i Palestina | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Palestina

Palestina Paisatge prop de Jericó
CC-BY-SA Diego Delso, delso.photo
Designació tradicional de l’antic país de Canaan o d’Israel, sobretot a partir de la revolta jueva del 132-135, en què l’anterior Judea formà part de la província romana de Síria. També és anomenada Terra Santa. El nom es relaciona amb els antics filisteus. Actualment està repartida entre els estats d’Israel i de Jordània.
Població: 
3.699.000 h
[est 2004]

La geografia

Al N queda delimitada pels darrers contraforts de l’Hermon i les muntanyes de l’Hauran (1.830 m), i al S pel desert del Nègueb. De N a S, la vall del Jordà la divideix en dues parts: Cisjordània a llevant, fins a la Mediterrània, i Transjordània a ponent, fins al desert de Síria. Al S de la mar Morta, la plana de l’‘Araba continua aquesta divisió fins al golf d’‘Aqaba o d’Elat. Transjordània presenta una sèrie de valls en direcció EW, fins a la depressió del Jordà, mentre que Cisjordània es caracteritza per la cadena muntanyosa que la travessa en direcció NS al centre del país (Samaria, 940 m, i Judea, 1.027 m), actualment repoblada forestalment a tota la banda occidental, i desèrtica a la banda sud-oriental (desert de Judà). Al NW, el massís muntanyós de Galilea (1.208 m), separat de Samaria per la plana d’Esdreló, o de Jezrael, té una important derivació que arriba fins a la Mediterrània, el mont Carmel (650 m). Al NE, l’altiplà del Golan ha estat regió volcànica, fenomen que també es pot observar a Cisjordània, a la regió de Tiberíades (Ḥiṭṭin). La depressió central, per on baixa serpentejant el Jordà, té el nivell més baix de la terra en relació amb la Mediterrània: -208 m al llac de Tiberíades i -394 m a la mar Morta; a l’E d’aquesta, hi ha l’altiplà de Moab, de 808 m d’altitud (Nebó). Al litoral mediterrani, la plana de Saron i la de Shefela, fins a la franja de Gaza, són les regions més fèrtils del país i de més densitat de població. El desert del Nègueb comença a reprendre la vitalitat de què fruí en altres temps, gràcies a la fundació de ciutats i pobles israelians, destinats a explotar els seus recursos agrícoles i sobretot minerals. A part el Jordà (320 km), únic riu de Palestina, les aigües es recullen en torrents de cabal molt irregular. A Transjordània, el Nahr al-Yarmūk i el Nahr al-Zarqā’ alimenten el Jordà, i l’Arnon, la mar Morta. A Cisjordània, el Harod desemboca al Jordà, i el Qishon i el Yarqon baixen a la Mediterrània. De pluges, escadusseres, només n’hi ha de l’octubre a l’abril.

La història

La prehistòria. El predomini hebreu (segle XIII aC - 70 dC)

