i Nigèria | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Nigèria

Nom oficial deFederal Republic of Nigeria (en)
Nom oficial deFederal Republic of Nigeria (en)

Estat de l’Àfrica occidental que limita a l’W amb Benín, al NW i al N amb Níger, al NE amb el Txad, a l’E amb el Camerun i al S amb l’ampla façana del golf de Guinea; la capital és Abuja.
Població: 
166.629.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
923.768 km2

La geografia física

El relleu de Nigèria presenta tres sectors ben diferenciats: una gran plana costanera de 400 km de longitud, amb una altitud màxima de 76 m, que és formada per materials transportats pel riu Níger (que desemboca en un delta) i per altres rius, curts però cabalosos; la regió formada per turons granítics, l’alçada dels quals no supera els 600 m, limitada pels rius Níger i Benue, al N; i la regió d’altiplans, de 600 a 700 m d’altitud, que forma part ja del domini sudanès, i que assoleix l’altitud màxima al Bauchi Plateau. El clima és càlid i humit, amb temperatures mitjanes anuals de 26 °C; la pluviositat és molt abundant a la costa (superior als 2.500 mm anuals), i va decreixent cap a l’interior (al voltant dels 1.000 mm anuals). Les terres meridionals, marítimes, pertanyen als dominis de la selva pluvial. Cap al N, on el clima és menys plujós, el paisatge pren el caràcter de sabana humida amb bosc.

Vista d’un turó granític a Wase, al centre de Nigèria. En aquesta regió hi ha nombrosos accidents geològics d’aquest tipus
© Corel Professional Photos

La geografia econòmica i l'economia 

El sector primari havia arribat a aportar els dos terços del PNB a la dècada de 1960, quan l’exportació de petroli tot just començava, però el 1983 havia davallat a un quart del PNB. La producció agrícola és destinada fonamentalment als productes bàsics de l’alimentació: arròs, llegums, mandioca —de la qual és el cinquè productor mundial—, mill —tercer productor— i melca —sisè—. Altres conreus alimentaris són els de blat de moro, blat (insuficients, com també l’arròs), nyam, moniatos, patates, tomàquets, plàtans i altres fruites. Hom conrea a més plantes industrials: oleaginoses (cotó, soia, sèsam), a més de canya de sucre, tabac, pebrot de Guinea (per a pebre ) i gingebre, i també productes dedicats a l’exportació, com  cacauets (setè productor mundial), cacau (quart productor) i palma oliera (segon productor mundial de nous de palma, i tercer d’oli). La ramaderia és notable, però de rendiments mediocres, i per la frontera del Níger entra bestiar de contraban. Hom n'obté sobretot carn d’aviram, de boví i de cabrú, llet de vaca i ous, i cuirs i pells de boví, cabrú i oví. Tot i una explotació inadequada, el ràpid creixement del bosc equatorial explica que Nigèria sigui el vuitè productor mundial de fusta. A més, és el novè productor de cautxú. La pesca és important, però artesanal, i una quarta part és d’aigua dolça (llac Txad i rius). Quant a la mineria, els jaciments d’importància tradicional, són els d’estany, a Jos Plateau, i els carbonífers, a Enugu i a Udi (hulla subbituminosa i lignit). Les reserves són importants, però l’extracció ha minvat tant que cal importar-ne. L’extracció de petroli a Afram, Oloibiri, Bornu i Eurubu —l’Estat és el primer accionista de les companyies estrangeres que hi operen (una d’elles nacionalitzada el 1979) i el propietari de la refineria de Port Harcourt i de les de Wari i Kaduna— és, de 1973-74 ençà, la major d’Àfrica i contribueix extraordinàriament a l’economia del país (representà el 90% de les exportacions durant el període 1973-83), que és el setè país exportador del món. El 1985 les reserves eren de 2.271 milions de tones, que, al ritme d’aquest any, s’haurien d’haver exhaurit l’any 2018. És important també la producció de gas natural, consumit al país. També hi ha extracció de ferro, plom, zinc i urani, i jaciments de fosfats i d’or. Hi ha quatre centrals hidroelèctriques; la més important és la de Kainji, al riu Níger. El 1982 produïren el 53% de l’electricitat, amb un romanent subministrat al Níger.

