Fill de Cneu Domici Ahenobarb i d’Agripina, el seu nom originari fou Lucius Domitius Ahenobarbus, fins que fou adoptat per l’emperador Claudi (que s’havia casat amb Agripina) i prengué el nom de Neró Claudi Cèsar. Casat amb Octàvia, filla de Claudi, en morir aquest fou proclamat emperador (54) pels pretorians, comandats per Burre, home afecte a Agripina. Aconsellat pels seus educadors (Sèneca, el mateix Burre), la seva política semblà, d’antuvi, que es decantava cap a la restauració del poder del senat, molt malmès en el regnat dels emperadors anteriors.
Aviat, però, es palesà la realitat del fet que aquesta política només era un simulacre per a enfortir el poder imperial. Neró feu occir el fill de Claudi, Britànic, bandejà Agripina, i, defugint la tutela dels seus mestres i consellers, es lliurà a una vida de plaer, al llibertinatge i a la crueltat. Conreà apassionadament la música i la poesia, augmentà el fast de la cort i, en un intent megalomaníac d’hel·lenitzar Roma, instituí jocs i construí sumptuoses residències, traçà una nova urbanització de la ciutat i feu diversos monuments. No vacil·là, mentrestant, a suprimir tot allò que podia ésser un obstacle per als seus plans (feu occir la seva mare, que s’oposava a les seves relacions amb Popea Sabina i, en general, a tota la seva política). Repudià Octàvia i la feu matar i contragué segones núpcies, amb Popea (a la qual també causà la mort, segons la tradició, amb una puntada de peu al ventre quan estava prenys).
Influït pel nou prefecte dels pretorians, Sofroni Tigel·lí, allunyà de la cort els seus antics consellers, i a causa de la seva política es feu odiós a l’oposició, a la classe adinerada i també al poble. Aquest odi s’incrementà quan, en ocasió de la reforma urbanística feta a la ciutat, en feu incendiar una part (la Suburra) i contemplà la seva destrucció des d’una torre, cantant l’incendi de Troia. Bé que, tot seguit, intentà de calmar la ira popular atribuint als cristians l’incendi dels suburbis, l’oposició li plantà cara obertament.
Fracassada una primera conspiració —a conseqüència de la qual moriren, entre altres, Calpurni Pisó, Lucà i Sèneca—, l’exèrcit ordí una nova conjura (a la Gàl·lia, l’any 68, que també fracassà). El seu viatge a Grècia i la proclamació que feu allí de la llibertat d’aquest país havia provocat el descontentament de les altres províncies. Sulpici Galba, que comandava les milícies romanes a la Hispània, es rebel·là i, pel fet que Tigel·lí i els pretorians traïren, la situació passà a ésser desesperada per a l’emperador. Aquest fugí de Roma i es refugià a la vil·la del seu llibert Faó. Allí es feu occir pel llibert Epafrodit. Tenia trenta anys. En morir, segons la tradició, exclamà: “Quin artista tan gran que mor amb mi!".
Home tràgic, Neró ha estat jutjat molt negativament per tots els historiadors. La seva figura i la seva actuació, potser a causa de la influència senatòria (Tàcit), són molt maltractades per les fonts històriques. En la tradició apocalíptica cristiana, és identificat amb l’Anticrist. Per tot això, esdevé impossible de fer-ne una valoració i de formular-ne un judici clar. Modernament hi ha hagut alguns intents de reivindicar la seva política, i fins i tot hi ha qui ha dit que l’incendi de Roma és, en realitat, un mite i que l’únic que succeí fou que foren destruïts alguns suburbis que afectaven seriosament les condicions de sanitat de la ciutat. Al costat d’això, cal assenyalar que el caràcter llegendari de Neró s’ha incrementat pel fet d’haver-se inspirat en ell molts literats i músics (Alexandre Dumas, H. Sienkiewicz, A. Rubinstein, P. Mascagni, A. Boito, Joan Manén, etc.), que n’han popularitzat la trista història.
L’art antiga el representà sovint en retrats jovenívols de marbre (als museus de Roma, de Worcester, de Munic) i en diverses monedes. Apareix més madur i barbat en diverses obres conservades als Musei Vaticani, als Uffizi i al Louvre. Esdevingut símbol de la crueltat, el despotisme, etc., el seu nom és aplicat a l’home que es manifesta cruel, despòtic, etc.