Vida i obra
Estudià humanitats, filosofia i teologia alseminari de Menorca (1912-20)a. Entre el 1915 i el 1920 publicà alguns poemes al diari “El Iris” de Ciutadella. A partir del 1921 s’instal·là a Mallorca i treballà al costat d’Antoni M. Alcover en la preparació del Diccionari català-valencià-balear. S’inicià en la filologia romànica. Ajudat per Alcover mateix, per Bernhard Schädel i per Wilhelm Meyer-Lübke, feu àmplies enquestes dialectals pels Països Catalans i col·laborà al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Amb A.M. Alcover i Joan Riutort fundà (1930) l’Editorial Alcover SL, de la qual es feu càrrec posteriorment. Un cop dissolta l’editorial, comprà el material i reprengué la publicació del Bolletí (interrompuda el 1926).
El 1931, encara en vida d’Alcover, publicà una Ortografia mallorquina segons les Normes de l’Institut. Després seguiren diversos treballs de llenguatge especialitzat: Vocabulari tècnic dels molins de vent de les Balears (1933), Vocabulari popular de l’art de la construcció (1934) i Nomenclatura de les sínies del País Valencià i de les Illes Balears (1936). El 1932, després de la mort del seu mentor, arribà a una entesa amb l’Institut d’Estudis Catalans, s’acostà als grups mallorquinistes i continuà el Diccionari i el Bolletí amb un criteri més rigorós. Col·laborà a l’Anuari de l’Oficina Romànica i al Butlletí de Dialectologia Catalana de Barcelona i, el 1934, fundà la Biblioteca Les Illes d’Or, inici de l’Editorial Moll, i col·laborà amb M. Sanchis i Guarner en l’elaboració de l’Atlas lingüístico de la Península Ibérica, del CSIC. El 1935 fou nomenat corresponsal de la Real Academia Española. El 1936 ingressà com a magister a l’Escola Lliure de Lul·lisme.
Durant la guerra civil hagué d’interrompre l’activitat i es dedicà a preparar diversos mètodes d’ensenyament d’idiomes. El 1941 reprengué la col·lecció “Les Illes d’Or”, i el 1949 el Diccionari, que no enllestí fins el 1962 (en col·laboració, a partir del 1943, amb Manuel Sanchis Guarner i Aina Moll). El 1953 intentà d’editar una revista, els quaderns literaris Raixa, interromputs aviat per la censura i que s’hagueren de reconvertir en Raixa. Miscel·lània de Literatura Catalana. Així mateix, l’any 1955 fundà la Biblioteca Raixa, que ha assolit el centenar de volums. La seva faceta d’editor es complementà amb la de llibreter des que el 1948 fundà a Palma l’establiment Llibres Mallorca. El 1966, amb mossèn Pere Joan Llabrés i Martorell, adaptà els textos litúrgics al català de les Balears.
Home treballador, estudiós infatigable, es mantingué allunyat de l’activitat política i de la vida pública, però feu una tasca de primer ordre a favor de la difusió de la cultura catalana a Mallorca: feu conferències i classes, escriví gramàtiques normatives i nombrosos articles de divulgació lingüística. Col·laborà en diferents revistes especialitzades, com ara Randa, Estudis Romànics, Serra d’Or, Zeitschrift für romanische Philologie i el Butlletí de Dialectologia Catalana. En la premsa local publicà articles d’opinió, qüestions controvertides entorn de la unitat de la llengua (polèmica d’en Pep Gonella en el Diario de Mallorca) i lliçons de català (com la Pàgina de Ca Nostra en el Diario de Mallorca). També enregistrà per a la ràdio les Rondaies mallorquines (1960).
En general, tota la seva obra es caracteritza per la claredat i la senzillesa expositiva. El seu estil és planer, transparent i rondallesc. Publicà nombrosos articles científics sobre temes de literatura medieval i moderna, de lingüística catalana, i de folklore balear, a més de llibres tan importants com la Gramática histórica catalana (1952), Els llinatges catalans (1959), Un home de combat (mossèn Alcover) (1962) o Materials de divulgació pedagògica (1983). Alguns dels seus articles han quedat recopilats a L’home per la paraula (1974). Així mateix, va recollir els seus treballs sobre literatura medieval a Textos i estudis medievals (1982), que inclou una edició del Corbatxo de Boccaccio (1935) i diversos estudis sobre el Liber Elegantiarum de Joan Esteve i sobre Ramon Llull (entre els quals hi ha l’edició del 1933 de Vidacoetània o la del 1932 d’El pecat d’Adam).
