Partit Socialista Unificat de Catalunya

PSUC (sigla)

Organització política fundada el 1936 a partir de la fusió del Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

Des de la creació fins a la fi de la dictadura franquista

Les primeres converses per a la unificació tingueren lloc al començament del 1935, amb la participació del Bloc Obrer i Camperol, Esquerra Comunista, Unió Socialista de Catalunya, PCP i la federació catalana del PSOE (Federació Socialista Catalana), però hom no arribà a cap acord malgrat els esforços del PCP per a superar tant les reticències entre les organitzacions comunistes i socialistes com l’hostilitat de l’organització comunista oficial contra els dos partits dissidents. L’evolució de la Unió Socialista cap a posicions revolucionàries i la celebració del VII Congrés de la Internacional Comunista (agost del 1935) proposaren l’articulació d’un ampli front antifeixista, deixaren la porta oberta a una possible reunificació amb l’esquerra socialista i donaren un nou impuls al procés unitari dels partits obrers catalans. Tanmateix, a la darreria del 1935 s’havien creat dos blocs, format un pel Bloc Obre i Camperol i Esquerra Comunista, que formaren el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i l’altre per les altres quatre organitzacions restants. En produir-se l’aixecament del 18 de juliol, només faltava el congrés de la Federació Catalana del PSOE per a ratificar el procés unitari amb la Unió Socialista, PCC i PCP. La guerra civil i la situació política i social existents a Catalunya n'acceleraren la fusió, i fou nomenat secretari general Joan Comorera; el nou partit s’organitzà seguint els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins la Internacional Comunista —a la qual s’adherí— li fou confirmat pel ple d’aquesta del juny del 1939 en admetre'l com a la secció catalana. El seu creixement durant la guerra fou notable: dels sis o set mil militants del juliol del 1936 passà a prop de 60.000 pel juliol del 1937 (15.000 de Barcelona). El seu portaveu era el diari Treball i el de les joventuts Juliol.

Des dels primers moments de l’exili, la direcció del PCE intentà d’integrar-lo sota la seva autoritat, fet que provocà l’oposició de Comorera i de bona part de dirigents i militants del PSUC. Aquesta tensió s’agreujà després que en el ple del PCE del març del 1947 Dolores Ibárruri plantegés, sense haver-ho consultat prèviament amb el PSUC, la seva fusió en ''un todo orgánico' amb el PCE. També, a l’estiu del 1949, Mundo Obrero defensà la tesi que el problema capital del partit català era la lluita contra el nacionalisme burgès de dins i de fora de l’organització; accelerà així la crisi que desembocà en l’expulsió de Comorera de la direcció del PSUC (setembre del 1949) i del partit (novembre). Aquest intentà de reorganitzar els seus partidaris, però la seva tasca fou interrompuda en ésser detingut el 1954. La gran majoria de l’organització interior —que havia estat reorganitzada amb la contribució de quadres del PCE— acceptà la seva expulsió, justificada com un fet obligat per les seves desviacions nacionalistes i titistes. A partir d’aleshores, el PSUC quedà fermament lligat al PCE i perdé la seva independència, alhora que es presentava explicítament com a l’organització dels comunistes catalans. Fou elegit secretari general Josep Moix (1949), que ocupà després la presidència i fou substituït per Gregori López i Raimundo (1965). D’acord amb la seva concepció de la lluita per la democràcia (pacte del més ampli ventall de forces), tingué un paper destacat a l’Assemblea de Catalunya i participà, des de la seva creació, al Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

