Vida i obra
Fill de Jaume Pau, jurista i conseller de Joan II, i Elisabet Coll, sembla que tingué almenys quatre germans, un dels quals, Dionís, ciutadà honrat i conseller de Barcelona, gaudí d’una considerable rellevància política. Membre d’una família de juristes i metges, el seu avi fou Pere Pau, metge de gran prestigi.
La data de naixement de Jeroni Pau no es coneix amb exactitud i generalment s’havia acceptat situar-la entorn del 1440, potser per tal d’apropar-lo en edat al seu cosí Pere Miquel Carbonell, amb qui compartí les afeccions. La data proposada per M.A. Vilallonga es desprèn de la biografia conservada a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona que indica que nasqué en el regnat de Joan II, que començà el 1458.
Pau conegué el seu protector, el cardenal Roderic de Borja, el 1472 i sembla que aquells anys inicià els estudis a Montpeller, Bolonya i Perusa. Vers l’any 1475 s’instal·là a Roma, on visqué amb algunes interrupcions per estudis i viatges –Pisa, Florència i Sena– fins el 1492, quan, malalt, tornà a la seva ciutat. La seva carrera a Roma sota la protecció de Roderic de Borja s’interrompé precisament quan el 1492 el seu protector esdevingué papa amb el nom d’Alexandre VI, fet que ha donat peu a múltiples interpretacions. A Roma fou cubiculari del cardenal Borja. Des del 1479 fou abbreviator a la cúria i el 1486, vicecorrector. També fou canonge de Vic (1481), i més tard de Barcelona (1485), d’on també fou ardiaca.
Pel que fa a l’inici de la seva obra, tota escrita en llatí, ja l’any 1475 remeté al seu amic Teseu Valentí el seu tractat geogràfic De fluminibus et montibus utriusque Hispaniarum, dedicat a Roderic de Borja i editat a Roma l’any 1491.
Com a jurista escriví una Practica cancelleriae apostolicae cum estilo et formis in romana curia usitatis (publicat a Lió el 1620), que és una bona prova de la seva formació jurídica com a doctor en dret civil i canònic.
Escriví una obra molt variada que alternà amb composicions poètiques, moltes de les quals d’elogi o de circumstància que demostren un gran domini de la llengua llatina i una bona formació literària clàssica. Es coneixen 22 d’aquestes composicions. També és l’autor de diverses epístoles i tractats menors. JEstudià els itineraris romans tardans i els antics bisbats d’Hispània, a més d’episcopologis de Barcelona. És molt important l’Epistula de Hispaniarum viris dirigida a Gregori Columbet, un veritable resum d’homes il·lustres hispans fins a la seva època.
Autor d’epigrames i d’epístoles en llatí, sembla que sobre el nom i origen de Catalunya, del lloc dels pobles i ciutats de Catalunya, sobre la donació de Constantí el Gran a l’Església romana; però l’única conservada és Barcino, l’obra que li ha donat més fama i d’un gran interès per la informació i pels judicis que dona. Dedicada al seu amic romà Paulus Pompilius, fou publicada el 1491 a Barcelona. És la primera història moderna d’una ciutat, pel que fa a l’ús de les fonts literàries i a les epigràfiques, i amb una crítica sòlida per al seu moment. Hi ha per l’època romana un interès prosopogràfic important i una explotació intel·ligent de les dades disponibles amb un marcat interès per l’arqueologia. En el desenvolupament històric, es fixà no solament en el creixement territorial, sinó també en el desenvolupament institucional, i no hi manquen dades econòmiques i sobre els productes d’exportació, a més dels productes de la terra i les primeres matèries, en especial mineres. Malgrat tot, el seu referent històric fou sempre el món antic al qual al·ludeix i compara. Des d’un punt de vista historiogràfic, aquesta obra fou un notable pas endavant, molt més que les seves obres de caràcter catalogràfic, que han estat comparades amb l’obra històrica d’Antonio de Nebrija. Pel que fa a l’aplicació de l’epigrafia a la història, la Barcino de Jeroni Pau és reconeguda com la primera obra científica moderna d’aquest gènere que veurà la seva eclosió a mitjan segle XVI en els ambients erudits romans.
