i Palma | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Palma

Sumari de l’article

Nom antic deMallorca, Nom donat pels musulmans aMadīna Mayūrqa, Nom popular deCiutat, Sinònimla Ciutat de Mallorca, SinònimPalma de Mallorca
Vista de la ciutat de Palma
© B. Llebaria
Municipi de Mallorca, a l’extrem del raiguer de la serra de Tramuntana, a la plana estesa entre la serra de na Burguesa, a l’W, i sa Marina de Llucmajor, a l’E, que limita al S la costa més resguardada de la badia de Palma.
Població: 
404.681 h
[est. 2010]
Extensió: 
209 km2

La ciutat fou anomenada Madīna Mayūrqa durant l’època islàmica, nom traduït després de la conquesta catalana pel de ciutat de Mallorques o simplement Mallorques o Mallorca. l fet de no haver-hi en tota l’illa cap altra ciutat fins el 1523 (que ho esdevingué Alcúdia) afavorí l’ús de l’apel·latiu ciutat per a referir-s’hi (en l’ús llibresc hom recorregué a l’expressió ciutat principal a partir del 1523), apel·latiu que esdevingué nom propi en l’ús popular en època moderna i fins els nostres dies. Simultàniament i mentre vigí el dit nom de Mallorca referit a la capital, hom desfeia l’ambivalència d’aquest nom mitjançant les expressions la ciutat de Mallorca (que hom ha assajat de reintroduir a tall de nom propi en la llengua literària) i el regne o illa de Mallorca. El 1717, després dels decrets de Nova Planta, hom volgué generalitzar l’antic topònim romà de Palma (posat en circulació ja per alguns erudits del segle XVI), i introduí un topònim híbrid, la Ciutat de Palma de Mallorca, després reduït a Palma de Mallorca o simplement Palma, oficial des del 1998.

Els factors físics de l'emplaçament

El relleu

El municipi, que comprèn també l’illa de Cabrera i el seu petit arxipèlag, ocupa una conca hidrogràfica ben definida, que sobrepassa els límits administratius. En el paisatge predomina l’horitzontalitat del pla al·luvial. A ponent, la muntanya és formada per la serra de na Burguesa (puig Gros de Bendinat, 485 m), la serra des Cans (510 m) i la mola de Sarrià (273 m), compreses en la serra de Tramuntana; són muntanyes de contorns suaus i cobertes de pinars de pi blanc i garriga. La transició al pla es fa ràpidament pel raiguer, d’escassa amplària. Al pla cal distingir dues zones: una a ponent, on predominen les terres situades a més de 50 m d’altitud, amb conreus generalment de secà, i l’altra a llevant, per sota dels 50 m, amb conreus de regadiu, que forma l’horta de llevant, on hi havia l’antic prat de Sant Jordi, dessecat el 1848. Més a l’est, hi ha la plataforma estructural vindoboniana ocupada per sa Marina de Llucmajor (200 m alt.), que pel nord s’uneix a les muntanyoles miocèniques de Pòrtol (Marratxí). A l’oest de Palma la costa és alta i rocallosa, i s’hi destaquen els entrants de cala Major i la rada de Portopí; a l’est predomina la costa baixa formada per antigues platges quaternàries aixecades (es Molinar, es Coll d’En Rabassa, Can Pastilla) o per extensos arenals continuats cap a l’interior per antigues dunes fixades per la vegetació (platja de Palma).

El clima

El clima és temperat mediterrani; en el període 1997-2000 la temperatura mitjana anual fou de 18,7°C, amb un màxim a l’agost (26,7°C) i un mínim al gener (12,7ºC), amb una oscil·lació mitjana anual de 14ºC. El màxim absolut enregistrat fou de 38,5°C al juliol del 1934, i el mínim absolut, de -3,5°C al febrer del 1956. La precipitació mitjana anual (1998-2000) és de 316,8 mm, amb un màxim a la tardor i un mínim a l’estiu. La humitat relativa és del 68,2%. Hi ha 76,5 dies sense núvols, 226,7 amb núvols i 54,2 coberts.

Demografia

La població

El 2001 la població municipal era de 346.720 h, el 75% (260.040 h) de la qual es concentrava al nucli urbà. En el quinquenni 1996-2001 la natalitat anual mitjana fou de l’11‰, i la mortalitat del 9,25 ‰, amb una taxa de creixement anual de l’1,75‰, el qual, unit a la taxa d’immigració (24,34‰), donava un creixement absolut del 26,09‰, superior a l’experimentat durant els darrers quinquennis.Per edats, el 14,9% de la població tenia menys de 15 anys, el 71,1% era població adulta i el 14,5% sobrepassava els 65 anys (el 8,6% de la població era de procedència estrangera i només el 59,8% del total havia nascut a les Illes Balears). L’any 2001, la població activa estava formada per 172 561 persones i la taxa d’atur era del 12%. L’1,1% de les persones ocupades treballava en el sector primari, el 7,4% en la indústria, el 13,5% en la construcció i el 78% en els serveis (el 15% de l’ocupació en el sector terciari estava dedicat només a l’hostaleria, amb 18 045 persones).

Economia

L'agricultura, la ramaderia i la pesca

Al principi dels anys noranta, de la superfície total del terme (21.356 ha), l’àrea urbana i de serveis ocupava unes 5.000 ha. Els pinars es donen sobretot a ponent, a la serra de na Burguesa, i la garriga i els erms a llevant (sa Marina). L’agricultura ocupa 11.600 ha (54,3% del terme), amb predomini dels conreus herbacis (unes 5.700 ha, en la seva major part de regadiu) i els fruiters de secà (unes 4.000 ha), entre els quals predomina l’ametller, seguit pels cereals, el garrofer, la figuera i l’olivera, preferentment a la part occidental. El regadiu constitueix la primera horta de l’illa, l’horta de Palma (prat de Sant Jordi), a la part oriental, caracteritzada pels nombrosos molins que aprofitaven l’aigua del subsol, actualment, però, en desús. Les grans possessions es donen a la part muntanyosa de ponent i a sa Marina de llevant, i les més petites, al prat de Sant Jordi. Més de la meitat de la terra útil és conreada pels propietaris; segueixen en importància la parceria i l’arrendament. El bestiar oví, cabrú i porcí complementa les activitats agrícoles; del bestiar boví, en declivi, en queden uns 2.000 caps a l’horta de llevant. El 1998, la pesca capturada per la flota del port de Palma representava el 58,52% del total de la de Mallorca, i el 54,76% del seu valor: 1 972 tones amb un valor de 1.676.370.075 pessetes (10.075.187 euros). Disposa d’un centenar de barques amb un total d’unes 2.500 TRB; la pesca es ven a la llotja del peix del moll de Palma.

La indústria

Palma és el centre industrial més important de Mallorca i concentra la meitat de la població activa industrial. Hi predomina la petita indústria: el 80% de les empreses tenen menys de 5 treballadors, i només l’1% (50 empreses), més de 50; només 4 en tenen més de 250. La indústria tradicional de sabates i tèxtils ha experimentat crisis greus, mentre que la relacionada amb el turisme (construcció, indústries del metall, de la fusta i alimentàries) va en expansió. La indústria mitjana i la gran tendeixen a situar-se vers la perifèria urbana, especialment al llarg de la carretera d’Inca; es destaquen els polígons industrials de Can Valero (257.085 m2), a la carretera de sa Vileta, i el de Son Castelló (1.666.461 m2), entre la carretera de Sóller i la vella de Bunyola, inaugurats el 1967, pertanyents inicialment a l’Associació Sindical d’Industrials de Mallorca (ASIMA).

Els serveis: comerç, banca, transports

La ciutat és el centre de l’àrea comercial que comprèn tota l’illa; l’equipament comercial cobreix, a més, la demanda produïda pel turisme. La ciutat antiga posseeix una zona comercial ben definida entre es Born i el carrer d’en Colom, continuada pels carrers de Sant Miquel, des Sindicat fins a la plaça de l’Olivar i voltants i el carrer Jaume III. El dissabte hom celebra el tradicional mercat setmanal a les avingudes, a la confluència de les carreteres d’Inca, Manacor i Santanyí, mercat que antigament hom celebrava al lloc anomenat ses Enramades; avui aquest mercat té una funció marcadament turística. Hi ha sucursals dels principals bancs espanyols i estrangers, així com la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Balears (sa Nostra) i una sucursal regional de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. Els transports públics són a càrrec de l’Empresa Municipal de Transports de Palma, establerta el 1985 per reconversió de SALMA, que el 1968 substituí la SGTEI fundada el 1916; disposa de 130 autobusos que cobreixen amb 25 línies regulars. Hi ha dues línies de ferrocarril: Ferrocarril de Sóller (que uneix Palma amb Sóller) i Ferrocarrils de Mallorca (que uneix Palma amb Inca i Sa Pobla). El 2004 fou projectada una línia de ferrocarril metropolità, que comunicava la plaça Espanya amb la Universitat de les Illes Balears. Amb una longitud de 7,2 kilòmetres i 9 estacions entrà en servei a l’abril de 2007. El 1995 fou inaugurada a son Tugores una planta potabilitzadora d’aigua.

El turisme i les comunicacions

Palma és el centre turístic més important dels Països Catalans i un dels més destacats de la Mediterrània. L’any 2002, el sector turístic continuava essent el més dinàmic de la ciutat: es comptabilitzaren a Palma 235 establiments hotelers amb 33.549 places, xifra que representa el 17,5% del total de les Balears. La major concentració d’aquesta oferta turística es dona a llevant, a sa Platja de Palma, des de Can Pastilla a s’Arenal i a Cala Major-Sant Agustí.

Vista del litoral de Palma i dels edificis destinats a la demanda turística
© B. Llebaria
Palma té el monopoli del tràfic exterior de l’illa a través del port i de l’aeroport. El 1960 començà a ésser utilitzat l’aeroport (abans exclusivament militar) de Son Sant Joan, per tal com el de Son Bonet (dins el terme de Marratxí) resultava insuficient, però atès el tràfic creixent provocat per l’afluència en augment de turistes, hom hagué de procedir a l’ampliació de les instal·lacions, acabades el 1997. El 2000 l’aeroport registrà 176.856 vols (19.411.426 passatgers). Aquest trànsit, concentrat a l’estiu, és constituït en el 21,9%, per vols domèstics (la Península i les altres illes) i el 78,1% per vols internacionals.

El port

El port és emplaçat entre la punta de Sant Carles i l’antiga desembocadura de sa Riera. El port primitiu era la rada de Portopí, protegida per dues torres de defensa, la torre de Paraires (o d’en Carròs) i la de Senyals, emprades pels musulmans.

El Club Nàutic de Palma
© Fototeca.cat
Al segle XIV, i d’acord amb l’expansió comercial, els jurats acordaren la construcció d’una escullera que partia de la desembocadura de sa Riera i acabava al baluard de l’Avançada, al peu de s’Almudaina, en el qual hi havia els serveis i un oratori dedicat a santa Bàrbara; aquest port perdurà fins al començament del segle XIX, que començaren les obres d’ampliació de l’escullera, les quals no foren acabades fins al 1830.

Amb la introducció dels vaixells de vapor (1833), l’establiment d’una línia setmanal amb Barcelona (1837) i l’increment del tràfic gràcies a la represa del tràfic colonial, es feu necessària una nova ampliació (de 500 m), iniciada el 1874 segons projecte d’Emili Pou, i acabada el 1911. Posteriorment hom amplià i consolidà les obres fetes, sobretot a partir del 1940; hom construí el moll de Sant Pere amb la llotja de pescadors i el Club Nàutic i els tres molls entorn de Portopí: el dic de l’oest (1942), el moll de la Ribera de Sant Carles (1944) i —a més dels de la base naval i de La Fertilitzadora— els molls de Ponent (1954), inaugurats el 1961, on hom desembarca determinades mercaderies (ciment, petroli, fustes) i on atraquen els vaixells de passatgers de la Transmediterrània. Alhora fou construït el passeig Marítim, de 4,5 km de longitud, que uneix les instal·lacions portuàries. L’administració del port fou cedida pels jurats de la ciutat al Col·legi de la Mercaderia el 1485; el 1800 passà al Consolat de Mar i Terra, que, en desaparèixer (1829), fou substituït per la Junta de Comerç, i el 1859, per la Junta Provincial d’Agricultura, Indústria i Comerç. El 1872 fou creada la Junta d’Obres del Port, que actualment encara l’administra.