La indústria, diversificada, només aporta el 5% del PIB (1983), menys que la construcció (7%) i que la mineria (20%). Es localitza principalment a Lagos (indústries alimentàries i mecàniques, com oli de palma, cervesa i muntatge d’automòbils), a més de ciment. Altres nuclis industrials són Ibadan (tabac, sucs de fruita, tèxtil), Kano (oli de palma, tèxtil, ciment), Abeokuta (sucs de fruita, cervesa, ciment) i Port Harcourt (tabac, olis, alumini, refineria de petroli, petroquímica). A més de la metal·lúrgia de l’alumini, cal esmentar la tradicional de l’estany i la siderúrgia en construcció. Disposa de bones vies fèrries i de 108.000 km de carreteres acceptables i centrades, com els ferrocarrils, en tres pols: Kano al N, que canalitza el comerç realitzat amb caravanes al S del Sàhara i al Sahel als estats compresos entre l’Atlàntic i el Nil; Lagos al SW, principal nucli urbà; i Port Harcourt al SE, empori petrolier. Els rius Níger i Benue són navegables, estacionalment en els cursos mitjà i baix. Els ports principals són Lagos (que en té dos: Apapa i Tin Can) i Port Harcourt, si bé la càrrega màxima surt de la terminal petroliera de Bonny i de l’aeroport de Lagos. El petroli ha canviat l’economia de Nigèria: els productes agraris han passat de representar el 80% de les exportacions els primers anys de la dècada de 1960 a significar el 5% a la darreria de la dècada de 1970 i a poc més de l’1% cap a la meitat dels anys vuitanta. Això provocà un creixement ràpid, del 9,7% anual en el període 1965-73, que davallà al 3,9% en 1973-79, però reculà el 13,9% en el quinquenni 1980-85. L’increment anual mitjà per habitant en el període 1965-83 fou del 3,2%. El nivell resultant és un xic superior a la mitjana d’Àfrica (ocupa el dotzè lloc), només superat pel Camerun entre els veïns. Nigèria exporta petroli, i, en proporció mínima, cacau, cacauets i estany fos, i importa productes manufacturats, químics, béns d’equipament i aliments de la Gran Bretanya, els EUA, l’Alemanya Federal, França, el Japó, els Països Baixos, Itàlia i Bèlgica. Els clients principals són els EUA, els Països Baixos, França, Alemanya, Itàlia, la Gran Bretanya i Ghana.

La geografia humana i la societat

En xifres absolutes, Nigèria és el país més poblat de l’Àfrica. L’índex de creixement anual és elevat (33,3‰ en 1980-85), conseqüència d’una natalitat molt alta (50,4‰ anual en 1980-85).

Nens jugant als carrers de Lagos, antiga capital de Nigèria i port principal del golf de Guinea
© Corel Professional Photos
És un país d’una gran diversitat ètnica; al N dominen els hausses (21%) i els fulbes (11%), a l’W els iorubes (21%) i al S els ibos (18%). La població presenta una distribució molt desigual: les densitats més altes corresponen al sector occidental, mentre que al N les densitats oscil·len només entre 29 i 33 h/km2. Tot i l’escassa urbanització del país (només el 23% de la població és urbana), hi ha grans nuclis urbans, entre els quals destaquen Lagos i Ibadan, que superen el milió d’habitants; altres ciutats importants són Ogbomosho, Kano i Oshogbo, amb més de 300.000 h. El 45% de la població és musulmana, el 26% protestant i el 12% catòlica. L’anglès és l’idioma oficial. Després del cop d’estat del 1985, el poder és exercit per una junta militar de 28 membres, la qual nomena un consell de ministres encapçalat pel president de l’Estat. Nigèria pertany a l’ONU, l’OPEP, l’OUA, la CEDEAO i la Conferència Islàmica.

