Teresa Pàmies i Bertran

(Balaguer, Noguera, 8 d’octubre de 1919 — Granada, 13 de març de 2012)

Teresa Pàmies

AELC

Novel·lista, prosista, assagista i periodista.

Filla del dirigent marxista balaguerí Tomàs Pàmies. Tingué una formació autodidàctica. Fou dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (1937), escriví a Juliol i fundà, juntament amb altres companyes, l’Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-39). Arran de la Guerra Civil, s’exilià a França, després a la República Dominicana, passant per Cuba, i, finalment s’establí a Mèxic. En aquest país estudià periodisme a la Universidad Femenina, dirigida per la seva fundadora Adela Formoso de Obregón Santacilia. Tornà a Europa (1947), i residí un any a Belgrad, on treballà a la ràdio. Després visqué dotze anys a Txecoslovàquia, on fou redactora de les emissions en castellà i en català de Ràdio Praga.

Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), es casà amb el secretari general d’aquest partit, Gregorio López Raimundo. Posteriorment, se n’anà a París, on col·laborà en el periodisme militant de l’exili, així com a Serra d’Or i a Oriflama. Fou mare del també escriptor Sergi Pàmies.

El 1971 tornà a Catalunya, a Barcelona, any que guanyà el premi Josep Pla i el premi Crítica Serra d’Or de prosa narrativa (1972) amb Testament a Praga, escrit en col·laboració amb el seu pare. Escrita a manera de diàleg i amb la invasió soviètica de la capital txeca com a rerefons, l’obra reflecteix la posició crítica de l’autora davant la invasió. Fou el punt de partida d’una carrera literària en què publicà novel·les, dietaris, reportatges, etc., alguns en castellà, sempre amb un fons autobiogràfic i de testimoni personal d’uns anys, des de la Segona República Espanyola fins al Maig del 1968 francès, que havia viscut intensament. Caracteritzada de bon començament pel compromís social i polític i per la vinculació al feminisme que, també com la militància, mantingué sempre en una línia crítica, l’obra de Teresa Pàmies pot considerar-se, en part, una crònica del seu temps, sobretot pel que correspon als anys de la guerra, de l’exili i fins de la resistència.

Posteriorment publicà, sempre a cavall de la crònica i l’autobiografia militants en l’esquerra, Quan érem capitans (1974), crònica dels anys de Guerra Civil, amb comentaris sobre l’època i les activitats de la seva organització; Los niños de la guerra (1975); Una española llamada Dolores Ibárruri (1975); Va ploure tot el dia (1974), memòria novel·lada del seu retorn de l’exili; Quan érem refugiats (1975); Si vas a París papà... (1975); Gent del meu exili (1975); Crònica de la vetlla (1975); Los que se fueron (1976); La rereguarda republicana (1977); Aventura mexicana del noi Pau Rispa (1982), escrit amb materials de l’exili, sobretot mexicà; Primavera de l’àvia (1989); Carta a la néta sobre el comunisme. Els anys de lluita (2001), i Estem en guerra. Escrits 1936-1939 (2005).

Pel que fa a la narrativa de ficció (tot i que sempre arrelada a l’experiència personal) cal destacar les novel·les: Dona de pres (1975), Amor clandestí (1976), basada en la relació amb el seu company —clandestina per motius polítics—, Aquell vellet senzill i pulcre (1977), Memòria dels morts (1981), La chivata (1981), Segrest amb filipina (1986), Rebelión de viejas (1989) i La filla del gudari (1997).

Deixà constància dels seus viatges arreu de l’Estat espanyol: Vacances aragoneses (1979), Matins d’Aran (1982), Rosalia no hi era (1982), Busqueu-me a Granada (1984), Praga (1987), en castellà, Nadal a Porto (1994), Jardí enfonsat: viatge a Castella i Lleó (1995, premi de la Institució de les Lletres Catalanes), crònica de l’esfondrament de la família Panero narrada com una metàfora de la decadència i els anys finals del bloc soviètic, i Allí em trobareu. Viatges (2002).

Feu nombroses traduccions i col·laborà com a articulista en publicacions periòdiques. Col·laboradora habitual del diari Avui, aplegà els seus articles a Opinió inconformista. Vuitanta-set dilluns a l’AVUI (2003). Participà també en espais radiofònics, que recollí a Coses de la vida a ritme de bolero (1993) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999).

També escriví assaigs, en els quals tractà temes vitals i socials i, especialment, de la condició de la dona: Cròniques de nàufrags (1976), Maig de les dones (1976), Los niños de la guerra (1977), Romanticismo militante (1977), La mujer a partir de los cuarenta años (1979), en col·laboració amb Santiago Dexeus, Opinió de dona (1983), Mascles no masclistes (1987), L’aventura d’envellir (2002), Conviure amb la mort (2003), 3x1 (2003), en col·laboració amb P. Rahola i M. Rivière, i Informe al difunt (2008).

Rebé la Creu de Sant Jordi (1987), la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona (2000), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2001, la segona dona a rebre el guardó després de Mercè Rodoreda) i el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2003).

L’any 2023 es publicà pòstumament la seva obra inèdita Una noia i un soldat, escrita el 1972. La novel·la fou trobada a l’Archivo General de la Administración (Alcalá de Henares), on es conserven tota la documentació de la censura franquista, per Montserrat Bacardí mentre treballava en la biografia La veritat literària de Teresa Pàmies (2023, premi d’assaig Ricard Torrents Bertrana 2023).