Vida i obra
Fill de Joan Muntaner i d’una dama del llinatge Sesfàbregues, a la casa del seu pare s’albergaren el 1271 Jaume I i Alfons el Savi i la seva muller Violant. Acompanyà l’infant Pere a França el 1276, probablement en el seguici de Roger de Lloria, a qui fou sempre molt afecte. Vers la fi de gener del 1281 era a Montpeller, potser al servei de Jaume II de Mallorca.
Arran de la destrucció de la seva vila natal per la invasió francesa de Felip Ardit, el juny del 1285, no tornà a Peralada. A partir de l’abril del 1286, sembla anar i venir de l’estol de Roger de Lloria a València, trametent a la ciutat el botí de les incursions per la costa nord-africana. Cal situar-lo a Mallorca quan hom hi preparava la conquesta de Menorca (1286-87), on devien acollir-lo els seus cosins Joan, company seu d’aventures, Pere i Jaume, fills d’un oncle seu establert a Mallorca arran de la conquesta. El 13 d’abril de 1298 sembla que era a València. Del 1298 al 1300 era ciutadà de Mallorca, any en què anà a Sicília, on s’encarregà de la defensa d’un sector de Messina durant el setge d’aquesta ciutat (desembre del 1300). Per aquest temps tingué una galera, i consta que continuava a l’illa en fer-se la pau de Caltabellotta (agost del 1302).
Feia un quant temps que era procurador general de Roger de Flor a Sicília, i esdevingué mestre racional de la Companyia Catalana d'Orient que Roger de Flor organitzà per anar a l’imperi bizantí. Sortí cap a aquest imperi pel setembre del 1303, i hi continuà —fent tant d’administrador com de guerrer— fins al 1307, i es distingí en la defensa de Gal·lípoli (juliol del 1306). Deixà la Companyia per seguir l’infant Ferran de Mallorca, amb qui anà a Tassos, Halmyros i Scopelos, i fou fet presoner pels venecians al Negrepont; després de perdre els seus béns, fou retornat a la Companyia, on fou rebut amb grans demostracions d’afecte i alliberat.
Un cop alliberat, visità l’infant Ferran, que estava presoner a Tebes (Grècia), al castell de Sant Omer. Retornà al Negrepont i, des d’allí, seguí tota la costa meridional de Grècia i la remuntà fins a Corfú, passà al golf de Tàrent i arribà a Messina, des d’on pujà a Castronuovo a veure el rei Frederic. D’allí sembla haver anat a Calàbria i, finalment, a Catalunya.
Aviat tornà a Sicília on, a mitjan 1309, el rei Frederic el nomenà governador de les illes de Gerba i els Quèrquens, càrrec que exercí fins el 1315, amb un petit parèntesi de la primavera del 1311, quan, havent deixat les illes ben pacificades, pogué anar a València per casar-se amb Valençona, amb la qual retornà a Gerba. El 1315 hagué de dur el futur Jaume III de Mallorca, llavors de poques setmanes d’edat, de Catània a Perpinyà.
Establert a València, feu de procurador de Bernat de Sarrià almenys des del 1316 al 1320. El 1322 escriví el seu Sermó per lo passatge de Sardenya e Corsega, on dona consells a Jaume II per a la preparació de la conquesta de l'illa de Sardenya. Des de València col·laborà en l’organització de la participació valenciana en aquesta expedició que es dugué a terme durant la primera meitat del 1324.
El 1325 començà la redacció de la Crònica, que enllestí en poc més de tres anys. En aquest temps es dedicà també al comerç de draperia d’alta qualitat. Elegit jurat de la ciutat de València, assistí com a tal a Saragossa a les festes de la coronació d’Alfons el Benigne (1328). El 12 de juny de 1329, encara a València, feu testament. Poc després anà a Mallorca, on el seu fill gran fou nomenat escuder de Jaume III i el seu segon fill entrà també al seu servei. Intervingué en les corts del novembre d’aquest any i col·laborà en l’organització de la intendència per a la guerra contra Granada. El 1331 fou reelegit jurat.
El 1332 es traslladà a Mallorca amb la seva muller i la seva filla, on Jaume III el nomenà camarlenc seu i batlle d’Eivissa. Morí a Eivissa el 1336 en exercici d’aquest últim càrrec i fou enterrat a València. Tingué dos fills, Martí i Macari, i una filla, Caterina.