El port disposa (2000) de 14.831 m de longitud de molls. La zona de flotació, entre els dics de Llevant i de l’Oest, disposa de 229 ha. La superfície terrestre del port és de 96,8 ha. Hi ha també cinc clubs esportius: Club Cala Nova, Club Molinar de Llevant, Club Nàutic Portitxol, Club de Mar i Club Nàutic. El port monopolitza pràcticament el tràfic de mercaderies del rerepaís que comprèn tota l’illa (el tràfic del port d’Alcúdia és molt especialitzat). L’any 2000 hi entraren 2.700 vaixells mercants, i es feren 2.395 escales amb vaixells regulars i 457 de creuers turístics (208 amb base al port i 249 en trànsit). Tenen base al port un centenar de barques de pesca. El moviment total de mercaderies fou d’unes 2.665.000 t desembarcades i 680.000 t embarcades. El port manté línies regulars de passatgers i mercaderies amb els ports de Maó i Eivissa, Barcelona i València.

La ciutat

El centre històric de Palma presidit per la catedral i l’Almudaina
© Fototeca.cat
Palma (339.852 h agl i 6.868 h diss; 346.720 h [2001], papalmesans o ciutadans; 33 m alt.) és capital de Mallorca i de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i seu del Consell Insular de Mallorca i del bisbat de Mallorca. És la població més important de les Balears des del punt de vista demogràfic (el 39,5% de la població total i el 49,4% de la de Mallorca el 2001), econòmic, polític i cultural. El nucli urbà és compost per la ciutat antiga, entorn de la qual s’ha disposat l’eixample. Per tal de recuperar i mantenir el nucli històric de la ciutat, urbanitzar la perifèria i racionalitzar l’edificació, el 1979 hom aprovà la Revisió del Pla General d’Ordenació Urbanística, sotmès a successives actualitzacions (la darrera, aprovada el 1998).

La ciutat antiga

La ciutat romana (Palma) fou fundada pel cònsul Q. Cecili Metel Baleàric, cap de l’expedició romana de conquesta, tot seguit de dominada l’illa, el 123 aC. La tradició erudita, des del Renaixement, l’identificà amb l’actual. Posteriorment, durant el segle IX alguns investigadors dubtaren de la seguretat de la identificació, sobretot després de la descoberta de la necròpoli de sa Carroja a ses Salines, indici d’un nucli urbà romà, mentre que les troballes romanes a Palma eren molt escasses. Però algunes inscripcions amb referències a càrrecs municipals i les troballes arqueològiques al barri de la Seu han confirmat que realment la Palma romana correspon a l’actual, i que la restitució del nom no és inexacta.De la primitiva ciutat islàmica, gairebé només es conserva l’arc de l’Almudaina i els banys àrabs, possiblement del segle XI, al barri de sa Portella. La ciutat antiga és formada pel nucli que voltava la murada, l’itinerari de la qual assenyalen aproximadament els moderns carrers que porten el nom d’avingudes; es conserva part de la murada que dona a la mar, entre els baluards de Sant Pere i del Príncep. La Vila Alta i la Vila Baixa, a l’esquerra i a la dreta, respectivament, de l’antic llit de sa Riera (actualment la Rambla, es Mercat Vell —la plaça de Santa Catalina Tomàs— i es Born), són comunicades precàriament per les costes de Sant Domingo (carrer del Conquistador), al lloc del convent dominicà dels segles XIII-XIV, obra de Jaume Fabre demolida al segle XIX, de sa Pols i del carrer des Oms, i per carrers secundaris esglaonats, com el pas d’en Quint.

A la Vila Alta hi ha els principals centres de l’administració i del comerç, així com els edificis d’interès històric i artístic; és centrada per la plaça Major i la de Cort, on hi ha la casa de la ciutat, amb una rica façana barroca, amb l’antiga diputació provincial adjunta (seu del Consell Insular de Mallorca), neogòtica, edificada el 1882. Al seu volt hom troba els palaus senyorials, o cases bones, més notables de la ciutat: el del marquès des Palmer (obra del segle XVI, de tradició gòtica), ca n'Olesa (del segle XVI, amb mobiliari i pati del segle XVIII), ca n'Oleo, del marquès de Vivot (del segle XVIII, amb una notable biblioteca), el del marquès de la Torre (seu del Col·legi d’Arquitectes), el de la Ca la Gran Cristiana (seu del museu de Mallorca), i molts d’altres, generalment amb tradicional pati; l'Hospital de Sant Pere i Sant Bernat, l'Estudi General Lul·lià i els edificis isabelins del Cercle Mallorquí (seu del Parlament de les Illes Balears) i del Teatre Principal, aquest ja al límit amb la Vila Baixa, on hi ha uns altres palaus interessants tocant as Born, com la casa Weyler (gòtica), la del marquès de Solleric (del segle XVIII, amb ric mobiliari, on és previst d’instal·lar el futur museu Joan Miró), can Berga (seu de l’Audiència Territorial), can Veri (amb salons decorats a l’estil imperi), la casa del comte de Montenegro (del segle XVIII) i la del marquès de Can Ferrandell (amb elements gòtics i pati del segle XVIII); més amunt hi ha el palau del marquès de Campofranco (amb esplèndid mobiliari i tapissos).

A banda de mar, damunt la murada, es dreça la seu (catedral de Mallorca) amb l’Almoina adjunta, el palau episcopal (on hi ha el Museu Diocesà) (bisbat de Mallorca), el palau de l'Almudaina, la Llotja (Llotja de Mallorca) i el Consolat de Mar (seu del Govern Autònom). Entre els edificis religiosos es destaquen, a la Vila Alta, les esglésies de Sant Miquel (edificada vers el 1300 i refeta al segle XVII, amb portalada del XIV), de Santa Eulària de Mallorca, el Temple (antic oratori dels templers, del segle XIII, molt reformat al XIX), de Sant Nicolau (dels segles XIV-XV, reformada al XVII, amb una portalada d’estil gòtic florit amb una imatge del sant titular), de Santa Fe (del segle XIV, antiga sinagoga), de Santa Margalida (del segle XV, convertida en hospital militar al XIX i restaurada darrerament), i de Santa Catalina de Siena (gòtica del segle XV). Entre les cases religioses, cal esmentar les de Sant Francesc de Mallorca (convent gòtic dels segles XIII-XIV, on hi ha la tomba de Ramon Llull i un claustre magnífic), de Montision (col·legi fundat pels jesuïtes el 1561), de la Mercè (dels mercedaris, construïda entre el 1621 i el 1777), del Secors (del segle XVII, dels agustins, amb la capella adjunta de la Trinitat), de Sant Antoniet (del segle XVIII, que fou dels antonians, i ara només s’obre el dia del sant, amb el claustre circular recentment restaurat), de Sant Jeroni (de monges jerònimes), de Santa Clara (de clarisses, començada al segle XIII i acabada al XVIII), des Caputxins (del segle XVIII, construïda pel caputxí fra Miquel de Petra), i de Sant Felip Neri (dels felipons, del segle XVIII).

A la Vila Baixa hi ha l’església de Sant Joan (del segle XV) i la casa conventual i església de Sant Gaietà (del segle XVIII, d’una gran sobrietat arquitectònica, construïda pels jesuïtes i ocupada actualment pels missioners del Sagrat Cor), a més de les de Sant Jaume (gòtica del segle XIV, amb una notable majestat del XIII), de Santa Creu (gòtica dels segles XIV-XVI, amb la portalada i l’altar major barrocs i una cripta gòtica del segle XIII dedicada a sant Llorenç), de Santa Magdalena (del segle XVII, amb el sepulcre de Santa Catalina Tomàs) i de la Sang (antiga capella de l’hospital, gòtica, del segle XV i d’una sola nau), així com el convent de la Concepció (d’agustines, amb la capella adjunta del Crist del Noguer). A les zones marginals de la ciutat antiga hi ha els barris més deprimits des Puig de Sant Pere (Santa Creu), de sa Calatrava i de sa Ferreria i del Secors (petit Barri Xinès). La reforma interior del carrer de Jaume III ha transformat part del nucli antic en un centre comercial i residencial, i la de la plaça de l’Olivar ha substituït un antic barri pel mercat nou, entorn del qual s’ha format una zona comercial i de serveis de gran importància; entre els edificis moderns es destaquen el palau March (1945), decorat per Josep M.Sert, amb una important biblioteca (Biblioteca Bartomeu March), i l’antic Gran Hotel, obra de Domènech i Montaner. Part de les places tenen l’origen en l’enderrocament de convents amb la desamortització (places de la Reina, Major, de Quadrado, de Sant Francesc) o d’edificis civils (places de Cort, del marquès des Palmer).

Reformes urbanístiques al segle XIX

La plaça de la Reina, a Palma
© Fototeca.cat
La desamortització, per una part, i l’increment demogràfic, per l’altra, contribuïren a importants reformes urbanes i a l’aparició d’uns barris exteriors a les murades. Amb la desamortització foren enderrocats alguns convents i substituïts per places o per edificis d’habitació: la plaça de la Reina (antic convent de Sant Francesc de Paula, de mínims), la plaça d’en Quadrado o de ses Mongetes (convent de la Consolació), la plaça Major (convent de Sant Felip Neri i casa de la inquisició o Casa Negra); per altra part els convents de Sant Domènec i altres foren substituïts per edificis, com a l’illeta entre la costa de Sant Domingo i l’Almudaina, i la de la plaça de l’Olivar. Per altra banda cal assenyalar la reforma que, el 1862, uní la plaça de Cort a la plaça Major pel carrer d’en Colom, que travessà l’antic call, i l’enderrocament de diverses illes de cases que ampliaren considerablement els espais lliures (plaça de Cort, plaça del marquès des Palmer, etc.).

L'eixample i els barris perifèrics

Palma
© Fototeca.cat
Entorn del nucli antic s’estén l’eixample, planificat al començament del segle XX per Bernat Calvet, amb un traçat viari radial i concèntric sobre el que havia estat la zona polèmica en què l’estratègia de defensa de la ciutat prohibia d’edificar (fins a 1 250 m de les antigues murades) i que ha arribat a englobar els antics nuclis exteriors que durant el segle  XIX s’edificaren més enllà d’aquesta distància, com es Molinar, la Soledat de Foraporta, es Hostalets i Can Capes, So N'Espanyolet i el Terreno, a més del barri de Santa Catalina, més pròxim a les murades. La ciutat s’ha estès uniformement, bé que amb major intensitat a les zones pròximes a la costa i al llarg de les principals vies de comunicació (carreteres d’Inca, Manacor, Sóller i Establiments).

A la perifèria hi ha una sèrie de barris recents, com els de Son Gotleu, So Na Dolça, Cas Capiscol, es Seminari Nou, de caràcter popular, i els de So N'Armadans, So N'Alegre, Son Dureta, Son Moix, Polígon de Llevant, residencials. L’eixample es divideix en tres sectors: un, a llevant, entre la mar i el ferrocarril d’Inca; un altre, al nord, entre aquest i sa Riera; el tercer, a ponent, que arriba fins a la mar. Pel sector de llevant arriben les principals carreteres (Santanyí, Manacor, Inca), fet que ha provocat la seva ràpida expansió a partir de la Soledat de Foraporta (l’antic Hort des Ca) i del nucli des Hostalets i Can Capes; hom celebra encara l’antic mercat dels dissabtes a les avingudes d’aquest sector, en el qual hi ha els serveis més relacionats amb la ruralia de l’illa.