La història

De l'origen a la independència 

A l’època precolonial la costa era habitada per tribus negres, especialment els iorubes; a la zona central sorgí la cultura de Nok, i al N s’establiren els hausses, que, en contacte amb els pobles nord-africans, foren islamitzats al segle XV. Durant els segles XVI-XVIII eixiren diversos regnes hausses que controlaren el tràfic comercial entre la zona del Miz i el baix Níger i el nord d’Àfrica.

Els fulbes, poble ramader, desplaçaren els hausses i els derrotaren (1802-08), i fundaren el regne de Sokoto; només el regne de Bornu els resistí. A la costa, traficants d’esclaus europeus comerciaren des del segle XV amb les tribus negres (ioruba, ibo, benín, etc.). Els exploradors anglesos Dixon Denham i Hugh Clapperton, entre d'altres, visitaren l’interior del país en 1823-25, i més tard Londres obrí una factoria a Bioko, que centralitzà el comerç d’oli.

El 1861 fou establert el protectorat de Lagos, i el 1866 fou autoritzada la Reial Companyia del Níger. Tres constitucions successives (1947, 1952 i 1954) instauraren un sistema federal i autònom (els hausses al N, els iorubes a l’W i els ibos a l’E).

De la guerra de Biafra a la successió de règims militars (1960-1992)

El 1960 fou proclamada la independència, i el 1963 esdevingué república. El predomini de les regions musulmanes del nord dugué a una revolta dels ibo (1966) i a l’escissió de Biafra (1967), que donà lloc a una guerra (1966-70), al final de la qual aquest territori fou reintegrat a Nigèria.

El 1975 un cop d’estat restituí el poder als militars musulmans hausses i convertí en home fort del règim el general Murtala Ramat Mohammed, el qual, però, morí el 1976 en un intent de cop d’estat fallit. Fou succeït pel general Olusegun Obasanjo, el qual posà a fi a l’estat d’emergència —en vigor des del 1966— i proclamà una nova constitució (1978). El 1979 se celebraren eleccions generals i presidencials, els resultats de les quals donaren la victòria al National Party of Nigeria, de centredreta, i el seu líder, A.S. Shagari, esdevingué president. Tot i ésser reelegit en el càrrec (1983), un cop d’estat el deposà, i hom dissolgué l’assemblea nacional i prohibí els partits polítics. Un altre cop d’estat, l’any 1985, protagonitzat pel general Ibrahim Babangida, establí una nova administració militar. El maig del 1986 el general Babangida endurí les mesures de repressió contra l’oposició arran de l’augment de la conflictivitat social; i el juliol del 1987 anuncià una futura transferència de poders a un govern civil i un programa per a la celebració de futures eleccions, en les quals —en un clima de violència i acusacions de frau electoral— fou confirmat en el poder.

En política exterior, aquests anys Nigèria tingué un paper destacat en l'Organització de la Unitat Africana i altres organitzacions africanes, i fou capdavantera en les crítiques al règim racista de Sud-àfrica. Tanmateix, en les relacions amb els estats veïns, han sovintejat els conflictes, especialment arran de l’expulsió d’uns tres milions d’emigrants il·legals ghanesos entre el 1983 i el 1985, i també amb el Txad, país amb el qual Nigèria sosté una disputa territorial que ha ocasionat diversos incidents armats. Al febrer del 1986, l’ingrés de Nigèria a l'Organització de la Conferència Islàmica provocà la inquietud de les comunitats no musulmanes del país.