Les descobertes prehistòriques fan de Palestina una de les regions més antigues d’habitació humana. Hi figura el Paleolític per artefactes de pedra i per les restes humanes d’Homo neandertalensis i d’un encreuament entre aquest i Homo sapiens (mont Carmel). Restes de fauna (rinoceront, hipopòtam) demostren que el clima era en aquell període més calorós i humit que el d’avui. El Mesolític és representat per la cultura natufiana (Wadi al-Naṭuf), amb evidència de construcció de cases i d’agricultura. Típiques del Neolític palestí (8000-4000 aC) són les dues fases culturals ben definides, l’una anterior a la ceràmica (ciutat fortificada de Jericó) i l’altra amb ceràmica (Yarmūk). El Calcolític (4000-3200 aC) es caracteritza per la fase interessantíssima de Teleilat Ghassul i pel fenomen únic de la col·lecció de coures de la Cova del Tresor (oest de la mar Morta). L’època del bronze té tres períodes distints, amb ciutats fortificades que no formaven més que petits estats independents i que ja figuren a la correspondència d’Al-Amārna. Des del segle XV aC almenys, part del país constituí un feu dels faraons d’Egipte, que mantingueren guarnicions en punts clau, pràcticament fins a l’entrada dels “Pobles de la mar” (filisteu) i dels hebreus (hebreu) (segle XIII aC). En emparar-se aquests darrers de la major part del territori i assimilar-se lentament l’heterogènia població del país, la història de Palestina es confon, de fet, amb la d'Israel. Les fronteres de la terra promesa a aquest poble segons la Bíblia varien segons els textos sagrats, però aquests sempre deixen entendre que hi són compresos els dos vessants de la vall del Jordà. De fet, les tribus israelites de Gad, Rubèn i mitja tribu de Manassès ocuparen gran part de la Jordània i la Síria actuals. El Jordà no fou mai frontera, ni natural ni política. Després que Samaria caigué a les mans dels assiris (721 aC) i Jerusalem a les dels babilonis (586 aC), Israel perdé l’hegemonia del país, que passà de poder en poder i canvià successivament de nom i d’estructura política. Els perses (persa) feren dos districtes de la satrapia d’Abar-nàhara (559-332 aC), Samaria i Judea. Durant el període hel·lenístic (332-63 aC), quan Palestina passà a ser, de primer, part del regne ptolemaic (ptolemaic) d’Egipte i després dels selèucides (selèucida) de Síria, el país fou dividit en eparquies (Samaria, Jerusalem, Idumea i el litoral mediterrani, des d’Akko-Ptolemais fins a la frontera d’Egipte) sotmeses al governador de la província de Celesíria i Fenícia. Amb la revolta dels macabeus (macabeu) i la formació a Judea del govern teocràtic dels asmoneus (asmoneu) (143-63), l’estat jueu allargà les seves fronteres a Idumea, Samaria, Galilea i Transjordània. El regne d’Herodes el Gran (37-4 dC), ja sota el protectorat romà, limitava a l’E amb la confederació de la Decàpolis fundada per Pompeu. A la mort d’Herodes, fou dividit per August entre els seus tres fills, Arquelau, Herodes Antipas i Felip, però algunes ciutats foren unides a la província de Síria. La Judea, assignada a Arquelau, fou posada ja l’any 6 dC sota un procurador romà. La situació no varià fins gairebé a la revolta jueva del 66, que no fou del tot sufocada pels romans fins el 73, amb la caiguda de Massada, un cop destruïda Jerusalem l’any 70.

Palestina sota el domini directe de Roma (segle I - segle IV) i sota l’imperi Bizantí (segle IV - segle VII)

A partir d’aquesta darrera data, els jueus no fruïren ja de cap independència ni hegemonia política al país fins als temps moderns, tot i que llur presència hi fou sempre ben representada per comunitats locals, florents sobretot a Galilea en temps romans i bizantins, decadents més tard, a l’època medieval i durant l’ocupació otomana. El període romà tardà, i sobretot a partir de la segona desfeta jueva en temps d’Adrià (132-135), coincidí amb la ràpida expansió del cristianisme, que trobà un bon acolliment entre els gentils de les nombroses ciutats hel·lenístiques del país i dels encontorns, i de les ciutats romanes fundades per Septimi Sever i Heliogàbal. La natura heterogènia de la població s’accentuà per la presència continuada de les legions romanes, i més tard per la gran afluència de pelegrins d’arreu del món civilitzat, d’ençà del decret imperial de tolerància del cristianisme (edicte de Milà) (313). Amb Constantí comença el període bizantí (330-650), caracteritzat per la conversió de gran part de la població, per la prosperitat material i per l’erecció d’edificis sagrats (esglésies i monestirs), dels quals es coneixen avui, a Israel sol, les restes d’uns 230. De la població jueva autòctona, que no fruí pas d’una absoluta llibertat religiosa, política ni comercial, han arribat les restes de nombroses sinagogues sumptuoses i l’obra literària i jurídica dels talmudistes, comentadors i poetes (literatura hebraica). Les revoltes dels jueus a Galilea (352), les dels samaritans i, a més, les lluites religioses entre cristians, sobretot arran del monofisisme, enterboliren la pau a Palestina a l’època bizantina.