A l’eixample septentrional han estat bastits els polígons industrials de Son Castelló i de Can Valero, els instituts d’ensenyament secundari Ramon Llull i Joan Alcover, les escoles normal, d’arts i oficis i de comerç, la plaça de toros, i un conjunt de centres assistencials situats entre sa Riera i la carretera d’Establiments (l’asil de les germanes de la caritat, l’hospital psiquiàtric, la llar d’ancians, la d’infants i de la joventut, el cementiri, els estudis de TVE, el camp esportiu de Sant Ferran i altres serveis). A l’altra banda de sa Riera s’estén una zona esportiva amb el velòdrom, el canòdrom i l’estadi Lluís Sitjar (es Fortí).

L’eixample de ponent s’inicia a partir de Santa Catalina, antic raval de pescadors i mariners, centrat a la plaça del Progrés, expandit posteriorment vers l’oest i el nord-oest, amb els barris de Son Cotoneret i de So N'Espanyolet, on hi ha el Tennis Club Mallorca, el Poble Espanyol, el Palau dels Congressos i l’Escola Jaume I (obra de Guillem Forteza); al nord i al nord-est, els de Camp d’En Serralta i de Son Cotoner. A la part de mar de Santa Catalina hi ha el barri des Jonquet, amb antics molins de vent. El torrent de Sant Magí separa aquesta zona dels barris residencials i turístics de So N'Armadans, So N'Alegre, el Terreno i Portopí, estesos vers l’oest. Al llarg de la costa hi ha el modern passeig Marítim, amb els principals hotels, restaurants i sales de festa, que enllaça amb el port nou i amb l’autovia de Calvià i Andratx.

El Terreno és el principal barri turístic, i entorn del seu centre, la plaça Gomila, hi ha sales de festes, restaurants i un equipament comercial i de serveis turístics. A la part alta del barri hi ha el turó amb el bosc i el castell de Bellver, un dels monuments més significatius de la ciutat. Separats del nucli urbà, hi ha, a la part de ponent, seguint la costa i passat Portopí (amb el fort de Sant Carles), els barris de Son Matet, Cala Major, Sant Agustí i Cas Català, aquest (que disposa del petit port esportiu de cala Nova) en part dins el terme de Calvià. Es tracta d’una urbanització continuada, destinada principalment al turisme.

Cap a l’interior, recolzats al vessant oriental de la serra de na Burguesa, hi ha els nuclis residencials de Gènova i de la Bonanova, ampliats per diverses urbanitzacions, entre les quals hi ha Son Vic. Més al nord, al raiguer d’aquesta serra, hi ha el nucli format pels barris de Son Rapinya, sa Vileta, Son Serra i Son Roca, pràcticament units, amb residències de treballadors, urbanitzacions i habitatges de la burgesia (son Vida); hi ha, a més, diversos col·legis d’ensenyament mitjà (la Puresa, CIDE, La Salle, jesuïtes). A la carretera d’Esporles hi ha els barris molt dispersos de So N'Anglada, es Secar de la Real i l’antiga vila d'Establiments (Establiments Nous i Establiments Vells), ocupats predominantment per treballadors; en aquesta zona hi ha l’antic monestir cistercenc de la Real i, a la carretera de Valldemossa, es troba el campus universitari de la Universitat de les Illes Balears.

A la carretera de Sóller hi ha un altre barri dispers, Son Sardina. Sobre la carretera vella de Bunyola hi ha s'Indioteria, antic barri de població dispersa de pagesos i menestrals, estès fins al terme de Marratxí (al torrent Gros), avui ampliat amb diverses urbanitzacions (Son Cladera, Son Macià, Sa Bomba), ocupades per treballadors, i que forma la parròquia de Sant Josep del Terme. A llevant, sobre la carretera d’Inca, hi ha els nuclis des Rafal, de So N'Ametler i des Pont d’Inca (aquest, del terme de Marratxí), i a la de Manacor, els de Son Ferriol (amb el barri de sa Creu Vermella) i de sa Casablanca. A la carretera de Santanyí hi ha Son Molines, s'Aranjassa i el poble de Sant Jordi, al centre del pla de Sant Jordi. Els nuclis des Pilarí (o de Sant Francesc) i de ses Cadenes, més pròxims a la costa, a l’indret de l’antic convent franciscà de la Porciúncula, s’han convertit en centre de la població ocupada en els serveis turístics.

Tot seguint la costa de llevant, hi ha els nuclis des Molinar (amb les agrupacions de Can Pere Antoni, des Portitxol i des Rotlet, amb els petits ports naturals des Portitxol i des Portitxolet, a banda i banda del promontori de sa Roqueta), des Coll d’En Rabassa (amb l’antiga torre d’en Pau i les urbanitzacions de la Ciutat Jardí, de ses Roquetes i de Cala Gamba, la caseria i aeroport de Son Sant Joan) i la gran zona turística de sa Platja de Palma, entre Can Pastilla (on hi ha la parròquia de Sant Antoni de la Platja) i s'Arenal, en part dins el terme de Llucmajor, el centre turístic més important de Mallorca.

La vida religiosa i cultural

L'Església catòlica

L’Església catòlica té a la ciutat i al seu terme (2000) 56 parròquies distribuïdes en 11 arxiprestats; hi ha, a més, 19 cases religioses que pertanyen a 13 congregacions masculines, i 80 cases, a 25 congregacions femenines. Hi ha el seminari diocesà i diverses cases de formació de religiosos. La llengua litúrgica és, en un tant per cent elevat, el català. Els patrons de Palma són sant Sebastià, del qual es conserva una suposada relíquia, protectora contra la pesta, a la catedral, i la Mare de Déu de la Salut, imatge que, segons tradició, fou portada per Jaume I després de la conquesta i que és conservada a l’església de Sant Miquel.

Les confessions no catòliques

Les confessions evangèliques que tenen lloc de culte a la ciutat són l’Assemblea de Germans (darbistes), l’Església Baptista Espanyola Independent (es Rafal) i l’Església Evangèlica Espanyola; la Societat de la Ciència Cristiana hi té també un local propi (l’ús de la llengua anglesa hi és preferent). Destinada també a la colònia anglesa és la parròquia anglicana establerta de fa temps al Terreno (que té un altre temple a So N'Armadans), que depèn del bisbe de Gibraltar. Hi ha petits grups de quàquers i adventistes i és intensa l’activitat dels testimonis de Jehovà. Els jueus, que han tingut una llarga i tràgica tradició a Palma (xueta), són atesos amb les visites que periòdicament hi efectua el rabí de Barcelona. Des del 1987 disposen d’una sinagoga.

La premsa, la radiodifusió, l'ensenyament i les institucions culturals

Hom edita quatre diaris: Diari de Balears -l’únic publicat en català-, Última Hora, ambdós pertanyents al Grup Serra, primer grup empresarial balear de mitjans de comunicació, el Diario de Mallorca, i El Día del Mundo. Derivada de la gran afluència turística, té una gran importància la premsa local editada en anglès i en alemany, de la qual el diari Mallorca Daily Bulletin és l’exponent amb més tradició; entre altres publicacions periòdiques cal esmentar Lluc, El Mirall, Ponent, Palau Reial, Estudis Baleàrics, de l’Institut d’Estudis Baleàrics del Govern Autònom, i els butlletins de la Societat Arqueològica Lul·liana i de la Societat d’Història Natural. La Universitat edita diferents publicacions de periodicitat no regular. Quant a la radiodifusió, des dels anys vuitanta han proliferat moltes emissores tant estatals com locals. El 1998 s’iniciaren les emissions de la televisió local (Canal 4 Televisió de Son Sardina, que posteriorment se subdividí en Canal 4 i Canal 37 Telenova, ambdues d’àmbit insular.

La Universitat de les Illes Balears fou creada el 1977 a partir dels centres existents: la facultat de filosofia i lletres fins aleshores depenent de la Universitat de Barcelona, les de ciències i dret, de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’Escola Universitària de Ciències Empresarials, antiga Escola de Comerç de Palma i l’Escola de Formació de Professorat d’EGB, abans Escola de Magisteri de Palma. Ha experimentat una forta expansió amb la creació de noves escoles i facultats, i el 2000, amb 13.565, oferí 32 titulacions. Té, a més, adscrites diverses Escoles Privades. Hi ha un conservatori de música.

Entre les entitats culturals cal esmentar, a més, la Societat Arqueològica Lul·liana, l'Obra Cultural Balear, la Majoricensis Schola Lullistica, la Societat d’Història Natural i el laboratori Oceanogràfic. De les biblioteques públiques, destaca la Biblioteca Pública de Palma, les de l’ajuntament, del Cercle Mallorquí i la Biblioteca Bartomeu March, a més de l’episcopal, de la Societat Arqueològica Lul·liana i les particulars de la Real, de Lluís Alemany i d’altres. A més de l'Arxiu General del Regne de Mallorca, hi ha el diocesà, el capitular, el de l’ajuntament, el del Consell Insular de Mallorca, el del Parlament i el del govern autònom.

Cal esmentar-ne els següents museus: el Museu de Mallorca, creat el 1961 i inaugurat el 1976, instal·lat al Palau de la Gran Cristiana, que reuneix els fons de l’antic Museu Provincial de Belles Arts que abans era a la Llotja; el de la Societat Arqueològica Lul·liana, amb les seccions d’etnologia a Muro i la de Pollentia a Alcúdia; el Museu Diocesà de Mallorca, creat el 1916 i instal·lat al palau episcopal, amb importants col·leccions d’art religiós dels segles III al XVIII i d’arqueologia prehistòrica, antiga i medieval; al Museu de la Societat Arqueològica Lul·liana, d’art i arqueologia de Mallorca. Posteriorment han estat creats el Centre de Cultura de Sa Nostra (1989); la Fundació Pilar i Joan Miró (1992); el centre cultural de la Fundació ‘la Caixa’ (1993), situat al rehabilitat Gran Hôtel construït per Lluís Domènech i Montaner, i l’ampliació i remodelació del Museu d’Art Espanyol Contemporani (Fundació Joan March), el 1996. L’any 2003 s’inaugurà el museu del Palau March de Palma –on destaquen 2.000 figures de pessebre de procedència napolitana del segle XVIII–, i també s’obrí la seu de l’Institut Ramon Llull a les Balears.

La història

Palma, municipi romà

Sembla fora de dubte que cal identificar l’actual Palma amb la Palma de què parlen Plini i Estrabó, municipi (no colònia) de dret romà fundat per Quint Cecili Metel Baleàric després de la seva victòria contra els habitants de les illes (123-122 aC) i poblat amb una part dels tres mil colons romans d’Ibèria que l’acompanyaven. Les hipòtesis que situaven Palma en un altre indret de Mallorca, es Palmer, ja foren rebutjades pels erudits alemanys del segle passat, les teories dels quals han estat confirmades per recents descobertes arqueològiques. Manca, però, informació sobre el desenvolupament de la ciutat i el seu paper dins la província Baleàrica i dins Mallorca.

Els vàndals i els bizantins

Cap al 425 Palma degué ésser devastada pels vàndals, els quals l’ocuparen definitivament després de la mort de Valentinià III (455). Potser hi tenia la seu el bisbe Elies (Helias) de Mallorca, que el 484 assistí a un concili de Cartago (bisbat de Mallorca). Reconquerida pels bizantins el 534 (les Balears), el 707 fou saquejada pels musulmans, que feren presoner “el rei de Mallorca” (potser un governador o un reietó). Les devastacions es repetiren en 848-849 (expedició d’'Abd al-Rahman II) i uns deu anys més tard (incursió dels normands).

