Membre de la noble família dels alcmeònides, inicià la seva carrera política el 472 aC, quan, encara molt jove, fou designat per organitzar la representació de la tragèdia d’Èsquil Els perses. Afiliat al partit popular d'Efialtes, a la mort d’aquest (461 aC) n'ocupà el lloc de capdavanter. Malgrat l’oposició oligàrquica, féu aprovar per l’assemblea un seguit de reformes que completaven les iniciades per Efialtes i que accentuaven el caràcter democràtic de l’estat atenès.
Del 443 aC fins al 429 aC, fou elegit estrateg, càrrec des d’on la seva intel·ligència i la seva habilitat política, acompanyades del prestigi que havia adquirit en les campanyes contra els perses i els espartans, li permeteren una incidència privilegiada en els afers públics d’Atenes. Per inspiració seva, la lliga àtica —nascuda per lluitar contra els perses— es convertí en un veritable imperi atenès. El tresor de la lliga fou utilitzat per a reconstruir l’Acròpolis i el Partenó, monuments destinats a ésser testimonis de la grandesa de la ciutat. Quan ressorgí el conflicte amb Esparta, Pèricles es veié obligat, per a mantenir la democràcia i l’imperi, a prendre les primeres mesures que conduïren directament a la guerra (433 aC). Però un cop aquesta esclatà (guerra del Peloponès), fou portaveu d’una estratègia moderada que tendia a evitar els enfrontaments importants per terra i confiava un paper decisiu a l’esquadra atenesa. Aquest plantejament es mostrà eficaç durant els primers anys, i potser cal pensar que el resultat final de la guerra hauria estat diferent si ell no hagués mort víctima de la pesta.
Intel·lectualment Pèricles pertangué al moviment racionalista del seu temps, que s’havia iniciat a l’Àsia Menor, i es complagué a atreure a Atenes els escriptors més importants d’aquesta il·lustració: Anaxàgores de Clazòmenes, Protàgores d’Abdera, Heròdot. Amb l’ajut de la seva segona muller, Aspàsia, una jònia culta i intel·ligent, sabé reunir al seu entorn un nombre considerable d’artistes que col·laboraren en l’embelliment de la ciutat. Malgrat tot, no mancaren els enemics i detractors de la seva obra, que l’acusaren repetidament, a ell i els seus amics, de corrupció i malversació dels fons de l’estat. Però el testimoni de Tucídides fa fe de la seva incorruptibilitat política.