Ramon Muntaner i la historiografia
L'única obra coneguda de Muntaner és la Crònica. Començà la seva redacció el 15 de maig de 1325, un cop instal·lat a l’alqueria de Xilvella (avui Xirivella, prop de Mislata, a l’Horta de València). L'acabà vers el 1328.
Al pròleg, Muntaner fingeix que una instància superior li encarrega de posar per escrit la seva extraordinària experiència com a testimoni presencial dels grans èxits dels reis del Casal d’Aragó que conegué: Jaume I, Pere el Gran, Alfons el Franc, Jaume II i Alfons el Benigne (la seva coronació, el 1328, tanca l’obra). Les branques de Mallorca (Jaume II, Sanç, l’infant Ferran, Jaume III) i de Sicília (Frederic III) foren, per a ell, tan sagrades com la catalanoaragonesa.
El futur i la prosperitat dels territoris governats per aquests prínceps depenen de la fermesa d’una política conjunta i del fervor dels súbdits, atès que Déu ha sancionat les victòries militars que han fet possible l’expansió del primer nucli del nord peninsular cap a València i les illes de la Mediterrània.
La biografia del narrador és indissociable de la funció que atribueix al seu relat: memòria del passat, exemple per al futur, arxiu de consells i estratègies per a la guerra i la pau. Muntaner tergiversa els fets d’acord amb la confusió del record i amb la lògica de la seva pedagogia política: silencia fracassos, calla els plans dels enemics, exagera les baixes dels contraris en els combats i rebaixa les dels seus.
També magnifica les gestes dels grans personatges (Jaume I, Pere el Gran o Roger de Flor) i les seves pròpies, perquè per a ell la “veritat” no és la precisió documental, sinó la lluita a favor d’una fe política que no coneix l’ombra del dubte. Com a font, doncs, la Crònica no és un text fiable en termes moderns: tanmateix, els capítols 194-244 són l’únic testimoni occidental conegut de l’expedició dels almogàvers a Orient.
A banda de les funcions militars i polítiques, Muntaner n’exercí d’administratives que implicaven l’exercici de l’escriptura, però la seva informació cultural no és de transmissió escolar, escrita i en llatí, sinó oral i en llengües romàniques. Muntaner, com a home d’acció, manejava el català, l’aragonès, l’occità, el francès, el sicilià i altres dialectes italians, i a més, l’àrab i el grec. Com molts laics del seu temps, tingué accés a la tradició literària a través de l’oïda i de la memòria, per això en la Crònica conviuen fortes marques d’oralitat i records de cançons de gesta, de poesies dels trobadors i fins de novel·les franceses i de certes cròniques. Muntaner, d’altra banda, hi reporta minuciosament actuacions de joglars (capítols 297 i 298).
El 1322 escriví el Sermó per lo passatge de Sardenya e Corsega, de tall èpic, per a encoratjar Jaume II a conquerir l’illa de Sardenya, que el papa Bonifaci VIII havia concedit a la Corona d’Aragó. El Sermó, escrit en vers provençal i format per 240 versos alexandrins, imita la mètrica de la cançó de gesta francesa Gui de Nanteuil, i es considera que podia ser per a ser cantat amb la tonada d'aquesta cançó, però el contingut aplica les formes externes de la predicació cristiana a la didàctica política, un exercici que practicaren els reis catalans des dels temps de Jaume I. Aquest text és el capítol 272 de la Crònica.
La predilecció de Muntaner pels exemples també és una herència retòrica de la predicació; els seus temes procedeixen del patrimoni folklòric, de la tradició èpica i novel·lística medieval, i de la biografia del cronista. A més, la instrucció religiosa que havia rebut li permeté fer citacions evangèliques bàsiques i manejar les nocions fonamentals de la doctrina; el mateix es pot dir de la seva formació jurídica (deures i drets dels reis i dels súbdits, estatuts polítics municipals). Muntaner il·lustra la seva crònica amb informes geogràfics precisos, nascuts de l’experiència de viatjar.
El text de la Crònica fou unit amb el de la Crònica de Bernat Desclot per alguns copistes, i també fou objecte de continuacions als segles XIV i XV. Això són indicis de la seva difusió i vigència, que arribà fins a les lectures que alimentaren la imaginació de Joanot Martorell: el Tirant lo Blanc aprofita, en efecte, materials de Muntaner (la peripècia oriental del protagonista, la mort a Adrianòpolis). Les edicions del segle XVI anaren en aquesta mateixa línia, com també l’atenció que meresqueren especialment els capítols 194-244, objecte d’una paràfrasi castellana publicada el 1623.