Proporcionà a Pere Miquel Carbonell molts dels materials que aquest utilitzà en els seus escrits, entre els quals les Cròniques d’Espanya. Ajudà Il Platina en el recull dels Instrumenta pertinentia ad statum Ecclesiae in temporalibus. Amb Paulo Pompilio treballà en la confecció d’un vocabulari de neologismes literaris llatins i de vulgarismes; durant molt de temps li fou atribuïda l’autoria de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, junt amb Carbonell, el qual posteriorment (1999) n’ha estat considerat l’autor únic.
Es coneixen molt poques biografies de l’autor. La més antiga és la redactada pel seu cosí, el notari i arxiver reial Pere Miquel Carbonell (1434 – 1517) en el seu tractat De viris illustribus Catalanis suae tempestatis libellus; enun manuscrit conservat a la BUB (425 fol. 155 r.), una miscel·lània del final del segle XVIII o del principi del XIX, es proporciona una altra biografia, potser del darrer terç del segle XVII. El canonge de Vic, J. Ripoll i Vilamajor, n’escriví una altra a la primera meitat del segle XIX que és encara inèdita, conservada a l’Arxiu Episcopal de Vic. Hi ha també una biografia llatina, De rebus Hispanicis, editada a Colònia el 1602, que inclou els tractats Barcino i De fluminibus, i una breu biografia feta per F. Torres i Amat (1836).
Bibliografia
- Casas i Homs, J.M. (1957): ”Barcino” de Jeroni Pau. Història de Barcelona fins al segle XV. Barcelona, Fundació Francesc Blasi Vallespinosa, Barcelona 1957.
- Era, A. (1939): “Il giureconsulto catalano Gironi Pau e la sua ‘Practica Cancillariae Apostolicae’”, Studi in onore di Carlo Calisse, III, Milà, p. 369-402.
- Espadaler, A.M. (2001): “La Catalogna dei re”, dins Boitani, P.; Mancini, M. i Varvaro, A. (dir.): Lo spazio letterario del Medioevo. 2. Il Medioevo Volgare. 1. La produzione del testo. Tom 2. Roma, Salerno Editrice.
- Madurell, J.M.; Rubió, J. (1955): Documentos para la historia de la imprenta y la librería en Barcelona (1474 – 1533). Barcelona, Gremios de Editores y Libreros y de Maestros Impresores, p. 27 i 61-62.
- Mayer, M. (1979): “Una biografia de Jeroni Pau en un manuscrit de la Biblioteca Universitària de Barcelona”, Faventia 1/1, p. 113-118.
- Riquer, M. de (1964): Història de la literatura catalana, vol. III. Barcelona, Ariel, p. 353-354.
- Rubió i Balaguer, J. (1968): “Literatura catalana”, Historia General de las Literaturas Hispánicas. Barcelona, p. 882-883 i 930.
- Rubió i Balaguer, J. (1929): “Els autors clàssics a la biblioteca de Pere Miquel Carbonell fins l’any 1484”, Miscel·lània Crexells. Barcelona, p. 205-222.
- Rubió i Balaguer, J. (1964): “Un bibliòfil català del segle XV: En Pere Miquel Carbonell”, La cultura catalana del Renaixement a la decadència, Barcelona, p. 79-89 [reimpr. del publicat en Revista de Catalunya, VI, 1926, p. 136-142, amb correccions i afegitons i reimprès més tard en Obres de Jordi Rubió i Balaguer VIII. Humanisme i Renaixement, Barcelona 1990, p. 90-100].
- Rubió i Lluch, A. (1917-18): “Joan I humanista i el primer període de l’humanisme català”, EUC,10, p. 1-117.
- Tate, R.B. (1970): Ensayos sobre la historiografía peninsular del siglo XV. Madrid, Gredos, p. 187-192.
- Vilallonga, M. (1986): Jeroni Pau. Obres. 2 vol. Barcelona, Curial.