El maig del 1989 una onada de manifestacions i avalots estudiantils a les principals ciutats del país, tot i comptar gairebé sempre amb el suport popular, fou apaivagada per l’exèrcit i les forces de l’ordre. L’AFRC (Consell de Govern de les Forces Armades) permeté l’obertura de sis universitats a l’octubre, després del compromís dels estudiants d’observar bona conducta. 

El maig del 1989 hom anuncià el text definitiu de la nova constitució, que havia d’entrar en vigor amb el Govern sorgit de les eleccions previstes per a l’octubre del 1992. Segons aquest nou document, Nigèria havia de continuar essent una federació amb règim presidencial, es tindrien en compte les ideologies religioses i seria adoptat el bipartidisme. Ara bé, de les tretze formacions polítiques presentades i que semblaven ajustar-se a les prescripcions exigides per la Comissió Nacional Electoral, només dues foren admeses per l’AFRC: el Partit Socialdemòcrata (SDP) i la Convenció Nacional Republicana (NRC), totes dues finançades i organitzades pel govern militar.

L’abril del 1990 tingué lloc un cop d’estat no reeixit del comandant Gideon Orkar que evidencià, novament, les tensions etnicoreligioses. Després d’una primera reacció del govern militar al cop d’estat, manifestada amb un control més estricte dels mitjans de comunicació, a la fi d’agost del 1990 un civil entrà a ocupar la vicepresidència de la federació, signe de la primera diferenciació entre el poder polític i el militar.

Els intents de transició a un règim civil (1992-1999)

El Partit Socialdemòcrata (SDP) assolí la victòria en les eleccions del 1992 gràcies al suport de la població ioruba. El líder d’aquest partit, Moshood Abiola, s’imposà en les presidencials del 1993, però els militars anul·laren els comicis. El general Sani Abacha assumí el comandament de l’Estat i dissolgué els partits i totes les institucions; Abiola s’hagué d’exiliar. Davant la forta mobilització popular i les pressions internacionals contra els colpistes, el 1994 els militars convocaren una Conferència Nacional Consultiva, que no tingué un paper veritablement democratitzador.

El juny del 1994, Abiola, de retorn al país, es proclamà president i fou empresonat. Abacha endurí la repressió: detingué periodistes i polítics, depurà la cúpula de l’exèrcit, encarregà l’assassinat d’alguns opositors, reforçà la censura i executà l’escriptor Ken Saro-Wiwa. La comunitat internacional condemnà el règim militar i l’expulsà temporalment del Commonwealth. Malgrat les tensions polítiques, Nigèria seguí gaudint d’una certa estabilitat econòmica gràcies a les exportacions de petroli, que no minvaren tot i les condemnes internacionals.

L’any 1997 fou escenari d’un nou intent de transició cap a un govern civil, conduït pel mateix Abacha. Novament, des de la seva arribada al poder gràcies a un cop militar, el president colpista prometé eleccions i començà a organitzar un procés aparentment democràtic, però molt controlat i mancat de garanties. Així, el setembre del 1996 només eren legalitzats cinc partits, els quals compartien un mateix discurs de connivència amb el règim. El fracàs de les polítiques de privatització i l’escassa voluntat del govern de reformar el sistema dual del tipus de canvi provocaren la paralització de les negociacions amb les institucions financeres internacionals, que, entre altres mesures, oferiren el reescalonament del deute extern (11,9% dels ingressos anuals per exportacions).

No obstant això, el model de transició del general Abacha es veié interromput per la seva sobtada mort el 8 de juny de 1998. El seu successor, el general Abdulsalami Abubakar, liquidà la transició empresa, prometent eleccions presidencials per al maig del 1999, alliberant els líders opositors empresonats i convidant a retornar els dirigents exiliats. També s’afanyà a restablir les negociacions amb el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial per tal de tractar de la qüestió del deute extern i rebre nous crèdits.