Al segle XIX, el caràcter aventurer de l’expedició dels catalans a Orient fascinà els romàntics: per exemple, el drama Venganza catalana, d’Antonio García Gutiérrez, i l’ús que feu de la Crònica Víctor Balaguer en la seva Historia de Cataluña. A més de l’exaltació de la gesta dels almogàvers, durant el segle XIX es feren els primers estudis filològics i històrics seriosos sobre Muntaner: Manuel Milà i Fontanals s’ocupà sobretot del Sermó, i Antoni Rubió i Lluch, del context documental de la Grècia catalana.
Quant a les opinions de la crítica, al primer terç del segle XX s’assimilà la Crònica de Muntaner a l’“esperit català”, des d’una òptica nacionalista militant. Carles Rahola glossà el caràcter nacional de Muntaner, citant Jaume Massó i Torrents, que considerà la seva crònica com la més nacional de totes les neollatines. Carles Riba, el 1925, presentà Muntaner com un “home d’imperi”, que no es perd en argumentacions apologètiques, sinó que encarna «l’entusiasme d’una nació que ascendia a protagonista».
Martí de Riquer (Història de la literatura catalana, 1964) i Ferran Soldevila (prefaci i notes, Les quatre grans cròniques, 1971) optaren per la precisió documental quan descriviren el caràcter cavalleresc del relat de Muntaner, el seu monarquisme fervorós, la passió per la seva terra i la seva llengua i l’exaltació de la dinastia. L’odi als enemics (francesos, genovesos, grecs, musulmans) fou avaluat al costat del sentit pragmàtic de la política. Joan Fuster (“Lectura de Ramon Muntaner”, Obres Completes, 1976) introduí una bona dosi de distanciament davant dels mètodes, els entusiasmes i la ideologia de Muntaner: per a ell, l’aventura dels almogàvers, per exemple, fou una «heroica barrabassada», força propera al «pur i simple bandidatge», la qual cosa no lleva gens de mèrit al cronista dels fets, que produeix un relat «enlluernador». Altres veus dels darrers anys s’han fixat en el subjectivisme de Muntaner, en la descendència literària del seu relat, en la seva manera d’entendre la història i la política.
Pel que fa als manuscrits i il·lustracions de l’obra, no hi ha cap edició crítica de la Crònica de Muntaner, tot i que les del segle XX han estat fetes a partir dels còdexs dels segles XIV i XV, i no de la de València del 1558. Segons Soldevila (1971), hi ha nou manuscrits medievals de la Crònica: A (Biblioteca d’El Escorial, ms. K-I-6), B (Biblioteca Universitària de Catània, cod. Vent. 92), C (BNM, ms. 1 803), D (BC, ms. 4), E (BUB, ms. 759), F (BUB, ms. 67), G (BSC de Barcelona, ms. 74), H (BUV, ms. 212) i J (BC, ms. 487).
Al manuscrit A, al foli 1, apareix una miniatura on es veu Muntaner escrivint la seva obra assegut en un pupitre; ha estat estudiat per Francisco Gimeno des d’un punt de vista paleogràfic i d’història de la cultura escrita. Maurizio Perugi publicà, el 1975, una edició crítica del Sermó (cap. 272 de la Crònica). Veronica Orazi està treballant en la confecció d’un text crític basat fonamentalment en el manuscrit conservat a la BNM. El primer i el cinquè manuscrits pertanyen a la seva mateixa família de còdexs, mentre que el quart sembla dependre d’una altra branca textual.
La primera edició catalana de la Crònica es feu a València l’any 1558. Sobre aquest text del segle XVI sorgiren noves edicions, com la de F.W. Karl (1844), Antoni de Bofarull (1860) i Josep Coroleu (1880). Jaume Cortey també edità la Crònica el 1562.
Quant a les edicions catalanes del segle XX, cal fer esment de l’edició de Barcino a càrrec de J.M. de Casacuberta i M. Coll i Alentorn (1927-52, 9 vol.); Les quatre grans cròniques, edició de F. Soldevila (1971); l’edició de Marina Gustà (1979), i l’edició de Coia Cabré (1992).
L’obra fou traduïda al castellà per A. de Bofarull (1860) i F.J. Vidal Jové (1970). Al francès, per J.A.C. Buchon: Collection des Chroniques nationales françaises (1827), i J.A.C Buchon i J. Tastu: Chroniques étrangères. Pantheón littéraire (1841 i 1975). A l’italià, per Filippo Moisè (1844) i Enrico Cardona (1878). A l’anglès, per Lady Goodenough (1921).
