i Partit Democràtic | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Partit Democràtic

història hist i ciències polítiques polít
Grup polític format com a Partit Democràtic-progressista per l’abril del 1849 a Madrid a partir del projecte de programa que l’ala esquerrana del partit progressista —els diputats José Ordax Avecilla, Nicolás María Rivero, Aniceto Puig i Manuel Aguilar— havia presentat pel desembre del 1848.

S'hi demanava el ple reconeixement dels drets i les llibertats individuals, el sufragi universal, la completa desamortització civil, l’aboliment de les quintes, etc. Aquesta plataforma, juntament amb una política governamental molt repressiva (de fet estigué sempre en la clandestinitat excepte en 1854-56), permeté al nou grup d’ésser l’únic i fràgil suport d’una àmplia gama de tendències polítiques amb progressistes, republicans i elements socialitzants, coincidents en la reivindicació d’unes llibertats democràtiques mínimes. El seu primer comitè organitzador fou impulsat sobretot per Sixto Cámara i ja de bon començament hom es relacionà estretament amb una societat secreta, Los Hijos del Pueblo, dirigida per Fernando Garrido. Hom desenvolupà una intensa activitat publicista amb periòdics com La Asociación (Madrid, 1850), El Trabajador (Madrid, 1851-52) o La Actualidad (Barcelona, 1852-53). Al Principat, recollí membres dels nuclis cabetians i republicans (N. Monturiol, A. Terrades, F. de P. Coello, P. Montaldo, Ceferí Tresserra, J. A. Clavé, etc. ). L’elaboració d’un cert programa obrerista (Catecismo democrático, 1852) els permeté d’influir en el moviment obrer. La participació del partit en la revolució del 1854 n'afavorí un espectacular creixement. Tingué en aquelles corts uns vuit diputats dels Països Catalans. Els principals periòdics foren La Voz del Pueblo a Madrid i El Eco de la Actualidad a Mallorca. El retorn a la clandestinitat afavorí el domini del sector més radical i les relacions amb les societats secretes. En 1857-58 Tresserra, Cervera, etc. , crearen la societat carbonària El Falansterio (carbonarisme), que s’imposà a la direcció del partit. El fracàs de la via revolucionària (intents de Sixto Cámara el 1859 i de Pérez del Alamo el 1861) determinà el debat dels següents punts: aliança amb l’esquerra del progressisme, professió explícita de republicanisme —incontestada des del 1858—, federalisme o unitarisme i contingut economicosocial del programa. La necessitat de donar al partit un caràcter diferenciat en aquest darrer punt produí l’ascens de Pi i Margall, el qual després d’haver afavorit el 1860 una entesa momentània davant la divisió provocada per la polèmica entre Orense i Garrido (“Declaració dels Trenta”), es féu càrrec de la direcció, el 1864, de La Discusión (Madrid, 1856-66). Intentà de recollir la tradició socialitzant del partit, defensà la intervenció de l’estat en la vida econòmica i, atacant l’aliança amb els progressistes, afirmà un contingut republicà-federal. Per contra, Castelar i La Democracia (Madrid, 1863-66) defensaren l’"individualisme” amb una concepció liberal del paper de l’estat en el món econòmic i preconitzaren l’entesa amb el progressisme. Davant aquesta divisió, al Principat Robert Robert i Ceferí Tresserra cercaren sense gaire èxit una conciliació i els cooperativistes Roca i Galés s’alinearen amb els individualistes; “socialistes” foren, en canvi, Antoni Gusart, Pau Alsina, F. Sunyer i Capdevila, els germans Rubaudoneau, etc. L’òrgan de premsa del partit a Barcelona fou El Comercio de Barcelona (1864-66). Tanmateix, la nova pujada al poder de Narváez determinà una dèbil aliança amb els progressistes (Prim) i després del fracàs de la insurrecció militar del juny del 1866, la signatura del pacte d’Oostende (agost del 1866) i de Brussel·les (juny del 1867), que prepararen la revolució del 1868. Amb el triomf d’aquesta, la majoria del partit es constituí en Partit Democràtic Republicà Federal.

Llegir més...