La Madina Mayurqa

El 903, ‘Isam al-Ḫawlāni s’apoderà definitivament de la ciutat i de l’illa, en nom de l’emir ‘Abd Allāh, que l’en feu valí. Durant deu anys, ‘Isam reconstruí i engrandí el recinte romà de la ciutat, anomenada pels àrabs Madīna Mayūrqa, que era —aleshores com ara— el nucli urbà més important de les Balears. Hi construí mesquites, banys públics i posades, substituint la possible estructura rectangular hipodàmica romana per una estructura radial, ampliada posteriorment, potser durant el regnat de Mubašir Nāšir al-Dawla (a partir del 1095). El 1015 Mallorca passà a les mans de Muǧāhid ibn Yūsuf de Dénia. Madīna Mayūrqa fou la seu dels seus valís i refugi d’Ibn Ḥazm de Còrdova i d’altres intel·lectuals. A partir de 1076-87, el valí ‘Abd Allāh al-Murtaḍā esdevingué rei de la taifa de Mallorca, atacada en temps dels seus successors Mubašin I Sulaymān Abū Rabbī pels pisans i els catalans (1114-15), en una expedició de càstig que acabà en un setge de vuit mesos a la ciutat, finalment conquerida, saquejada bàrbarament i incendiada. Madīna Mayūrqa fou reconstruïda i repoblada pels soldats almoràvits que s’apoderaren de l’illa immediatament després de la retirada dels pisans. No mancà un intent d’abandonar la capital i de construir-ne una altra en una posició més estratègica, lluny de la mar, però els mallorquins s’hi oposaren violentament. Mayūrqa es convertí aviat en la capital dels Banū Ǧāniya, últim reducte dels almoràvits prop de la Península i centre comercial i militar poderós. D’aquest període data, sens dubte, una nova ampliació de la ciutat, que degué durar fins a la conquesta de JaumeI. Els intents almohades de conquesta reeixiren finalment el 1203, en temps d’'Abd Allāh ibn Isḥāq ibn Ǧāniya. L’exèrcit enviat pel califa al-Nāṣir entrà a la ciutat, i els almohades s’hi mantingueren fins a l’expedició de Jaume I (1229), que capgirà la fesomia de la “bella i poblada ciutat” cantada pels poetes musulmans, a les mesquites de la qual ensenyaven savis orientals, que posseïa escoles jurídiques que forniren mestres a Bagdad, a Alexandria i a la Meca.

La conquesta catalana

El govern difícil d’Abū Yaḥyà, iniciat el 1208, acabà inesperadament el 1229. Jaume I de Catalunya-Aragó, prenent peu d’uns actes de pirateria dels vaixells mallorquins, es decidí a realitzar el vell propòsit d’expansió mediterrània que ja havia temptat tantes vegades els monarques de Barcelona (Mallorca), i amb l’ajut de la burgesia barcelonina —malgrat l’oposició d’aragonesos i lleidatans, que haurien volgut apoderar-se de seguida de València— organitzà una expedició contra l’illa.

Palma El campament de Jaume I de Catalunya-Aragó durant la conquesta de Mallorca, en el fragment d’una pintura mural procedent del palau Aguilar de Barcelona
© Fototeca.cat
Un estol de més de cent cinquanta vaixells salpà de Salou el 5 de setembre de 1229 i, sense trobar gens de resistència naval, el dia 10 desembarcà a Santa Ponça, vencé l’exèrcit de Yaḥyà a Portopí i tot seguit assetjà la capital —"la més bella vila que mai haguéssim vist”, diu el Llibre dels feits—, ben defensada per les seves murades i torres, un vall i una barbacana. El setge durà tres mesos i mig, dificultat per les pluges, pel fred i per la resistència dels musulmans. Fracassats alguns intents de negociació, per Nadal fou decidit l’assalt general de la ciutat, que tingué lloc, després d’una dura preparació, el 31 de desembre. La cavalleria de Yaḥyà defallí aviat i els musulmans es refugiaren al recinte fortificat de l’Almudaina —nucli primitiu de la ciutat, on hi havia el palau dels valís, el castell de l’Almudaina—, fugiren a les muntanyes (trenta mil, segons les cròniques, no sense exageració, sens dubte), o foren víctimes dels catalans (uns vint mil, cinquanta mil, segons Desclot). Jaume I s’apoderà ben aviat de Yaḥyà i les portes de l’Almudaina li foren obertes. Els soldats es dedicaren lliurement al pillatge, i pel febrer del 1230 s’inicià —no sense resistència per part del Conqueridor— un encant dels captius, de la roba i de tot el botí, que durà fins a Pasqua i originà dificultats que estigueren a punt de desballestar l’exèrcit català. Mentrestant continuà la conquesta de l’illa, que durà encara un parell d’anys, i es feu el repartiment de l’illa i de la ciutat de Mallorca (no enllestit fins al juliol del 1232, en presència de l’aleshores “senyor de Mallorca”, Pere de Portugal), en el qual participaren també els marsellesos, els genovesos i els pisans, els templers i els hospitalers (aquests darrers, arribats un cop presa la ciutat). Pel març del 1230 Jaume I atorgà la Carta de franquesa (confirmada i augmentada el 1257) per afavorir el poblament de Mallorca i ordenar-ne la vida pública, exempta dels mals usos i de la dependència feudal.

Foren sobretot els catalans els qui poblaren la ciutat de Mallorca —i a poc a poc l’illa— i li donaren una nova fesomia: els cavallers, els ciutadans, els mercaders i els menestrals, els quatre estaments que tindran pes en la vida de la ciutat, de caràcter molt més mercantil i burgès que no aristocràtic. Hi romangueren, però, grups de musulmans, lliures o captius dels cristians —que a poc a poc s’anaren integrant o, en alguns casos, potser fugiren a Menorca o al nord d’Àfrica—, i de jueus, que ja tenien una comunitat a l’Almudaina abans de la conquesta. El 1249, el mateix Jaume I instituí la Juraderia, un consell de sis jurats —un dels quals havia d’ésser cavaller— que representaven i governaven la ciutat i l’illa i cada any, per Nadal, nomenaven llurs successors; aquests jurats elegien el Consell de la ciutat de Mallorca, d’un nombre no determinat de membres (el 1273, encara, Jaume I establí que els jurats fossin elegits pels prohoms i la Universitat de Mallorca). Paral·lelament fou establerta l’organització eclesiàstica; el 1232, Jaume I presentà com a bisbe de Mallorca l’abat Bernat de Sant Feliu de Guíxols; el primer bisbe de la diòcesi, però, fou Guillem de Torrella, nomenat el 1238 (bisbat de Mallorca). La ciutat de Mallorca fou dividida en quatre parròquies: Sant Jaume (la més antiga), Santa Eulària, Santa Creu i Sant Miquel, i diverses comunitats religioses s’hi establiren: franciscans, clarisses, cistercencs (fora de la ciutat, a la Real), dominicans, mercedaris, etc. La nova ciutat de Mallorques (civitas Maioricarum) mantingué el perímetre de la Mayūrqa àrab, que permet de resseguir el pla fet per Antoni Guerau el 1644. Calgué, però, restaurar o refer en part les muralles i adaptar la ciutat a les necessitats i a les exigències dels nous pobladors, amb el subsegüent enderrocament d’edificis, les noves construccions i l’adaptació de les ja existents, que portaren uns canvis urbanístics difícils de precisar. El palau dels valís musulmans fou convertit en residència del rei i dels seus lloctinents i, segons el costum, algunes mesquites esdevingueren esglésies, entre les quals hi ha la de l’Almudaina, que amb el temps havia d’ésser la catedral de Mallorca. Un cop eliminat el niu de pirates almohade, el port de Mallorca restà obert als mercaders barcelonins, que el 1230 hi obtingueren la llibertat de comerç; hi continuaren amb empenta creixent les relacions comercials amb els italians i amb el nord d’Àfrica, que tindrien una influència de primer ordre en l’economia mallorquina.

La capital d'un nou regne

El 21 d’agost de 1262, Jaume el Conqueridor, seguint una política familiar ben poc realista, dividí els seus estats entre els seus fills Pere (el futur Pere II de Catalunya-Aragó) i Jaume (el futur Jaume II —primer, per a alguns— de Mallorca). Les Balears (comprenent-hi Menorca) romanien separades del Principat i del Regne de València i unides a la senyoria de Montpeller i els comtats de Rosselló i de Cerdanya.

Palma El castell de Bellver (1311)
© Fototeca.cat
Aquest regne de Mallorca, inorgànic i indefens enmig de veïns poderosos, durà només una seixantena d’anys. Jaume II començà a regnar a la mort del seu pare, el 1276, fins a la pròpia mort (1311), a la ciutat de Mallorca, la qual compartí en certa manera, amb Perpinyà, la capitalitat del regne i fou ocupada el 1285, en un passeig militar, per Alfons el Liberal, com a càstig per l’ajut que Jaume prestà a la “Croada” dels francesos contra Pere el Gran. Mallorca no fou tornada al seu rei sinó deu anys més tard, com a resultat del tractat d’Anagni. Després del pacífic regnat de Sanç I (1311-24) —durant el qual, amb tot, la flota mallorquina es feu respectar pels pirates africans i contribuí a la conquesta de Sardenya empresa per Jaume II de Catalunya-Aragó—, es tornaren a manifestar amb més cruesa els desigs dels monarques de Barcelona d’annexar-se els territoris del regne de Mallorca, desigs complerts finalment el 1343 per Pere III el Cerimoniós, que ocupà l’illa després d’una topada amb l’exèrcit de Jaume III de Mallorca a Santa Ponça i d’un setge simbòlic de la capital. L’any següent, Jaume III —nebot de Sanç, que no començà a regnar fins el 1329 (mentrestant fou regent el príncep Felip, fill darrer de Jaume II de Mallorca)— caigué a les mans de Pere III a Perpinyà. Pere annexà el regne de Mallorca a la confederació catalanoaragonesa, i el 1362 els mallorquins ja acudiren a les corts de Montsó. El 1349, Jaume III de Mallorca morí en la batalla de Llucmajor, en un intent desesperat de recobrar l’illa. Malgrat el complicat joc d’escacs polític, la prosperitat econòmica de Mallorca no cessà d’augmentar durant aquesta època. El port de la ciutat de Mallorca continuaria essent una anella important en el comerç mediterrani, en un moment d’eufòria econòmica i d’expansió de l’Occident. La ciutat de Mallorca —que aleshores tenia potser uns 20.000 habitants— rebia vaixells de tots els ports cristians de la Mediterrània i mantenia relacions comercials considerables amb Barcelona, amb el nord d’Àfrica, amb Itàlia, amb Portugal i fins i tot amb Flandes i amb Anglaterra.