El 1970 publicà el primer volum de les seves memòries amb el títol Els meus primers trenta anys (1903-1934), i el 1975 el segon, Els altres quaranta anys. Aquests dos llibres són un bon exemple de la importància literària del gènere memorialístic, al mateix temps que constitueixen un testimoni de primera mà de la vida cultural catalana del segle XX. El tercer volum de les memòries s’havia de titular Els penúltims trenta anys, però restà inacabat.
També cal destacar les Cançons populars mallorquines (1934), l’Epistolari del Bisbe Carsalade a Mossèn Alcover (1965), “El habla de Mallorca”, Historia de Mallorca V (1975-79), Cinc temes menorquins (1979), “Epistolari de Miquel Costa i Llobera a Antoni M. Alcover”, Randa, 12 (1981) i Aspectes marginals d’un home de combat (Mossèn Antoni M. Alcover) (1983). També col·laborà en diferents obres col·lectives, com “El català baleàric”, Mallorca. La primera conquesta cristiana. El 1114. Cent quinze anys abans de la de Jaume I (1979), Geni i figura de Jaume I (1976), “La llengua de Cresques Abraham”, L’Atlas català de Cresques Abraham (1975), Agudeses i coverbos de L’Ignorància, setmanari crònic (1953) i “Baleares”, Tierras de España (1974).
Al llarg de la seva vida rebé infinitat de reconeixements: fou doctor honoris causa per les universitats de Basilea (1964), de Barcelona (1976), de Palma (1983) i de València (1984), entre d’altres. El 1960 ingressà en la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1962 fou un dels promotors de l’Obra Cultural Balear. També fou membre corresponent de la Real Academia Española i de l’ABLB i vicerector (1972-80) i rector (1980-91) de l’Estudi General Lul·lià, on feia classe des del 1968. El 1971 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1978 el premi Ossian per la defensa de les llengües minoritàries de la RF d’Alemanya i el 1983 la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya i el premi Manuel Sanchis Guarner i la Medalla d’Or de les Balears, entre d'altres. És fill il·lustre de Menorca (1981) i, a Palma, té un carrer i un institut dedicats (1982).Aquest reconeixement té un punt culminant el 2003 amb la celebració de l’any Moll i l’inici de la publicació de les seves Obres completes.
Era pare de la també lingüista Aina Moll i del pianista Joan Moll.
Bibliografia
- Diversos autors (1982): Homenatge a Francesc de B. Moll. Palma, Universitat de les Illes Balears.
- Diversos autors (2003): “L’any Francesc de B. Moll”. Sd’O, 518, p. 20-28.
- Ferrer Costa, J. (2003): “Francesc de B. Moll, un home providencial”. Revista de Catalunya, 183, p. 3-10.
- Massot i Muntaner, J. (1981): “Francesc de Borja Moll, impulsor de la cultura”, Randa, 12.
- Massot i Muntaner, J. (1985): Els mallorquins i la llengua autòctona. Barcelona, Curial, p. 238-249.
- Massot i Muntaner, J. (1992): Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme. Barcelona, PAM, p. 245-300.
- Miralles i Montserrat, J. (1999): Discursos per la llengua. Barcelona / Palma, Universitat de les Illes Balears / PAM.
- Moll, F. de B. (1970): Els meus primers trenta anys (1903-1934). Mallorca, Moll.
- Moll, F. de B. (1975): Els altres quaranta anys. Mallorca, Moll.
- Pla, J. (1970): “Francesc de B. Moll i la història del Diccionari”, Obra completa, 16, . Barcelona, Destino, p. 295-328.
- Perea, M.P. (2008): “Una (re)lectura de descobriment. La Gramàtica històrica catalana de Francesc de Borja Moll”. Els Marges, 85, p. 75-85.