i Nova Guinea | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Nova Guinea

Illa de la Melanèsia, al Pacífic, al N d’Austràlia, de la qual la separa l’estret de Torres.
Població: 
4.746.267 h
[1990]
Extensió: 
827.321 km2

Per la seva extensió (771.900 km2) és la segona illa del món. És repartida entre Indonèsia (província de l’Irian Jaya) i Papua Nova Guinea, estat independent des del 1975. Travessada per un eix muntanyós format per la gran serralada central, de 2.000 km de longitud, amb unes grans altituds (Jaya, 5.040 m; Trikora, 4.750 m) i uns sèrie de volcans actius, al SE la serralada forma una estreta península, on l’Owen Stanley Range supera els 4.000 m. Al N de la serralada s’obre una ampla depressió, que comprèn la plana dels llacs i les valls del Sepik, el Ramu i el Markham. Paral·lela a la costa s’estén la serralada del nord (1.000-2.000 m). Al S de la serralada central s’estén una immensa plana al·luvial, recorreguda pels rius Fly, Strickland, Kikori, etc., que constitueixen un important mitjà de transport. Té un clima equatorial, molt calorós a les planes (26°C de mitjana), amb alta humitat i pluges abundants tot l’any (Kikori: 5.700 mm). El bosc tropical humit cobreix la major part de la plana i les muntanyes fins a 1.200 m: manglars i palmeres de sagú a la costa i a la desembocadura dels rius. Hi ha sabana a la vall del Markham. A més altitud el bosc tropical humit dóna pas al bosc molsós i, per sobre d’aquest, al bosc de coníferes i prats. La població el 1995 era repartida entre 4.302.000 h a Papua Nova Guinea i 1.956.000 h a l’Irian Jaya. País poc poblat (7,5 h/km2), el seu índex de creixement és, però, molt elevat (entre el 1984 i el 1995 la població augmentà un 42%). El poblament es concentra a les regions muntanyoses, entre els 1.500 i els 1.800 m (més del 50% del total). La majoria són melanesis: pigmeus a les muntanyes de l’interior, dedicats a la caça i a la recol·lecció, i papús a la costa, dedicats a una agricultura de subsistència basada en els moniatos, amb conreus associats: bananes, canya de sucre, taro, blat de moro, patates i llegums. A les planes litorals pantanoses la base de l’economia és la palmera de sagú, el taro i les bananes, juntament amb la recol·lecció, la pesca i la caça; a les no pantanoses, és una agricultura parcialment comercialitzada de cocoters, però hi subsisteixen el taro, el nyam, etc., tradicionals. El baix nivell de cultura material i l’escassa població són obstacles per al desenvolupament econòmic complet. Els recursos forestals són considerables, però són poc explotats. La producció minera és feble, bé que hi ha explotació d’or, coure i argent a Papua Nova Guinea i petroli a l’Irian Jaya, amb jaciments a Wasian i Mogoi, units per oleoducte al port de Steenkool, i d’altres a Klamono i Klamumuk, amb oleoducte fins a Sorong. La indústria, completament embrionària, només comprèn algunes fàbriques de transformació de productes del sòl. Exporta cafè, copra, cacau, oli de coco, cautxú i coure, i importa productes alimentaris i manufacturats, maquinària, etc.

La història

Sobre una població neolítica d’origen melanesi i malai, als segles XIII-XIV s’hi establiren comerciants malais, que assoliren el control d’una bona part de l’arxipèlag. Els navegants portuguesos en començaren a freqüentar la costa nord cap al 1512, i els castellans ho feren poc després: Jorge de Meneses el 1527, Álvaro de Saavedra el 1528, etc. Íñigo Ortiz de Retes li donà el nom actual, el 1546. El 1606 Luís Vaz de Torres travessà l’estret de Torres, però la insularitat del territori no fou provada fins el 1762. Els holandesos, que visitaren les costes septentrionals des del segle XVI, s’aliaren amb els soldans de les Moluques i colonitzaren la part occidental de l’illa des del 1828. Aleshores els australians pressionaren el govern de Londres perquè s’annexés la zona oriental, explorada pels anglesos, en la qual ja hi havia un fortí, a Restoration Bay, des del 1763 i una missió, a Port Moresby, des del 1874. L’annexió fou un fet el 1884, deu dies abans que els alemanys ocupessin la zona NE. El 1918 Alemanya perdé les colònies al Pacífic, i Austràlia, que el 1906 conservà l’administració de la Papuàsia, ocupà la part alemanya. La jurisdicció li fou confirmada el 1921 per la Societat de Nacions, i l’ONU confirmà el mandat el 1946. El 1942 els japonesos ocuparen la zona holandesa, però els australians aturaren l’ofensiva. El 1945 Holanda recuperà la Nova Guinea occidental, però entre el 1949 i el 1963 Indonèsia reivindicà la seva sobirania sobre aquest territori, que finalment li fou reconeguda (Irian Jaya). La zona oriental es declarà independent d’Austràlia el 1975, després d’haver assolit l’autonomia el 1973, amb el nom de Papua Nova Guinea.

Col·laboració: 
MDV
Llegir més...