A la primera meitat del segle XIV esdevingué un dels grans dipòsits de la Mediterrània occidental, on desembarcaven o transitaven cada any mercaderies per valor d’alguns centenars de milers de lliures. El 1325 fou establert a Mallorca el Consolat de Mar. El capitalisme mallorquí, però, era molt modest i s’havia d’acontentar amb una flota de segona categoria i amb una indústria incipient, que no podien fer la competència als poderosos veïns. Aquesta prosperitat i el mecenatge dels nous reis, Jaume II i Jaume III sobretot, influïren enormement en el desenvolupament urbanístic de la ciutat. S'anà formant el raval de Portopí, anomenat ben aviat Santa Catalina a causa de l’hospital d’aquest nom, i hi hagué una florida de construccions gòtiques de categoria: reformes importants al castell de l’Almudaina i capella reial de Santa Anna (començament del segle XIV), castell de Bellver (ja enllestit el 1311), magnífiques cases particulars —en llur major part desaparegudes o molt mutilades—, inici de les obres de la seu de Mallorca —prolongades durant tants de segles—, els dos convents de Sant Francesc (el primer dels quals, ocupat per les monges de Santa Margalida el 1279), el convent de Santa Clara (església refeta en bona part al segle XVII), el convent de Sant Domènec (1296-1359) —nucli cultural important, que influí, sens dubte, en la formació de Ramon Llull—, el convent dels carmelites, establerts ja a la ciutat el 1321 (refet al segle XVIII i enderrocat després de la desamortització), les parròquies de Sant Jaume (església iniciada cap al 1320), de Santa Creu (només la capella de Sant Llorenç és del segle XIV), de Santa Eulària (la més important de totes), de Sant Miquel (refeta al segle XVII) i de Sant Nicolau (cinquena parròquia de Palma, erigida el 1302 separant-la de Santa Eulària; l’església del segle XIV fou refeta als segles XVII-XVIII). Cal assenyalar també una activitat pictòrica important, de la qual només romanen mostres anònimes, entre les quals es destaquen les miniatures del Llibre de les franqueses i privilegis de l’Arxiu Històric de Mallorca (segle XIV). La comunitat jueva, molt activa —més de 250 famílies a la primera meitat del segle XIV—, que tingué una intervenció de primer ordre en la vida econòmica de l’illa —establerta des de la fi del segle XIII als barris del Temple i de sa Calatrava, on tenia sinagoga—, és destacà també, com a Barcelona, en les arts del llibre.

La davallada de la fi de l'edat mitjana

Coincidint amb l’annexió definitiva de Mallorca a la confederació catalanoaragonesa, s’inaugurà una conjuntura francament desfavorable, pressentida ja d’alguna manera els darrers anys del regnat de Jaume III. La població mallorquina fou delmada cruelment per les pestes (sobretot la Pesta Negra del 1348 i l’epidèmia del 1375), la fam més o menys crònica i produïda per un dèficit cerealista (que obligà a la importació de blat i contribuí a desequilibrar l’economia) i la tràgica inundació de sa Riera, el torrent que travessava el cor de la ciutat (1403). La fase de vitalitat i d’expansió del període anterior fou substituïda per un període de retracció acusada. D’una banda, augmentà el luxe, s’organitzaren els gremis, abundaren les festes, continuaren les grans construccions (cal recordar sobretot la producció de Guillem de Sagrera, especialment la Llotja) i es notà una ànsia de “pujar de classe”. De l’altra, minvà sensiblement el volum del comerç, el capital i la propietat rural s’acumularen en poques mans i la dependència econòmica envers Barcelona cresqué tant, que estigué a punt de provocar un col·lapse total, evitat gràcies al Contracte Sant (1405). D’altra banda, Mallorca hagué de participar en l’esforç català per mantenir les posicions mediterrànies, amb la pèrdua consegüent de diners, de vaixells i d’homes, i el 1395 hagué de sofrir les exaccions dels cortesans de Joan I —Bernat Metge entre ells—, que havien fugit de la pesta de Barcelona; més endavant, els mallorquins lluitaren al costat de Joan II contra el Principat. El malestar econòmic provocà, com és natural, un malestar social. La gent del camp, els forans, es mobilitzaren contra l’estament ciutadà opressor, ajudats sovint pels menestrals de la ciutat, conflicte conegut amb el nom de forans i ciutadans (forà): el 1391 saquejaren el call dels jueus, n'assassinaren uns tres-cents i obligaren els altres a batejar-se o a emigrar, amb la pèrdua consegüent per a l’economia del país; del 1450 al 1453 declararen una veritable guerra a la ciutat, assetjada tres vegades, i només perderen a causa de la intervenció dels mercenaris italians enviats per Alfons el Magnànim a favor dels ciutadans, els quals aprofitaren el triomf per a imposar encara més llurs exigències. El mateixos ciutadans, però, perderen llurs energies en lluites estèrils, que els dividiren fins a la confrontació armada (grups des Call i de l’Almudaina, Armadans i Espanyols, per exemple) i dificultaren el funcionament adequat dels organismes municipals, modificats diverses vegades per Pere III i els seus successors fins a Alfons el Magnànim, que establí el sistema de sac i sort (insaculació) el 1447. La no-acceptació dels delegats mallorquins al compromís de Casp (1412) és la mostra més palpable de la decadència col·lectiva de Mallorca, malgrat les grans fortunes i algunes expedicions marítimes considerables. Totes aquestes dificultats engendraren un clima de depressió, de crisi profunda. L’escèptic franciscà renegat Anselm Turmeda, que en el seu llibre àrab la Tuhfa desitjava el retorn de la ciutat de Mallorca a l’islam i que el 1398, per contra, escrivia les Cobles de la divisió del Regne de Mallorca, és un representant típic d’aquesta època, en contrast agut amb la personalitat apassionada i activa de Ramon Llull, que omple el període anterior.

Una tímida obertura al món modern

A la fi del segle XV, Ferran II intentà d’introduir a Mallorca —com a tots els seus estats— un “redreç” que tingué una certa eficàcia, bé que no aconseguí de suprimir els mals endèmics del país —fam, secades, males collites, dificultats financeres, epidèmies, lluites intestines, bandolerisme—, que continuaren al llarg dels segles XVI i XVII, més aviat amb tendència a exacerbar-se. El malestar que havia anat covant a la ciutat i a l’illa des dels conflictes entre forans i ciutadans desembocà el 1521 en la desconcertant aventura de les Germanies, iniciada seguint l’exemple dels menestrals de València. Els agermanats mallorquins, fidels de bon principi al rei —Carles V—, elegiren una comissió de tretze consellers representants del poble, presidida successivament pels “instadors” Joan Crespí i Joanot Colom —sobreposats a les autoritats municipals i reials—, promulgaren la quitació —l’alliberament del deute públic— i declararen una guerra a mort a tots els qui s’oposaven a llurs plans. Després de més d’un any d’anarquia —en la qual moriren enemics i amics, entre ells Crespí mateix—, Carles V decidí pacificar Mallorca per les armes, i al desembre del 1522 l’exèrcit reial comandat pel virrei Gurrea posà setge a la ciutat de Mallorca, assolada aviat per la fam i la pesta, la qual resistí, però, fins al març del 1523. La rendició fou seguida d’una repressió sagnant, que afectà només els menestrals, els quals es veieren obligats a pagar fortes multes i perderen llur paper tradicional en la vida de la ciutat, àdhuc en l’organització militar de la defensa, que fou organitzada per parròquies sota la dependència directa del virrei. En canvi, en sortiren afavorides les classes benestants, les quals construïren aviat sumptuosos palaus, renaixentistes i més tard barrocs —els únics edificis civils importants de l’època, juntament amb la casa de la ciutat, renovada en diverses ocasions—, i visqueren amb un fast que contrastava amb la misèria més i més acusada de grans sectors de la població insular. La conquesta de Constantinoble pels turcs, la caiguda de Rodes (1522), la pirateria cada vegada més estesa —el 1512, per exemple, els corsaris moros entraren a la badia de Palma i hi apressaren vaixells— i el desplaçament del gran comerç de la Mediterrània a l’Atlàntic contribuïren a la pèrdua de valor comercial del port de la ciutat de Mallorca, on continuaria només el comerç de cabotatge. Mallorca es convertí, però, en una peça important del sistema defensiu dels Habsburg a la Mediterrània. Ja entre el 1510 i el 1515 havia intervingut en les empreses africanes de Ferran II; el 1541, durant la desafortunada expedició a Alger, l’emperador hi feu escala, aprofitada per a visitar la ciutat, que l’acollí triomfalment.

A mitjan segle XVI s’iniciaren les obres per a una nova fortificació de la ciutat, que li permetés de fer front a les amenaces successives o combinades dels turcs, els francesos i els anglesos. La construcció de les murades, interrompuda i modificada sovint, no s’acabà fins a la fi del segle XVIII. A partir del segle XVII, d’altra banda, el port de la ciutat de Mallorca es convertí en una base important de corsaris, el més famós dels quals fou, ja al segle XVIII, el capità Antoni Barceló. Malgrat els temors constants i les alarmes prou justificades, la ciutat no sofrí cap atac directe dels enemics de la monarquia austríaca, en contrast amb altres zones de Mallorca i les altres illes. Els seus habitants, però, no estigueren tranquils ni un moment: els crims hi foren abundosos, amb la complicitat dels nobles, dividits en les faccions de Canamunt i Canavall, i la vida era més aviat precària.

No mancà una tímida obertura al món modern: a la fi del segle XV fou introduïda la impremta a Mallorca i hi fou obert l'Estudi General Lul·lià. L’humanista Ferran Valentí, traductor de les Paradoxa de Ciceró (cap al 1450), no tingué continuadors, però abundaren els escriptors en llatí, els quals arribaren fins i tot a compondre comèdies, com el Gastrimargus de Jaume Romanyà representat el 1567. Aquest humanisme —pastat dins el gresol de la Contrareforma: Jaume d’Olesa escriví abans del 1521 un tractat Contra errores Martini Luteri, tramès al papa Lleó X— fou estimulat per l’establiment dels jesuïtes a Mallorca, el 1561, a instàncies dels jurats de la ciutat de Mallorca i del sever bisbe Diego de Arnedo, introductor de la reforma tridentina a la diòcesi. El col·legi de Monti-sion, cada cop més florent a partir del 1562, contribuí també a la difusió del castellà a Mallorca, ja iniciada a la darreria del segle XV. Al costat de les comèdies típiques dels jesuïtes, s’anà introduint a Mallorca amb gran èxit el teatre en castellà, que mai no desbancà del tot el teatre tradicional en català, d’arrels medievals. És significatiu que Joan Binimelis, al segle XVI, escrivís la seva Història de Mallorca en català i la traduís tot seguit en castellà; els cronistes “oficials” posteriors escriviren sempre en castellà. El 1640 Mallorca es posà al costat de Felip IV contra el Principat revoltat, acollí molts refugiats de Barcelona i contribuí a la defensa de Tarragona i de Girona i a la conquesta de Barcelona i de Roses. El 1647 rebé amb entusiasme el fill natural del rei, Joan Josep d’Àustria, encarregat de pacificar el regne de Nàpols, també amb la cooperació dels mallorquins. El 1652, Mallorca fou assolada un altre cop per la pesta (hom diu que a la ciutat i al seu terme moriren nou mil persones). Després de turbulències i desgràcies sense fi, el 1669 hom arribà a un acord entre els grups de Canamunt i Canavall, el qual, amb tot, no posà fi al bandolerisme ni a la desunió manifestats arreu. Abans d’acabar el segle, la Inquisició —establerta a l’illa el 1488— descobrí un focus de criptojudaisme entre els descendents dels conversos mallorquins, fet que es complicà amb un intent de fuga, en un vaixell anglès, de les famílies compromeses. La ciutat conegué, arran d’això, diversos actes de fe, que el 1691 donaren un balanç de trenta-set persones cremades, vives o mortes, i les famílies dels judaïtzants foren marginades de la societat (xueta).

De la guerra de Successió a la guerra del Francès

El 1701 els mallorquins es posaren a favor del nou rei, Felip V, i fins el 1706 en sostingueren la causa amb homes i diners. El 25 de setembre de 1707, una flota angloholandesa entrà a la badia de Palma i en demanà la submissió a Carles III, l’arxiduc d’Àustria. Malgrat la postura filipista del virrei, comte d’Alcúdia, i del bisbe La Portilla, secundats per la noblesa, hi hagué un moviment popular favorable al rei arxiduc, i les cases dels francesos i dels botiflers foren saquejades. El plenipotenciari de Carles III, Joan Antoni de Boixadors, comte de Savellà, desterrà a Barcelona el bisbe La Portilla i un bon nombre d’afectes a Felip V, entre ells aristòcrates, jesuïtes i mínims. El port de Palma adquirí un altre cop importància estratègica, com a base per a la conquesta de Menorca (1708) i punt d’escala de les esquadres angleses i holandeses; el 1713 el lloctinent marquès de Rubí organitzà la resistència de la ciutat a base de companyies armades de gremis a imitació de la Coronela de Barcelona. Pel juny del 1715 un exèrcit borbònic, a les ordres del cavaller d’Asfeld, arribà a l’illa —darrer baluard dels austriacistes— per sotmetre-la a Felip V. El dia 28 la ciutat fou assetjada i, després d’un simulacre de resistència, el 2 de juliol es feu pública la capitulació, seguida d’unes represàlies més aviat moderades.