El règim d'Obasanjo (1996-2008)

El febrer del 1999, el general Olusegun Obasanjo guanyà les eleccions presidencials amb el 62,8% dels vots, tot i la constatació de serioses irregularitats i la denúncia de fraus. El març del mateix any, les eleccions legislatives donaren la majoria al partit del nou president, el Partit Democràtic del Poble. Després de setze anys de règim militar, el sistema discretament pluralista implantat no semblà afavorir l’estabilitat ni la pacificació del país: des del punt de vista institucional, les primeres eleccions legislatives i presidencials (abril del 2003), en les quals Obasanjo i el seu Partit Popular Democràtic (PPD) obtingueren la victòria, foren criticades per observadors de la UE per les nombroses irregularitats.

Posteriorment (gener del 2005), l’anunci presidencial de reforma constitucional aixecà un gran nombre de protestes pel procediment, titllat d’excloent, i l’absència d’un referèndum previst per a la seva ratificació. L’autoritarisme d’aquesta i altres mesures no contribuïren, ans al contrari, a mitigar la violència crònica de caràcter etnicoreligiós, esdevinguda una de les més altes del món (en 1999-2003, el nombre de morts per aquests conflictes superà els 10.000, a banda dels ferits i desplaçats). 

Entre les explosions de violència més greus del segle XXI, amb centenars i a vegades milers de morts, destacaren les que es produïren als dotze estats del N (de majoria musulmana) arran de la introducció de la xaria entre el 2000 i el 2003 (la pena de mort per lapidació de dones acusades d’adulteri generà un clam internacional), i també els enfrontaments de base ètnica a l’estat de Delta (agost del 2003 i setembre de 2008) i a la ciutat de Port Harcourt (agost del 2004). També contribueixen a exacerbar la violència les rivalitats per a apropiar-se de la producció petroliera, principal font de riquesa de Nigèria. La mala administració dels beneficis del petroli (el superàvit comercial del qual paga bona part de les importacions dels productes que deixen de fabricar-se al país) i l’erràtica política energètica (que el 2003 i el 2004 causà vagues generals davant la intenció del govern d’apujar el preu dels carburants) per la necessitat d’importar la major part del combustible refinat a causa d’instal·lacions inadequades, sabotatges i corrupció, han enfonsat la indústria (que el 2000 representava tan sols el 4% del PIB) i han frenat les inversions estrangeres.

Amb el suport de les institucions internacionals, Obasanjo començà el 2000 una privatització gradual d’empreses públiques i el 2004 impulsà un programa centrat en la reforma de les institucions, la lluita contra la corrupció, la diversificació de l’economia i la lluita contra la pobresa. El juliol del 2005 el Club de París, organització que agrupa els països creditors, cancel·là dues terceres parts del deute extern nigerià, i l’abril de l’any següent, gràcies als alts preus del petroli, pagà la resta del deute. No obstant això, entre el gener i el setembre del 2008 els conflictes generats per les disputes sobre el petroli nigerià arribaren a afectar greument els preus del barril, ateses les dificultats d’exportació.

Quant als afers exteriors, Nigèria mostrà una clara inclinació envers la influència regional i, a través de la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental (ECOMOG), les seves forces i la seva direcció tingueren un paper rellevant en la pacificació dels conflictes de Libèria i Sierra Leone en 1998-2003. L’octubre del 2002 Nigèria refusà acatar la sentència del Tribunal Internacional de Justícia que atorgava la península de Bakassi al Camerun, però el 2006 el Govern nigerià s’avingué a transferir aquest territori, cessió que es féu efectiva l’agost del 2008. En l’àmbit africà, amb Sud-àfrica i Algèria, Nigèria fou membre cofundador, l’octubre del 2001, de la Nova Associació per al Desenvolupament Africà (NEPAD).

Després d'Obasanjo. Agreujament del conflicte etnicoreligiós (del 2008 ençà)

Després que el senat hagués rebutjat l’intent d’Obasanjo de reformar la constitució per a aspirar a un tercer mandat, l’abril de l’any següent l’oficialista Umaru Musa Yar’Adua guanyà les eleccions presidencials. El resultat, rebutjat per l’oposició, que acusà el govern de frau massiu, fou confirmat pels tribunals l’any següent. 

