i Mònaco | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Mònaco

Nom occità deMónegue (oc), Nom oficial dePrincipauté de Monaco (fr), Nom històric català deMònec
Nom occità deMónegue (oc), Nom oficial dePrincipauté de Monaco (fr), Nom històric català deMònec

Estat d’Europa, situat a la Costa Blava, entre Niça i Menton, i que ocupa una estreta franja de la badia que s’obre al peu dels Alps Marítims, entre els caps d’Ail, a l’W, i Martin, a l’E; la capital és Mònaco.
Població: 
36.600 h
[est 2012]
Extensió: 
2 km2

La geografia

El territori de Mònaco, ampliat en més de 30 ha entre el 1959 i el 1972 amb la construcció de terraplens sobre la mar, és constituït per una aglomeració urbana integrada per tres nuclis al voltant del port: Mònaco, al SW, situat en un petit turó de 65 m d’altitud, La Condamina, al centre, nucli comercial i industrial, i Montecarlo, al N, zona turística del principat. El francès és l’idioma oficial, però hom també parla el monegasc (dialecte de l’occità), l’italià i l’anglès. La majoria de la població és catòlica, religió oficial de l’Estat. La magnífica situació vora mar i la suavitat del clima la convertiren, a la segona meitat del s. XIX, i després de la creació de la Societat de Banys de Mar, que gestiona el Casino, en un lloc de turisme de renom internacional i de cita de l’aristocràcia i de les principals fortunes mundials. El turisme (228.000 turistes el 1984, exclusivament d’hotel, bé que també hi ha apartaments a l’àrea guanyada a la mar) representa el 25% dels ingressos. Del 1970 ençà aquest ha canviat de signe i els hotels de luxe han esdevingut, a l’hivern, estatges socials de temporada per a grans empreses estrangeres que comercialitzen des de joies fins a obres d’art. També les multinacionals de la indústria han aprofitat les facilitats fiscals per a establir-hi oficines i fàbriques d’indústries lleugeres, farmacèutica, de plàstics, microelectrònica, i, més tradicionals: mecànica corrent i de precisió, alimentària, tèxtil i de la confecció, editorial i artesania (ceràmica, vidre). A més dels serveis comercials, turístics i immobiliaris, cal destacar els financers. El port és exclusivament turístic, i un heliport enllaça amb l’aeroport internacional de Niça. La moneda és el franc francès, i la unió duanera inclou el comerç exterior monegasc dins el francès.

Segons la constitució del 1962 Mònaco és una monarquia constitucional. El poder legislatiu és compartit pel príncep i el consell nacional, el qual és integrat per divuit membres elegits per sufragi universal cada cinc anys. El poder executiu és exercit, sota l’autoritat del príncep, pel ministre d’Estat, que ha d’ésser un funcionari de l’administració francesa elegit pel príncep.

La història

Mònaco
© Fototeca.cat
Domini fenici, més tard ho fou de Grècia i de Roma, successivament. L’emperador Otó I n'atorgà la senyoria (s. X) als Grimaldi, de Gènova, bé que no se n'apoderaren fins el 1297.
El casino de Montecarlo
© B. Llebaria
Disputat per França i Provença durant el s. XIV, fou autònom sota la protecció de Lluís II de Provença; en morir aquest passà als Grimaldi definitivament (1419). Sota la tutela hispànica (1524-1641) i la de França (1641-1793), aquesta s’annexà el principat el 1793, bé que el congrés de Viena el restituí als Grimaldi (1815), sota la protecció del Regne de Sardenya.

El 1861 esdevingué independent, però hagué de vendre Menton i Ròcabruna —revoltades el 1848— a França. Albert I concedí la primera constitució el 1911, reformada el 1917 i el 1930. El 1919 fou signat un acord d’asociació amb França (renovat el 1945, el 1963 i a l’octubre del 2002) que establia, entre altres disposicions, la inclusió del sistema bancari monegasc dins del francès. Lluís II (1922-49) reconegué la seva filla natural, Carlota, el fill de la qual, Rainier III de Mònaco, el succeí (1949).

Casat amb l’actriu nord-americana Grace Kelly (1956), el 1959, arran d’una disputa en l’aprovació del pressupost, Rainier clausurà la cambra legislativa (Consell Nacional), que restaurà el 1962, any en què fou també aprovada una constitucio més liberal. El 1967 el principat adquirí a Onassis la majoria d’accions de la societat que n'explota els principals casinos. En les eleccions del 1983 i del 1988, la Unió Democràtica Nacional, partit que dóna suport al príncep Rainier, assolí els divuit escons del consell nacional.

Al gener del 1990 el Banc de França tancà el Banc Industrial de Mònaco perquè s’hi havien efectuat algunes operacions sospitoses de blanqueig de diners, decisió que reduí a 37 el nombre d’establiments bancaris del principat. Aquest mateix any, tot i la nombrosa dotació policial, una onada d’actes delictius posà en dubte la seguretat pública del principat. En les eleccions al Consell Nacional del gener del 1993, la llista Campana obtingué quinze escons, la llista Medecin un i un altre els independentistes. El 28 de maig del mateix any el principat ingressà a l’ONU, on des del 1955 tenia estatus d’observador.

Arran del contingut d’alguns informes publicats a França al final del 1993, les autoritats estrenyeren el control sobre les activitats de blanqueig de diners i altres pràctiques econòmiques il·legals, en un intent de millorar la imatge del país. El 1995 es produïren algunes detencions i canvis en el quadre directiu de la Société des Bains de Mer, que controla el casino i constitueix el motor econòmic del país. El petit Estat celebrà el seu 700 aniversari al gener del 1997 en un context de lleuger estancament de l’economia.

El 1998 es descobrí un cas flagrant de blanqueig de diners provinents de narcotràfic, cosa que comportà noves desavinences amb França. Les eleccions del febrer foren guanyades per la Unió Nacional i Democràtica, que a mitjan any 2000 encarregà la direcció del Govern a Patrick Leclercq. El 2000, l’OSCE qualificà novament el Principat de paradís fiscal, arran del qual França pressionà altre cop perquè es modifiqués la Llei del secret bancari.

A l’abril del 2002 fou esmenada la constitució per tal de mantenir la família Grimaldi en el tron en cas d’absència d’hereus. En les eleccions legislatives del febrer del 2003 la Unió per Mònaco obtingué majoria absoluta i desbancà la Unió Nacional i Democràtica, que havia governat durant els quaranta anys anteriors. A l’abril del 2005 morí el príncep Rainier. Fou succeït pel seu fill Albert, entronitzat al mes de juliol amb el títol d'Albert II de Mònaco.

Al febrer del 2008 tingueren lloc les eleccions per al Consell Nacional, que guanyà el partit centrista Unió per Mònaco (UPM) amb vint-i-un dels vint-i-quatre escons; en segon lloc quedà Aposta per Mònaco, que obtingué només tres escons, tot i haver assolit el 40,49% dels vots davant del 52,20% de la UPM. L’any 2011 Albert II es casà amb Charlene Wittstock, nedadora olímpica sud-africana, que esdevingué oficialment princesa de Mònaco.

Llegir més...