i Museu Episcopal de Vic | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Museu Episcopal de Vic

Sala d’escultura gòtica de l'antiga seu del Museu Episcopal de Vic
© Fototeca.cat
museologia museol, arqueologia arqueol i literatura lit
Museu de Vic, creat gràcies al bisbe Josep Morgades, que l’inaugurà el 1891, després d’agrupar els esforços del Cercle Literari (1877) i de l’Agrupació Arqueològica (1882), originats en l’Exposició Arqueològica del 1868.

Origen i evolució

Aquesta institució cultural, la més antiga de la ciutat de Vic i una de les més interessants del país quant a les col·leccions d’art romànic i gòtic, fou inaugurada el juliol de 1891 pel bisbe Josep Morgades, que aleshores regia la diòcesi vigatana. Ara bé, l’aspiració de crear un museu partia de més de vint anys abans. El 1867, amb motiu de l’Exposició Retrospectiva que es va fer a Barcelona, ja arrelà a Vic la idea d’organitzar una exposició semblant amb peces i objectes artístics i arqueològics que es trobaven a la mateixa ciutat i en altres llocs de l’entorn. Per aquesta raó, l’Ajuntament de Vic creà una comissió presidida per l’alcalde, Josep de Macià i Pujol, i integrada per representants de la corporació municipal i del capítol catedralici. Malgrat les revoltes polítiques del moment, l’exposició s’inaugurà a l’octubre del 1868 al claustre de l’exconvent de dominicans. Amb els materials reunits s’intentà de crear un museu; però, de fet, van haver de passar els anys de les esmentades convulsions polítiques perquè es reprengués la idea. L’ocasió que portà a la creació definitiva d’aquesta entitat museística fou l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. Vic hi va concórrer amb les principals obres d’art que havia recollit el Círcol Literari, les que eren propietat del municipi, les que va aplegar el bisbe Morgades a la catedral, a nombroses esglésies de la diòcesi i també d’altres que cediren a perpetuïtat alguns particulars. Un cop acabada l’exposició, el bisbe Morgades va cedir, per a instal·lar-hi tot el material recollit, un sector de les sales del segon pis del palau episcopal i la part que no ocupava la Biblioteca Episcopal de les galeries construïdes a l’inici del s. XIX sobre el claustre gòtic de la catedral de Vic. El nou museu s’anomenà inicialment Museu Arqueològic-Artístic Episcopal i el seu primer conservador va ser el patrici Antoni d’Espona i de Nuix (1891-98). En pocs anys es van ampliar les col·leccions amb nombrosos objectes i materials diversos recollits de tots els indrets de la diòcesi de Vic i també de la de Solsona. Entre els anys 1898 i 1931 ocupà el càrrec de conservador Josep Gudiol i Cunill, el qual fou substituït pel doctor Eduard Junyent i Subirà. Destacat arqueòleg i historiador, va ser el principal mentor cultural de la ciutat de Vic fins a la seva mort (1978). E. Junyent, a més d’ampliar i estudiar el contingut del Museu Episcopal, fou el promotor de la seva instal·lació a l’antic Col·legi de Sant Josep, cedit pel bisbat l’any 1941 amb aquesta finalitat. Entre els anys 1998 i 2001 l’antic edifici va ser reemplaçat per un altre de modern, bastit sobre el solar de l’anterior, obra dels arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, que està previst inaugurar, amb una nova i modèlica exposició del seu contingut, per la primavera del 2002.

El 18 de maig de 2002 s’inaugurà el nou Museu Episcopal de Vic, totalment remodelat. El nou edifici, projectat pels arquitectes Federico Correa i Alfonso Milà, amb un perímetre irregular que respecta el traçat medieval dels carrers que l’envolten, fou construït en el mateix emplaçament que l’antic museu, al costat de la catedral. Disposa de 6.300 m2, dels quals 2.500 corresponen a exposició permanent. Les dependències estan repartides entre soterrani, planta baixa i tres pisos. Dels prop de 23.000 objectes del fons del museu, se n'exposen uns 3.400 a les sales d’exposició permanent. El museu també disposa de tallers didàctics, sala d’actes, espai audiovisual, biblioteca especialitzada i altres dependències tècniques. L’any 2003 el museu obtingué el Premi Nacional de patrimoni cultural per la seva important contribució a la difusió de l’art medieval català. El 2004 obrí a la visita pública les seves Galeries d’Estudi, organitzades com a magatzems visitables, que faciliten l’accés dels usuaris i la lliure contemplació d’una part de les col·leccions en reserva.

Els fons

El fons del museu compta amb una col·lecció d’antependis romànics (Puigbò, Sescorts, el Coll, Sant Llorenç del Munt, Rotgers, Lluçà, Espinelves, etc), els murals de Sant Sadurní d’Osormort, el Brull, Sescorts, la Seu d’Urgell, les talles del descendiment d’Erill la Vall i majestats i icones marianes, que van del romànic al gòtic. La imatgeria gòtica té peces, d’una gran sensibilitat, de la Mare de Déu i dels sants i un retaule sencer d’alabastre de Bernat Saulet (1341). La pintura gòtica hi és present amb obres de Ferrer Bassa, Ramon Destorrents, Pere Serra, Ramon de Mur, els Jaume Ferrer, Joan Leví, Bernat Martorell, Jaume Huguet i els dos Gascó. Hi ha obres valuoses d’orfebreria religiosa (creus processionals, reliquiaris, ostensoris, encensers, bacines i claus, armes i hostiers) que van del romànic al barroc. També disposa d'un fons numismàtic de més de set mil peces de l’època ibèrica ençà, a més de vidrieria i de ceràmica, de teixits —on hi ha peces úniques de teixits hispanoàrabs, com el Tapís de les bruixes—, de domassos, d’antependis i d’indumentària religiosa. Hi ha també una sèrie de guadamassils i restes arqueològiques amb troballes comarcals prehistòriques, ibèriques i romanes (aquestes procedents, en gran part, d’Empúries). La sèrie lapidària té un bon conjunt de peces ibèriques, romanes, restes de la portalada romànica de la seu, capitells, claus de volta, etc.