L’etapa democràtica

La seva sòlida inserció en les lluites obreres i populars dels darrers anys del franquisme, la credibilitat amb què assumí el fet nacional, incorporant als combats per l’autonomia amplis sectors de treballadors immigrats, i l’extens suport que aconseguí en les capes intel·lectuals i professionals donaren al PSUC, un cop legalitzat el 3 de maig de 1977, un paper molt destacat en la política del Principat, una militància nombrosa (40.000 afiliats el 1977) i una base electoral estable, que li atorgà 8 diputats en les legislatives del 1977 i el 1979, més de 400 regidors —especialment al cinturó industrial de Barcelona— en les municipals del 1979 i 25 escons al Parlament de Catalunya del 1980. En l’ordre intern, l’orientació governamentalista i eurocomunista impulsada des del IV congrés (1977) per la direcció que encapçalaven Gregori López i Raimundo —president— i Antoni Gutiérrez i Díaz —secretari general— trobà, en la mesura que el PSUC semblava haver assolit el seu sostre de creixement, resistències serioses al si del partit, dins el qual i al llarg dels anys 1978-80 es concretaren en dues tendències d’oposició mútua i alhora contràries a l’oficial adoptada al IVcongrés: la ‘leninista’ i la ‘històrica’ o ‘prosoviètica’. En el V congrés (gener del 1981), l’ocasional aliança d’aquests dos sectors provocà la desfeta eurocomunista, el quasi trencament amb el PCE i l’accés als càrrecs directius de Pere Ardiaca i Martí —president— i Francesc Frutos i Gras —secretari general— per bé que aquest, i tot el sector leninista, aviat iniciaren un procés de reconciliació amb els eurocomunistes, culminat amb la celebració del VIcongrés, extraordinari (març del 1982), que implicà el retorn a l’ortodòxia eurocomunista representada per G. López i Raimundo i A. Gutiérrez, però no posà fi a les tensions internes ni a l’afebliment orgànic. Per la seva banda, la tendència prosoviètica, marginada de l’aparell del partit, emprengué, en nom de la legitimitat del V congrés, la creació d’una organització paral·lela que esdevingué virtual escissió pel gener del 1982, i es constituí, a l’abril següent, en Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC).

Els efectes polítics de la profunda crisi es feren palesos en les legislatives de l’octubre del 1982, amb la pèrdua d’un 70% dels vots i l’obtenció d’un sol diputat. El partit es recuperà lleugerament a les municipals del 1983 (265 regidors), però només pogué situar sis diputats (5,8% dels vots) al Parlament català renovat el 1984. El VII congrés del PSUC refermà la identificació d’aquest amb el PCE, reelegí A. Gutiérrez secretari general en el si d’una direcció col·lectiva i deixà vacant la presidència després de la renúncia de G. López i Raimundo. A. Gutiérrez dimití la secretaria general l’any 1986 i el comitè central elegí com a successor seu Rafael Ribó. El PSUC es presentà en coalició amb l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra a les eleccions generals del 1986, però només obtingué un escó. La col·laboració entre el PSUC i ENE resultà ampliada per les municipals de l’any 1987 amb la incorporació del Partit dels Comunistes de Catalunya a una federació de partits polítics que adoptà el nom d’Iniciativa per Catalunya, i que assolí 302 regidors a tot Catalunya. Els òrgans de premsa del partit foren el setmanari Treball i la revista teòrica Nous Horitzons.

A partir d’aleshores, sempre integrat a la federació Iniciativa per Catalunya, tot i constituir-ne el gruix principal, el PSUC s’eclipsà com a organització política amb personalitat pròpia fins el 1996 que s’intensificà la polèmica amb relació a una hipotètica dissolució del PSUC, possibilitat a què s’oposà un sector crític. En el 9è congrés del PSUC (maig del 1997), el seu secretari general, Rafael Ribó, es manifestà a favor de mantenir el projecte del PSUC com estava i no optar ni per la revitalització ni tampoc per la dissolució, mentre que altres membres del PSUC com ara Antoni Gutiérrez —en la línia de Francesc Frutos (PCE)— es mostraren a favor de la recuperació de la tradició històrica de la formació. En aquest congrés el sector crític, representat per Antoni Luchetti i Alfred Clemente, s’aplegà en l’anomenat ‘Manifest del PSUC’ que fundà PSUC-viu, nova formació política amb l’objectiu de recuperar la tradició comunista del partit i els lligams amb el PCE i que esdevingué aquest any un dels nuclis fundadors d’Esquerra Unida i Alternativa. El primer secretari general del PSUC-viu fou Antoni Lucchetti (1997) al qual han succeït Ferran Gallego (2001), Albert Escofet (2003) i Alfredo Clemente (2011).