i Pablo Neruda | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pablo Neruda

poètica poètica
Nom que, en record de Jan Neruda, prengué Ricardo Eliecer Neftalí Reyes, poeta xilè.
Parral, Linares, 12 de juliol de 1904 — Santiago, 23 de setembre de 1973

Cònsol, entre altres ciutats, a Madrid i a Barcelona, féu una gran amistat amb els poetes castellans de l’anomenada Generació del 27. Partidari decidit, en esdevenir-se la Guerra Civil Espanyola, del bàndol republicà, fou, fins a la mort, un entusiasta propagandista i un desinteressat col·laborador d’aquesta causa. Ingressà al partit comunista el 1945. Hagué d’exiliar-se diverses vegades del seu país. Candidat a la presidència de la república de Xile el 1970, renuncià a favor del seu amic Salvador Allende, amb la política del qual sempre estigué identificat. Una quarantena de títols constitueixen el conjunt de l’obra literària nerudiana, i la força dels seus versos, les innovacions estilístiques i el ressò que ha tingut en la poesia castellana permeten de comparar-lo amb Rubén Darío. El seu primer llibre important és Veinte poemas de amor y una canción desesperada (1924), de to malenconiós i ple de reminiscències postromàntiques i simbolistes, però sorprenent per l’audàcia de les imatges. Adscrit aviat a l’escola surrealista, publicà la primera part i la segona de Residencia en la tierra (1935), llibre de contingut i d’intenció materialista i d’expressió deliberadament turbulenta i caòtica, mitjançant la qual el poeta vol reflectir la seva visió d’un món en descomposició. España en el corazón (1937), al·lusiu a la Guerra Civil Espanyola, fou inclòs després a Tercera residencia (1947), que conté també composicions sobre la Segona Guerra Mundial. Així inicià el seu estil èpic, d’una encesa retòrica i d’una gran agressivitat política, la millor mostra del qual és Canto general (1950), poema en quinze cants, que va des de l’evocació de l’Amèrica d’abans de la descoberta fins a l’exaltació política actual, passant pels descobridors, els alliberadors i els explotadors —i tot això barrejat amb episodis autobiogràfics—. Amb els volums d'Odas elementales (iniciats el 1954) deixà de banda la grandiloqüència i el to èpic per cantar, d’una manera afable i cordial, amb una gran agilitat discursiva, les coses més elementals, simples, quotidianes, domèstiques. Aquí Neruda reeixí a fer poesia d’autèntic contingut social. Cal, finalment, recordar els seus llibres de memòries: un en vers (Memorial de Isla Negra), en cinc volums (1964), i un altre en prosa (Confieso que he vivido, 1974). Fou premi Lenin de la pau (1953) i premi Nobel de literatura (1971).

Col·laboració: 
AnCo
Llegir més...