i Organització de les Nacions Unides | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Organització de les Nacions Unides

Nom amb què també és coneguda Nacions Unides, Sigla ONU, Sigla anglesa UNO
Nom amb què també és coneguda Nacions Unides, Sigla ONU, Sigla anglesa UNO
Seu de l’Organització de les Nacions Unides, a Nova York
© Fototeca.cat-Corel
ciències polítiques polít
Organització internacional, amb seu a Nova York.

Té com a principals finalitats mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària i garantir la seguretat dels estats damunt la base dels principis d’igualtat i d’autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Successora de laSocietat de Nacions, les primeres passes cap a la seva creació foren la conferència de Dumbarton Oaks (1944) i la conferència de Jalta (1945). El 25 d’abril de 1945 cinquanta-un estats es reuniren a San Francisco, on elaboraren i signaren, el 26 de juny, la Carta de les Nacions Unides. L’ONU entrà en funcionament el 24 d’octubre d’aquell mateix any.

Per a ésser-hi admès cal acceptar els preceptes de la Carta, ésser recomanat pel Consell de Seguretat i aprovat pels dos terços de l’Assemblea General. El fet que calgui la recomanació unànime dels membres del Consell de Seguretat ha estat un obstacle seriós per a l’admissió d’alguns estats. Els seus organismes empren cinc llengües oficials —anglès, castellà, francès, rus i xinès— i són finançats per les aportacions dels estats membres, el volum de les quals depèn de les possibilitats de cadascun. Els principals organismes són l’Assemblea General, el Consell de Seguretat, el Consell Econòmic i Social (Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides), el Consell de Tutela, el Tribunal Internacional de Justícia i el Secretariat.

Estats membres de l’Organització de les Nacions Unides

L’Assemblea General, que es reuneix cada any, durant uns tres mesos, és composta pels representants de tots els estats membres, que el 2002, amb l’ingrés de Suïssa, passaren a ser 191. Cada estat hi disposa d’un vot. Les decisions sobre qüestions importants —segons la definició de la Carta— han d’ésser aprovades pels dos terços dels votants; la resta, per una majoria senzilla. Gràcies a les seves funcions electives, deliberatives, de supervisió i d’apropiació financera, ocupa una posició central dins l’organització. La seva influència política s’ha vist reforçada progressivament a causa de la manca d’avinença dels membres del Consell de Seguretat. Aquest (que funciona permanentment), tot i que la seva funció és fer recomanacions, pot demanar que s’apliquin sancions contra els estats que consideri culpables de pertorbar la pau o la seguretat internacionals. Els membres permanents són les cinc grans potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial i que protagonitzaren la política mundial durant la guerra freda: els Estats Units d’Amèrica, la Unió Soviètica (a la qual substituí el 1991 Rússia), França, la Gran Bretanya i la Xina, i el dret de vet de cadascún dels membres ha condicionat des dels inicis les iniciatives de l’organització.

El Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides actua principalment com a òrgan de coordinació entre les Nacions Unides i les agències especialitzades. El Consell de Tutela és compost pels membres permanents del Consell de Seguretat, pels estats que administren territoris i per un nombre igual d’estats que no n'administren, elegits per l’Assemblea General. La seva funció és supervisar l’administració dels territoris confiats a l’ONU. El Tribunal Internacional de Justícia té en la seva jurisdicció la interpretació de tractats i d’acords i els conflictes i les qüestions de dret internacional. L’ONU també impulsa conferències interestatals sobre problemes d’abast mundial (medi ambient, fam, narcotràfic, etc.). El 1956, amb motiu del conflicte del canal de Suez, l’ONU es dotà d’un exèrcit propi amb funcions de força d’interposició o de protecció, els anomenats cascs blaus, creat amb aportacions i personal dels estats membres. El Secretariat és encapçalat pel secretari general, nomenat per l’Assemblea General per un període de quatre anys renovables, a proposta del Consell de Seguretat. És el màxim responsable administratiu i té unes funcions polítiques importants, entre les quals cal subratllar la facultat de presentar a l’organització qualsevol qüestió que amenaci la pau i la seguretat mundials i la iniciativa de promoure acords internacionals. Han ocupat aquest càrrec Trygve Lie (1946-52), Dag Hammarskjöld (1952-61), U Thant (1961-71), Kurt Waldheim (1972-82), Javier Pérez de Cuéllar (1982-92), Boutros Ghali (1992-96), Kofi Annan (1996-2006) i, des del 2006 Ban Ki-moon.

