Les tradicions nadalenques
Nadal és una festa occidental; apareix per primera vegada a Roma, a la primera meitat del segle IV i, com consta al calendari litúrgic anomenat Cronògraf del 354, amb la data tradicional. L’elecció d’aquesta data no obeí a raons històriques, sinó al desig de cristianitzar una festa pagana ja existent: la del dia que, després del solstici d’hivern, la llum diürna torna altre cop a allargar-se i els romans celebraven el natalis (Solis) Invicti, el naixement de l’invicte, és a dir, del Sol, astre divinitzat i relacionat amb la persona de l’emperador romà. Constantí el Gran, que, mogut per idees sincretistes, havia decretat (321) la celebració del diumenge, a la vegada dia del Sol i dia del Senyor, afavorí l’adopció del Nadal per part dels cristians, i els responsables de l’Església hi veieren la manera d’oposar una festa cristiana a l’altra, símbol de la darrera resistència del paganisme. L’equivalent, a l’Orient, del Nadal és la solemnitat, més antiga, de l’Epifania, relacionada també amb les festes del solstici d’hivern. El sentit profund de totes dues festivitats és el mateix: celebrar la manifestació de Déu en la humanitat de Jesús. Quan l’Occident adoptà també la festa del 6 de gener, hi transferí l’aspecte de la manifestació de Crist als Mags a través de l’estel, i deixà per al 25 de desembre la commemoració del naixement de Jesús amb l’adoració dels pastors. La tradició romana més antiga, conservada per la reforma del concili II del Vaticà, comporta la celebració de tres misses de Nadal (a mitjanit, a l’aurora i al dia), els texts litúrgics de les quals insisteixen en la divinitat de Jesús, car foren composts en una època de reacció antiariana. A partir de l’edat mitjana a tot el món occidental s’han anat subratllant els aspectes més sentimentals del naixement de Jesús, i la festa nadalenca s’ha envoltat d’un seguit de manifestacions populars i familiars.
Les tradicions nadalenques als Països Catalans
Als Països Catalans la festa comença amb les matines i la missa del gall, plena de ressonàncies litúrgiques i populars, que se celebra a mitjanit o bé poc abans de l’alba, segons les comarques. La missa, anomenada missa grega a Vic, tenia des de temps molt antic algunes escenificacions litúrgiques, entre les quals el Cant de la Sibil·la, que encara es conserva a Mallorca i l’Alguer. Més tard hom hi afegí les ofrenes, l’ornamentació i les festes de tipus popular amb cants de nadales. A les cases es deixava el foc encès, car es deia que la Mare de Déu vestia l’infant al seu escalf. L’entusiasme popular es manifestava amb fogueres i rondes de cançons conservades encara en part als pobles. De primer als temples i més tard a les cases benestants hom feia els clàssics pessebres, anomenats betlems a València i a les Illes. Modernament hom en feia a moltes cases, bé que han estat substituïts en part, o doblats, per l’arbre de Nadal. Les felicitacions populars, dites nadales o christmas, han estat introduïdes popularment, i comercialment els darrers temps. Per als infants la vetlla nadalenca era precedida del costum de fer cagar el tió, que abans hom havia alimentat i fet escalfar. És costum de fer representacions escèniques populars, anomenades Pastorets al Principat i Adoració dels Reis a les Illes. El dinar de Nadal, acompanyat de neules i torrons, té una llarga tradició i sol aplegar entorn de la taula tots els familiars. Les estrenes a la mainada, als empleats i servents i els regals entre familiars, fomentats pel comerç i per la propaganda, són un altre dels trets característics d’aquesta diada. El folklore i el costumari català és ple de tradicions i dites relacionades amb el Nadal, la majoria de les quals, actualment, es van perdent.