El domini musulmà (638-1918)

Al segle VII s’acabà el domini bizantí de Terra Santa, primer per la invasió dels perses (611), i després per la dels àrabs musulmans, amb l’ocupació de Jerusalem el 638 sota les hosts del califa ‘Umar I (634-644). Els jueus, sempre esperant el moment de poder reconquerir llur pàtria nacional i de reconstruir el temple de Jerusalem, ciutat que els estava prohibida d’ençà de l’any 70, ajudaren tant perses com musulmans en llur conquesta del país. Sota els àrabs, el país formà sempre part de la gran província de Síria, però mai no fou seu de cap dels grans règims ni dinasties —fora del califa Solimà (715-717)—, i fou la presa successiva de les diverses faccions que sorgiren en el curs de la història de l’imperi musulmà: omeies (634-750), abbàssides (750-868; 905-935), tulúnides (868-905), càrmates, ikhxidites (935-969), fatimites (969-1071; 1098-1099) i seljúcides (1071-1098). El califa ‘Abd al-Malik (685-705) féu de Jerusalem un centre de pelegrinatge musulmà semblant a la Meca i Medina, però més perquè aquestes ciutats eren territori d’un rival seu que no pas pel fet llegendari del pas de Mahoma per la ciutat santa. La capital àrab de Palestina no fou Jerusalem, sinó Ramle, l’única ciutat fundada en aquest país pels musulmans (715). De fet, només els omeies demostraren un cert interès pel país, i en donen testimoniatge uns quants monuments arquitectònics importants conservats, del tot o en part (segle VIII): a Jerusalem, la Cúpula de la Roca (erradament anomenada mesquita d’'Umar), la mesquita d’al-'Aqsa i el gran palau descobert recentment vora el mur meridional del Temple; a Jericó, el palau de Hišām; i, a Lod, una enorme cisterna subterrània amb columnata. La imposant torre de Ramle és del segle XIII. La població local, cristians i jueus, sofrí un lent però greu procés d’islamització, degut a les lleis discriminatòries del califa ‘Umar II (717-720), que foren reactivades per Hārūn al-Rašīd (786-809) i al-Ḥakīm (996-1021). La situació es capgirà amb l’arribada dels croats (1099-1291) (croada), que fundaren el regne llatí de Jerusalem (1100) i cometeren veritables atrocitats amb la població musulmana i jueva. La quantitat i la bellesa dels castells i les esglésies bastides o restaurades per ells als llocs sants no compensa el mal record que deixaren en la tradició local fins avui. La reacció efectiva dels àrabs contra els croats trigà gairebé quaranta anys a venir, en les campanyes de Nūr al-Dīn i de Saladí. Aquest lliurà la batalla decisiva a Ḥiṭṭīn, vora Tiberíades (1187), però els croats no perderen fins més tard llur darrera fortalesa de Sant Joan d’Acre (1291). Els mamelucs tenien el control del país, que conservaren fins el 1516, quan els turcs otomans s’apoderaren de tot el Pròxim Orient. Durant els quatre segles que romangué sota el domini dels soldans de Constantinoble, Palestina no tingué cap mena de paper dins l’escena internacional, i una calma relativa regnà entre les diverses comunitats, les relacions entre les quals eren regulades pel sistema jurídic dels milets. Encara avui, gran part de la legislació israeliana es basa en la llei otomana. Del 1831 al 1840 fou administrada pel virrei d’Egipte Muḥammad ‘Alī i el seu fill Ibrāhīm Baixà, fet que donà ocasió als missioners europeus d’introduir-hi escoles i institucions benèfiques i començar un procés de promoció de la població, empobrida en tots sentits. Colònies europees s’establiren a Yafō, Haifa i Jerusalem, ensems que les colònies agrícoles jueves s’estengueren arreu del país a partir del 1882.

