Formà part de l’anomenat “grupo de Guayaquil”, i les seves novel·les reflecteixen vigorosament la societat del seu país des d’una tendència realista i una postura crítica: El muelle (1933), Baldomera (1938), Hombres sin tiempo (1941), La advertencia (1956), Los poderes omnímodos (1964), Las pequeñas estatuas (1970), La Manticora (1974) i El entenao (1991), etc. Escriví també diversos llibres sobre la història del seu país ( Historia del Ecuador , 1954; El Ecuador de Eloy Alfaro , 1966; Las instituciones y la administración en la Real Audiencia de Quito , 1975), les biografies La hoguera bárbara - Vida de Eloy Alfaro (1944) i Vida y leyenda de Miguel de Santiago (1952) i assaigs ( Ensayo de ensayos , 1981). Fou diputat, ambaixador a França i ministre d’afers estrangers (1979-80), i el 1979 rebé el premi nacional ‘Eugenio Espejo’.