Entre el novembre del 1715 i el setembre del 1718, Felip V decretà la Nova Planta del regne de Mallorca, que establí a la capital —ara anomenada definitivament Palma— un ajuntament en comptes del Gran i General Consell, i substituí els consellers i els jurats per regidors perpetus de nomenament reial, amb facultats limitades a l’administració local. Des d’aleshores Mallorca accelerà el seu procés de castellanització, afavorit per una guarnició permanent i per funcionaris castellans. La noblesa mallorquina partidària de Felip V recuperà la seva esplendor passada i construí o arranjà grans palaus. Continuant la tònica del segle XVII, moltes esglésies reberen complements barrocs i d’altres foren construïdes novament, com la de Sant Antoni Abat —notable pel seu claustre— o la de Sant Martí, iniciada pels jesuïtes —expulsats de l’illa el 1767— i ocupada més tard pels teatins, que l’anomenaren Sant Gaietà.

El segle XVIII assenyalà l’inici d’una recuperació econòmica de Mallorca, tot i que no hi mancaren —com en temps anteriors— epidèmies i anys de fam. El 1778 fou fundada la Societat Econòmica d’Amics del País, de Mallorca, que promogué una escola de matemàtiques i una altra de dibuix i fomentà de moltes maneres la renovació de l’agricultura, de la indústria i del comerç, bé que topà amb dificultats gairebé insolubles. El 13 de març de 1779 començà a aparèixer una “Noticia periódica”, al cap de poques setmanes anomenada Palma, modest inici del periodisme mallorquí, promogut també per la Societat, la qual patrocinà d’altres publicacions. La Societat d’Amics del País afavorí també el comerç entre Mallorca i Amèrica, fet possible per la cèdula del 12 d’octubre de 1778 de Carles III —que donà nova vida a les drassanes i al port de la ciutat—, i intentà la constitució d’una companyia de comerç marítim. Els homes de la Societat d’Amics del País ajudaren també a la difusió de les idees de la Il·lustració a Mallorca i crearen dues “escoles patriòtiques”, precedent de l’ensenyament oficial. L’afany d’erudició fou la característica dels il·lustrats mallorquins, alguns dels quals, com Bonaventura Serra i Ferragut o Josep Pueyo —marquès de Campofranco—, tenien contacte amb els enciclopedistes francesos. En general, però, dominaren un fanatisme i un conservadorisme acusats, que tingueren una manifestació dolorosa en les lluites entre partidaris i contraris del culte a Ramon Llull (lul·listes i marrells), aguditzades durant els anys que Juan Díaz de la Guerra governà la diòcesi de Mallorca.

La fi de l'Antic Règim

A partir del 1792, Mallorca acollí una allau de refugiats francesos, i el 1793 contribuí a la campanya contra França. El 1798 fou nomenat ministre de finances el mallorquí Miquel Gaietà Soler, la família i els amics del qual foren maltractats pel poble ciutadà a la caiguda de Godoy, el 1808. El primer de maig de 1808, Palma celebrà l’exaltació al tron de Ferran VII. Ben aviat arribaren notícies de l’aixecament contra Napoleó a diversos indrets de la Península, i el 30 de maig el capità general, Joan Miquel de Vives, decidí la resistència contra els francesos, la constitució d’una Junta Suprema de Govern i l’aliança amb Anglaterra. Aquests anys, Mallorca rebé una nova allau de refugiats, en llur majoria procedents del Principat, del País Valencià i d’Aragó, que hom calcula en quaranta mil (la ciutat tenia aleshores uns 33.000 habitants). Això creà uns problemes econòmics considerables, puix que molts dels refugiats ho havien perdut tot; uns altres, però, vivien sumptuosament i contribuïren a l’animació de la ciutat i a la revitalització del seu port, protegit per l’esquadra anglesa. A conseqüència d’això sorgí un ambient completament nou, apassionat per les vicissituds de la guerra i de la política. El 1808 nasqué el primer diari de l’illa, el Diario Político de Mallorca, seguit, entre d’altres, el 1812, per Aurora Patriótica Mallorquina —liberal, animat per Isidoro de Antillón, Miguel de Vistorica i Guillem Ignasi de Montis—, el Semanario Cristiano-Político —absolutista, obra del futur bisbe de Vic, Ramon Strauch i Vidal— i el Diari de Buja, primer periòdic en català de Mallorca, fet per l’inquiet i reaccionari Miquel Ferrer. Les impremtes, tant les mallorquines com d’altres de trasplantades temporalment de la Península, publicaren un nombre extraordinari de llibres i de fullets sobre temes polítics i religiosos, més o menys relacionats amb la constitució que era debatuda a Cadis. La nova constitució, en l’elaboració de la qual intervingué el bisbe de Mallorca, Bernat Nadal, fou publicada solemnement a Mallorca el 22 d’agost de 1812 i jurada el dia 23, diumenge, a totes les esglésies, i el dia 24, en es Born, per la guarnició. Pel setembre del 1812 fou elegit el nou ajuntament constitucional, i el 1813 s’exacerbà la polèmica entre els liberals (auroristes) i la majoria conservadora, que tenia l’ajut de bona part de la clerecia i dels bisbes refugiats a Mallorca, els quals escriviren una pastoral contra els llibres irreligiosos. Per l’abril del 1813 fou abolida la inquisició i foren retirades les samarretes i els retrats de suposats heretges i judaïtzants penjats al claustre del convent de Sant Domènec, la qual cosa provocà avalots, a conseqüència dels quals foren empresonats diversos religiosos, entre ells el pare Strauch. A la fi del mes foren expulsats de Mallorca els bisbes refugiats, contraris a la supressió de la inquisició, que acabaven de publicar una Carta pastoral, de to molt reaccionari, en defensa dels drets de l’Església.

La gestació de la ciutat moderna (1814-74)

Del retorn de Ferran VII a la Revolució de setembre de 1868

El 1814, a partir del retorn de Ferran VII, es produïren nous incidents provocats pels absolutistes. La notícia de l’abolició de la constitució fou rebuda (20 de maig) amb manifestacions sorolloses per una part de la població, amb participació d’alguns militars i molts religiosos. L’ajuntament designà una junta d’eclesiàstics per a l’escrutini de llibreries públiques i dels liberals, i foren cremats públicament tota mena de papers constitucionalistes. L’any següent (1815), la inquisició manà recollir 22 títols impresos a Palma durant la revolució, que palesen l’especial activitat d’aquells anys. Els elements absolutistes tornaren a col·locar les samarretes dels judaïtzants al claustre de Sant Domènec i exigiren el restabliment de la inquisició. El cap polític Guillem Ignasi de Montis fou empresonat a Bellver (uns altres empresonaments i processos seguiren els primers mesos) i fou restablerta, així mateix, la censura (l’observant Ramon Strauch, alliberat, figurà entre els qui l’exercien).

Restablert l’ajuntament del 1808 (amb Pere Gual i Suelves com a regidor degà), aquest demanà el restabliment dels jesuïtes (que tingué lloc el 1816). Amb el restabliment de la censura, la premsa ciutadana es reduí al Diario Balear, que aparegué a partir del l’1 de novembre del mateix any 1814. El retorn al Principat, i altres indrets, dels exiliats polítics, amb llurs negocis i vaixells, contribuí a la davallada econòmica mallorquina. El 1815 restaven només 143 vaixells (dels quals només 5 de més de 100 tones) dels 308 que hi havia el 1778. Palma tornà al provincianisme de sempre. Amb motiu de l’afusellament del general Lacy (1817), al castell del Bellver, hi hagué símptomes de malestar; les societats recreatives secretes s’havien constituït des del començament del període absolutista, sobretot per militars i forasters. La proclamació de la constitució del 1820, jurada per les autoritats en es Born el 16 de març (el capità general comte de Coupigny fugí el dia següent), no comportà altra commoció a la ciutat que el saqueig de la Casa Negra (la casa de la Inquisició, enderrocada el 1823) i la crema definitiva de les samarretes de Sant Domènec. La diputació provincial (extingida el 1814) fou restaurada sota la presidència del cap polític interí Guillem de Montis; hom fundà la milícia nacional i la Societat Patriòtica de Mallorca.

El 1821 hi hagué una primera desamortització; amb la restauració de la llibertat de premsa, el Diario Balear esdevingué el Diario Constitucional de Palma (1820), i, més important, és produí una certa revifalla de la premsa ciutadana. Assenyaladament aparegué, íntegrament en català, el Setmanari Constitucional (1820), que traduí la Constitució del 1812 en català i inicià el costumisme en la llengua autòctona; el 1822 es publicà el setmanari Es Deixondidor. Durant aquesta època es refugiaren a la ciutat molts liberals napolitans i piemontesos. L’epidèmia de pesta groga a Palma, iniciada a l’agost del 1821, durant la qual les autoritats fugiren de la capital, causà més de 5.000 morts, una setena part de la població; calgué batre moneda amb l’argent de l’Església. La situació fou aprofitada per elements absolutistes que es revoltaren (21-22 de setembre); al gener del 1823 hi hagué un nou avalot anticonstitucionalista en es Born. La decadència econòmica s’accentuà per l’epidèmia i per la paralització del tràfic atlàntic a causa de la inseguretat política de les colònies americanes (amb tot, la població passà de 31.420 h el 1820 a 36.616 el 1825). Amenaçat el règim constitucional per les potències de la Santa Aliança, fou creada una Junta Auxiliar de Defensa; tanmateix, el 3 de novembre de 1823 arribà una armada francesa que restablí l’Antic Règim i obligà el comte d’Almodóvar a traspassar el comandament superior de les illes al general Josep Taverner. La milícia nacional fou dissolta i els xuetes hagueren de suportar el saqueig pels elements absolutistes.

L’ajuntament del 1820 fou restablert i fou iniciada la repressió contra els constitucionalistes, la depuració de funcionaris: la intendència de policia, establerta ben aviat, actuà especialment contra els liberals. La premsa de Palma desaparegué totalment i el bisbe Pedro González Vallejo s’exilià a França. El 1825 fou organitzat el partit apostòlic, que arribà a tenir uns 4 000 afiliats a Palma, principalment entre l’aristocràcia i la clerecia; entre els oficials de l’exèrcit, en canvi, restà més arrelada la ideologia liberal (el 1827 hi hagué un complot revolucionari frustrat). El 1830, la Junta de Comerç de Mallorca (instal·lada a la Llotja) substituí el consolat de Mar i Terra, extingit el 1829. El 1831 hi hagué un nou intent d’aixecament constitucional a Palma, però els canvis polítics esdevinguts provocaren el retorn dels exiliats liberals a partir del 1832. El primer governador civil (1834) fou Guillem Moragues, i la desamortització del 1835 afectà totes les comunitats religioses masculines, llevat dels paüls, que foren suprimits l’any següent. El mateix 1835, per iniciativa de la Societat Econòmica dels Amics del País —la qual, sensible a les disposicions vigents i partidària del procés de provincianització, llançà una campanya a favor de la castellanització, que no reeixí—, fou creat l’Institut Balear i formada la Biblioteca Pública; en canvi, aquesta societat s’oposà infructuosament a l’enderrocament (1836) dels convents de Sant Domènec, el Carme, Sant Francesc de Paula i dels trinitaris a causa de llur valor artística. El carlisme, poc arrelat a Mallorca, fou especialment impopular a Palma (el 1835 hi hagué un avalot provocat per 1.400 homes de la guàrdia nacional contraris a la benignitat de les sentències contra l’alçament carlí de Manacor i a la tolerància envers la clerecia absolutista).