Els fons romànics

Des del punt de vista de l’art romànic, és potser el museu més complet de Catalunya, per tal com conserva la mostra més representativa de totes les tècniques artístiques. A més, si bé una gran part del seu contingut procedeix de la diòcesi de Vic, tal com ja hem dit, també conté obres romàniques provinents d’arreu del país.

Pel que fa a l’escultura monumental, cal destacar el conjunt de capitells, impostes, relleus i altres elements arquitectònics procedents de la catedral romànica de Vic. Fora de la ciutat de Vic, altres conjunts escultòrics que s’han de remarcar són la portalada de l’església de Sant Vicenç de Malla (Osona), els capitells del monestir de Sant Pere de Casserres (Osona), diverses ares d’altar, un notable conjunt de sarcòfags bellament decorats, algunes piques baptismals i una nodrida representació de finestres i altres peces d’índole diversa.

De la talla en fusta cal esmentar principalment el magnífic grup escultòric del Davallament d’Erill la Vall (Ribagorça), amb les figures de Crist, els dos lladres, Josep d’Arimatea i Nicodem; dues altres imatges d’aquest grup, les de Maria i sant Joan, es conserven actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Entre les imatges de Crist en majestat del s. XII destaca la de Sant Salvador de Bellver (Osona) i la de les Planes d’Hostoles (Garrotxa), la qual conserva la creu bellament decorada; també cal fer esment de la imatge d’un Crist en majestat en posició sedent procedent del monestir de Sant Salvador de la Vedella (Berguedà). Així mateix, el museu conserva més d’una vintena de talles policromades de la Mare de Déu amb el Nen assegut a la falda, les quals procedeixen de diverses comarques de Catalunya i que, en conjunt, presenten una tipologia completa d’època romànica. Completen les col·leccions de talla de fusta algunes imatges de sants i diversos exemplars de creu coral, com la de Centelles, datada al final del s. XIII, que presenta una elegant decoració amb la representació de l’Agnus Dei.

Osona és la comarca de Catalunya que aporta més conjunts de pintura mural i pintura sobre taula romànics, tots ells recollits al museu. Així, en pintura mural, els conjunts més importants són els que provenen de les esglésies de Sant Martí del Brull, Sant Martí de Sescorts i Sant Sadurní d’Osormort. Aquestes pintures, datades al s. XII, es relacionen amb el corrent d’influència francesa i representen el cicle narratiu del Gènesi. A més de molts altres fragments de pintura mural procedents d’altres temples de la comarca, el museu també estotja una part de la decoració mural de la catedral de la Seu d’Urgell.

D’altra banda, el Museu Episcopal de Vic és el més important de Catalunya i del món pel que fa a la pintura romànica sobre taula. El nombrós conjunt de peces i elements que conserva, procedents d’Osona i de diverses comarques del país, presenten un alt nivell artístic. Podem citar els frontals de Sant Llorenç Dosmunts, de Santa Margarida de Vila-seca, de Sant Vicenç d’Espinelves i de Santa Maria de Lluçà, d’Osona; els de Sant Sadurní de Rotgers i de Sant Andreu de Sagàs, del Berguedà; els de Sant Martí de Puigbò i Sant Hilari de Vidrà, del Ripollès; i el de la Mare de Déu del Coll, de la Selva. Aquestes obres presenten una ampla cronologia i, en algun cas, tenen ja característiques plenament gòtiques.

Al marge d’aquests frontals, el museu conserva el que probablement sigui la millor peça de pintura sobre taula de Catalunya del s. XII: el fragment de baldaquí procedent de l’església de Santa Maria de Ribes de Freser (Ripollès), presidit per la figura central de Crist en majestat asseguda en un tron i envoltat per àngels.

Dins el mobiliari litúrgic hom pot destacar una nodrida col·lecció de creus d’aram, decorades amb diversos procediments tècnics (l’esmalt, el repussat, el burinat); calzes; encensers de tots tipus i formes, d’aram o de bronze; diversos pixis enriquits sovint amb esmalt champlevé d’influència o procedència llemosina; nombroses lipsanoteques de fusta, d’alabastre o de vidre, de formes diverses, entre les quals destaquen les dues de Sant Julià de Vilatorta, la de Santa Eugènia de Berga, la de Sant Pere de Casserres o la de Santa Anna de Mont-ral, totes d’Osona; i un notable conjunt de peces realitzades en ferro forjat, datades entre els s. XII i XIII.

Finalment, també es conserven en aquest interessant museu més d’una trentena de fragments de teixits, la major part d’origen oriental i sobretot islàmic, procedents de l’Àndalus. Aquestes peces formen part d’elements d’ús litúrgic, la majoria procedents d’aixovars de sepultures de dignataris eclesiàstics. Podem destacar, entre d’altres, l’anomenat Teixit de les Bruixes, del s. XI, procedent del monestir de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), amb una magnífica decoració a base de lleons i paons afrontats; i els fragments procedents del sepulcre de Sant Bernat Calbó, bisbe de Vic (1233-43), que corresponen a la casulla, la túnica, la tunicel·la, la mitra i l’estola; un d’aquests fragments és bellament decorat amb àligues bicèfales, i un altre, amb esfinxs afrontades.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...