La primera fou provocada per les Juventudes Socialistas amb El Comunista com a òrgan d’expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan Andrade com a dirigents; de la segona escissió sorgí el Partido Comunista Obrero Español, amb Guerra Social com a portaveu i García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat, l’italià Graziadei, aconseguí la celebració d’una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido Comunista de España, que publicava La Antorcha, de la qual fou primer director Juan Andrade. Prohibit per Primo de Rivera, el 1923, el PCE passà una època de clandestinitat que el desarticulà. El III Congrés hagué de reunir-se a París (1929); entre altres coses, hi fou acordada la publicació de Mundo Obrero. En proclamar-se la Segona República, el PCE tenia 800 militants i molts exiliats. El canvi més important es produí en el IV Congrés (1932), amb la posterior expulsió del buró polític de Bullejos, Adame i Trilla; la direcció restà en mans de José Díaz, Dolores Ibárruri (esdevinguda anys després presidenta del partit), Vicente Uribe, Pedro Checa i Mije. Això consagrà la submissió del PCE a la política de Stalin, que dugué als enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig (1937). La seva presència al govern republicà durant la guerra fou molt important, i posteriorment participaren activament en la lluita armada dels anys quaranta (ocupació de la Vall d’Aran). El VI Congrés (1956) elaborà la línia de reconciliació nacional amb els guanyadors de la guerra civil, i el 1960 Santiago Carrillo en fou nomenat secretari general. Dins el PCE s’anà reforçant la tendència “eurocomunista” (el 1970 se n'escindí un grup més prosoviètic, encapçalat per Enrique Líster, que constituí el nou Partido Comunista Obrero Español). Legalitzat per l’abril del 1977, el PCE participà en les eleccions del juny següent i obtingué nou diputats. Els imperatius del retorn a la legalitat i del seu paper (juntament amb el PSUC) com a tercera força parlamentària, amb el suport de les poderoses Comissions Obreres, accentuaren l’orientació moderada. El PCE reconegué la monarquia i la bandera bicolor, renuncià al leninisme en el seu IX Congrés (1978) i propugnà un govern de concentració. Aquesta línia, impulsada personalment i autoritàriament per Santiago Carrillo, valgué al partit un modest èxit electoral —el 1979 obtenia 23 diputats—, però també desencadenà una gravíssima crisi interna que es concretà el 1981, ultra la important escissió nacionalista al PC d’Euskadi i la divisió del Partit Socialista Unificat de Catalunya, en un gran nombre de sancions i expulsions, tant d’elements prosoviètics (F. Garcia Salve, Ignacio Gallego, etc. ) que el 1984 constituïren un nou Partido Comunista, com d’eurocomunistes “renovadors” (Pilar Brabo, Manuel Azcárate). Les eleccions generals del 1982 evidenciaren la minva d’influència social del PCE, que, amb només quatre escons, substituí en la secretaria general S. Carrillo per Gerardo Iglesias, però les diferències entre ambdós provocaren aviat la ruptura i la marginació dels “Carrillistes”. El 1986 obtingué set escons dins la coalició Izquierda Unida, formació en favor de la qual des d’aleshores el PCE ha cedit el protagonisme. En el XII Congrés (1988) Julio Anguita fou elegit secretari general i esdevingué també líder de la coalició. El 1998 Anguita fou substituït en el càrrec per Francesc Frutos, reelegit en el càrrec el 2002 i el 2005, càrrec des del qual mantingué una posició d’enfrontament amb el coordinador d’Izquierda Unida Gaspar Llamazares sobre la línia a seguir per la coalició d’esquerres. Frutos fou succeït per José Luis Centella el 2009.
El Partido Comunista de España als Països Catalans
Inicialment el PCE tingué poca incidència al Principat. A Mallorca hi hagué una Agrupació Comunista Palmesana que edità El Comunista Balear (1921-22). Al País Valencià Julià Gorkin organitzà també el 1921 una Federació Comunista de Llevant. Posteriorment, el grup de La Batalla encapçalat per Joaquim Maurín seria la base de la Federació Comunista Catalanobalear creada el 1924, però aquesta entrà en conflicte amb la direcció del PCE i el 1920 se'n separà per crear el Bloc Obrer i Camperol. Llavors el PCE impulsà la creació al Principat el 1932 del Partit Comunista de Catalunya amb Ramon Casanelles i Hilari Arlandis, grup que pel juliol del 1936 s’integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya. A les Illes hom organitzà en 1931-32 una Federació Balear del PCE que tingué com a òrgan Nuestra Palabra.