i bisbat d’Oriola | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

bisbat d’Oriola

diòcesi d’Oriola, Oriola-Alacant
diòcesi d’Oriola, Oriola-Alacant
Bisbat d’Oriola - Alacant
© Fototeca.cat
Demarcació de l’Església catòlica que té per capital la ciutat d’Oriola i des del 1959 també la ciutat d’Alacant.

La seva demarcació s’estén per la zona meridional de l’actual província d’Alacant (Oriola, Dolores, Elx, Alacant, Novelda, Monòver, Villena, Xixona, la Vila Joiosa, Callosa d’En Sarrià, Callosa de Segura, Mutxamel i Torrevella). Consta de cent vuitanta-cinc parròquies, dividides en disset arxiprestats; una de les parròquies és a l’illa de Tabarca. Té una extensió de 4 415 km 2 . La creació definitiva del bisbat tingué lloc el 1563 a instàncies de Felip II i amb l’autorització del papa Pius IV (1564). El seu territori corresponia a la

Episcopologi d’ Oriola -Alacant

governació d'Oriola més Cabdet i Aiora, que eren del Regne de València, però depenien eclesiàsticament, com les poblacions de la governació, del bisbat de Cartagena. Foren constants les qüestions entre Oriola i aquest bisbat, que pertanyia a la corona de Castella mentre Oriola era de la corona catalanoaragonesa. El 1281 el bisbe de Cartagena erigí l’església del Salvador en arxiprestal i el 1412 Benet XIII la transformà en col·legiata. El 1437 Alfons el Magnànim, a petició d’Oriola, obtingué que el concili de Basilea creés la diòcesi independent d’Oriola i àdhuc nomenés un bisbe propi, Pere Roís de Corella, que no arribà a prendre possessió de la seu (1442-45), car el papa Eugeni IV suspengué totes les butlles del concili de Basilea. Sempre sota la pressió dels oriolans, el 1461 fou nomenat un vicari general amb plens poders per a Oriola, i el 1510 el papa Juli II erigí en catedral la col·legiata del Salvador. La independència no arribà, però, fins el 1563-64, i la nova diòcesi passà a dependre de l’arxidiòcesi de València. El seu primer bisbe en prengué possessió el 1566 i hi reuní el primer sínode diocesà el 1571. El català era la llengua de l’església, i la castellanització no progressà fins al s. XVIII, arran de la guerra de Successió, car Oriola fou ferventment austriacista. Amb el Trienni Constitucional, el bisbe Simón López fou exilitat pel fet d’haver-se negat a admetre la Constitució de Cadis i fou nomenat un bisbe constitucional, Joaquim Jimeno, que fou deposat el 1823. El 1851, amb motiu del concordat, s’havia de traspassar la capital de la diòcesi a Alacant, però no fou dut a terme per circumstàncies polítiques. La persecució religiosa de 1936-39 fou causa de la mort de 54 dels 321 sacerdots i de la destrucció de moltes esglésies i convents. El 1951, en crear-se la diòcesi d’Albacete, l’arxiprestat de Cabdet passà a la nova diòcesi; el 1954 Aiora passà a l’arxidiòcesi de València. La diòcesi d’Oriola rebé, però, l’arxiprestat de Villena, fins aleshores depenent de la de Cartagena, i el 1957 les parròquies alacantines dels arxiprestats de la Vila Joiosa, Xixona i Callosa d’En Sarrià, excepte Benisa, fins aleshores tots de l’arxidiòcesi de València. El 1959, per una butlla del papa Joan XXIII, la diòcesi passà a anomenar-se d’Oriola-Alacant, i la col·legiata de Sant Nicolau d’Alacant fou erigida en cocatedral. La catedral d’Oriola és un edifici gòtic dels s. XIV-XV, molt modificat per restauracions i ampliacions posteriors. La seva col·legiata, creada per Benet XIII el 1412, constava originàriament de tres dignitats i deu canongies. El 1510, en esdevenir catedral, fou augmentada en cinc dignitats, tres canongies d’ofici i vuit de simples, organització que perdura amb petites variacions. La cocatedral d’Alacant té onze canongies.

Col·laboració: 
GVT
Llegir més...