El protectorat britànic (1918-1948)

La Primera Guerra Mundial posà fi al règim otomà a Palestina, que passà a ser protectorat britànic (1929). Dos documents importants de l’època, la Declaració Balfour (1917) i l’article 22 del conveni de Societat de Nacions (1919) —que prometia la independència a les anteriors províncies àrabs de l’imperi Otomà— són a l’arrel de les guerres araboisraelianes. La constant immigració jueva i la prosperitat creixent del país havien despertat en els àrabs palestins una consciència de poble i un desig d’independència nacional que no havien conegut mai. Els avalots més o menys greus contra els jueus es transformaren en rebel·lió oberta i armada contra els britànics (1936), els quals no veieren altra solució al conflicte —provocat per llur propi engatjament irreconciliable envers cadascuna de les dues parts rivals— que la partició del país (1937). El pla, acceptat pels jueus i refusat pels àrabs, no obtingué força de llei fins el 22 de novembre de 1947, quan, després de la Segona Guerra Mundial, fou acceptat per l’ONU, malgrat l’oposició de tots els estats musulmans d’Àsia. A la guerra civil desencadenada per aquest refús, els àrabs, poc organitzats i mal equipats, perderen terreny (Yafō, Haifa) davant les organitzacions militars de defensa jueves, que atacaven simultàniament les instal·lacions britàniques. Centenars de milers de refugiats àrabs, terroritzats pels rumors d’atrocitats jueves (com l’extermini dels habitants de Dayr Yassin), seguint les instruccions dels governs àrabs veïns —que els prometien una pròxima tornada victoriosa un cop ells haurien liquidat els sionistes—, s’instal·laren a parts més segures del país (Gaza, Samaria, Judea i Jericó) i de fora (Jordània, Líban i Egipte), on se'ls refusà sistemàticament la integració.