Pel que fa a edicions i paràfrasis dels capítols 194-244, destaquen: F. de Montcada: Expedición de catalanes y aragoneses contra turcos y griegos (1623, 1805 i 1969); G. Schlumberger: Expédition des almugavares (1902 i 1925); L’expedició dels catalans a Orient, edició de Josep M. de Casacuberta (1926); La spedizione dei Catalani in Oriente, edició de Cesare Giardini (1958), i Ramón J. Sender: Bizancio (1968).
Bibliografia sobre Ramon Muntaner
- Badia, L.: “Veritat i literatura a les cròniques medievals catalanes: Ramon Muntaner”, Tradició i modernitat, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana – PAM, València-Barcelona 1993, p. 19-38.
- Cingolani, S.M.: “Jo, Ramon Muntaner: consideracions sobre el paper de l’autobiografia en els historiadors en llengua vulgar”, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 11, Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, 3, B., PAM, 1985, p. 96-126.
- Cingolani, S.M.: Jaume I: història i mite d’un rei. Barcelona, Edicions 62, 2007.
- Cingolani, S.M.): La memòria dels reis: les quatre grans cròniques i la historiografia catalana, des del segle X fins al XIV. Barcelona, Base, 2007.
- Riquer, M. de: Història de la literatura catalana. Part Antiga. 4 vol. Barcelona, Ariel, 1993.
- Sobrer, J.M.: L’èpica de la realitat. L’escriptura de Ramon Muntaner i Bernat Desclot. Barcelona, Curial, 1978.
- Fuster, J.: “Lectura de Ramon Muntaner”, Obres Completes, V, B., Edicions 62, Barcelona 1976, p. 11-43.
- Gimeno Blay, F.: “A propósito del manuscrito vulgar del Trescientos: el escurialense K.I.6 y la minúscula cursiva libraria de la Corona de Aragón”, Scrittura e Civiltà, XV, 1991, p. 205-245.
- Martí de Barcelona: “Regesta de documents relatius al gran cronista Ramon Muntaner”, Estudis franciscans, 48, 1936, p. 218-233.
- — “Nous documents per a la biografia de Ramon Muntaner”, Spanische Forschungen, VI, 1937, p. 310-326.
- Nicolau d'Olwer, LL.: “La Crònica de Ramon Muntaner, filiació dels seus textos”, Homenatge a Antoni Rubió i Lluch, I, 1936, p. 69-76.
- Orazi, V.: “Precisazioni ecdotiche sulla Cronica di Ramon Muntaner” [en premsa], Atti del VII Congresso Internazionale di Studi dell’Associazione Italiana di Studi Catalani (Nàpols 2000), Universitat Frederic II de Nàpols.
- Perugi, M.: Il “Sermo” di Ramon Muntaner. La versificazione romanza delle origini, Olschki, Florència 1975.
- Rubies, J.P.: “Mentalitat i ideologia de Ramon Muntaner”, Historiographie de la Couronne d’Aragon. Actes du XIIe Congrès d’Histoire de la Couronne d’Aragon (Montpellier, 1985), III, Universitat Paul Valery, Montpeller, p. 83-108.
- Rubió i Lluch, A.: “La expedición y dominación de los Catalanes en Oriente juzgada por los griegos”, Memorias de la Real Academia de Buenas Letras, IV, Barcelona 1877.
- — “Notícia geogràfica de l’orient segons en Muntaner”, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, I, 1891 i II, 1892.
- — “La Companyia catalana sota el comandament de Teobald Cepoy”, Miscel·lània Prat de la Riba, I, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1923.
- — Diplomatari de l’Orient Català, 1301-1409, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1947 [ed. facs. Barcelona 2001].
- Soldevila, F.: Les quatre grans cròniques, Selecta, Barcelona 1971, p. 89-110 i 945-1 000 [prefaci i notes].
- Turró, J.: “Ausiàs March no va viure en temps d’Ovidi”, Estudis de Filologia Catalana. Dotze anys de l’ILCC, Secció Francesc Eiximenis, ed. Pep Valsalobre i August Rafanell, Institut de Llengua i Cultura Catalanes, Universitat de Girona - PAM, Girona-Barcelona 1999, p. 175-199 (esp. 179-181).
- Varvaro, A.: “Il testo storiografico come opera letteraria: Ramon Muntaner”, Symposium in honorem prof. M. de Riquer, Quaderns Crema, Universitat de Barcelona 1984, p. 403-415.