El primer president de la diputació provincial (1836) fou també Guillem Moragues. Amb ell s’aguditzà el procés de provincianització, especialment de l’administració i de l’ensenyament, a través de les disposicions que publicava el Boletín Oficial de Mallorca, que aparegué l’1 de juny de 1833. Aquest butlletí, alhora, ajudà a introduir el Romanticisme, el costumisme i el liberalisme econòmic, amb la reproducció d’articles d'El Europeo i de revistes madrilenyes. El 1840, amb motiu del pronunciament d’Espartero, el qual del 1831 al 1833 havia comandat un regiment a Palma i s’havia relacionat amb les classes dirigents, que, més tard, aprofitaren el pas del brigadier per Mallorca, els progressistes es feren càrrec dels organismes de govern i fou creada una Junta Suprema Provisional de Govern, dissolta el mateix any, i restaurada la diputació, que havia estat suprimida el 1837. La Universitat Literària fou restaurada (1840), i es publicà durant uns quants mesos el setmanari La Palma, la primera revista mallorquina que s’interessà per la història i la literatura locals, redactada per Antoni Montis, Josep M. Quadrado i Tomàs Aguiló, representants del Romanticisme moderat. Durant la dècada 1830-40 havia tingut lloc una veritable revolució econòmica, en la qual influïren la introducció del vapor a la navegació (1833) i l’establiment d’una línia regular amb Barcelona (1837) i la supressió dels gremis (1836). Amb els seus 40 405 h (1840), Palma concentrava el 29% de la població de l’illa (el 1797, el 22%). El 1841, amb motiu del restabliment del dret de portes pel govern de Madrid, contra el parer de la Junta Suprema Provisional de Govern que l’havia modificat l’any anterior, hi hagué a Palma protestes i manifestacions, especialment a la plaça de Cort. El mateix 1841 fou impunement assassinat per progressistes exaltats Josep Aymerich, antic capità general de Mallorca (1828-33), que, suspecte de carlisme, havia estat confinat a l’illa. La Universitat Literària fou novament suprimida el 1842 i convertida en Institut Balear; al mateix temps hom inaugurà l’Escola Normal i un Jardí Botànic.

Les revoltes de Barcelona i de Reus contra el govern d’Espartero, el 1843, tingueren repercussions a Palma (avalots del 13 de juny), però les autoritats, amb la tropa al carrer, mantingueren l’ordre; tanmateix, el triomf de Narváez feu que l’11 de juliol hi hagués un pronunciament, contrari a Espartero, que comportà un canvi d’autoritats i la formació d’una Junta de Salvació. El 1844 tingué lloc la fundació de la Societat Frenològica Mallorquina (arran d’una visita de Marià Cubí) i la de la Diputació Arqueològica de les Illes Balears, iniciativa de J. M. Bover i que tingué representants als pobles principals de l’illa; el 1847 fou fundada l’Acadèmia Quirúrgica Mallorquina, i el mateix any fou oberta al públic la Biblioteca Pública, amb els llibres dels convents suprimits amb la desamortització, instal·lada, a l’igual de l’Institut Balear, a l’edifici de Monti-sion. El 1848 tingueren la primera sessió la nova Junta de Comerç i la Junta d’Agricultura, així com l’Acadèmia Balear de Ciències i Lletres, i el 1850, l’Acadèmia de Belles Arts. La dècada moderada es caracteritzà per continuats conflictes entre l’ajuntament i les autoritats fiscals. Contribuí, però, a normalitzar les finances municipals l’abolició, el 1849, del deute procedent de la consignació originada pel Contracte Sant del 1405. El progrés de la navegació marítima s’accelerà de tal manera, que el 1849 hi havia 506 embarcacions matriculades a Palma, la majoria de les quals eren construïdes a Mallorca mateix, i un cens de 441 pilots. El 1854, 60 vaixells feien la carrera de les Antilles; el 1856 la flota comercial mallorquina desplaçava 28 324 tones.

La Primera República

L’epidèmia de còlera estesa a l’illa entre l’agost i l’octubre de 1865 creà una situació greu a Palma pel fort encariment dels articles de consum (fugida dels comerciants), a més de produir 2.175 víctimes, la majoria menestrals i jornalers. Després, lligada als esdeveniments de la Península (insurrecció de San Gil a Madrid, pel juny del 1866), fou descoberta una conspiració progressista dirigida pel general Nouviles. Pel setembre del mateix any començà el canvi de moneda mallorquina per la general de l’Estat espanyol. Els fets revolucionaris del 1868, iniciats a Palma el primer d’octubre, significaren la creació d’una Junta Provincial Revolucionària, encapçalada per Miquel Trias i Marià Quintana (progressista), que adoptà, com a primeres mesures, la supressió del Consell de Província i de la diputació, la reposició dels ajuntaments existents el 1856 i l’expulsió dels membres de la Companyia de Jesús. Fou nomenat alcalde Miquel Estadé, que tenia un gran prestigi per la seva actuació durant l’epidèmia de còlera del 1865. Al carrer, a part l’enderrocament de l’estàtua d’Isabel II (construïda després de la seva visita a Mallorca l’any 1860), foren cremades les oficines dels burots, la casa d’administració del fisc, l’estanc del tabac, etc. L’obra revolucionària es concretà dies després amb la creació de la Milícia Ciutadana Voluntària i la Junta de Govern de Balears, de curta durada. Al mes de juliol del 1869 es produí una conspiració carlina en la qual eren implicats els sotsoficials del Regiment de Galícia (a la caserna del Carme). Això, i l’explosió d’un artefacte a la plaça de Santa Eulària, afavoriren l’armament de les milícies populars. El mateix any 1869, sota la influència dels grups barcelonins, fou creat a Palma un petit grup de la Internacional, que havia d’introduir a Mallorca el primer moviment associacionista dels treballadors.

La revolució urbana (1874-1936)

De la Restauració a la Segona República

Després de la Restauració, les forces polítiques a Mallorca restaren reduïdes als partits liberal i conservador, encapçalats respectivament per Alexandre Rosselló i M. Socias. D’una manera general, a Palma fou notori el domini dels conservadors en les eleccions municipals i a diputats a corts, fet que impulsà els liberals a acostar-se als republicans en els moments que aquests tingueren una certa vitalitat (així els períodes de 1898-1903 i 1909-14): l’inicial moviment associacionista obrer a Palma, que havia estat adherit a la Federació Regional Espanyola i desfet el 1874 amb la declaració de la il·legalitat de la Primera Internacional a Espanya, es reorganitzà a la darreria de segle, gràcies sobretot a l’activitat de l’Ateneu Obrer, creat el 1890, i d’una agrupació socialista formada el 1892 sota la direcció de Francesc Roca. En aquells moments les societats obreres es fonamentaren en la revitalització del republicanisme; després, al llarg dels primers anys de segle afirmaren ja més la seva independència i acceptaren majoritàriament la direcció de l’Agrupació Socialista, que, d’altra banda, aconseguí d’ésser present a l’ajuntament (Francesc Roca, el 1901 i el 1909). Malgrat l’ocasional aliança de republicans i liberals abans esmentada, d’acord amb les directrius de la situació general espanyola, conservadors i liberals s’uniren en algunes ocasions (coalicions del 1905 i el 1920). Més endavant, en moments de crisi de la política de la Restauració, i amb l’intent de trencar el domini conservador liberal, hom creà un anomenat “bloc assembleista” (1917), que uní regionalistes, reformistes, socialistes i republicans sota el lema de l’autonomia municipal per a Mallorca.

Els anys 1914-22, i sobretot en 1918-21, el moviment obrer tingué un vertader pes dins la vida social i política de Palma. Una federació local, no adscrita ni a la UGT ni a la CNT, però dirigida tant per socialistes com per anarcosindicalistes, reuní la majoria de les societats obreres ciutadanes (el moviment encapçalat pel jesuïta Guillem Vives i el patronat catòlic fou sempre minoritari) i arribà a tenir uns 8.000 afiliats. Llavors els socialistes aconseguiren de tenir quatre regidors; fou important la seva actitud davant els problemes de les subsistències (1918), la crisi de la indústria del calçat (1919) o les discussions sobre el verguisme i l’antiverguisme (provocats en principi pel traspàs de la Isleña a la Transmediterrània). A més, la seva capacitat per a aguantar vagues de llarga durada (tramviaires, obrers de les indústries del calçat i de la construcció) arribà a inquietar les classes benestants, molt espantades, d’altra banda, amb els avalots originats per la manca de subsistències del 18 de febrer de 1918 (on es produí la mort d’un obrer), repetits, al cap d’un any just, contra els magatzems de carbó. El 1922 Gabriel Alomar defensà la idea de la creació d’un “bloc d’esquerres” a Mallorca, idea que, portada a terme, arribà a incloure, juntament amb socialistes i republicans, regionalistes i fins i tot liberals (eleccions del 1922).

El cop d’estat de Primo de Rivera (1923) paralitzà l’activitat política, especialment l’incipient moviment d’esquerres; amb tot, pel gener del 1924 fou inaugurada la Casa del Poble, construïda per iniciativa dels socialistes. En proclamar-se la República a l’abril del 1931, aquests ocuparen alts càrrecs, tant a l’ajuntament (Llorenç Bisbal, alcalde) com a la diputació (Jaume Garcia). Com a partit experimentaren un ampli desenvolupament numèric i anaren força units als altres grups republicans d’esquerra. L’Associació per la Cultura de Mallorca, juntament amb les cambres de comerç i agricultura, redactà l’avantprojecte de l’Estatut Autonòmic de les Balears, aprovat a l’assemblea de municipis i entitats insulars (juliol del 1931), que, tanmateix, no prosperà per no tenir l’ajut dels partits de dretes ni dels republicans i socialistes. Aquests darrers tingueren un primer moment de força electoral que es manifestà clarament en les eleccions municipals de maig i a les de corts del juny del 1931. A partir del 1932, reorganitzades les forces de dretes, recuperaren la seva tradicional preponderància (les eleccions per al Tribunal de Garanties Constitucionals foren guanyades per Joan March, empresonat en aquells moments), la qual es confirmà en les eleccions del novembre del 1933. Tanmateix, en les eleccions del febrer del 1936 el Front Popular aconseguí a Palma (on les esquerres mantingueren sempre més posicions que a la resta de l’illa) una notable força electoral. En el camp sindical, els dirigents socialistes no sempre aconseguiren de dominar la secció ciutadana de la Unió General de Treballadors de Balears, que en ocasions feu front amb els anarcosindicalistes i comunistes, forces minoritàries (així a les vagues generals del febrer del 1932, contra les deportacions a Fernando Poo; la del 16 al 27 de novembre de 1933, la del juny del 1936, etc.). Finalment, el 19 de juliol de 1936, sorpresos totalment els principals dirigents del moviment obrer per l’aixecament militar, només intentaren una dèbil resistència a la Casa del Poble.

