És dita també Església assíria, sirooriental o caldea. L’evangelització partí d’Edessa, i s’inicià abans de la caiguda de l’imperi part (226). Sota els sassànides (224-632) la situació dels cristians fou afectada per la guerra constant contra els imperis cristians (Romà i Bizantí), com també per la proclamació del zoroastrisme com a religió oficial, que produí l’esclat de la persecució oberta (340-379). Un sínode tingut a Selèucia (410) constituí un catolicosat, que el 424 es convertí pràcticament en autònom. El 486 aquesta Església acceptà el nestorianisme. Sota el domini àrab (637-1258) emprengué una tasca evangelitzadora vers l’Àsia central i arribà fins a l’extrem de la Xina, on, al segle XIII, i sota la protecció de Khublai Kan, fundador de la dinastia Yuan, tingué bisbats i comunitats en moltes ciutats. Aquestes comunitats desaparegueren amb l’arribada de la dinastia Ming (1368-1644). L’Església nestoriana arribà també, ja des del segle IV, a l’Índia, a la costa del Malabar, on, a causa de la llatinització dels portuguesos (1599), una part passà al catolicisme i una altra part, posteriorment, s’uní a Antioquia i adoptà, per tant, el monofisisme. El 1552, de les comunitats nestorianes de l’Orient Mitjà, sorgí el grup unit a Roma, que recollí algunes temptatives unionistes anteriors, grup al qual és aplicat més pròpiament el nom d'Església caldea. Organitzada jeràrquicament, el 1830 fou erigit el patriarcat catòlic de Babilònia dels Caldeus.