De la fundació de l’Estat d’Israel ençà

El 13 de maig de 1948, els britànics abandonaren oficialment Palestina, el 14 els sionistes proclamaren l’Estat d’Israel i el 15 unitats regulars dels exèrcits de Síria, Jordània, l’Iraq i Egipte travessaren les fronteres del nou Estat. La guerra, que durà fins a l’armistici del 1949, donà la victòria a Israel. La pau entre els països bel·ligerants confirmà la divisió de Palestina en tres parts: l’ocupada per Israel, la ribera esquerra del Jordà (Cisjordània) que passà a Jordània, i Gaza, administrada per Egipte. Els palestins, mentrestant, s’instal·laren en camps de refugiats (Líban, Jordània) i començaren a organitzar-se en bandes destinades a combatre Israel. Així, el 1956 es creà Al-Fatah i el 1964 l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. Després de la guerra dels Sis Dies (1967), Israel ocupà tota la Palestina (Gaza i Cisjordània), a més dels alts del Golan (Síria) i del Sinaí (Egipte). Els anys immediatament posteriors a aquesta guerra araboisraeliana representaren un seriós revés per al moviment palestí, a causa de l’enfrontament al govern libanès (1968) i a les tropes jordanes (1970). En l’àmbit internacional, però, el moviment assolí èxits notables: l’OAP obtingué el 1974 l’estatus d’observador permanent a l’ONU i el 1976 esdevingué membre de ple dret de la Lliga Àrab i del Moviment de Països No-alineats. L’any 1978 se signà l’acord de Camp David entre Israel, Egipte i els EUA, pel qual el segon reconeixia l’Estat jueu i recuperava el Sinaí, i Israel es comprometia a dotar d’autonomia Cisjordània i Gaza. Lluny d’això, però, Israel continuà la instal·lació d’assentaments a Cisjordània, proclamà Jerusalem capital eterna de l’Estat (1980) i envaí el S del Líban per foragitar-ne els guerrillers palestins (1982). Al llarg dels anys vuitanta Israel prosseguí el programa d’establiments de jueus a Cisjordània. L’augment de la tensió entre palestins i l’Estat d’Israel culminà al desembre del 1987, moment en què als camps de refugiats de Gaza esclatà una revolta coneguda amb el nom d’intifada (en àrab, ‘insurrecció’) que s’estengué poc després a Cisjordània. El moviment, atiat pel sector “oficial” d’Al-Fatah de l’OAP i pels grups islàmics de palestins, se circumscriví gairebé exclusivament a aquestes dues zones, i les agressions, en proporció a la virulència de la revolta, foren relativamente lleus. Per la seva banda, l’exèrcit israelià reprimí amb una gran duresa els avalots, cosa que provocà fortes crítiques internacionals. La situació empitjorà des del gener del 1988, que els colons israelians d’aquestes zones atacaren els palestins. Al juliol, Jordània anuncià que renunciava a administrar Cisjordània, funció que exercia des de la pèrdua d’aquest territori, que passà a formar part d’Israel arran de la guerra del 1967. Al novembre, el Consell Nacional de Palestina, govern a l’exili format en bona part per diversos grups palestins, el més important dels quals era l’OAP d’Arafat, proclamà l’Estat independent de Palestina, que comprenia els territoris ocupats amb capital a Jerusalem. La declaració deixà en l’ambigüitat la qüestió del reconeixement de l’Estat d’Israel. La nova entitat fou reconeguda pels estats àrabs (a excepció de Síria), els països no-alineats, la Xina i, en part, per l’URSS. Arafat inicià aleshores una campanya per obtenir el reconeixement del bloc occidental, especialment dels Estats Units, els quals, tot i admetre Arafat com a interlocutor, es mostraren molt reticents amb les seves propostes. D’altra banda, el govern israelià encapçalat per Yitzhak Shamir no varià la seva política respecte als palestins i es negà a negociar amb Arafat. El nou president del govern israelià, Yitzhak Rabin, en el poder des del 1992, es mostrà, però, més partidari de negociar sobre la base de l’“intercanvi de la pau per territoris”, començant per una devolució a Síria dels alts del Golan, ocupats per Israel el 1967 i annexats el 1981. Les negociacions secretes iniciades després de la guerra del Golf Pèrsic del 1991 entre israelians i palestins conduïren a la signatura dels acords de pau d'Oslo entre el govern israelià i l’OAP, el mes de setembre del 1993. Fortament criticat pels grups