i Pablo Neruda | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Pablo Neruda

Literatura
poètica poètica
Nom que, en record de Jan Neruda, prengué Ricardo Eliecer Neftalí Reyes, poeta xilè.
Parral, Linares, 12 de juliol de 1904 — Santiago, 23 de setembre de 1973

Cònsol, entre altres ciutats, a Madrid i a Barcelona, féu una gran amistat amb els poetes castellans de l’anomenada Generació del 27. Partidari decidit, en esdevenir-se la Guerra Civil Espanyola, del bàndol republicà, fou, fins a la mort, un entusiasta propagandista i un desinteressat col·laborador d’aquesta causa. Ingressà al partit comunista el 1945. Hagué d’exiliar-se diverses vegades del seu país. Candidat a la presidència de la república de Xile el 1970, renuncià a favor del seu amic Salvador Allende, amb la política del qual sempre estigué identificat. Una quarantena de títols constitueixen el conjunt de l’obra literària nerudiana, i la força dels seus versos, les innovacions estilístiques i el ressò que ha tingut en la poesia castellana permeten de comparar-lo amb Rubén Darío. El seu primer llibre important és Veinte poemas de amor y una canción desesperada (1924), de to malenconiós i ple de reminiscències postromàntiques i simbolistes, però sorprenent per l’audàcia de les imatges. Adscrit aviat a l’escola surrealista, publicà la primera part i la segona de Residencia en la tierra (1935), llibre de contingut i d’intenció materialista i d’expressió deliberadament turbulenta i caòtica, mitjançant la qual el poeta vol reflectir la seva visió d’un món en descomposició. España en el corazón (1937), al·lusiu a la Guerra Civil Espanyola, fou inclòs després a Tercera residencia (1947), que conté també composicions sobre la Segona Guerra Mundial. Així inicià el seu estil èpic, d’una encesa retòrica i d’una gran agressivitat política, la millor mostra del qual és Canto general (1950), poema en quinze cants, que va des de l’evocació de l’Amèrica d’abans de la descoberta fins a l’exaltació política actual, passant pels descobridors, els alliberadors i els explotadors —i tot això barrejat amb episodis autobiogràfics—. Amb els volums d'Odas elementales (iniciats el 1954) deixà de banda la grandiloqüència i el to èpic per cantar, d’una manera afable i cordial, amb una gran agilitat discursiva, les coses més elementals, simples, quotidianes, domèstiques. Aquí Neruda reeixí a fer poesia d’autèntic contingut social. Cal, finalment, recordar els seus llibres de memòries: un en vers (Memorial de Isla Negra), en cinc volums (1964), i un altre en prosa (Confieso que he vivido, 1974). Fou premi Lenin de la pau (1953) i premi Nobel de literatura (1971).

Col·laboració: 
AnCo
Llegir més...