i Publi Ovidi Nasó | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Publi Ovidi Nasó

Forma llatina dePublius Ovidius Naso
Forma llatina dePublius Ovidius Naso
poètica poètica
Poeta llatí.
Sulmona, 20 de març de 43 aC — Tomis, 17 dC

De família de cavallers, pogué lliurar-se intensament als estudis i féu un llarg viatge a Grècia per perfeccionar-se en la carrera jurídica; però aviat freqüentà la companyia d’Horaci, de Tibul i de Properci i, agilíssim observador i artista, esdevingué poeta mundà a la moda; freqüentà la cort d’August. El 8 dC fou relegat per ordre de l’emperador a Tomis (actual Constanţa, Romania), entre els getes (la llengua dels quals aprengué, fins a escriure-hi un panegíric en honor d’August), a la costa occidental de la mar Negra, on es mantingué durant deu anys en contacte amb Roma i implorà, endebades, l’amnistia. Entre les causes d’aquest exili hom ha pensat en la seva possible complicitat en els amors de Júlia, la filla d’August, en la immoralitat i irreligiositat d’una part de la seva obra, en una profanació del culte d’Isis, en la seva participació en una consulta d’endevinació a propòsit del successor d’August, en una indiscreció per esguard de l’emperadriu Lívia, amb la qual la seva tercera muller, Fàbia, mantenia relacions personals. Es tracta d’un secret inesbrinable: cal cercar la presència hostil de Lívia en el nucli del drama. L’obra del poeta el presenta com un home cultivat, enginyós, refinat, però faceciós, desimbolt i sovint superficial, apassionat pels costums del seu temps, familiaritzat amb la mitologia clàssica i la contística alexandrina, hàbil per a totes les subtileses de la retòrica i de l’ofici de poeta, dotat d’una facilitat atordidora per a la versificació. Pertanyen a la seva joventut (del 15 aC al 2 dC): una tragèdia, Medea, que s’ha perdut; els Amors (Amores), recull de peces galants, que tingué un gran èxit, agrupades entorn del nom de Corinna, una dona potser inexistent, més aviat sintètica; les Heroides, aplec de quinze lletres fictícies d’enamorades mítiques i de sis més dels amants absents; l'Art amatòria (Ars amatoria), manual de la seducció, al qual el poeta afegí com a complement i palinòdia unes Receptes de bellesa (Medicamena faciei feminae) i uns Remeis a l’amor (Remedia amoris), que són pitjors que la malaltia. A través d’aquestes obres és fàcil de comprovar l’evolució de la societat romana, on la dona havia pres a poc a poc un relleu notable; però la dona d’Ovidi és gairebé sempre la cortesana. A la maduresa del poeta corresponen les Metamorfosis , obra mestra de la poesia narrativa universal, i els Fasts (Fasti), una mena de calendari nacional de les festes romanes, amb un cant per a cada mes; el poeta n'escriví només els sis primers. Les obres principals del seu exili són les Tristes (Tristia) i les Pòntiques (Epistulae ex Ponto), dos reculls d’elegies personals monòtones, de vegades aduladores, però aquí i allà punyents, adreçades a la seva família, als seus amics i al públic romà. Cal esmentar, encara, Ibis, una llarga invectiva contra un vell amic, i Halièutica, tractat sobre els peixos i la pesca, del qual hom ha conservat un fragment. Ovidi posseeix una llengua rica, matisada i pintoresca. Sembla que els versos li ragen sense adonar-se'n. Però no és un improvisador. Tot i els seus defectes, que es poden resumir en l’abús de divagacions i la irregularitat en la composició, és encara un clàssic per la seva fluïdesa i la seva netedat intel·lectual. Durant l’edat mitjana (especialment als s. XII i XIII) fou un personatge de llegenda i, més tard, un model per a les escoles i els humanistes. No pocs elements eròtics d’Ovidi s’uniren amb els conceptes feudals de la poesia trobadoresca. No és d’estranyar que el poeta fos una de les fonts per a l’anònim Facet o Llibre de la cortesia. Fou conegut i estudiat, de vegades indirectament, durant els segles d’esplendor de la literatura catalana, des de Bernat Metge i de l’autor de Curial e Güelfa, així com de Jordi de Sant Jordi i Ausiàs Marc, fins a Pere Serafí i Francesc Fontanella. Guillem Nicolau (s. XIV) traduí les Heroides i Francesc Alegre (1494) les Metamorfosis (ja traduïdes anteriorment, segons diu ell mateix, per Francesc de Pinós). Roís de Corella es beneficià àmpliament del mitògraf en les seves narracions mitològiques. Gairebé tota l’obra d’Ovidi ha estat traduïda (Adela M.Trepat, Anna M.de Saavedra, Carme Boyé, Miquel Dolç, Jordi Pérez i Durà) dins la Fundació Bernat Metge.

Col·laboració: 
MDo
Llegir més...