Els dos primers anys del mandat de Yar'Adua estigueren marcats per diversos cops contra la corrupció i per l’evolució oposada dels dos conflictes armats més importants: pel que fa al Delta, després de mesos de violència intermitent, el juliol del 2009 fou alliberat Henry Okah, líder del Mend, el principal grup rebel de la zona, i entrà en vigor una amnistia de dos mesos. Per contra, a la ciutat de Jos es reproduïren els enfrontaments entre cristians i musulmans, i el juliol del 2009 l'organització terrorista islamista Boko Haram provocà centenars de morts en una ofensiva per a imposar la xaria a tot el país, ofensiva a la qual l’exèrcit respongué amb una represàlia que provocà la mort del líder del moviment.

L‘absència del president Yar'Adua el novembre del 2009 a causa d'un viatge a l’Aràbia Saudita per a ser tractat d’una malaltia donà lloc a una crisi política. El seu prolongat allunyament dels afers del país desencadenà protestes i l’aturada de l’activitat governamental fins el febrer del 2010, que el Parlament nomenà el vicepresident Goodluck Jonathan president interí. Tot i el seu estatut provisional, al març Jonathan destituí el govern i en nomenà un de totalment renovat. Al maig morí Yar'Adua, i, d’acord, amb la constitució, Jonathan fou nomenat el seu successor per a completar el mandat fins a la celebració de noves eleccions presidencials, que tingueren lloc l’abril del 2011. Malgrat ser qualificades en conjunt de correctes, la victòria de Jonathan posà de manifest les grans tensions entre el nord musulmà i el sud cristià.

Els anys del mandat del president Jonathan estigueren marcats sobretot per una intensificació dels atemptats de Boko Haram, el qual, amb les seves massacres, segrestos massius i el control d’àmplies zones del nord de Nigèria, es convertí en un dels principals exponents del terrorisme al món al segle XXI i, al mateix temps, posà de manifest l’escassa efectivitat de la resposta de l’Estat nigerià, malgrat les incursions de l’exèrcit al nord, les successives declaracions d’emergència i la coalició militar creada el març del 2015 amb els estats veïns del Camerun, el Txad i el Níger, afectats també, tot i que en un grau inferior, per l’activitat del grup, que l’any anterior havia declarat el califat als territoris que controlava. Malgrat el potencial de Nigèria derivat de la gran riquesa d’hidrocarburs, el gener del 2012 una vaga contra la pujada del preu del combustible obligà el govern a fer marxa enrere en la retirada de subsidis al petroli. Sis mesos després, el govern arribà a un acord amb una multinacional nord-americana per a la construcció de sis refineries (tot i ser un dels primers productors de cru, Nigèria ha d’importar la major part del combustible). Jonathan tampoc no aconseguí reduir la percepció que tenien els ciutadans de la corrupció en les institucions (una de les més elevades del món, segons organitzacions internacionals), malgrat destituir la cap anticorrupció a l’inici del seu mandat per ineficàcia.

Per tots aquests factors, el president perdé suport entre la població i entre càrrecs destacats del seu propi partit, el Partit Popular Democràtic, que passaren a l’oposició. La creixent desafecció es reflectí en la derrota de Jonathan en les eleccions presidencials del març del 2015. El candidat guanyador, el musulmà Muhammadu Buhari, era un antic cap de la cúpula militar que en 1983-85 fou president del règim colpista sorgit de l’enderrocament de Shehu Shagari i que concorregué dos cops a les presidencials sense èxit. La seva fou la primera victòria a Nigèria d’un partit de l’oposició, el Congrés dels Progressistes (creat pel mateix Buhari el 2013), en unes eleccions d’àmbit estatal.

Data de revisió: 
2015-04-09
Llegir més...