i Andreu Nin i Pérez | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Andreu Nin i Pérez

Historiografia catalana    Literatura catalana    Política
Andreu Nin

literatura lit i història hist
Polític i escriptor.
el Vendrell, Baix Penedès, 4 de febrer de 1892 — Madrid, 20 de juny de 1937

Estudià magisteri a Tarragona i a Barcelona, on fundà i dirigí l’Associació d’Estudiants Normalistes. Exercí de mestre a l’Escola Horaciana i en diverses escoles dels ateneus obrers.

Inicià l’activitat política en les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i col·laborà a El Baix Penedès (1906-12) i a El Poble Català fins a la crisi provocada pel pacte de Sant Gervasi (1911-març del 1914). S’orientà cap al socialisme, i milità, amb intermitències, en la Federació Socialista Catalana del PSOE (1913-19), on defensà el nacionalisme català des de les pàgines de La Justicia Social (1913-14), en polèmica amb altres dirigents socialistes. A la darreria del 1914 viatjà per l’Orient Pròxim com a representant de comerç. Durant el retorn s’assabentà de l’inici de la Revolució Russa, que fou el fet que influí més en la seva vida política. Un cop a Catalunya, col·laborà a La Publicidad (1917-19) i reingressà en la Federació Socialista, bé que s’anà apropant més i més a l’anarcosindicalisme.

El 1919 ingressà en la CNT, on presidí el Sindicat de Professions Liberals, secció de la qual fou delegat per la Confederació Regional de Catalunya en el segon congrés de la CNT, i defensà activament les directrius de la Revolució Russa i l’adhesió del sindicat a la Tercera Internacional. Substituí Evelio Boal en la secretaria del comitè nacional de la CNT i, juntament amb Maurín i d’altres, bregà per mantenir aquella adhesió. Delegat per la central anarcosindicalista al primer congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR) el juliol del 1921, restà a Moscou, de primer com a delegat d’Espanya i després com a membre del comitè executiu. Fou enviat a Berlín per a organitzar l’oficina de la ISR per a l’Europa central (1921-22). Expulsat d’Alemanya a causa de la sol·licitud d’extradició feta pel govern espanyol, tornà a Moscou, on participà activament en les tasques de l’executiu de la ISR, tot i que continuà els seus viatges d’organització per Europa. Actuà d’introductor a l’URSS de personalitats, com Francesc Macià, José Bullejos i Josep Pla, entre d’altres, i el 1926 exercí les funcions de secretari general de la internacional sindical.

La seva actuació en la plataforma de l’Oposició Comunista, dirigida per Trotski en contra de la política de Stalin, el situà en una posició incòmoda des del 1925, però sobretot des de mitjan 1928. Situat en una posició irreversible, fou expulsat de l’URSS a mitjan 1930, i tornà a Catalunya (setembre del 1930). Durant aquests anys havia assimilat la teoria bolxevic i havia consolidat el seu pensament respecte al sindicalisme i feu explícita la tàctica que calia seguir en els règims feixistes; diferencià de la dictadura militar el feixisme, i acceptà totalment la teoria de Lenin i de Stalin respecte a la qüestió nacional.

Instal·lat a Barcelona, visqué de les traduccions literàries al català, directes del rus, modèliques per la fidelitat al text i el bon gust literari que palesen (de Pilniak El Volga desemboca al mar Caspi, 1931; de Dostoievski Crim i càstig, 1929, i Stepàntxikovo i els seus habitants, 1933; de Tolstoi Anna Karènina, 1933; de Bogdanov La primera noia, 1935; de Txékhov Una cacera dramàtica, 1936; de Zoixenko Prou compassió!, 1936; etc.). També feu traduccions d’obres polítiques al castellà (Marx, Lenin, Trotski, del qual traduí també al català Què ha passat?, 1935). Cal destacar el seu paper en la divulgació de la literatura russa a Catalunya amb articles com Grandesa i decadència de la novel·la soviètica (1934) a la Revista de Catalunya.

Col·laborà políticament amb el Bloc Obrer i Camperol, i milità en l’Oposició Comunista Espanyola. En desacord progressiu amb les tesis de Trotski, conduí aquest petit grup cap a una autonomia organitzativa, l’Esquerra Comunista, que després del Sis d’Octubre de 1934 confluí amb el Bloc Obrer i Camperol per a formar, dins la tendència unificadora d’aquells anys, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (setembre del 1935). Escriví a Comunismo (1931-34) i dirigí El Soviet (1931-32), entre altres periòdics. Dins el POUM dirigí la secretaria sindical, la Federació Obrera d’Unitat Sindical i la revista La Nueva Era.

A l’inici de la Guerra Civil, desaparegut Maurín, ocupà la secretaria política del partit. Membre del Consell d’Economia de Catalunya, fou nomenat titular de Justícia i Dret del Consell de la Generalitat de Catalunya (setembre-desembre del 1936), des d’on impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia de Catalunya i l’exercici per part del president de la facultat d’indult. La creixent animadversió entre el POUM i el PSUC i la impossibilitat d’establir un pacte amb la CNT o la FAI el portaren a una dèbil posició política, que afavorí l’activitat dels serveis de contraespionatge soviètics, que el detingueren i l’assassinaren un mes després dels fets de Maig, bé que hom desconeix les circumstàncies precises de la seva mort.

Entre les seves obres destaquen Les anarchistes et le mouvement syndical (1924), Les dictadures dels nostres dies (1930), El proletariado español ante la revolución (1931), Las organizaciones obreras internacionales (1933) i Els moviments d’emancipació nacional (1935), un assaig sobre les doctrines nacionalistes dins del moviment obrer. La seva extensa tasca com a publicista —que ha merescut diverses antologies i compilacions— es desenvolupà a l’entorn dels esdeveniments i fenòmens polítics que el preocupaven. Els articles i fulletons sobre la Segona República i la Guerra Civil Espanyola —Los problemas de la revolución española (1931-1937) (1971) i La revolución española, 1930-1937 (1978)— són una lúcida anàlisi, sempre des de les posicions marxistes que defensà, d’un període especialment conflictiu del segle XX. El seu interès per la Revolució Russa (La revolución rusa, 1979) abraça des del període anterior a la revolució fins a la Rússia de Stalin. Capítol a part mereixen les seves anàlisis sobre el fet nacional, que, en bona mesura, han estat compilades en Socialisme i nacionalisme (1912-1934). Escrits republicans, socialistes i comunistes (1985).

El 18 de juny de 2013 rebé un homenatge nacional al Parlament de Catalunya en presència de la gran majoria de les forces polítiques de Catalunya.

Bibliografia

  1. ALBA, V.: El marxisme a Catalunya. III: Andreu Nin, Barcelona 1974.
  2. BONAMUSA, F.: Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937), Anagrama, Barcelona 1977.
  3. d. a.: Andreu Nin i el socialisme, Publicacions de la UB, Barcelona 1998.
  4. PAGÈS, P.: Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), Zero, Bilbao 1975.
Col·laboració: 
FrBo / CPM / PPB
Data de revisió: 
2019-06-18
Llegir més...