islamistes radicals de Gaza i Cisjordània (especialment Hamàs i Gihad Islàmic), contraris a negociar amb Israel, aquest acord garantí un autogovern palestí limitat en una primera fase a Gaza i Jericó i una segona fase de retirada israeliana de Cisjordània. Malgrat la continuació de les converses OAP-govern israelià, la lenta aplicació dels acords féu augmentar les protestes dels grups radicals contra el pla de pau i provocà enfrontaments armats entre grups palestins. L’any 1994 entrà en vigor el règim d’autonomia a Gaza i Jericó, i el 1995 s'acordà la retirada de l’exèrcit israelià de Cisjordània, tot i que l’aplicació d’aquest darrer acord no es posà en marxa, i encara molt lentament, fins el 1997. La dinàmica negociadora es refredà el 1995, arran de l’assassinat del primer ministre israelià, Yitzhak Rabin, i es paralitzà el 1996 a causa de la política d’enduriment envers els palestins practicada pel nou primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, especialment després de la decisió de reobrir el túnel de les mesquites de Jerusalem, al setembre del 1996, i el manteniment de la política de construcció d’habitatges en zones àrabs. Al gener del 1996 se celebraren les primeres eleccions per al govern autònom palestí; la població votà per escollir els membres del Consell Palestí (Parlament) i un govern (l’Autoritat Nacional Palestina). L’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) i el seu partit polític més important, Al-Fatah, aconseguiren més del 88% dels vots i 66 dels 88 escons del Consell. Yasser Arafat es convertí en president de l’Autoritat Nacional Palestina. La principal tasca del Consell era preparar un esborrany de constitució per al període interí d’autogovern. A causa dels limitats poders que emanaven dels acords d’Oslo, només podia legislar sobre temes econòmics, govern local, educació i salut. L’arribada de Benjamin Netanyahu al govern israelià el 1996 significà la paralització de fet del procés de pau. Tant aquest bloqueig com l’elecció del Likud (que en el seu moment s’havia declarat contrari als acords de pau d’Oslo) obeïen als constants atacs de grups palestins, que causaren desenes de víctimes mortals entre els israelians. Com a resultat, no es produí el replegament del 90% de l’exèrcit israelià de la ciutat d’Hebron, i tampoc no s’obrí el corredor entre Gaza i Cisjordània, entre altres mesures. El nou govern, a més, reactivà l’obertura de noves colònies en territoris palestins (març del 1997). Els atemptats suïcides indiscriminats de palestins contra objectius israelians o els successius intents d’assassinar líders palestins de l’organització Hamàs (Jordània, setembre del 1997), incrementaren la tensió i amenaçaren la ja precària estabilitat política regional. Durant tot l’any 1998, les respostes de violència de la població augmentaren, fins que el 23 d’octubre Yasser Arafat i Netanyahu signaren els acords de Wye Plantation, en virtut dels quals Israel es comprometia a replegar en el 13,1% les seves forces d’Hebron, i obrir tant l’aeroport de Gaza com el corredor entre aquesta ciutat i Cisjordània. En canvi, l’ANP intensificaria la lluita contra els islamistes radicals i aclariria el reconeixement d’Israel. L’arribada del laborista Ehud Barak al capdavant del govern israelià al maig del 1999 representà una perspectiva de millora. Al setembre del 1999 Barak i Arafat signaren un segon acord de Wye Plantation, però l’aplicació fracassà sobre qüestions relatives a l’estatut final de Jerusalem est, les fronteres, EL desmantellament d’assentaments i, molt especialment, sobre la qüestió del retorn dels refugiats palestins i els seus descendents, qüestió sobre la qual Arafat es mostrà inflexible. En l’atzucac, la visita, al setembre del 2000, del líder del Likud Ariel Sharon a llocs sants musulmans provocà l’esclat de l’onada de violència més greu dels darrers anys, anomenada segona intifada, o intifada d’Al-Aqsà. El nou govern conservador israelià liderat per Sharon, elegit al febrer del 2001, deixà de banda la via de la negociació amb els palestins i prioritzà la seguretat de manera particularment agressiva i contundent. Esdevingueren habituals les represàlies israelianes tant a Gaza com a Cisjordània després