Olorda fins el 1325, que es constituí en parròquia independent.

En el transcurs dels anys la vila de Molins de Rei va ser venuda o hipotecada en diverses ocasions. El rei Jaume II va fer-ho a Ramon Fiveller i posteriorment, l’any 1309, a Sibil·la de Pallars, comtessa de Pallars. En morir Sibil·la, passà al seu espòs Hug de Mataplana i d’ell al seu hereu, Arnau Roger. Aquest va vendre la vila als germans Francesc i Guillem Bastida, per compte del jutge d’Arborea, i a continuació al gran jutge Hug d’Arborea, vescomte de Bas; després al seu fill Pere i a la seva muller Constança, quan aquest va morir. L’any 1347 Constança la va llegar al convent de monges de Santa Clara d’Oristany, de l’illa de Sardenya. Per una hipoteca que pesava sobre Molins de Rei, a favor del convent i els frares predicadors de Barcelona, s’entaulà un plet de reclamacions amb les monges de Santa Clara. Finalment, el 1366 Berenguer de Relat adquirí la senyoria de la vila de Molins de Rei, del castell d’Olorda i del Castellciuró, i convertí aquest en termenal el 1368. El 1430 la vila és cedida com a baronia a Galceran Requesens i de Queralt. El seu casament amb Isabel Joan de Soler va ser l’origen d’una família de personatges il·lustres que van obtenir càrrecs importants, com el de governador general de Catalunya, ambaixador a la cort de Nàpols, comte de Palamós, bisbe de Tortosa, ambaixador a Roma, comanador major de Castella i governador general dels Països Baixos, entre altres.

Poc després del 1430 els Requesens construïren a Molins de Rei un esplèndid palau en el qual sojornarien personatges notables. El 1493 ho fan els Reis Catòlics i Cristòfor Colom, i posteriorment, en diverses ocasions, l’emperador Carles V. El 1532 s’hi hostatjaren l’emperadriu Isabel de Portugal i el seu fill, el futur Felip II de Castella. L’emparentament dels descendents dels Requesens amb la noblesa castellana dels marquesos de Los Vélez i de Vilafranca, els ducs d’Alba i els comtes de Sobradiel després, motivà que traslladessin la seva residència a Madrid. Al segle XVIII la baronia tenia un batlle a Molins de Rei i un sotsbatlle a Santa Creu d’Olorda.

El 1763 el rei Carles III disposà la construcció d’un monumental pont sobre el Llobregat. Prop seu i per la seva influència s’anà formant el nucli urbà, però el seu progrés va ser frenat pocs anys després per la guerra del Francès. El pont sobre el riu donava a Molins de Rei una gran importància estratègica per als dos exèrcits en lluita. Per aquest motiu la vila va sofrir diverses batalles. El dia 7 de juny de 1808 les tropes franceses del general Schwartz —derrotades al Bruc— la saquejaren i incendiaren per primera vegada. Finalment el general Saint-Cyr, amb un nombrós exèrcit, ocupà tota la zona compresa des de Molins de Rei fins a Vilafranca. Aleshores el general Suchet construí unes torres amb troneres, a cada extrem del pont. Quan, acabada la guerra, el rei Ferran VII tornà a Espanya, va sojornar a Molins de Rei, a Can Roca, edifici del 1762, que encara es conserva.

A continuació la indústria prengué força empenta i provocà nous moviments socials que promogueren importants obres. La realització del canal de la Infanta, inaugurat el 21 de maig de 1819 per la infanta Lluïsa Carlota de Borbó, transformaria en regadiu les terres agrícoles de secà de la riba esquerra del Llobregat.

La vila fou saquejada i incendiada per les faccions carlines, fins al punt que el 1874 l’ajuntament va presentar una proposta al capità general per tal de posar en estat de defensa la població.

Per a la història de Molins de Rei és una pàgina trista la desaparició del monumental pont sobre el Llobregat. Bastit entre els anys 1763 i 1768, en temps del rei Carles III, era obra de l’enginyer militar Pedro Martín Cermeño. Tenia 15 arcades, feia 334 metres de llargada i era construït amb pedra de gres rogenc, procedent de les properes muntanyes de Cervelló i Sant Andreu de la Barca. Havia estat testimoni de la guerra del Francès i fou bombardejat per l’aviació en la guerra civil de 1936-39, en què donà prova de solidesa. Fou destruït perquè, amb la incontrolada extracció d’àrids del llit del riu, hom en minà els fonaments. El 6 de desembre de 1971, en enderrocar-se un pilar, arrossegà dues arcades. Es produí una gran mobilització per a salvar el pont però no aconseguí el seu objectiu.