El nom (del llatí Petrus i del grec Pétros, forma masculina de la versió grega de l’arameu Kēfā, ‘roca’) és el sobrenom donat per Jesús a Simó, fill de Jonàs, conegut també pel seu patronímic Bar-Ionā (‘fill de Jonàs’). Germà de l’apòstol Andreu i, com ell, pescador, vivia a Cafarnaüm en ésser cridat per Jesús. Ocupa sempre el primer lloc en el catàleg dels apòstols i és anomenat príncep dels apòstols. Amb Joan i Jaume pertanyia al grup d’amics íntims de Jesús que foren testimonis de la seva transfiguració i de la seva agonia a Getsemaní. Després de confessar la messianitat de Jesús a Cesarea de Filip, rebé la promesa “Tu ets pedra, i sobre aquesta pedra edificaré la meva església”, sobre la qual hom sol basar el primat, malgrat les controvèrsies sobre el sentit de pedra referida a Pere o a la seva fe. Sense comprendre el sentit de la passió de Jesús, el negà i tornà als seus treballs a Galilea. Només després de la resurrecció tornà a Jerusalem per reconstruir-hi la comunitat dels deixebles, presidint el grup dels dotze i confirmant en l’apostolat els diversos predicadors: Pau, Bernabé, etc. Arran de la persecució d’Herodes Agripa (44) anà “a un altre país” deixant la direcció de la comunitat a Jaume, “el germà del Senyor”. Tornà a Jerusalem en ocasió del concili de Jerusalem (49), que aprovà el cristianisme no jueu d’Antioquia defensat per Pau i Bernabé. Amb tot, per pressió de la comunitat jerosolimitana provinent del judaisme, Pere permeté una divisió a Antioquia entre els cristians provinents del paganisme i els que venien del judaisme, fet que li valgué l’enèrgica protesta de Pau. Probablement visità Corint i és certa la seva estada a Roma, on sofrí martiri, segons testimoni de Climent de Roma (90); segons la tradició recollida ja per Eusebi de Cesarea, fou crucificat sota Neró.
Tant la tradició com la crítica moderna estan d’acord que la seva predicació ha quedat consignada a l'evangeli de Marc. Porten el nom de Pere dues epístoles canòniques i alguns apòcrifs. La tradició de la tomba de Pere situada sota l’actual basílica de Sant Pere del Vaticà ha estat novament corroborada per les excavacions efectuades entre el 1939 i el 1949. Al s. I el lloc tocava a la via Cornèlia i prop del circ de Neró, probable lloc del martiri. Allí mateix, Constantí hi féu edificar una basílica, malgrat les ingrates condicions del terreny. Documents arqueològics i alguns grafits suposen un trasllat temporal del cos a les catacumbes de Sant Sebastià, a la via Àpia, però el papa Damas (384) en parla com d’un fet passat. La iconografia sobre Pere és riquíssima. Hom el sol representar baixet, amb cara arrodonida i barba arrissada. Sovint l’art occidental antic sol representar-lo calb o tonsurat, mentre que l’Orient prefereix una cabellera blanca i arrissada. És freqüent de trobar-lo amb sant Pau o amb els altres apòstols, portant els seus atributs: les claus i la creu amb tres travesses, símbols del seu poder jeràrquic.
Sant molt popular i venerat als Països Catalans, té una infinitat d’esglésies i capelles dedicades, entre elles la catedral de Vic i l’antiga d’Ègara. La seva tomba era molt visitada per catalans; hom hi ha trobat monedes catalanes dels s. XI i XII. A Barcelona, la seva devoció es concentrava en el monestir i barri de Sant Pere de les Puelles. És patró de moltes confraries de pescadors, tant de mar (Vilanova i la Geltrú, Sant Feliu de Guíxols, Altea) com de riu (Tortosa, Manlleu), on hom li erigí al principi del segle XX la capella de Sant Pere Pescador al junyent de la riera de les Gorgues amb el Ter). La seva festa se celebrava amb altres festes populars a Barcelona, Canet de Mar, Sant Pere de Torelló, Ponts, etc. , però fou suprimida el 1977. Representat per la majoria d’artistes, a Catalunya són famosos La crucifixió de sant Pere de Lluís Borrassà (Terrassa) i el Sant Pere del retaule de Cubells de Pere Serra. Sovint apareix el cicle de la seva vida, com a la portada del monestir de Ripoll. La seva festa se celebra juntament amb la de sant Pau, el 29 de juny.