dels atemptats de terroristes palestins a Israel i contra els colons dels assentaments. Entre el març i el maig del 2003, l’exèrcit Israelià assetjà el quarter general de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) a Ramal·lah, perquè considerava Yasser Arafat un instigador dels atemptats suïcides, i, en assassinats selectius, foren morts a Gaza dos destacats líders de Hamàs al març i a l’abril del 2004. Per tal d’evitar la infiltració a Israel de terroristes suïcides, al juny del 2002 el govern israelià començà la construcció d’un mur de 640 km al llarg de la frontera entre Israel i Cisjordània. Obviant la qüestió de la seguretat, el mur fou criticat pels palestins, que hi veien un intent de marginació del territori i d’ofegar-lo econòmicament, crítiques que també assumí part de l’opinió pública internacional i de l’ONU, que instà sense èxit el govern israelià a aturar-ne la construcció. Per la seva banda, l’Autoritat Nacional Palestina veié créixer aquests anys la popularitat de Hamàs, que a la corrupció i la mala administració oficials oposava una xarxa assistencial considerablement eficaç, i alhora cridava a la destrucció d’Israel. Pressionat pels EUA, Arafat accedí al març del 2003 a designar un primer ministre, càrrec que recaigué en Maḥmūd ‘Abbās, el qual dimití al setembre per les resistències d’Arafat a delegar poders, i fou substituït per Ahmed Qurei. Al novembre del 2004 morí Arafat, cosa que obrí noves perspectives en l’evolució del conflicte, juntament amb l’aprovació, el mes abans, del pla d’Ariel Sharon per a la retirada unilateral de Gaza, que comportava la demolició dels 21 assentaments i l’evacuació dels 8.000 colons d’aquest territori, el qual d’aquesta manera passava a estar totalment sota control palestí (llevat de determinats aspectes de seguretat). La iniciativa, duta a terme durant l’agost del 2005, suscità l’interrogant sobre les intencions del govern israelià a Cisjordània, atès que, en principi, només acceptà de demolir quatre dels prop de 120 assentaments, on vivia una població d’uns 240.000 colons, als quals cal afegir prop de 160.000 a Jerusalem est. Malgrat la pressió en contra dels EUA, que exigien la congelació de la construcció de nous assentaments, el 2005 Sharon anuncià l’edificació de nous habitatges a Jerusalem est, cosa que desencadenà les protestes de l’ANP, que considerava la ciutat com a capital dels palestins. Al gener d’aquest any tingueren lloc eleccions a l’ANP, en què Abbās obtingué el 62% dels vots. Formà un govern compost de membres d’Al-Fatah, i en designà Qurei primer ministre. En negociacions amb Hamàs i altres grups, Abbās aconseguí poc després del seu nomenament un cert compromís de treva, tot i que tingueren lloc alguns atacs a assentaments. A mitjan 2005, se celebraren eleccions locals, en les quals Hamàs obtingué uns resultats molt semblants als d’Al-Fatah. L’ascens islamista es veié confirmat en les eleccions legislatives del gener del 2006, en les quals Hamàs obtingué 76 dels 132 escons del govern palestí. Al març fou constituït el nou govern encapçalat per Ismail Haniyeh. La negativa del partit del govern a reconèixer l’Estat d’Israel i el fet d’estar classificat com a grup terrorista, així com la continuació dels llançaments de projectils contra Israel des de Gaza, comportaren la suspensió dels ajuts al govern palestí i represàlies israelianes. La manca de fons i, a l’interior, la forta rivalitat amb Al-Fatah (que aviat es manifestaren en enfrontaments armats) i les diferències amb Abbās conduïren a la pràctica paràlisi de l’acció de govern. Després de diversos intents fallits i de successius cessaments i trencaments d’alto el foc, el febrer del 2007 les dues organitzacions formaren un govern d’unitat, tot i que Israel i els EUA anunciaren que només mantindrien relacions amb els ministres que no fossin de Hamàs. Els mesos següents, però, continuà el llançament de míssils contra Israel i les represàlies consegüents. Al mateix temps, la violència intrapalestina no féu més que intensificar-se. El conflicte entrà en una nova fase al juny quan, després que Abbās hagués destituït Haniyeh i hagués declarat dissolt el govern d’unitat nacional, Hamàs expulsà Al-Fatah de Gaza. La divisió