Estructura de l’Organització de les Nacions Unides

Pertanyen a l’ONU diverses organitzacions i agències especials, com ara la UNESCO, la FAO, la UNICEF, l’ACNUR, l’OIT, l’OMS, etc. Desplegada en múltiples funcions que van des de l’ajut humanitari fins a missions com a força de seguretat i d’interposició, mediador en processos de pau o entre parts en conflicte i com a institució autoritzada per a decretar sancions internacionals sobre els estats i inspeccionar-ne determinades iniciatives, l’ONU ha intervingut, amb un èxit divers, al Congo (1960), Xipre (1963), a les guerres araboisraelianes i en el conflicte israelianopalestí (a partir del 1973), al Líban (1978), el Sàhara Occidental (a partir del 1991), Somàlia i Angola (1993) i, des del 1993, als Balcans, especialment a Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Iugoslàvia i Albània; Ruanda (1997), Guatemala (1997), Afganistan (1998) i Algèria (1998), Timor Oriental (1999) Sierra Leone (2002) i la regió sudanesa de Dārfūr (2005), entre d’altres. Tanmateix, aquestes iniciatives sovint no han pogut assolir els seus objectius. Després de l’enfonsament de la Unió Soviètica, l’ONU adoptà un paper més actiu en la resolució dels conflictes, molts dels quals sorgits de la desaparició de l’antic estat comunista. La desaparició d’un dels blocs que havien marcat l’equilibri del Consell de Seguretat durant la guerra freda i la feblesa de Rússia, el seu successor afavorí també aquest major intervencionisme. No obstant això, l’èxit no sempre acompanyà les operacions de l’ONU en aquesta etapa, que es perllongà tota la darrera dècada del segle XX. Resultat també dels conflictes postsoviètics i del nou ordre mundial fou també la creació el 1998 del Tribunal Penal Internacional, amb seu a l’Haia (en vigor des del 2002), amb fortes reserves dels EUA. Després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001, la lluita antiterrorista global esdevingué el principal condicionant i una de les prioritats de l’ONU: el mateix mes aprovà una resolució contra el terrorisme i, després de l’enderrocament del règim dels talibans, creà una força d’intervenció per a supervisar la transició democràtica a l’Afganistan. No obstant això, l’enderrocament del règim de Saddam Husayn a l’Iraq desencadenà, durant uns quants mesos, una greu crisi en la institució. El conflicte s’originà en l’acusació nord-americana contra el dictador iraquià, al·legant que aquest posseïa armes de destrucció massiva. L’exigència de desarmar-se fou assumida per l’ONU a través de la resolució 1441, i al setembre del 2002 envià a l’Iraq la UNMOVIC, missió encapçalada pels diplomàtics Hans Blix i Muhammad al-Barādi‘i amb l’objectiu d’identificar aquest tipus d’armes. Amb el resultat negatiu de les inspeccions (gener del 2003), s’iniciaren les discordances entre els EUA, que insistien a atacar l’Iraq immediatament, i l’ONU, partidària d’allargar les inspeccions. La crisi es precipità en el Consell de Seguretat, quan tres dels membres permanents (Xina, Rússia i França) es negaren a donar suport a una intervenció bèl·lica que els altres dos membres, els EUA i la Gran Bretanya, llançaren al març del 2003. Els mesos següents, però, l’ONU s’implicà en la reconstrucció de l’Iraq i en l’establiment d’un govern democràtic, si bé la iniciativa continuà en mans dels EUA.

A finals dels anys noranta i principis del segle XXI també emergiren amb força els greus problemes financers de la institució, i ja al desembre del 2000 els estats membres arribaren a un acord per a reformar el sistema de finançament de l’ONU, després de satisfer la petició dels EUA de rebaixar la seva aportació. Els EUA encapçalaren també les crítiques per la burocratització i la manca de transparència, i el 2004 aflorà un greu cas de corrupció en el programa Petroli per Aliments de l’Iraq, que intensificà les exigències d’una reforma de la institució. En el pla polític, aquests anys hom denuncià el que es considerava una composició obsoleta del Consell de Seguretat, i quatre estats (Alemanya, el Japó, l’Índia i el Brasil) pressionaren especialment per a ésser-ne membres permanents, els dos primers per raons històriques i de pes econòmic i els altres dos, pel seu pes demogràfic i la condició d’economies emergents i potències regionals.

Col·laboració: 
OSa
Llegir més...