Demografia i urbanisme als segle XIX i primera meitat del XX

Entre el 1857 i el 1900 la ciutat augmentà els seus efectius el 23,3%, mentre que el restant de l’illa ho feu el 21%, mantenint la capital el 25% de la població total. Ací cal tenir en compte la crisi econòmica i social de fi de segle, que provocà una forta immigració de les zones rurals, sempre més sensibles a les crisis comercials que la ciutat, i que àdhuc feu disminuir les xifres absolutes de població entre el 1887 i el 1897 (de 188.494 h a 181.797 a la part rural), mentre que Palma, malgrat reduir el seu ritme, continuà creixent positivament com a conseqüència de la industrialització i de la funció portuària. La ciutat mantingué, entre el 1900 i el 1930, unes taxes de natalitat sensiblement inferiors a les de les Balears, però amb mortalitat molt superior, cosa que fa que el creixement natural de les Balears sigui molt superior al de Palma. Malgrat això, en aquest període Palma augmentà la seva població el 38%, mentre que la resta ho feu el 10,7%, cosa que s’explica per la immigració forana, de la qual es beneficià, en part, la capital, i que es manifestà en l’eixample edificat en aquesta època. L’augment de la població deixà insuficient el nucli antic de la ciutat, i aparegueren una sèrie de barris exteriors, inicialment agrícoles, que, llevat el de Santa Catalina, prop de les murades a ponent, eren a una distància de 1.250 m d’aquestes, car era prohibit d’edificar més a prop. Però els dos fets importants per a la ciutat foren l’enderrocament de les murades i l’elaboració del pla d’eixample, de Calvet. El 1872, per necessitats de tràfic portuari i de forma liberal i impensada, hom havia enderrocat part de la murada que dona a la mar entre sa Drassana i l’Almudaina.

A la segona meitat de segle l’augment de la pressió demogràfica interior plantejà la necessitat d’expansió de l’àrea urbana. La necessitat de l’enderrocament de les murades fou formulada per l’enginyer Eusebi Estada el 1885; el 1902 l’ajuntament, després d’un llarg procés, obtingué l’autorització corresponent de l’estat per a l’enderrocament i la cessió a la ciutat dels terrenys que en resultessin. Les obres començaren el 1904, i el 1909 pràcticament s’havien acabat. Només es conservà el sector de murada de la part de mar, des del baluard de Sant Pere al del Príncep. Al mateix temps l’ajuntament havia convocat un concurs a un projecte d’eixample. S'hi presentaren els de l’enginyer mallorquí Bernat Calvet i de l’arquitecte barceloní Pere Garcia i Fària. El 1901 fou elegit i aprovat el pla de Calvet, la realització del qual constituí una fita important en la història urbana de Mallorca. La ciutat nova s’estendria en semicercles amb un radi de 1.700 m amb centre a la plaça de Cort. Es caracteritzava per la disposició radial i concèntrica del traçat viari, que limitava zones trapezials dividides per aspes que, en creuar-se, originaren places quadrades o circulars. Les vies eren de gran amplària, i foren projectades àmplies zones verdes entorn de sa Riera i del torrent de Sant Magí. El pla no preveié cap reforma interior de la ciutat antiga, com més tard projectaren els arquitectes Jaume Alenyar (1912), Bartomeu Bennàssar (1917) i Guillem Forteza (1921). El pla Bennàssar, aprovat per l’ajuntament el 1917, preveia una reforma interior amb diverses vies principals, la plaça de l’Olivar i s’Hort del Rei, i projectà per primera vegada el passeig marítim entre els acabaments del Terreno i es Portitxol, amb un gran parc circular sobre So N'Armadans, una zona de ciutat jardí en es Molinar i un gran port. Tot el traçat respira una estètica modernista. El 1919 el municipi d’Establiments, que el 1837 s’havia segregat d’Esporles i que tenia una extensió de 1673 ha, s’afegí al municipi de Palma.

La crisi del 1936 i els condicionaments de la ciutat actual

Palma durant la Guerra Civil de 1936-39

L’aixecament militar, preparat per la Junta Divisionària Militar i amb forta col·laboració d’elements civils d’extrema dreta (Comunió Tradicionalista, Renovación Española, Falange Española), s’inicià a Palma el 19 de juliol amb la proclamació, al matí, de l’estat de guerra pel general Goded, capità general de les Balears. Seguidament foren ocupats, per falangistes dirigits per militars, l’ajuntament i la Casa del Poble, sense trobar pràcticament resistència. A les nou, Goded partí cap a Barcelona deixant com a substitut el coronel Díaz de Freijó. Els principals càrrecs civils de Palma foren ocupats primerament per militars, designats pel mateix Goded: governador civil, el tinent coronel d’enginyers Luis García Ruiz, i alcalde, el tinent coronel d’infanteria Andreu Cifre i Moreno. El dia 21 fou nomenat alcalde l’auditor de guerra Mateu Zaforteza. Dos dies més tard s’iniciaren els atacs de l’aviació republicana a Palma i alguns pobles importants de l’illa, que duraren fins al desembarcament de les tropes dirigides per Alberto Bayo a Portocristo (16 d’agost); des de Palma, on poc abans s’havien creat les milícies ciutadanes sota les ordres del president de la diputació Ramos Unamuno, hom organitzà la defensa de l’illa, primer pel mateix Ramos Unamuno, fins el 31 d’agost, que fou destituït i el succeí Garcia Ruiz. Després del reembarcament dels expedicionaris (4 de setembre) s’incrementà la repressió, en la qual participà directament l’oficial italià anomenat Aldo Rossi, fundador dels Dragons de la Mort, que tingueren una actuació destacada en la defensa de Portocristo; foren afusellats membres d’Esquerra Republicana (Emili Darder, alcalde al juliol del 1936), Partit Socialista (Alexandre Jaume) i Partit Comunista (Ateo Martí), entre molts d’altres. Tanmateix, malgrat la repressió i els canvis en la vida pública, hom aconseguí de mantenir durant tot el temps de la guerra un aspecte exterior de normalitat, afavorit sobretot pel suficient proveïment alimentari.

Demografia i urbanisme a la segona meitat del segle XX

Entre l’any 1900 i el final de la Guerra Civil, Palma presentà una disminució de la natalitat inferior a la de les illes i una mortalitat també en regressió, però superior a la del conjunt insular. Això feia que el seu creixement vegetatiu estigués per sota del de les Balears; però el seu creixement absolut el sobrepassava àmpliament com a conseqüència d’un corrent immigratori procedent de la part forana de Mallorca, de la qual també emigrava gent cap a fora de l’illa. Entre el 1900 i el 1940 la població de Palma passà de 63.937 h a 114.405, cosa que significà un augment del 78,9%, molt superior al del conjunt de les Balears, que fou només del 31,7%, i en proporció a la població total de l’illa, passà del 15,7% (1900) al 30,1% (1940). A partir del 1940 la natalitat de Palma se situà per damunt de la de la província i la mortalitat per sota, la qual cosa determinà un creixement natural per damunt del de les Balears, que, unit a un saldo migratori positiu en el qual començaven a comptar els immigrants peninsulars, feu augmentar encara més el pes relatiu de la ciutat sobre les illes. Aquest procés s’intensificà a partir del 1960 amb l’expansió del turisme, que potencià la ciutat: de 157.131 h (1960), que representaven el 43,3% de la població de Mallorca, passà a 304.422 el 1981 (54,3% de la població mallorquina). Després d’alguns anys d’un cert retrocés (295.136 h el 1986) i estancament (296 754 h el 1991), cap a la meitat dels anys noranta reprengué el creixement (304.250 h el 1996 i 333.925 h el 2000), bé que aquest augment tenia una certa compensació en el dels municipis adjacents, com a resultat del qual el pes de la població de la ciutat en relació amb el del total de l’illa tendia a l’estancament (49-50% en 1996-2000).El 1998 la població era de 319.181 h i el 2001 era de 333.801 h, xifra que representa un augment de 14.620 h respecte al 1998. El mateix any, el saldo vegetatiu fou del 2,8‰. Per edats, el 14,9% de la població tenia menys de 15 anys, el 71,1% era població adulta i el 14,5% sobrepassava els 65 anys (el 8,6% de la població era de procedència estrangera i només el 59,8% del total havia nascut a les Illes Balears). L’any 2001, la població activa estava formada per 172.561 persones i la taxa d’atur era del 12%. L’1,1% de les persones ocupades treballava en el sector primari, el 7,4% en la indústria, el 13,5% en la construcció i el 78% en els serveis (el 15% de l’ocupació en el sector terciari estava dedicat només a l’hostaleria, amb 18.045 persones).

Després de la mort de Franco l’ajuntament de Palma entrà en un procés de llarga provisionalitat fins a les primeres eleccions democràtiques municipals del 1979. Durant aquest temps presidí l’ajuntament Paulí Buchens, un exfalangista que després ocupà la presidència del Foment de Turisme de Mallorca. La llarga provisionalitat i la manca de recursos econòmics dugueren l’ajuntament a una situació de fallida ateses les moltes deficiències urbanes de la ciutat. Cal destacar durant aquests temps les lluites cíviques per la recuperació del Puig de Sant Pere, barri totalment degradat que hom volia recuperar mitjançant un pla especial, així com la gran mobilització popular en favor del parc de la Mar. Les eleccions municipals del 1979 donaren la victòria a l’esquerra. La suma dels tres partits d’esquerra (PSOE, PCIB i PSM) donaren la batllia al socialista Ramon Aguiló, que fou reelegit en els comicis del 1983 i el 1987. Al maig del 1991 la candidatura del Partit Popular amb Unió Mallorquina (14 regidors PP i 3 UM) canvià el signe cap a un govern municipal de centredreta, amb Joan Fageda Aubert com a batlle, que ha estat confirmat en les consultes del 1995 i el 1999, en les quals el PP obtingué majoria absoluta.

Quant a l’evolució urbanística de la postguerra, el 1943 fou aprovat el pla de l’arquitecte Gabriel Alomar, que en comprenia, de fet, dos: un pla d’extensió i un de reforma interior. El primer reproduïa el pla Calvet amb algunes addicions, i el tancava amb una via exterior de ronda. El segon assenyalava 12 reformes, 4 de les quals foren realitzades totalment o parcial (Jaume III, mercat de l’Olivar, carrer de Correus i escalinata entre la plaça Major i la Rambla). A partir del 1950, el creixement urbà produït per l’increment de la població i de les activitats turístiques es feu amb un gran desordre i falta de coherència. El 1964 fou aprovat un nou pla d’ordenació urbana que comprenia, per primera vegada, l’extensió total del terme municipal de Palma, i el Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional aprovà la declaració de conjunt historicoartístic per a la part antiga de la capital. Però l’aparició de nous fets urbans, com ara el Pla Especial de Comunicacions, amb una nova xarxa viària arterial (1967), la construcció de la nova autopista de l’aeroport i les deficiències del pla del 1963, especialment la seva falta de previsió de zones industrials, obligaren l’ajuntament a sol·licitar la revisió del Pla, aprovada el 1973, que realitzà, mitjançant concurs, l’arquitecte barceloní Manuel Ribas i Piera. El retard d’aquesta aprovació com a conseqüència de les modificacions que va anar introduint l’ajuntament, pressionat per interessos locals, desencadenà una expansió de la construcció. Les noves condicions creades per la crisi econòmica (1974) i l’aprovació de la nova llei sobre règim del sòl feren que el primer ajuntament democràtic iniciés una nova revisió del Pla, que fou aprovat definitivament el 1985 (sotmès a una darrera revisió en 1991-98, any en què fou aprovada), el qual permet un fort creixement urbà.

En l’etapa democràtica han estat alcaldes de la ciutat el socialista Ramon Aguiló (1979-91), els populars Joan Fageda (1991-2003) i Catalina Cirer (2003-07), la socialista Aina Calvo (2007-11) i el popular Mateu Isern (2011-15), el qual aprovà canviar el nom oficial del municipi, recuperant l'antiga denominació de Palma de Mallorca. Després de les eleccions del maig del 2015 ocupà l'alcaldia el socialista José Hila al front d'una coalició de govern municipal format pel PSIB-PSOE, i les plataformes d'esquerra Més per Mallorca i Som Palma, i la denominació oficial del municipi tornà a ser Palma. En virtut del pacte de govern subscrit entre aquestes forces, al juliol del 2017 Antoni Noguera substituí Noguera a l'alcaldia.

Col·laboració: 
BBP
Data de revisió: 
2017-07-04
Llegir més...