palestina adquirí així una dimensió física, amb Gaza sota el domini de Hamàs i Cisjordània sota el d’Al-Fatah i Abbās, el qual formà un nou govern immediatament reconegut pels EUA, la UE i Israel, que desbloquejaren els fons, mentre Gaza continuava aïllada. Israel, per la seva banda, alliberà 250 presos d’Al-Fatah. Al novembre, el govern dels EUA convocà a Annapolis (Maryland) una nova cimera israelianopalestina de la qual, tot i les posicions encara divergents en qüestions com ara la capitalitat de Jerusalem, els assentaments israelians i el retorn dels refugiats, sorgí un cert compromís per a la creació d’un Estat palestí a mitjà termini, que es reforçà amb l’aportació el mes següent d’un important fons per a la realització d’aquest objectiu. Hamàs, per la seva banda, boicotejà la cimera. El juny del 2008, per mediació d’Egipte, Hamàs acordà un alto el foc unilateral amb relació a Israel i, els mesos següents, reduí (bé que no cessà) el llançament de míssils. El setembre del mateix any, Israel declarà zona hostil la franja de Gaza i limità la circulació de mercaderies i el proveïment de carburants i electricitat; com a conseqüència, la crisi humanitària als territoris de Gaza s’agreujà. El president Abbās i el primer ministre israelià es reuniren al començament del 2008, sense obtenir resultats per a solucionar el conflicte, i, tot i que l’activitat diplomàtica no s’aturà, els llançaments de coets i el bloqueig del govern israelià de les fronteres n'empitjorà la situació. Al final del 2008 s’arribà al punt més greu en el conflicte: el 27 de desembre, poc després que Hamàs hagués declarat que no renovaria la treva, l’exèrcit israelià llançà una ofensiva massiva sobre Gaza (“operació Plom Fos”) amb l’objectiu de destruir la infraestructura per a la fabricació i el llançament de míssils sobre Israel i contra líders de Hamàs. L’atac, que durà vint-i-dos dies i causà (segons les estimacions israeliana i palestina, respectivament) entre 1.100 i 1.500 víctimes mortals, moltes de les quals eren civils, provocà nombroses controvèrsies internacionals. El 18 de gener de 2009 s’aturaren els atacs contra Palestina amb un total de més de 1.300 morts palestins i 5.100 ferits. L’endemà Israel declarà una treva unilateral i els mesos següents continuà de manera esporàdica l’intercanvi d’hostilitats. Per la seva banda, Abbās condemnà l’atac israelià i també criticà la política de confrontació oberta de Hamàs. Des del mes de febrer, sota els auspicis de l’anomenat Quartet (organització internacional per a l’assoliment de la pau creada el 2002 pels EUA, Rússia, la UE i l’ONU), Egipte intentà intercedir per aconseguir un alto el foc permanent, posar fi al contraban d’armes pels túnels que connectaven Gaza amb Egipte i desbloquejar l’embargament del territori i crear un govern interí d’unitat constituït per les diverses formacions palestines que convoqués eleccions presidencials i legislatives, atès que el mandat d’Abbās havia expirat el 9 de gener. La iniciativa rebé de nou el rebuig frontal de Hamàs, que es negava a admetre l’existència d’Israel. Al mes d’abril tingué lloc a la ciutat de Šarm al-Šayh (Egipte) una nova conferència de donants, continuació de la cimera d’Annapolis, dirigida sobretot a la reconstrucció de Gaza i de la qual Hamàs fou novament exclosa. En la cimera, la nova administració demòcrata dels EUA es refermà en el dret d’Israel a defensar-se i en una solució que tingués en compte l’existència de dos estats. A banda de l’ofensiva a Gaza, que dominà l’escenari mediàtic, a Cisjordània subsistien els grans esculls de fons, malgrat la continuïtat del diàleg entre l’ANP i el govern israelià, centrats especialment en l’estatut de Jerusalem i els assentaments: tot i que els tribunals israelians dictaminaren la demolició d’alguns assentaments i blocs d’habitatges a la ciutat, el govern israelià fou acusat d’afavorir-ne la construcció de nous i d’expandir-se en aquestes àrees. Al final del març, la situació de Palestina semblà iniciar un retrocés arran de la formació d’un govern israelià format bàsicament per partits que o bé mantenien una posició ambigua amb relació a l’existència d’un Estat palestí o bé hi eren obertament contraris.

Llegir més...